http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/ Fri, 11 Mar 2011 10:30:00 +0100 ca http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1281/paisoscatalans http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1281/paisoscatalans Fri, 11 Mar 2011 10:30:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1281/paisoscatalans En les darreres setmanes, per motius ben diferents però profundament connectats, el nostre territori (la nació completa, vull dir) ha estat sotmès a noves proves d'esforç ja fos bé via omissió, bé via repressió, i val la pena fer un cop d'ull als resultats.

En el primer cas, el de la negligència intencionada, l'exemple pot semblar anecdòtic, i hi ha qui pensarà que li busquem els tres peus al gat. Ni molt menys. La darrera i celebrada campanya d'una coneguda marca de cervesa (la de l'Estrella Damm, vaja) pretenia llençar un missatge en positiu vinculant les bondats que han dut als recents èxits al FC Barcelona a les d'un suposat país que, ves per on, coincidia ni més ni menys que amb una comunitat autònoma espanyola. No cal ni dir que enmig de l'eufòria col·lectiva (eufòria perquè t'esquarteren el país, quines coses) vaig haver de cercar, com aquell qui diu, refugi a la xarxa perquè en el món físic em van prendre per una mena de rondinaire impenitent, quan no directament per un xafamerdes de professió. Per sort, a l'escenari 2.0, em vaig poder abraçar (un cop més!) a les paraules d'en Vicent Partal i veure que la gent piulava que #jotincmes i que, en el fons, no estava tan sol. Veig que no està tot perdut, doncs.

El segon episodi que ha incidit en el mapa és el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià per mitjà d'un xantatge multimilionari a ACPV. És, esclar, pensaran molts, l'obsessió patològica del PP per eliminar tota petja de catalanitat en la societat valenciana. Doncs no, no és exacte. L'obsessió per atacar el sud del nostre país és espanyola i, òbviament no se l'han inventada ni Francisco Camps, ni Eduardo Zaplana, ni Rita Barberá; ni tan sols Lizondo o Santandreu. Perquè per exemple, com ens recordava l'escriptor Toni Cucarella, a dia d'avui encara no sabem qui va instigar i qui va executar els atemptats contra Fuster o Sanchis Guarner. I ja fa uns quants anys que ens van deixar, tots dos. I malgrat que, una vegada més, les piulades insistint en què #hihasenyal ens dibuixaven el mapa i certificaven la nostra obstinació per existir, també s'ha manifestat l'inevitable blaverisme. Però, alerta, el del nord, que a mi encara m'és més antipàtic: és un blaverisme superb, fatxenda, que es pretén 'catalanista' i és una pobra tergiversació lèxica d'un autonomisme obtús, perquè no s'adona que l'únic que fa és concedir-li una victòria als estats que no ens volen, que són tots els que ens dominen, ja que admet tàcitament l'esquarterament de la nostra nació, s'hi sotmet i s'hi acomoda. I ho fa mirant-se la resta del territori amb condescendència: planyent-se de la dissort de valencians, balears, rossellonesos o franjolins, però proclamant que s'ho mereixen perquè, en el fons, s'ho han buscat ells mateixos.

En el fons, aquests arguments són molt tristos, perquè qui els branda ni s'adona de com té d'emmotllat el magí a l'esquema colonial. Un dels qui se n'ha erigit com a representant recentment és Xavier Roig, que en un article a Nació Digital titulat ni més ni menys que 'Països Catalans? No, gràcies', deixava anar justament això, que els valencians es mereixen el que els passa perquè s'ho busquen ells i nosaltres no hi tenim res a dir perquè allò no és el nostre territori i seria antidemocràtic intervenir-hi. El País Valencià 'ha tingut l'oportunitat que ha tingut Catalunya', diu Roig. Esclar, amb un nivell de coneixement d'aquesta magnitud no és estrany que en el mateix text l'individu asseveri que els rossellonesos no volen ser catalans...

Creure que al sud hi ha hagut les mateixes oportunitats que al Principat seria obviar la violència quotidiana i de tot tipus a què està sotmesa una part de la població, obviar que al País Valencià no s'hi ha jugat ni s'hi juga net, és obviar que la Constitució espanyola vigent prohibeix la federació entre comunitats autònomes per evitar justament la unitat dels Països Catalans del sud de l'Albera, és obviar que ataquen primer la baula feble per seguir per tota la resta i és obviar Fuster quan deia que 'o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble'. Però encara més, és obviar-lo quan deia 'no fem de la nostra ignorància un argument'.

]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1272/el-cementiri-de-madrid http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1272/el-cementiri-de-madrid Tue, 08 Feb 2011 07:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1272/el-cementiri-de-madrid En un passatge de la darrera i excepcional novel·la d'Umberto Eco, El cementiri de Praga, un dels superiors del capità Simonini en els serveis secrets francesos (en situem a les acaballes de l'imperi de Napoleó III) li revela que una de les tasques d'aquesta oficina governamental consisteix en provocar aldarulls als bulevards parisencs per tal de fer entendre als bons burgesos, i a la població en general, que el que cal és mà dura: 'Si haguéssim de reprimir tots els aldarulls reals, organitzats per qui sap qui, no ens en sortiríem tan fàcilment', diu Lagrange al capità Simonini.

Malgrat que exposo una ficció literària seríem molt ingenus si creguéssim que aquesta perversitat es gesta exclusivament en la privilegiada imaginació de l'autor italià. De fet, fora ingenu sorprendre'ns en general. Hi ha qui dirà: i esclar, bé que hem vist a Tunísia i Egipte com els cossos policials fidels als règims (i aquests, al seu torn, fidels a Occident) s'han fos i replegat per crear aldarulls i provocar així una situació caòtica que generi dubtes entre tots aquells que reclamen un ordre nou. Doncs ben vist, sens dubte. De provocadors (i) infiltrats en les files de la subversió i la dissidència a l'ordre establert n'hi ha hagut sempre. Sempre. Per no ens cal anar pas tan lluny per adonar-nos-en.

