http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/ Tue, 11 May 2010 05:00:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1151/videoclips-dalta-tensio http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1151/videoclips-dalta-tensio Tue, 11 May 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1151/videoclips-dalta-tensio
Però la meva filla que té onze anys sí. O això creu ella. Això fa que de tant en tant em demani l'ordinador per connectar-se al Youtube per mirar videoclips d'aquesta, d'aquells i dels de més enllà. I me'ls ensenya. Us he de confessar que la imatge de dona fatal i home objecte que mostren la majoria de cantants que encapçalen les llistes de les més escoltades m'ha fet adonar que hi ha coses que no canvien. Noia jove, sexi, lleugera de roba i amb escots generosos, movent el cos rodejada de mascles de pit i abdomen musculós amb cara de desig i salivera. De la lletra no us en sé dir gran cosa, tampoc s'endevina el tema, amb el tipus de videoclip tan poc creatiu. I m'adono que és el que miren i escolten la majoria de nenes i nens d'aquestes edats.

L'educació musical que hem transmès als nostres fills i filles està en un buit. Enrere han quedat els concerts familiars amb les Macedònia, o els grups d'animació com Tramvia Blanc i tants d'altres. D'un dia per l'altre me la trobo navegant per internet a la caça d'uns videoclips tan estereotipats que tremoles del missatge confús que rebrà. Tan sols esperes que un dia descobrirà algun cantautor local carregat d'autenticitat o un grupet d'arreplegats que gaudeix fent versions i s'adonarà que la millor música no surt d'un cos que provoca ser grapejat.

Tot i així, un amic meu, m'ha parlat del bon moment musical que viu el país. He descobert, que sí, que hi ha gent fent coses molt interessants, concerts aquí i allà, que em donen un bri d'esperança que no està tot perdut. És qüestió de deixar que sonin més Manel, Els amics de les arts, Sílvia Pérez Cruz, els Antònia Font, Sanjosex... i un bon grapat més. Alguna cosa quallarà.
]]> http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1110/per-menjar-be-bo-i-rapid-i-fer-merder http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1110/per-menjar-be-bo-i-rapid-i-fer-merder Fri, 05 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1110/per-menjar-be-bo-i-rapid-i-fer-merder
El més curiós del cas és que un gran nombre d'usuaris d'aquesta modalitat no marxen gaires metres més enllà per menjar-se els entrepans. No busquen pas un entorn massa diferent a l'immediat de l'establiment d'on prové la teca! A mi això tant se me'n dóna, perquè la veritat, sobre gustos no es pot pas dir res. Sempre m'ha sorprès els indrets triats per a segons qui per instal·lar-se a fer un pícnic! Però m'encenc quan veig la brutícia que queda als llocs. Quina fila que fan els carrers propers al Ramassar de Granollers un cap de setmana qualsevol!

Jo no puc sofrir veure com es tira un trist paper al terra, digueu-me maniàtica. I m'he passat anys prioritzant aquest aspecte en les nombroses sortides que he fet amb els alumnes amb qui m'ha tocat compartir curs. I no em considero sola en aquesta lluita. Em sembla que de campanyes dutes a terme per persones i administracions diverses sobre l'ús de papereres o guarda't-el-coi-de-paper-per-quan-arribis-a-casa ja fa anys que se'n fan. Doncs no ho entenc! Què caram ha fallat? Què no hem sabut explicar? Potser som nosaltres els equivocats? S'ha d'embrutar per què ja hi ha brigades que ho netegen?

No m'agrada la imatge d'aquesta i d'altres brutícies quan és tan senzill evitar-ho. Simplement és cosa de porcs. I de porc i de senyor se n'ha de venir de mena. Ho deia sàviament el meu avi. I ell, tot i cuidar truges i porcs, era un senyor.
]]> http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1092/la-familia-mono-i-biparental http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1092/la-familia-mono-i-biparental Fri, 05 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1092/la-familia-mono-i-biparental
La família nuclear és formada pels cònjuges i els fills. És el model de família també considerat com a tradicional encara que els seus membres es considerin la mar de moderns. Dins d'aquest model pot aparèixer, encara, l'estil patriarcal que, fins no fa pas massa, era un rol assumit per l'avi, quan convivien en una mateixa llar mes de dues generacions. Però amb el temps, l'acceptació i el reconeixement, de noves relacions, ens presenta models familiars més diversos.

