Blog Roc Fernàndez

I no en tenim ni per pagar la llum...

Roc Fernàndez — Mon, 26 Sep 2011 10:41:00 +0200

En la passada campanya municipal mentre participava d'un debat electoral a Ona Codinenca el representant socialista va afirmar taxatiu que l'Ajuntament de Sant Feliu no estava endeutat. Que l'únic dèficit era un romanent negatiu de tresoreria de 70.000€. Mentre deia això ara sabem que la llum amb que estava funcionant l'emissora, o la que il·luminava els carrers i les instal·lacions municipals l'estàvem devent des del gener de 2010.

I ara, quatre mesos després el Ple de 24 de setembre, el govern municipal socialista demana un préstec ICO per un import de 203.655,88€ a un 6,5% TAE per fer front, entre d'altres, a la factura de la llum de tot el 2010 per un import de 163.168,29€ a Electra Caldense. És a dir, l'Ajuntament ha de demanar préstecs per fer front, ja no a inversions, sinó a una despesa tant corrent com és la llum.

Mentre al mes de maig el govern el govern municipal socialista ens deia que el dèficit era de 70.000€ no en teníem ni per pagar la llum. I de tornada de vacances al nostre irresponsable Alcalde el criden a capítol al Palau de la Generalitat a una reunió dels 50 ajuntaments més endeutats de Catalunya per veure com s'ha de fer front a una despesa viva de 3.874.311€ que acumula l'Ajuntament. Una despesa que representa una ràtio del 79,77 % quan el límit màxim permès és del 75%. Una despesa que en només un mandat de Pere Pladevall ha passat de milió d'Euros de crèdit pendent de fer l'edifici de l'Ajuntament i la Biblioteca als quasi quatre que devem ara.

El gruixut del cas, és que aquesta despesa, tal com passa amb el darrer crèdit sol·licitat, no es degut a cap inversió sinó al dèficit de funcionament que dia rera dia va generant la mala gestió i la política de pa i circ que tan bons resultats a curt termini ha donat al nostre "emperador Neró".

I la situació és més greu si tenim en compte que les poques inversions que ha fet aquests darrers quatre anys: Reforma de Can Buixó, reforma del Centre cívic o el Tanatori; han estat obres finançades en quasi la totalitat pels Fons de desenvolupament local o Llei de Barris que ara han passat millor vida.

Quin futur espera al nostre poble? Doncs fosc! Ja el 2009 la Diputació de Barcelona va posar en marxa un pla de sanejament que havia de revertir aquesta tendència, però a 2011 els objectius del Pla s'han incomplert flagrantment. I ara ja fa més d'un any que alertem de la perillositat que representa aquest vaixell a la deriva financera en que s'ha convertit la "casa de tots". Un cop més, alertem d'aquesta situació i de la necessitat de no hipotecar més el futur dels nostres fills ja que amb la política del govern municipal socialista tindrem ben aviat el futur ben negre perquè no n'hi haurà ni per pagar la llum!

La reforma de la Constitució, cau un altre mite

Roc Fernàndez — Thu, 01 Sep 2011 12:59:00 +0200

Fa uns dies al Congrés dels Diputats hem assistit a l'enèssim espectacle de la "parodia nacional". Una reforma de la Constitució express pactada entre PP i el PSOE. En quasi res es posen d’acord els dos grans partits estatals, ni tan sols en prendre mesures o per fer front a una crisi que està fent estralls i que situa l’Estat Espanyol com al país amb la tassa d’atur més alta de la Unió Europea (per sobre el 20%). Ara bé quan es tracta del model d’estat, de defensar el model centralista i jacobí, la sintonia és total.

Però aquest rodet té en el fons un segon efecte. Hem pogut veure aquesta setmana com la Constitució Espanyola que ha estat la base, l'argument, el pretext per evitar qualsevol canvi de concepció de l'estat es reforma en ple mes de d'agost, improvisadament i no passa res. On són ara aquells que posaven la Constitució com a barrera infranquejable durant el Debat de l’Estatut o les reiterades reformes del model de finançament.

El que ha passat, marca un precedent, la Constitució espanyola es pot tocar i ben tocada. Ja no és un tabú. Es pot tocar pel que calgui i fins i tot es pot tocar a la brava, en ple estiu i sense gaires miraments. Que passarà d’aquí un mesos quan es plantegi el tema del pacte fiscal. Quin pretext tindran ara per establir límits. El de la Constitució ja no val!.