N'hem tingut una prova fefaent les darreres setmanes (per fer-ho proper en el temps, perquè la cosa ja fa anys que s'arrossega) a l'estat espanyol en general, i als Països Catalans al sud de l'Albera en particular. De fet, ens caldrien unes consideracions prèvies: prenem l'anomenat estat espanyol com a democràcia liberal homologada a la resta de democràcies occidentals de la mateixa índole, però amb un arrelament amb més solera (fonamentalment França i Gran Bretanya) i després, fruit d'aquesta consideració, a la qual se li suposen unes obligacions inherents (sempre, s'entén, de cara a la galeria, com a mínim) li concedim una subtilesa que no contemplen, posem per cas, ni els esmentats règims del nord de l'Àfrica, o Turquia, o Israel (per molt que bramin algunes conspícues tertulianes perpètues); aleshores, en aquest escenari ja no s'hi val allò d'infiltrar talps d'una forma grollera (tot i que no se n'ha d'abandonar mai la pràctica, sempre eficient), sinó que s'han de cercar altres mètodes que certifiquin la maduresa de la presumpta democràcia liberal. La clau és en aquesta subtilesa: defugint la garrotada explícita, només cal recolzar-se en d'altres executors de la voluntat oficial, fonamentalment mitjans de comunicació afins, sí (els públics i els privats de la corda), però també, vés quines coses, el que coneixem com 'els sindicats'. Amb aquest eufemisme excloent (que no n'hi ha més, de sindicats?) el relat oficial se sol referir a UGT i CCOO, i en particular a l'activitat de les seves cúpules: és evident que amb la trajectòria dels dirigents del sindicalisme majoritari a l'estat espanyol i als Països Catalans de ratlla de França en avall, no cal témer aldarulls reals i potser no cal ni que el poder en dissenyi, com li deia Lagrange a Simonini: ja hi ha qui ven als treballadors. Això sí, no pas per poca cosa: imagino que les subvencions i la gestió de fons privats de pensió hi tenen el seu pes; no en va es renta la cara del govern amic.

Ja és prou simptomàtic que el dia en què perpetraven el pensionazo hi hagués convocada aquí una vaga general per part dels altres sindicats (minoritaris? Combatius? Dignes?), els que no combreguen amb rodes de molí.

O més que simptomàtic, obscè.

]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1250/les-ideologies-son-ben-vives http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1250/les-ideologies-son-ben-vives Fri, 17 Dec 2010 11:38:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1250/les-ideologies-son-ben-vives
I per a què s'ha aprofitat tot això? Doncs per furgar en una involució en l'estat del benestar que ha passat per la mercantilització de serveis i la precarització de drets que veiem arribar al paroxisme en els nostres dies. Pretesos governs d'esquerres, a la comunitat autònoma catalana i a l'estat espanyol, han abanderat la regressió més bèstia en matèria laboral que hi ha hagut mai amb una reforma que abarateix i fa més fàcil l'acomiadament, que anul·larà convenis, que elimina prestacions per desocupació als qui més pelut ho tenen, amb rebaixes de sous a treballadors públics, si és que no se'ls envia l'exèrcit directament. I arribem a aquesta situació amb unes classes populars ensenyant la llengua a mitjans de mes, després del foment de l'endeutament perpetrat per bancs i caixes en època de bonança. Aquestes entitats, les financeres, són les que ara exerceixen una extorsió més obscena sota la població: després d'haver-se fet d'or amb el boom immobiliari, es decideixen a no deixar escapar ni un cèntim amb l'onada de problemes que s'anunciaven a l'horitzó per a les economies familiars, que no mouen fortunes, però sí la seguretat dels seus membres, ja que, com sabran, qui ja no és capaç de continuar pagant la lletra cada mes, no només perd el seu habitatge (que passa a titularitat del banc), sinó que ha de seguir pagant el deute. I el banc, què en fa, de l'immoble? Doncs el porta a subhasta i, com que la majoria de vegades ningú se'l queda, se'l torna a fer seu a la meitat del preu de sortida. Després, esclar, el tornarà a vendre, si pot, al preu inicial. I més a la pila.

Aquesta és una de les conseqüències més dramàtiques de la mercantilització del dret a l'habitatge reconegut en la sacrosanta, quan convé, Constitución Española; la més greu de totes és la violència, contra un mateix i contra els altres: ja n'hi ha i més que n'hi haurà amb gairebé un 20% de la població del Principat abocada a la pobresa.

Per això creure que no hi ha ideologia al darrera de les polítiques econòmiques i socials que regeixen els nostres destins quotidians és fal·laç i pervers, i, el que és pitjor, és que la gent s'ho creu i ho repeteix: ja no és que se'ns pixin a sobre i ens diguin que plou: és que ens ho creiem. O és que fer jubilar a la gent als 67 anys, rebaixar les pensions a partir de modificar el càlcul de la vida laboral o fer pagar dues vegades pels serveis sanitaris, no són polítiques ni de dretes ni d'esquerres?

El més urgent és sacsejar les consciències, Només així es podrà començar a avançar i arribarà l'organització i la defensa amb garanties. Si no és així ens haurem d'acabar esforçant per reconquerir espais que s'havien guanyat dècades enrere. I no ens ho podem permetre.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1196/la-punyalada http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1196/la-punyalada Tue, 14 Sep 2010 11:02:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1196/la-punyalada Ineptitud o mala fe? Mai acabem de saber quina d'aquestes qualitats guia determinades iniciatives polítiques, com ara presentar l'anunci d'informació pública del Quart Cinturó (l'anomenarem així, sense eufemismes orbitals) a tocar del mes d'agost, fet que situava el termini màxim per presentar al·legacions al projecte per al dijous 2 de setembre. No cal trencar-se gaire les banyes per entendre que una jugada com aquesta desactiva d'entrada qualsevol resposta organitzada potent i que la casta dirigent que ens ronda entén el concepte de participació ciutadana com un accessori cosmètic en l'exercici del poder al segle XXI. Tanmateix, o bé han estat conscients que se'ls veia massa el llautó (qui dimoni tenia temps d'estudiar-se com cal les 2800 pàgines de l'estudi informatiu en aquest termini i en ple mes d'agost?) o bé la ineptitud citada era qui guiava els seus passos perquè el termini de presentació d'al·legacions s'ha acabat ampliant fins al 4 d'octubre. Un bri de racionalitat benvinguda.