Les famílies amb matrimoni homosexual, amb dos pares o dues mares i els seus fills; les parelles de fet que evolucionen a família de fet quan apareixen els fills; les parelles monoparentals o monomarentals, unitat familiar amb tan sols un progenitor o tutor; famílies on s'ajunten parelles separades de les seves antigues parelles amb fills d'ambdues parts o conjunts... Tots aquests models poden ramificar-se en branques de la família extensa on tietes, tiets, avis, avies, cosins, cunyades i un llarg etcètera poden aparèixer amb més o menys presència. I cada una d'elles s'ha d'organitzar com mes bé pot i responsabilitzar-se de la seva tasca dins la societat, que no és poca. Per això són tant importants les polítiques encaminades a potenciar aquesta forma d'organització, sigui quina sigui la seva definició, donant-los oportunitats de desenvolupar-se plenament.

No es tracta només de carnets, descomptes i preferència en les inscripcions per a famílies nombroses o monoparentals o de rendes baixes, sinó d'entendre que, estant-hi o no d'acord, en la nostra societat la família es considera un nucli molt important on es posen els fonaments dels futurs individus, i les polítiques familiars han d'anar encaminades a fomentar una conciliació real entre família i feina, crear zones de lleure i oci pensades per gaudir en família i no només consumir en família, rebaixes en alguns rebuts quan hi ha famílies monosalarials...

No sé, m'ha sortir la vena familiar. Deu ser que formo part d'una família nuclear, amb dos fills i un xic tradicional. Potser només són les ganes de disposar d'un carnet familiar per mostrar a qualsevol taulell que ho permeti. Vés a saber.
]]> http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1068/els-amics-i-les-xarxes-socials http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1068/els-amics-i-les-xarxes-socials Wed, 06 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1068/els-amics-i-les-xarxes-socials
No faré cap apunt tecnològic del què suposen, perquè els meus coneixements, com a simple usuària, són prou limitats. De fet són lloc de trobada virtual on et crees el teu perfil mostrant les dades que et venen de gust (personals, estudis, preferències...) i oferint l'aspecte que vols a través de les imatges que hi penges. A partir d'aquí comences a establir lligams d'amistat virtual i permets que els teus amics visitin el teu perfil, t'hi comuniques, es fan recomanacions, comparteixes jocs, et dediques a retrobar amics perduts, a fer-te fan de personatges famosos o et solidaritzes amb causes perdudes.

Tot i la quantitat de gent que no fa ús d'aquestes xarxes socials, crec que estan canviant la nostra manera de comunicar-nos, relacionar-nos i, en general, de viure. I no només això, sinó que segons el perfil que crees, les amistats que tens, les activitats que hi fas o no, modifiques la imatge que dónes als altres.

Quan estàs en una d'aquestes xarxes socials no tens una imatge privada, sinó que passes a tenir una imatge pública. Aquesta nova identitat on fas saber, a través de la xarxa, què estàs fent en tot moment, on has anat el cap de setmana, com es gratinen els canelons, que bonic que és el teu fill, i totes aquelles coses que sorprenen per la manca de pudor que suposa, es comunica a tos els teus agregats amics i amigues. Es publiquen un munt de ximpleries, bromes i acudits. Si no et connectes a la xarxa de tant en tant, et pot semblar que se t'escapa algun tren, sense saber quin. Si no hi penges alguna bajanada de tant en tant pots pensar que et mostres massa seriós. Finalment es va generant una certa addicció. I tothom s'hi apunta: polítics, artistes, entitats, poetes, la reialesa, programes de ràdio i jo mateixa.