Com va passar, amb la sentència del Tribunal Constitucional amb el nou Estatut. Crec que l’Estat espanyol està actuant amb una gran falta de visió d’Estat (valgui la redundància). Amb la sentència de l’Estatut es va tancar la via autonomista i han abocat Catalunya cap al sobiranisme. Per això el 10 de juliol va sortir tanta gent i tant diferent al carrer. Fa anys ser independentista o sobiranista era percebut com un despropòsit. Ara el despropòsit és pensar que seguir per la via de les reformes estatutàries i d eles passes que marca la Constitució arribis enlloc.

Sense adonar-se PP i PSOE amb la reforma d’estiu de la Constitució han obert una nova caixa de pandora. Aquella línia infranquejable en que s’havia convertit la Constitució ells mateixos l’han esborrat sense consens ni gaire debat, en una setmaneta d’agost, sense que a nivell de carrer s’entengui massa per a què i sense rumiar-ne massa les conseqüències.

L’herència del tripartit

Roc Fernàndez — Wed, 23 Mar 2011 09:45:00 +0100

Fa dies que sento amb un cert punt d’indignació els comentaris dels grups de l’oposició sobre les famoses retallades. Dic amb un punt d’indignació perquè al final volen fer veure que aquesta situació amb que ens hem trobat s’hagi fet del no res i no tingui un responsable. Com si els que ara entren al govern el que els vingués més de gust és començar a collar i fer ajustaments, a repartir no enlloc de si. Si la Generalitat fos una empresa, els nous gestors haurien demandat els antics per haver gastat més del què tenien.

Una altra crítica que es fa és sobre el manteniment de l’estat del benestar, quan justament els ajustaments el que pretenen és salvar uns serveis públics que per primer cop a la història el tripartit ha posat en risc. Perquè, quan es gasta més del que es té i es va amb pressupostos deficitaris amb ofec econòmic, el que se’n ressenten justament són els serveis.

Ara fan crítica de les retallades aquells qui per interessos electorals no van fer cap previsió de la crisi i no n’han sabut reaccionar.

Ara fan crítica aquells qui ens van dir que teníem 'un finançament estratosfèric' quan ha acabat esdevenint un estrall a les bases fiscals d’una endèmicament mal finançada Generalitat.

Ara ens fan crítica aquells qui l’any 2009 haguessin hagut d’iniciar un sever pla d’ajustament, però que no ho van fer perquè venien eleccions i van avantposar els interessos de partit per sobre dels de país.

Ens toca rebre una herència del tripartit en forma de deutes i factures pendents mentre entomem els comentaris de desmemoriats i irresponsables que han provocat aquesta situació i ara fan veure que plou. I ploure, plou i molt, però per culpa seva.

Quo vadis, Sant Feliu? Ara és l’hora del canvi en positiu

Roc Fernàndez — Mon, 07 Feb 2011 05:00:00 +0100

Estem a les portes d’unes noves eleccions municipals i és hora de fer balanç de la feina feta. L’actual equip de govern es va presentar amb un programa amb 135 propostes de les quals n’ha acomplert un 40%, ni el Pla general urbanístic, ni la plaça nova, ni el nou CAP, ni la tercera Escola. S’han fet coses, petites coses de cara la galeria, però manca un projecte de municipi clar i definit. Algú sap cap a on anem? Que serem quan siguem grans?.

I tot això ha transcorregut en una legislatura en el que si ha fet l’actual equip de govern és hipotecar les finances municipals fins a les celles, inflar els costos fixes de l’Ajuntament amb personal fitxat a dit i afeblir la salut democràtica i institucional de l’Ajuntament amb mesures com els plens cada dos mesos buits de contingut o els canvis constants de cartipàs municipal.

Tenim un Ajuntament a l’antiga, amb un Alcalde que ho vol fer tot i estar arreu. On s’aprofita a fons el clientelisme i es té atemorit el personal de l’Ajuntament i els regidors. Una bona mostra és que de l’actual equip de govern molts no repetiran a la propera llista del PSC. A la propera legislatura tindrem més gent que ve a viure de l’Ajuntament enlloc de venir a servir el poble, perquè els que venien a servir el poble marxen.

Des de CiU proposem un canvi en positiu. El canvi que prometia el PSC ha estat un canvi frustrat. Ara proposem una nova manera de fer, una nova manera de ser. Un Ajuntament amb un equip jove i preparat, amb un projecte de futur per al poble. Un equip que amb menys sigui capaç de fer més, que vingui a servir el poble i no a viure del poble. I que sigui capaç de situar Sant Feliu al mapa.

L’endeutament de l’Ajuntament, la teva segona hipoteca

Roc Fernàndez — Mon, 10 Jan 2011 05:00:00 +0100

Ja fa mesos que des de CiU venim advertint del deteriorament que, amb una sola legislatura, han patit les arques municipals. Un deteriorament provocat per un increment desmesurat dels costos fixes de l’Ajuntament (per exemple l’increment de personal), per la mala gestió i per la manca d’una política de contenció de la despesa.