Però si l'anunci d'informació pública ja grinyolava pel fet d'haver-se fet efectiu el 30 de juliol (cada vegada que ho esmento me'n faig creus), el respecte a la pròpia legalitat ambiental espanyola ja fa una pudor de socarrim que tomba d'esquena: l'estudi informatiu no es podia fer públic sense haver clos abans un procés de tramitació ambiental que inclou consultes que s'han de traslladar a les parts afectades, fet que es va produir al juny; doncs bé, com es pot llegir a la nota de premsa del 16 de juliol d'enguany de la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC), tot plegat ens condueix a un període d'almenys cinc mesos (en situem al 16 de novembre) abans la Dirección General de Carreteras no pugui iniciar la redacció d'un estudi d'impacte ambiental. Què ha succeït? Doncs que s'ha fet valer (s'ha convalidat per ser més exactes) un estudi anterior del 2004, ja caducat d'acord amb la legislació ambiental i així reconegut per una resolució del propi Ministerio de Fomento de l'abril d'aquest mateix any per tirar endavant l'anunci del 30 de juliol.

Així que quin és l'escenari se'ns presenta? A banda d'enfrontar-nos a un projecte que es passa per l'arc del triomf la legalitat ambiental o alguns preceptes del propi Pla d'Energia de Catalunya, a banda d'això, deia, i com assenyala la CCQC en particular i el sentit comú en general, això no respon a res més que a un interès electoralista particular del PSOE d'aquí, interessat en sintonitzar amb el poder socio-econòmic del país, malgrat aquesta façana progre tan estiregassada que s'entesten en mostrar (i que tan bé els ha anat històricament, no ens enganyem). Un fet que entra en la lògica d'anunciar, per exemple, que Chery, l'empresa automobilística del govern xinès, la més contaminant del sector, que paga sous de misèria als seus treballadors i que està perseguida per plagi per Daewoo i Nissan, entre d'altres mèrits, vindrà a instal·lar-se a la comunitat autònoma catalana i que crearà llocs de treball i que tot seran flors i violes. Au va.

I als que fa gairebé vint anys que ens enfrontem al Quart Cinturó, al costat o dins mateix de la CCQC, des de fora o des de dins dels ajuntaments, a nivell particular o en equip, ens queda el de sempre, restar aquí, tossudament alçats que diria el de Verges, defensant la terra. I defensar la terra en aquest cas no és pas oposar-se al progrés: és oposar-se a un determinat concepte de progrés que té el seu esquema fundacional en el desarrollismo franquista i que ha conegut un auge esplendorós amb la mentalitat nou-rica dels governants espanyols i catalans que basen les seves estratègies de desenvolupament econòmic en apostes caduques farcides d'interessos inconfessables i la resolució dels problemes del personal en funció de la durada de les legislatures.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1183/els-hem-de-deixar-sols http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1183/els-hem-de-deixar-sols Fri, 16 Jul 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1183/els-hem-de-deixar-sols
I a escala catalana (de dalt), la cosa no se n'allunya pas gaire: amb unes eleccions a tocar i una incapacitat i paràlisi alarmants, la classe política de la comunitat autònoma catalana torna a vessar de mediocritat i sordesa, tot per adequar-se el vestit a la seva miserable mida: el que els garanteix un anar fent que no condueix enlloc; com a mínim a cap lloc diferent d'on som ara.

És per això que no podem deixar sols als nostres polítics. És per allò tan senzill que va dir Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres, i bé que s'han apressat els parlamentaris catalans a tancar la via del referèndum (tant l'opció A com la B) com a primera resposta interpretativa, suposo, de la manifestació del proppassat 10 de juliol. Fem cas d'un consell (consultiu) de garanties estatutàries (d'un estatut rebregat) controlat per PP i PSOE que demana als parlamentaris de no importunar la sagrada llei espanyola (o Constitució)? Molt bé, molt bé. Quan pensen importunar-la, la Constitució? Perquè, no ho deu ser pas de constitucional proclamar la independència, oi? Quin és el pla C que ens ofereixen els parlamentaris? Ens diran quines idees tenen al respecte (si és que en tenen cap) o seguiran amagant el cap sota l'ala per tal de fer la viu-viu i aferrar-se l'ordre vigent (i els seus sous) tant com puguin?

Doncs bé, tal i com la via autonomista espanyola (amb els eufemismes que es vulguin: federalisme, encaixisme...) sembla invàlida i superada (ho certifica el canvi de postura de gent que hi havia apostat clarament, com Ferran Mascarell, per exemple), també se'ns comença a fer evident, gairebé podríem qualificar-ho de pleonasme, que la classe política autonomista està esgotada i que no serveix. A casa, quan una cosa ja no dóna més de si, quan ja ha fet el fet i s'ha convertit en caldera vella (bony o forat, o tot plegat), la canviem; i mira que a casa en som d'aprofitar-les, les coses.

És per això que cal que aprofundim en l'autoorganització popular, ras i curt, si volem reeixir en la nostra causa: el moviment de les consultes així ho ha demostrat, situant la qüestió nacional al centre del debat polític i escampant-lo a nivell social; també ho ha fet la manifestació del 10-J, fruit del seu contingut i caràcter massiu. O els propis ajuntaments que es declaren moralment exclosos de la constitució espanyola i que demostren com, efectivament, el municipalisme (la parcel·la política més accessible pel poble) es pot erigir com una variable molt potent del procés (i fet que ens enllaça amb Arenys, altra volta). De la mateixa manera que la crema de reials retrats va fer arribar, fa uns tres anys, el debat sobre l'acceptació, la conveniència i la naturalesa de la monarquia espanyola per aquest tros de terra. D'exemples de la nostra potència en tenim tants com vulguem.

I és per això, també, que no podem deixar que s'ho facin ells sols: ens ho devem a nosaltres mateixos en tant que subjectes polítics d'una societat democràtica (ho som?) oficialment desafectes de la politiqueria de baixa volada que campa per aquest tros de país. No hem de patir tant per l'absència de lideratges personals (com els gairebé messiànics que semblen despuntar) com per l'absència d'un discurs o un projecte que efectivament marqui el camí de la nostra sortida d'aquesta presó de pobles que és l'estat espanyol; i els ho devem a ells, als polítics d'aquí estant, que, pobrets, de seguida es distreuen amb simfonies crematístiques al Palau de la Música o amb tragèdies pretorianes a la mínima que, justament, els deixem massa sols.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1166/confianca http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1166/confianca Mon, 07 Jun 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1166/confianca La Confianza, amb seu, probablement de circumstàncies, al carrer Major, i amb una junta de cinc persones, de les quals sabem que dos eren pagesos i un, jornaler. De La Confianza, poca cosa més se'n sap: ni tan sols si va arribar a funcionar realment entre la data de fundació i l'octubre de 1912, quan es va donar de baixa.

