Dijous, 24.6.2010. 05:00 h

Un en plural

Potser sí que tantes ànsies de perfecció, d'immediatesa, acaben portant allà on no es voldria haver d'acabar arribant. Per què tanta tanta exigència, forçada perfecció, que acaba per girar-se en contra de l'anhel desitjat, i no, en canvi, actitud de diari perfeccionament com un trànsit, pas, cap a un avenir? S'esdevé, un succés, llavors d'estat inicial. Furor insòlit, revelat. Embriaguesa llampant. Un món nou, un nosaltres flamant. Força vital que supera els estrets marges del que anomenem sentit comú. Tot d'una, sense previ avís, sentir-se creador, fundador de quelcom nou que no havies pogut imaginar, ni anticipar. Nova mística d'inèdits rituals, qui sap si peregrinatges, memòries que neixen, paraules en clau.

Fatalitat, tedi i avorriment. De sobte, tots tres veient-se acorralats, minimitzats: una nova força que origina la mútua creativitat. Ni agre ni amargant. Per Alberoni l'amor és maduresa creativa. Inici de vida nova. Calendari: any zero. Ara, quan ja ens projectem. Punt de sortida, ponts i coronaments. Discontinuïtats, enceses de flama i l'art de recomençar el que està sent creat. Que al teu costat un mirarà el camí intentant vèncer pors, incerteses, els llindar de la mort. N'hi ha que per rebels no són vençuts per la rutina, la desídia, les ganes de perdre, la mala quotidianitat. Seducció contínua, el voler-te agradar, fer-nos créixer, que avui és demà.

Mirada còmplice a qui estimes amb ulls de trapella com si de fet fossin cada dia els d'un desconegut per festejar-te, a ser possible, cada dia, una mica més. La responsabilitat de cada un: el perfeccionament continu vers mi per a tu. Que les voluntats es fecundin, que les intel.ligències interactuïn, que les capacitats es complementin. Prudentment. Pacientment. Ardorosament. Amb les antenes preparades, que així ens alimentin els sentits.

Que no haguem de carregar, ni arrossegar, el pes prescindible de les necessitats que alguns en nom del sistema voldrien infinititzar. Haver après a saber renunciar, limitar el Napoleó de rastre, petjada de ratolí. Alberoni ens parla llavors del secret de la ductilitat. Modificar-nos quan calgui, adaptar-nos mútuament, exercicis de plasticitat. Si vols que carburi, la inventiva, la flexibilitat, ja que si vols que visqui, us en caldrà un xic cada dia, per vorejar, arribar un pèl més enllà. Que s'esdevé difunt quan es torna jeràrquic, piramidal, quan un es pensa o es torna o prèn per descomptat que val més en or que l'altre, el suposant ésser estimat. Un calçasses, llavors, en procés de ser originat.

Que durarà, s'estendrà, arrelarà o volarà ben alt si pensem en triangles, tercets: la fórmula de l'1+1 són 3. Que som tu, jo i nosaltres. Que si acceptes el repte, llavors serà un colze a colze, per la mútua vocació. Així doncs, la fe en la unió, la nostra missió. Un estat naixent que aprèn a conjugar-se en plural. Superació d'anacrònics manuals, tant sols, però, una possibilitat entre iguals. Que tu no ets una o un rol i prou. Mestres, alumnes, còmplices i infants. Estrelles, fanals, cuidadors, tendreses i consciències morals. Secretaris, majordoms, lascives luxúries d'aliats, correspostos galants, curiositats, amistançada, arts, habilitats manuals. Admirats amb aquells ulls d'estrany. De geishas, tenebres, aurores i amants.