El passat 13 de març es va informar al Ple de l’Ajuntament sobre la liquidació del pressupost de 2009 amb uns resultats negatius de -740.690,75 €. Vista aquesta liquidació i tal i com ja havíem advertit des de CiU va caldre l’aprovació d’un de sanejament que es va presentar el mes de juliol i s’ha de dur a terme en tres anys: aquest pla preveu la concertació d’un crèdit de 675.000 € per tal de cobrir el dèficit i compensar el romanent negatiu de tresoreria. Aquest nou crèdit s’afegeix a la partida de préstec i interessos financers que s’incrementa fins als 1.079.013’94 € d’un pressupost municipal de 6.005.570 €. És a dir, en un a legislatura el govern municipal socialista ens ha avocat a un deute que és una sisena part del pressupost total del municipi.

El més dramàtic és que d’ençà finals de 2008, en que es va veure amb claredat que l’Ajuntament havia iniciat una via d’endeutament rere endeutament, tots ells acompanyats de l’informe negatiu de la secretaria i interventora, no hi hagut cap canvi en la política de despesa de l’Ajuntament. De fet el problema és endèmic atès que no respon a inversions compromesos sinó a l’increment de la despesa corrent. De fet al poble en el que va de legislatura no s’ha fet a banda amb fons municipal, cap obra d’envergadura a excepció de l’Escola Bressol, atès que les obres de l’Escorxador i de Centre Social eren finançades pels plans fons per al desenvolupament local. Es dona el cas de l’obra del centre cívic on teòricament s’hi ha invertit 600.000 € i només per arranjar la sala d’actes i pintar l’edifici i asfaltar el accessos. No s’entén com en un projecte com aquest en que el cost més elevat era el sistema de condicionament i les butaques de la sala, que no s’han fet, tingui una despesa tant elevada pel que s’hi ha fet.

Tampoc ha estat possible fer entendre al govern municipal que davant d’aquesta situació cal un pla consensuat amb tots els grups municipals i que no es pot seguir tirant endavant amb informes negatius de la interventora. Però l’Alcalde fa oïdes sordes com si no passés res, posa com excusa la situació de crisi. Arreu hi ha crisi, però no a tots els pobles s’estant duent l’Ajuntament a la bancarrota!

Amb la variant ens prenen pèl

Roc Fernàndez — Fri, 10 Dec 2010 19:11:00 +0100

Aquesta setmana i en període d’interinitat del Govern de la Generalitat després de les eleccions al Parlament de Catalunya, el govern de la Generalitat es despenja amb l’adjudicació de l’estudi informatiu previ al projecte de la variant de la carretera C-59.

No és que no ens agradin que es moguin les coses en aquest tema. Ans al contrari des de CiU fa mesos que reclamem menys paraules i més fets amb la variant. Però fer-ho ara i vendre’ns com fa el l’Alcalde Pere Pladevall com si ja ens anessin a fer l’obra i inaugurar-la, és enganyar novament la població.

D’entrada han tingut 7 llargs anys per fer alguna cosa. L’any 2003, quan CiU va deixar la Generalitat justament havia deixat un estudi informatiu fet amb més o menys el mateix traçat. En aquests 7 anys res de res, ens van presentar un projecte amb cinc carrils que arrencava de Badalona fins a Centelles i que més que una variant de Sant Feliu era un alternativa de l’eix Vic-Ripoll. Un projecte, que fent memòria van presentar el diputat del PSC, Jordi Terrades i el nostre actual alcalde Pere Pladevall el 2005, i ara té els nassos de declarar a El 9 Nou de divendres 10 de desembre que 'els que vindran –CiU- vulguin recuperar el projecte de l’autovia'. Està bé que rectifiqui però no intenti confondre l’opinió els de l’autovia i els que han tingut parat el projecte 7 anys són els socialistes, i ell no ha fet res per evitar-ho.

Perquè diu això el senyor Alcalde? Perquè el que el senyor Alcalde ens amaga, i tampoc ens aclareixen en aquest estudi informatiu la Generalitat, és si aquest nou projecte modifica el traçat inicialment previst. La variant serà de dos carrils com volíem, però amb quins eixos viaris connecta, i d’on va a on va? Això de moment no s’ha modificat i segueix sent una amenaça. Qui diu que els dos carrils algun dia no en poden ser cinc si no es canvia el Pla d’infraestructures inicialment aprovat pel Tripartit?.