Tanmateix, els estatuts que es van arribar a elaborar ens permeten conèixer almenys la intenció d'aquells qui endegaren el projecte: a banda de la creació d'una cooperativa de consum per obtenir productes de necessitat a preus justos i raonables, l'altre gran eix sobre el que es pretenia vertebrar La Confianza va ser la formació de la classe treballadora (en podien ser socis els obrers majors de 15 anys), per la qual cosa es preveia la creació d'unes Escuelas Laicas que haurien de permetre als socis la millora de les seves "condiciones morales e intelectuales". La instrucció s'havia de completar amb la creació d'una biblioteca (sufragada amb una part dels beneficis del Cafè), l'organització de conferències i altres activitat lúdico-culturals per les quals es pretenia comptar amb personalitats doctes, eminències de l'època a les qui es convidaria per part de la junta o comissió de torn.

Ja feia anys que l'obrerisme es reorganitzava després de l'ensulsiada que suposà el fracàs de la Primera República espanyola i que situà a les organitzacions obreres i al republicanisme fora del nou sistema de la Restauració, justament perquè eren les úniques cultures polítiques (el catalanisme polític que ajudaria a fer saltar pels aires el caciquisme que estava encara en construcció) capaces de qüestionar el tinglado polític estatal que Cánovas va construir al voltant del borbó de torn, Alfons XII. La Confianza, doncs, no era res d'extraordinari, al contrari: era una peça més en el ric teixit associatiu popular català lligat al societarisme reformista, un model encetat amb la fundació, a finals dels anys setanta del segle XIX de la Societat Cooperativa de Teixidors a Mà de Gràcia i que posseïa en les cooperatives de consum, les mútues o els ateneus eines efectives de millora de les seves condicions de vida, davant d'un estat que no tenia com a prioritat ni la justícia social ni la culturització de la seva població, a banda de practicar l'apartheid polític contra les organitzacions transformadores o reformistes via repressió policial i control caciquista dels processos electorals.

La solidaritat de classe era una de les constants en aquestes iniciatives que aplegaven gent de filiació diversa. L'altra era la capacitat d'organitzar-se per bastir estructures de resistència, de teixir respostes sòlides.

És evident que les classes populars d'aquest país han avançat en la reconstrucció d'espais col·lectius de formació, de lluita i reivindicació, en els darrers anys després del biaix brutal que va representar el franquisme i el desengany profund que va suposar la presumpta Transició (sense oblidar l'infame 92) per als Països Catalans al sud de l'Albera: la proliferació de centres (digueu-ne cooperatives, casals, ateneus...) i iniciatives de tota mena vinculades a l'esquerra independentista, al moviment llibertari i, en general, a l'esquerra transformadora i anticapitalista així semblen certificar-ho.

Tot plegat resulta un pes, encara, massa petit, és cert. Però el llevat ja fa temps que ha començat a fermentar i prou que ens cal per afrontar l'aspror que ens disposa l'esquerra liberal (socialdemocràcia, en deien) i la tebior que, un cop més, demostren els sindicats oficials, per no parlar dels opinants oficials, de mitjans de masses (una mica més que l'AraVallès), que bombardegen dia sí dia també per tal que la deconstrucció de l'estat del benestar es vagi fent efectiva pas a pas. I potser és apel·lant a vells ideals, com la presa de consciència, la solidaritat i la unitat d'acció que exercien les classes populars catalanes, com en el cas de La Confianza i tants d'altres, que podrem canviar el rumb desfavorable que marquen els vents de la història... i els de les classes dirigents.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1136/paradoxes-del-cami http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1136/paradoxes-del-cami Mon, 19 Apr 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1136/paradoxes-del-cami debats a l'entorn de la independència del nostre poble: els ciudadanos saben que la propera legislatura tenen més possibilitats de mirar-se l'hemicicle de la Ciutadella pel Canal Parlament que no pas dels escons estant i, per tant, qualsevol ferro roent el deuen trobar tebi mentre se'ls vegi remenar la cua i puguin dir aquesta boqueta espanyola és meva. Encara que sigui cercant subterfugis trillats i fent veure que aquests debats promoguts per les plataformes locals que convoquen les consultes neixen de forma espontània perquè a d'altres entitats els ve de gust de fer-ho. Que podria ser, però no és. La necessitat extrema costa de conciliar amb la coherència ideològica i la praxis militant que se'n deriva. Per moltes cortines que s'hi posin. Rojas i gualdas, esclar.

Jo al debat no hi vaig ser, però l'he seguit a través d'aquest insigne digital que va tenir l'encert de titular la notícia de la seva celebració amb una perla dialèctica típica i tòpica de tota la nòmina de parroquians del cosmopolitisme provincià, la caverna, el negacionisme i altres sectes més o menys explícites de l'espanyolisme que corren per aquí: el ciudadano en cap defensa el dret a l'autodeterminació per als pobles oprimits, però no pas per al poble català, que no n'està d'oprimit, en un exercici de concessió selectiva dels drets col·lectius que fa feredat. Es veu que el dret a l'autodeterminació només te'l concedeixen si de tant en tant la policia de l'estat et fot un tret al genoll o al tupí. Quins collons.

Sempre he tingut clar que per un determinat sector de la progressia d'aquest país i del país del costat, la nostra causa els seria més simpàtica si dugéssim plomes al cap; bé, només que Franco continués amb vida ja repercutiria positivament en el nostre índex de popularitat. Què voleu que digui doncs el líder d'aquest partit políticament fatxenda, defensor del supremacisme espanyol, enemic de la supervivència de la llengua catalana i mentider patològic.

