Divendres, 23.7.2010. 05:00 h

L'oncle Mateu

A mitjans de la dècada passada l'oncle d'en Josep Maria es veu que va decidir marxar del Vallès Oriental. Si fou una decisió meditada o un gest arravatat -pel que es veu bastant típics de l'oncle- encara no està clar. El tiet havia anat evolucionant cap a unes maneres d'autoafirmació diguem-ne que poc convencionals, per dir-ho d'alguna manera, sobretot després de la separació matrimonial. El més probable és que els cims, l'escalada, els turons, els gorgs i el cel obert li emergissin com una tempesta, com un guèiser o una tromba marina. Amb la perspectiva de l'ara, però, diríem que potser es sentia necessitat d'aire, d'oxigen, d'eixamplar el costellam, costés el que costés.

I tant, prou que ho sabia en Josep Maria, que tot això va implicar un malestar familiar que no volguessis saber-lo, que deia. Allò trencà amb un seguit de rígides convencions que marcaren un abans i un després. Poc faltà perquè impliqués, fins i tot, l'adveniment d'un nou calendari.

Per entendre'ns, m'explicava en Josep Maria, l'oncle Mateu, després de la vida en parella, es transformà, s'individualitzà en excés -segons ell, esclar-, com si per pur instint de supervivència es donés a si mateix un embat de vitalitat per vèncer les pors, que tot suposadament havia anat sacrificant. No se sap què fou d'ell per un parell d'anys. Probablement, havent estat portant una vida que no era la que havia anhelat, decidí tirar pel dret. La realitat conjugal no s'havia ajustat a les seves expectatives. Però per especular que no quedi. Qui ho pot saber, tot això, a dia d’avui? Del que no hi ha dubte és que li sortí una mena de jo rebel que li feu qüestionar i reflexionar sobre els possibles camins que podria prendre la seva vida.

Sembla ser que mai perdé els seus tributs d'home amb plasticitat empàtica vers els demés, tot i que la desaparició encara pesa en l'entorn com una llosa. També era prou conegut el seu autodidactisme; d'aquí aquell ampli horitzó de mires, aquell esperit obert que un bon dia es cansà dels ritualismes, de les repeticions, de tots els autentificadors del present i dels guardians del passat.

Mai sabies quan podria aparèixer. La darrera vegada fou l'estiu passat. Es veu que arribà amb molta garnatxa empordanesa. Durant el transcurs de la vetllada, es mostrà entusiasmat amb una peça musical anomenada La jolie sardane de Jean Ferret, una recopil·lació anomenada Gipsy Jazz School-Django's Legacy. L'oncle Mateu. Moviments errants. Meitat raciocini, meitat impulsivitat.