Quin fenomen... Podem disposar de centenars d'amics agregats, però sentir-nos ben sols i mal acompanyats. Xarxes socials que ens fan passar tant temps davant l'ordinador que ens farà perdre les oportunitats de fer-la petar de debò amb amics i amigues dels de veritat.
]]> http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1044/deures-escolars http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1044/deures-escolars Fri, 04 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1044/deures-escolars
Des de l'escola ens hem de plantejar més sovint quins i quants deures demanem, si són iguals per a tothom, amb quin nivell d'exigència o per quan els demanem. Hem de reflexionar més sobre el per què d'aquests deures, quina finalitat tenen. Podem trobar una justificació en el fet que siguin útils per potenciar la responsabilitat, per crear hàbits de treball fora de l'entorn escolar, per construir o reforçar aprenentatges, per motivar la recerca i la investigació... Ara bé, el volum de temps que s'ha d'invertir en la realització de deures, ha de compensar i molt.

Hi ha alumnat autoexigent, responsable i amb un entorn familiar que li pot facilitar un marc idoni per a la realització d'aquests deures i amb suficient temps i paciència per acompanyar-los en aquesta tasca, com GPS que t'il·luminen el camí. Però també hi ha qui no té tanta sort i es troba perdut en un camí que no mena enlloc, fosc, polsós i ple de sots que converteixen el moment de fer deures en un autèntic suplici per a tota la família.

Considero que les hores escolars, aprofitant bé tots els recursos, han de ser suficients perquè els deures que es demanin fer a casa siguin clars, concrets i mínims. No pot ser que cada dia hi hagi pares i mares angoixats, perquè no saben com ensenyar la resta portant-ne, la mecànica de la divisió, mapes conceptuals, qüestions gramaticals o de física quàntica. Hi ha famílies senceres pendents de com ha anat l'avaluació del fill, perquè tots han estat estudiant sense esma durant hores. Hi ha tasques escolars que s'han de fer en el centre educatiu i amb les indicacions dels mestres.

Però sí que crec hi ha deures específics que s'han de fer a casa. Són totes aquelles obligacions que ens pertoca als pares exigir que facin els nostres fills. I també hi hauríem de reflexionar molt. Es tracta de deures que també han d'ajudar als nostres fills a créixer, aprendre, ser més autònoms... I tant poden ser exigències d'ordre dins de casa, d'higiene, d'alimentació, de col·laborar en les tasques domèstiques, com de foment dels valors, del tipus de joc, de saber conversar, resoldre conflictes, mirar la tele, gaudir amb la lectura... Aspectes que, sovint, s'obliden treballar-los des de casa i que esperem que ens resolguin des de les escoles.

Hem canviat els papers. Els pares i mares han d'implicar-se massa en els deures escolars i els mestres i les mestres entomem una sèrie de responsabilitats que podrien resoldre's perfectament a casa. Buf! Quins embolics, oi?
]]> http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1024/mirar-locellet http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1024/mirar-locellet Wed, 04 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1024/mirar-locellet
Les darreres càmeres tenen la peculiaritat que detecten el rostre de les persones quan les estem enfocant i descobreixen, oh meravella, quan somriuen i les dispara automàticament per captar la millor rialla. És a dir, quan la persona que volem fotografiar somriu, la càmera es dispara automàticament i podem tenir la instantània en la dècima de segons en què el rictus varia en forma de ganyota riallera. No és solament facilitar l'enfocament, la llum o fins i tot l'enquadrament, es tracta d'immortalitzar somriures a tort i a dret que, de forma espontània o forçada, centren el motiu fotogràfic

De totes maneres no sé si l'opció afina prou i és capaç de discernir entre un badall en els seus orígens, un esternut a punt d'esclatar, una ganyota enfastiguejada de tant esperar que algú premi el botó o si realment el subjecte somriu o aparenta somriure. Això ens pot servir de pretext per explorar temes com l'aparença, l'espontaneïtat o la posa i reflexionar sobre els cànons del retrat.