Però encara m'entusiasma més la inconsistent cançoneta del federalisme que s'han empescat alguns per fer la viu-viu i no mullar-se. En d'altres debats s'ha defensat aquesta via fonamentalment per part de membres d'ICV-EUiA, que han arribat a criticar el fet que entre les paperetes (sí, no, blanc) no fos possible de triar precisament això: vull un estat federal. És curiós i si no fos perquè fa riure, faria plorar i tot: què haguessin dit aquests mateixos si algú, en el referèndum de l'Estatut, hagués demanat que s'inclogués una butlleta que satisfés l'opció dels qui volien l'Estatut, sí, però el que va aprovar el Parlament català a finals del 2005? No els haguessin dit el nom del porc, políticament parlant? I, per cert, a mi em rellisquen totes les versions de tots els estatuts i les seves senyores sentències, no voldria que l'exemple els confongués, ara.

A més a més, per a tots els que es postulen federalistes en els termes en què ho fan em sembla que ja tenen una opció ben clara per triar: és el no. Ep, i els animo a que així ho expressin, només faltaria, que siguin valents i honestos i vagin a votar que no. Perquè això és tan pervers com aquell parany dels nacionalistes i els no-nacionalistes. Ara hi podria haver una divisió entre federalistes i no-federalistes, per la mateixa regla de tres amb què polítics i mitjans acòlits rebreguen el llenguatge fins a modelar-lo al seu gust. I, ves per on, jo que vaig fer vot anticipat a la Garriga i ja he donat el meu sí a la independència, també sóc federalista: la meva Ítaca és una federació socialista independent de municipis dels Països Catalans; no sóc pas federalista espanyol com aquests altres, jo. I que tant legítima és una cosa com l'altra, escoltin. Volen ser espanyols d'una altra manera i jo no vull ser espanyol de cap de les maneres. La diferència és aquí.

I ja sé que aquesta Ítaca és lluny, però estic carregat de paciència i mentrestant cal anar fent camí: el diumenge 25 d'abril tornem a tenir un port a tocar. Que aquesta estada ens faci profit.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1113/la-bestia-de-lamo http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1113/la-bestia-de-lamo Tue, 09 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1113/la-bestia-de-lamo
El cas és que, des d'aleshores i fins ara, obrers i obreres van esdevenir un component indestriable de la sociologia paretana i és ben fàcil, en el cas concret de la Linera, que famílies d'arrels més o menys profundes en aquest municipi comptin amb un o més parents que hagin passat per la fàbrica. A banda d'això, la tipologia de la Linera l'apropava força a una colònia industrial: les naus, la casa del director, els rentadors, l'escola bressol, els habitatges dels treballadors que constituirien "els carrers de la fàbrica", les dutxes... Un patrimoni escamotejat quan, ara ja fa més de quinze anys, en va desaparèixer el seu element més significatiu, el que hi donava sentit i a l'entorn del qual girava la resta, la quadra vella.

També és cert que una part patrimoni humà, l'altra element essencial de tot plegat, encara persisteix en més o menys mesura: encara tenim la sort de comptar amb una colla de treballadors i treballadores ben vius i lúcids, alguns dels quals, per cert, malden justament per preservar la memòria d'aquella part tant important de la història contemporània del poble i tant decisiva també per al discórrer de les seves pròpies vides. La influència del pas per la fàbrica era perceptible, fins i tot, en converses quotidianes: no era estrany veure dues antigues treballadores de la fàbrica al mercat o la cooperativa intercalant signes a la conversa i marcant de forma exagerada les seves paraules si parlaven d'un tros lluny; no era res més que la reproducció del llenguatge que s'utilitzava a dins, on el soroll incessant dels telers ofegava els diàlegs i el context comunicatiu era més exigent. L'encisadora sornegueria del treballador vers l'amo hi era també present, esclar. El símbol de la Linera va ser un camaleó, i aquí la parròquia es va apuntar un agut tanto quan la va batejar com la bèstia de l'amo.

I què és el que va empènyer a la nissaga Feliu a instal·lar-se a Parets? Doncs dues raons ben senzilles, que són les que solien cercar els industrials d'abans i, ep, d'ara: condicions favorables en l'entorn físic i, no menys important, en l'entorn humà. Sembla que a Parets hi havia un accés més senzill als recursos hídrics que no pas a Vilassar i, sobretot, hi esperava un potencial de mà d'obra més dòcil, sense tradició laboral industrial i ignorant sobre els propis drets laborals. Com es pot veure les anomenades deslocalitzacions no són un invent de fa quatre dies: salvant les distàncies i els anacronismes, d'uns anys ençà n'hem sentides i patides un gavadal; en general, d'empreses multinacionals que van arribar aquí per situacions de partida favorables pel baix cost que representaven els assalariats i en marxen quan descobreixen que poden repetir la profitosa operació i augmentar beneficis tot rebaixant salaris i justificar, de pas, presumptes pèrdues, en la majoria de casos inexistents.

M'imagino que alguna cosa d'aquestes es deu haver empescat la dirigència d'Hager per treure's de sobre uns quants dels seus treballadors i treballadores (per cert, alguna d'embarassada): mireu, en sobreu uns quants, perquè això no tira i comprendreu que nosaltres hem de tirar endavant la barraca, i aquí no hi ha lloc per tots que si no la nau s'enfonsa i bon vent i tal dia farà un any. L'única qüestió que em ronda per la clepsa davant d'aquest panorama és, el número de treballadores i treballadors que han anat al carrer es va decidir en funció del preu que havia de costar la llotja privada de la qual disposa l'empresa al Circuit de Catalunya?]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1087/la-pellicula-de-les-quotes http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1087/la-pellicula-de-les-quotes Fri, 29 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1087/la-pellicula-de-les-quotes La sortida de la fàbrica a París el 28 de desembre de 1895 (el detall de fer-ho el dia que unes quantes dècades més tard esdevindria el meu aniversari, sempre els l'agrairé).

