Dimecres, 25.8.2010. 05:00 h

En una butaca

Vila costera, temperatures que li encartronen el cervell, de vacances amb la família. Que si ara dinem i sopem plegats, que si ara activitats pels nens. D’acord, però això ja és un no parar. En Joaquim comença a estar molt cruixit, per moments les vacances se li estan fent massa llargues, pensa que potser fóra més adient, de cara a l’any vinent, fer-les més curtes, reduir-ne l’estada o ubicar-les de manera més escalonada durant la resta de l’any. Però a dia d’avui, això és un enigma que caldrà consultar i meditar en el retorn. I comentar-ho amb la dona, però de tornada a casa. És la necessitat del context adequat.

Pensa en totes aquestes coses quan contempla l’horitzó, mar enllà, i anhela una orxata ben fresca. Diu que ara torna ( “però on vas?!”), que necessita estirar una mica les cames. Es va fixant en tot el que li va passant pel costat, que si uns joves amb samarretes de l’Hamburg, que si unes adolescents pits enlaire com si res pel passeig. Li crida l’atenció la gran quantitat de tatuatges que ha vist en un recorregut tan curt.

S’endinsa ràpidament a la llibreria-quiosc. L’aire condicionat l’assossega, li serà més suportable buscar quelcom per llegir. I sobre què llegir, això sí que ho té clar: un diari esportiu. Vol estar al dia sobre com es perfila la plantilla, qui arribarà, si hi haurà algú descartat o un fitxatge de darrera hora. Sempre li ha agradat això d’estar pendent de les pretemporades. De fet, canvien els formats però l'essència dels estius és la mateixa.

Ell, que sempre havia pensat que el jugador suec triomfaria, contemplava com la figura del davanter estàtic, alt, tècnic però mancat d’arrancada, no s’ajustava a les necessitats de mobilitat constants que implica l’avantguarda del futbol modern. El pla número u en atac és el moviment constant, que generi incessantment el que fa més mal a les defenses rivals: el caràcter imprevist, imprevisible, la gènesi d’un bon remat.

Ja fa molts anys que segueix les competicions de categories inferiors, sobretot les de segona i tercera divisió. L’Europa de Gràcia sempre ha estat entre els seus equips predilectes -l’avi Manel, de fet, en va ser soci durant quaranta anys- i sembla que d’uns anys ençà la dinàmica del club genera il·lusió. El Palamós FC és un altre equip al qual mostra simpatia, fundat el 1898: caràcter pioner. Se li acaba d’ocórrer. Demà anirà al Municipal, tanta rutina l’està mig matant. El que no pot ser és que aguanti sempre i res del que li ve de gust pugui esdevindre real. Les coses clares: n’està fins al capdamunt i demà toca futbol de tercera, pesi a la dona, pesi a la sogra o a la cunyada de torn. Fins aquí podríem arribar. I tant Joaquim, endavant. Demà, tots quatre cap a Palamós. “Alcem enlaire nostres banderes, que al vent bateguin nostres colors”.