Els nostres avis i rebesavis disposaven de poques imatges. Però quan tens el plaer de tenir-ne una a les mans t'adones de la majestuositat del moment. Anaven a cal retratista o era ell qui es desplaçava per fer el retrat un dia i una hora determinats. Es posaven les millors gales, estudiaven el lloc i la posa dels que hi sortirien i havien d'esperar ben quiets que tot estigués a punt, bo i mirant l'ocellet. El fotògraf tenia a l'estudi tot de decorats per ambientar la imatge, havia de muntar el trípode, la càmera de plaques i aquells flaixos com torxes.

Entre aquelles estampes del segle passat i la de sortir etiquetat al Facebook desenfocat i mig embriac, en una imatge pujada des del mòbil en aquell sopar d'ex companys de cole, hi ha un salt potser massa abismal. Crec que l'increment d'opcions i facilitats que van incorporant-se a les noves tecnologies va estretament relacionat a la disminució de qualitat fotogràfica de les imatges que la gent captura. Com els dos plats d'una balança difícils d'anivellar.

Seria bo poder somriure més sovint, i sense detectors, mentre observem aquelles imatges de nosaltres i de qui ens han precedit. Tant de bo, dels milers d'arxius d'imatges que acumulem a la memòria de l'ordinador, algunes poguessin arribar a les mans d'algú que ens contempla somrient des d'un futur que va arribant. Mirem, doncs, l'ocellet i somriguem.
]]> http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1009/educar-ensenyar-instruir http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1009/educar-ensenyar-instruir Tue, 06 Oct 2009 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1009/educar-ensenyar-instruir
Sense entrar a analitzar els avantatges i inconvenients de la nova llei, una de les coses que crida l'atenció és la substitució de la paraula ensenyament per educació. No són pas dos mots massa diferents, i de fet, poden considerar-se sinònims: Educació (acció d'educar, d'ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat) i Ensenyament (sistema i mètode d'educar i instruir. Com a tal, l'ensenyament és sinònim d'educació i d'instrucció).

El conseller d'educació s'adreça als mestres com a professionals de l'educació. Els que vam fer magisteri per ser docents (persona que es dedica a l'ensenyament), mestres (persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho) o simplement diplomats en professor d'educació general bàsica (com diu el títol), hem de ser conscients que també formem part d'un model educatiu. Un model on hi juguem un paper fonamental al costat de la família i la societat.

La tasca educativa per part dels pares i mares no hem d'oblidar que és la més important, i és en aquest entorn on es transmeten tots aquells valors als infants que la família decideix que són necessaris. Escola i família tenim l'oportunitat de treballar conjuntament per aquest model educatiu desitjat pels nostres fills. Podem vetllar per tenir infants ben ensenyats però mal educats, infants ben educats però mal ensenyats, mal ensenyats i educats o ben educats i ensenyats.

Però no hem d'oblidar que hi ha un altre agent molt poderós dins l'engranatge: la societat. La societat ensenya i educa, però no tenim canals per coordinar-nos amb ella sobre el model educatiu que volem que transmeti als nostres fills i a nosaltres mateixos. I qui és aquesta societat que no vol cooperar amb nosaltres? És la televisió, els amics, la política, els enemics, la publicitat, el mòbil, el poble, la ciutat, el país, el món sencer, els acudits, les cançons, el futbol, les pel·lícules, els jocs, els contes, les ONG, internet, la moda... Uf! Quin potencial com a model educatiu.

Crec, per tant, que és molt important que tothom, família i escola, sigui responsable del paper educatiu que li correspon. No perdem el temps en decidir qui ensenya lligar-se els cordons de les sabates, menjar amb els coberts, travessar correctament el carrer, no dir paraulotes, posar correctament un preservatiu, respectar als altres o no llençar papers a terra. Eduquem. Ensenyem. Eduquem i ensenyem, ara que encara ens deixen i podem.
]]>