I bé, com que aquest és un art que m'apassiona, em preocupa veure com, de forma obscena, es polititza. És una situació que francament em molesta. M'irrita i m'exaspera que m'imposin quotes. Vagi per davant que jo sóc partidari de gaudir de les pel·lícules en versió original i subtítols si la llengua original ho requereix (i per mi l'anglès ja ho requereix: he de llegir per entendre bé el que diuen els actors), però ja que encara ara hem de patir doblatges que mutilen el treball actoral original, doncs no m'agrada que m'imposin quotes. Quotes per les quals pràcticament el 100% de l'oferta de cartellera que arriba a les sales del país no és en la llengua del país, perquè si al Principat la situació de la llengua catalana és per riure (per no plorar), a la resta del nostre territori ja és per suïcidar-se en el format que hom trobi més adequat.

No em diran que no és curiós aquest argument, que entra coma mínim en l'àmbit de la futurologia, pel qual una oferta equitativa de cinema en català suposarà una disminució de l'afluència a les sales. Però si ara aquesta oferta és pràcticament inexistent!

I davant del lock-out que perpetraran uns quants empresaris de sinapsi cultural franquista, amb l'ajut d'alguns practicants de sindicalisme groc,
espanyolista i llepaculs (aquest últim apel·latiu és de l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella i jo el subscric), nosaltres podrem exercir el dret de decidir a quines sales els farem botifarra. I n'hi ha algunes, que són aquí a la comarca mateix, que de ben segur que els en farem: aquells qui ens han ensenyat el llautó, un llautó amb una genètica arnada, carca, amb ferum d'imperi decadent, envellit i feixista.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1066/si-pogues-ho-faria-jo http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1066/si-pogues-ho-faria-jo Thu, 31 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1066/si-pogues-ho-faria-jo Pravda paretà, o el que és el mateix, el Parets al dia, obria la seva edició del 20 de novembre d'aquest any 2009 que ja hem estiregassat del tot. Sota el títol, un retrat d'un cànid, de cul al fotògraf, però amb el cap girat cap a l'objectiu i amb un rostre que denota entre sorpresa i culpabilitat. No en va, acaba de dipositar una dosi de femta en una vorera del municipi. Francament admirable és, d'altra banda, la mida de la tifa en relació a les dimensions del quisso, un buldog francès, em penso; aquestes bestioles l'encant de les quals sembla residir en el seu aspecte grotesc i que ara estan de moda (races de gossos que estan de moda! Us hi heu parat mai a pensar, en això?).

El cas és que m'ha costat de situar-me; la combinació del titular i la foto genera un impacte que ha fet que, cosa impensable, em detingués davant del butlletí municipal i li dediqués atenció. Inaudit. Es tracta d'una denúncia ciutadana? Em vaig dir. Potser és que se'ns està volent transmetre alguna cosa, com si algun veí o veïna, veient el gos defecar al carrer, ens estigués dient: "si pogués m'hi cagaria jo, a Parets".

No crec que, per exemple, les pensi ningú del govern municipal, aquestes coses. I ara. Si després d'anar fent tombs per San Francisco del Norte (Nicaragua) me'n trobo uns quants en una pàgina del mateix exemplar retratats a un poble del Senegal fent gala de la seva filantropia exòtica. No fan pas mala cara. Bé, també és cert que és difícil trobar un alcalde socialista que no somrigui. Fins i tot els regidors ho tenen, això del somriure perenne.

Sempre somriuen, aquest personal: et diuen que et cediran un equipament municipal i menteixen, però ho fan somrient. Prohibeixen el correbars i amenacen els establiments que tinguessin la pensada de participar-hi, tot somrient. Construeixen entitats submarines per desnaturalitzar-ne d'altres, amb aquella expressió de llavis estirats d'orella a orella. Es carreguen el patrimoni (a Parets és una feina aviat acabada, aquesta) amb un rictus gairebé postorgàsmic i, sense escabellar-se, al mateix temps et deixen anar que cal protegir la tipologia d'habitatges de l'Eixample, com si fos la mateixa de sempre, com si ja no fos irrecuperable. O deixen podrir el minso teixit comercial del centre per promocionar-lo després, quan ja no hi ha res a fer, quan ja tothom n'ha fugit.

Qui podria doncs pensar: "si pogués ho faria jo", veient un gos evacuant en via pública paretana? Qui gosaria qüestionar el poble de les meravelles, conegut a tots els cims del món, d'urbanisme exemplar, sense contaminació acústica ni pudors, lluminós, amb pressupostos d'aquells txatxi-pirul·li; qui gosaria tenyir de foscor aquesta Arcàdia democràtica del Baix Vallès?

Doncs ningú, esclar: resulta que llegint bé la notícia, el gos és qui reclamava que li recollissin la tifa, que si pogués, ja ho faria ell, ja. Perquè, a Parets, fins i tot els gossos són cívics.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1042/tinc-una-consulta http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1042/tinc-una-consulta Tue, 01 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1042/tinc-una-consulta
Primer de tot, i per deixar-ho ben clar: no faré ni el gest d'anar a votar. No puc. No he tingut tanta sort com altres i no podré fer l'exercici de senyar-me democràticament, és a dir, d'introduir la papereta a l'urna, aquell gest amb el qual molts s'omplen la boca quan els convé, que és exclusivament quan en poden treure profit. No podré dir ni blanc, ni negre; ni ase, ni bèstia. Per sort, però, a Santa Eulàlia de Ronçana, per exemple, sí que ho podran fer. En un poble de la Vall del Tenes podran dir el que els plagui: gairebé sembla inaudit.

Segon: en tot aquest procés hi ha una cosa realment interessant. Tot i que es va tornant complex, tot i que va agafant més seriositat, això no li fa perdre aquest deix de frescor que li proporciona el seu caràcter popular. És democràcia de base, és el poble organitzat com va dir en Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP d'Arenys d'Amunt i principal artífex de la consulta pionera. És gent que s'organitza per decidir i, en essència, no hi ha més voluntat del poble, no hi ha més govern del poble, més genuí que aquest. És un què tants collons, que a mi, mirin, m'agrada força.

Tercer: això no pot ser una costellada, i, de fet, els fets demostren que cada vegada ho és menys. Però tampoc és un punt d'arribada. La independència no és un Arcàdia en la qual ens podem aturar ben repapats. Com va assenyalar Salvador Cardús en un lúcid article al diari Avui, setmanes enrere i a propòsit de la consulta arenyenca, tot plegat ens ho hem de prendre com un nou espai de llibertat que hem de saber modelar. Arribem-hi i aprofitem el camp que tindrem per córrer. Ep! I mirem bé com fem aquest camí, perquè no tot el país segueix el mateix ritme i a mi, personalment això em preocupa i força, bàsicament perquè no sóc un autonomista radical i perquè jo, el meu país, me l'imagino complet: de les Alberes al Segura, del Cinca al far de Favàritx.

