Dimecres, 4.11.2009. 05:00 h

Mirar l'ocellet

Ja fa temps que moltes de les persones interessades en immortalitzar imatges a través de l'òptica, cliquen el disparador sense pensar ni preveure el resultat final. Busquem la immediatesa en tenir aquella imatge i, si cal, el Photoshop farà la resta. Ara bé, si està ben enquadrada, nítida, lluminosa o si ens agrada, ja és una altra història. Sovint estem més preocupats pels megapíxels que tenim i els equipaments extres de què disposem que no pas de la fotografia en si mateix.

Les darreres càmeres tenen la peculiaritat que detecten el rostre de les persones quan les estem enfocant i descobreixen, oh meravella, quan somriuen i les dispara automàticament per captar la millor rialla. És a dir, quan la persona que volem fotografiar somriu, la càmera es dispara automàticament i podem tenir la instantània en la dècima de segons en què el rictus varia en forma de ganyota riallera. No és solament facilitar l'enfocament, la llum o fins i tot l'enquadrament, es tracta d'immortalitzar somriures a tort i a dret que, de forma espontània o forçada, centren el motiu fotogràfic

De totes maneres no sé si l'opció afina prou i és capaç de discernir entre un badall en els seus orígens, un esternut a punt d'esclatar, una ganyota enfastiguejada de tant esperar que algú premi el botó o si realment el subjecte somriu o aparenta somriure. Això ens pot servir de pretext per explorar temes com l'aparença, l'espontaneïtat o la posa i reflexionar sobre els cànons del retrat.

Els nostres avis i rebesavis disposaven de poques imatges. Però quan tens el plaer de tenir-ne una a les mans t'adones de la majestuositat del moment. Anaven a cal retratista o era ell qui es desplaçava per fer el retrat un dia i una hora determinats. Es posaven les millors gales, estudiaven el lloc i la posa dels que hi sortirien i havien d'esperar ben quiets que tot estigués a punt, bo i mirant l'ocellet. El fotògraf tenia a l'estudi tot de decorats per ambientar la imatge, havia de muntar el trípode, la càmera de plaques i aquells flaixos com torxes.

Entre aquelles estampes del segle passat i la de sortir etiquetat al Facebook desenfocat i mig embriac, en una imatge pujada des del mòbil en aquell sopar d'ex companys de cole, hi ha un salt potser massa abismal. Crec que l'increment d'opcions i facilitats que van incorporant-se a les noves tecnologies va estretament relacionat a la disminució de qualitat fotogràfica de les imatges que la gent captura. Com els dos plats d'una balança difícils d'anivellar.

Seria bo poder somriure més sovint, i sense detectors, mentre observem aquelles imatges de nosaltres i de qui ens han precedit. Tant de bo, dels milers d'arxius d'imatges que acumulem a la memòria de l'ordinador, algunes poguessin arribar a les mans d'algú que ens contempla somrient des d'un futur que va arribant. Mirem, doncs, l'ocellet i somriguem.