Dissabte, 31.7.2010. 05:00 h

carregant
Sempre m'ha agradat provocar. Ho podeu veure com una recerca de plaer personal, embolcallat en un desig d'empipar a la resta de la humanitat. Potser sí, però es ben lluny de les meves intencions. Per mi, la provocació va unida intrínsecament a la recerca del coneixement. Seguint una mica la filosofia aristotèlica que propugna que el coneixement és al nostre interior, la meva provocació intenta que sorgeixi el més profund de la reflexió entre la gent.
Si amb la provocació assoleixo que es fugi de judicis banals i simplistes, i s'entri dins d'un procés d'argumentació intensa, hauré arribat a la fita que m'he marcat des d'un principi. Aleshores, em sentiré feliç perquè d'aquest esforç jo he après molt a través de l'argumentació de l'interpel·lat, i probablement l'altre hagi també après de la meva argumentació i de la seva pròpia. La provocació també és defensar postulats indefensables, tot i no creure-hi, fent l'esforç de posar-se a la pell de la gent que els defensa. Fent això ajudo a que interpel·lat formuli una argumentació en contra d'aquests postulats més sòlida del que pot ser en un principi, i de retruc conèixer més profundament els meus valors.
Ara bé, si no assoleixo discussió a través de la provocació, ja que l'interpel·lat es tanca en uns postulats tant hermètics com els del "perquè sí", he fracassat amb el meu intent. A
les meves entrades de blog miro de posar-hi sempre un xic de provocació, provocació a voltes en forma de metàfora. Cerco les reaccions de la gent. Vull aprendre de les reflexions de la gent, però me n'adono que alguns no saben veure la metàfora, la prenen com una realitat i adopten postures irascibles. Pobre gent d'esperit, incapaç de veure més enllà d'unes simples lletres, incapaç d'entrar en l'essència de la paraula. Aquests, tancats en postulats hermètics, incapaços de jutjar la realitat amb ulls de nen petit, aquests, són els que fan mal a la humanitat, perquè l'única veritat vertadera és la seva i la resta som uns leprosos a eliminar.