Quart: fixem-nos bé amb les actituds i gestos de qui ens envolta i es pensa que ens dirigeix. És evident que la classe política actual, que el sindicalisme majoritari, que la premsa de paper que ens mena (a editorials unitaris em remeto), no ens serviran per assolir la nostra llibertat i, encara menys, per gaudir-la. Senzillament veurem com cauen algunes màscares: rere les rialles perennes d'alcaldes socialistes veurem al·lèrgies a l'exercici democràtic del vot (independentment del seu sentit), i, de fet, em penso que a Granollers ja saben de què parlo. Però bé, deixi'm confessar-los que en aquesta matèria, i en moltes altres, el PSOE sempre m'ha semblat un partit força tèrbol. Fixin-se sinó, com en la patètica guerra en què Espanya va perdre les darreres colònies d'ultramar, els socialistes atacaven el govern per la mesquina política d'enviar als fills de les famílies pobres a la guerra, però mai van plantejar-se que Cuba, per exemple, tingués cap mena de dret a constituir-se en estat independent. També s'oblida sovint que el PSOE va col·laborar amb el primer dictador espanyol del segle XX, el general Miguel Primo de Rivera, però no seguim per aquí que acabaríem parlant del GAL, i com deia un president de per aquí, molt amic de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, això no toca.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1023/racons-de-la-des-memoria http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1023/racons-de-la-des-memoria Sat, 31 Oct 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1023/racons-de-la-des-memoria
Tenim una pila d'exemples que m'ajuden a reforçar aquesta teoria. Vegem-ne alguns: quan el malaguanyat Pepe Rubianes va dir: "... y que se metan a España ya en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario", entre d'altres frases que arrodonien aquesta interessant reflexió, això va molestar a gent espanyola d'aquí i d'Espanya. També quan Els Joglars van fer aquell gag en què Pujol passava revista a una alineació del Barça en què hi figurava la Verge de Montserrat, la feliç Catalunya pujoliana de l'escoltisme i la missa setmanal es va esgarrifar com si l'AVE ja hagués aterrat la Sagrada Família, l'obra més lletja de Gaudí, per cert. O, ja més lluny d'aquí, quan un humorista gràfic danès va decidir fer una sèrie d'acudits en què el protagonista principal, i no en sentit positiu precisament, era, ni més ni menys que Mahoma, van haver-hi irades protestes del món musulmà, ofès, acompanyades de les reaccions políticament correctes dels progres de fireta del continent (els que, per entendre'ns, abominen la religió catòlica i fan reverències a l'Islam tal i com dicten els cànons del cosmopolitisme provincià i del manual d'anar pels llocs de tot multiculti cosmoguay comme il faut).

En definitiva, i això és al que em vinc a referir, la simbologia té un pes molt important en les societats contemporànies, diferent d'altres societats pretèrites, perquè l'esquema simbòlic del món actual, almenys a Occident, parteix de la construcció d'un imaginari que beu del procés d'edificació de les nacions que es va produir al llarg del segle XIX en base a l'empenta de romanticisme i llur historicisme inherent. És tan important que tot estat constituït es dota d'un univers simbòlic, d'uns símbols oficials que se solen recollir en constitucions i altres marcs jurídics, com ara els estatuts autonòmics espanyols.

Per tant, la simbologia, mai innocent, sempre intencionada, ens pot ajudar a entendre una mica més la naturalesa del poder establert al qual estem sotmesos en un moment determinat. El per què de l'elecció d'uns determinats símbols i no uns altres, el per què de tries concretes i omissions actives ens posaran sobre la pista de sobre quin esquema ideològic hem construït els paràmetres de funcionament d'una col·lectivitat determinada.

Els nomenclàtors de les nostres viles són una bona guia d'aquest idea que apuntava a les ratlles precedents, encara més si en seguim les seves vicissituds. Fixem-nos en Parets, encara que sigui un poble tan lleig: el carrer Major va passar a estar dedicat, amb l'arribada de la República de 1931, a Francesc Ferrer i Guàrdia, però durant el transcurs de la guerra, el pedagog fou desplaçat per Buenaventura Durruti. No cal ni dir que quan els feixistes aparegueren pels pallers de Can Serra pel gener de 1939, el nom del revolucionari anarquista fou escombrat i el carrer Major es va convertir, d'un dia per l'altre, en una avenida que estaria dedicada a Calvo Sotelo, prescriptiu canvi de llengua inclòs. Amb la constitució dels ajuntaments democràtics, la higiene i el bon gust van retornar majoritàriament al nomenclàtor paretà i el carrer Major recuperava la denominació desplaçada l'abril de 1931. I així podríem seguir amb molts altres carrers d'aquesta vila, i de moltes altres de la comarca. Fins i tot tenim un exemple recent per il·lustrar aquesta qüestió al sud del nostre país: a Torrent, un poble de l'Horta valenciana, amb l'arribada a l'alcaldia d'una militant del partit de Francisco Camps i Rita Barberá, s'ha perpetrat un referèndum esperpèntic (més vots que votants!) per tal de canviar el nom de l'avinguda més important de la ciutat: l'avinguda País Valencià, que canviarà de nom tot i que la majoria de veïns (o de vots recollits) van preferir conservar el nom. Ben bé podria ser que del procés electoral se n'hagués encarregat Orange Market, però ara no és aquesta la qüestió que ens ocupa.

I quins són els elements que condicionen a dia d'avui el nostre univers simbòlic? A nord i sud de les Alberes és ben clar: dues superestructures estatals i les seves circumstàncies. Per fixar més l'objectiu en la nostra comarca, podem expressar-ho de forma més concreta: el nostre marc de referència últim és l'Espanya que va parir la mal anomenada Transició, amb un esquema de referència gestionat pels guanyadors d'aquest procés, és a dir, l'esquerra i el liberalisme oficials i els franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida. Només així podem entendre que s'intentés (sense èxit, per sort) dedicar un carrer al feixista Juan Antonio Samaranch a l'Ametlla del Vallès, que hi hagués fins fa quatre dies un carrer dedicat al general Espartero a Barcelona (ciutat que va bombardejar en dues ocasions), o que Lluís Maria Xirinachs, Jaume Martínez Vendrell, o fins i tot, Jesús Moncada siguin noms pràcticament inexistents en les plaques del nostre país.

Per cert, saben que Parets conserva un carrer dedicat a un ministre franquista? Doncs sí, a Parets som tan especials que vam dedicar un carrer a un pájaro que va arribar a ser ministre sense cartera de la dictadura en la seva fase tecnòcrata, nascut a Tarragona i sense cap vinculació coneguda amb el poble. Serà per allò de ser originals que en Pere Gual Villalbí conserva els honors a Parets? O bé és que el nostre consistori d'esquerres, progressista, ecologista, de debò, t'ho juro, no sap que té un nom fatxa exposat al Barri Cerdanet? Doncs si no hi sabíeu, ara ja ho sabeu.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1008/petita-semblanca-duna-gran-comarca http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1008/petita-semblanca-duna-gran-comarca Sat, 03 Oct 2009 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1008/petita-semblanca-duna-gran-comarca AraVallès em van demanar de participar del projecte no m'ho vaig rumiar gens, i és evident que ells tampoc. Il·lusos, deixem-ho clar, de requerir el meu verb, no pas d'engegar un projecte il·lusionant, que és una cosa ben diferent, com els lectors hauran endevinat.
Bé, el senyor Llop, a Pulp Fiction, de Quentin Taranino, tenia una frase molt adequada per a moments com aquests, però no la reproduiré ara, perquè AraVallès es veuria obligat a incloure un epígraf que explicités que el contingut de la pàgina és per a majors de divuit anys i no voldria forçar aquest diari digital a modificar la seva naturalesa original per culpa meva. Ara, que la Revista del Vallès potser també ho hauria de dir i no ho diu, i la gent la compra sense saber-ho. Aquestes coses ja passen.

El cas és que, per començar, probablement el més adequat seria fer una semblança de la nostra comarca, vaig pensar. I és que la feina d'opinant no és tan fàcil com sembla: és una gran responsabilitat expressar l'opinió des de mitjans de comunicació de masses i, a sobre, fer-ho assíduament, un parell o tres de cops per setmana des de les ràdios i televisions de la comunitat autònoma catalana o des dels seus diaris, cada dia. O tot alhora, encara més difícil. Hi ha qui en sap, de fer aquestes coses, i hi ha qui no, qui no en sap gens. Per això, i per res més, existeixen, al mateix temps, en Quim Monzó i la Gemma Calvet. Entre tots hi som tots, que deia el meu avi Juanito. Precisament Maragall (el poeta, no el que va donar el tret de sortida per a la degradació de Barcelona amb els Jocs Olímpics dels collons), malgrat dedicar-se al periodisme d'opinió, va criticar el fet que hi haguessin opinants fixes, a nòmina, en els diaris, i va intentar (sense èxit) dedicar-se a escriure als rotatius barcelonins només quan tingués alguna cosa a dir, i no quan la regularitat d'entrega de textos establerta en el contracte li ho marqués.

Bé doncs, el cas és que em vaig dir: hòstia (sóc molt de dir hòstia, jo), no hauries de fer una visió global de la comarca, destacar els aspectes que ens singularitzen, allò que fa que la raça i el nervi vallesà siguin cèlebres pels llocs? Collons, i tant (sóc molt de dir collons, també).

Així que fem, ja sense més preàmbuls, una visió de conjunt de la nostra comarca i destaquem-ne els seus principals elements definitoris, per saber de forma acurada a què ens enfrontem quan decidim obrir AraVallès a la nostra pantalla. El Vallès Oriental és una plana encabida entre unes quantes muntanyes que, incomprensiblement, resisteixen prou dignament en un entorn lamentable; si-et-plau-per-força tenim el goig i l'obligació de formar part de l'anomenada Àrea Metropolitana de Barcelona, un altre joguet del PSOE (partit al qual, alguns, de manera incomprensible, intenten rebatejar com a PSC) i ens travessen infraestructures que estan en boca de tothom: una autopista de peatge, una autovia en obres des que vaig néixer i que, tot i això no millora, i, sobretot, una línia ferroviària molt barata, en què pel preu d'un viatge de vint-i-cinc minuts, pots ocupar el teu seient dues hores llargues. Això quan no has marxat perquè l'avaria ja no li permet ni arribar a la teva estació, és clar. Amb l'evident risc d'ésser considerat uns mimats per l'administració de torn, estem a l'espera d'una nova construcció, el Quart Cinturó o Ronda del Vallès, destinada a resoldre els problemes generats per àrees agrícoles i verdes que no se sap ben bé què hi fan aquí, en una comarca abocada al progrés, com la nostra, que no vol fotos en blanc i negre, sinó en color, com diria un dels ínclits regidors de la meva vila.

En vista de tot això, és prou clar que ens hem constituït en zona de pas. De pas per carretera, preferentment (ja se sap que mentre el discurs oficial diu que s'ha d'anar en bicicleta, després s'han d'abocar milions per salvar la indústria de l'automòbil), fet que no impedeix que siguem, al mateix temps, una comarca d'acollida de gent il·lustre que ha decidit fer parada i fonda en alguna ocasió per aquesta zona: M. Àngels Feliu, Joan Carles Monteagudo o Fèlix Erezuma en són alguns d'ells.

També podem presumir d'altres mèrits, ja que la primera vaca boja de la nostra comunitat autònoma fou lluïda a Lliçà d'Amunt. I ja que parlem de visites il·lustres i animals desequilibrats, que me'n dieu de la vinculació de Fèlix Millet amb la nostra comarca.

Per cert, amb el serial que ens està proporcionant el personatge i amb les dificultats per decidir com s'ha d'anomenar el Quart Cinturó, ja que tots es moren de ganes de fer-lo però ningú es vol carregar el mort, per què no el bategem, si per desgràcia ens l'acaben fent entrar amb vaselina o sense, com a Ronda Fèlix Millet?
]]>