Des de CiU defensem el projecte inicial de 2003. Una variant al servei i en funció de la mobilitat de la comarca. Que serveixi d’enllaç i connexió entre el Quart Cinturó al Sud i l’Eix Transversal al Nord i no com a alternativa a l’eix Vic-Ripoll.

Que no pateixi el senyor Alcalde, farem el que ells i els seu no han estat capaços de fer en 7 llargs anys. I sobretot ho farem pensant en la mobilitat del nostre municipi, en treure del mig del poble dues carreteres que l’esquarteren i impedeixen fer-ne cap plantejament de futur. Ara bé mentrestant, perquè enlloc de gastar diners arreglant aceres i fent festes no preparar el poble per l’arribada de la nova infraestructura?

Ara cal un canvi

Roc Fernàndez — Thu, 04 Nov 2010 07:30:00 +0100

Som a les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Sempre que arriben unes eleccions hi ha el tòpic que aquelles eleccions són les més importants. Però en aquesta ocasió, i vist el context històric en que ens trobem segurament el tòpic és real.

Des del meu punt de vista, a banda de les motivacions conjunturals com la crisi econòmica o la sentència del tribunal constitucional, que marquen la necessitat de disposar d’un govern fort, sòlid i capaç de prendre decisions, també ens trobem en un moment transcendental des del punt de vista de jubilar definitivament la generació que va protagonitzar la transició i que ha monopolitzat des de llavors la classe política, periodística i empresarial del país.

Amb el pas de la presidència de Jordi Pujol al Tripartit, a més d’estroncar-se la via de l’assoliment de major autogovern, també és va estroncar un necessari canvi generacional. Montilla, Saura i Carod, eren un producte “secundari” de la transició. També els més joves, els que mirem la política d’una altra forma, amb una altra manera de fer, més propera però més professionalitzada, més transparent però més rigorosa, més participativa però més eficaç, ara tenim una nova oportunitat. El franquisme ha estat un llast feixuc que ha costat de superar, però la transició també ha estat una excusa per no avançar. Una excusa que ha sacrificat dos o tres generacions de persones millor preparades i formades que els seus antecessors però que no gaudien de la complicitat i el pedigrí generacional.

Ara tenim l’oportunitat de canviar-ho. De ser un país amb una classe política, empresarial i periodística més semblant a Europa. En aquesta campanya a més de la confrontació d’idees i projectes, també veiem veladament la confrontació entre dos polítics diferents. Un modern, preparat, fet a si mateix, amb una èpica personal construïda a partir de les derrotes i sobreposant-se als fracassos i l’altre que creu que el seu èxit es basa en ressaltar la seva “normalitat” i haver estat en el lloc oportú en el moment oportú, o sigui, la transició. Ser de la transició en política ha acabat sent com l’aprovat general de les universitats quan hi havia vagues.

Per això, mentre la mar està en calma, qualsevol amb el títol de capità aconseguit a partir d’ un aprovat general, pot dur la nau. Però quan hi ha tempesta, una tempesta en forma d’una triple crisi econòmica, política i social, cal un capità preparat, amb experiència i que tingui un rumb definit on dur la nau. Ara ens toca canviar el capità de la nau, un canvi polític i generacional a favor d’una persona més preparada. Això també és el que ens cal al país, algú que sigui capaç de dur la nau en moments de tempesta.

Homenatge merescut

Roc Fernàndez — Mon, 18 Oct 2010 05:00:00 +0200

El passat 13 d’octubre l’agrupació de CiU de Sant Feliu de Codines vam organitzar un acte d’homenatge a les persones que han integrat les llistes municipals de CiU des del 1979. A l’acte ens hi va acompanyar l’exconseller Josep Maria Cullell que actualment és el President del Consell Assessor Nacional de Convergència.

El motiu de l’acte era, per una banda, aplegar totes les persones que al llarg de la nostra història al municipi han 'donat la cara' per defensar uns ideals i una forma d’entendre i de voler canviar i millorar el nostre poble. Per l’altra, en un moment en que la política pateix un fort desprestigi es bo de recordar que als pobles i ciutats hi ha molt gent que fa una passa endavant per ocupar-se i preocupar-se d’allò que és de tots.

Crec que és de justícia homenatjar les persones que han sacrificat hores d’estar amb la família, feina i temps per aportar el seu gra de sorra en la millora dels nostres poble si viles, i del país en general. Sense aquest exèrcit de voluntaris segurament no hauríem assolit moltes de les coses que tenim avui en dia. També cal recordar que en el pobles és on, des del meu punt de vista, és més difícil fer el pas. En un poble on tothom és coneix és molt fàcil que et pengin l’etiqueta i la proximitat que té moltes qualitats també es pot fer molt difícil per la pressió que en els alguns casos exerceix sobre l’entorn més immediat. Fer política en un poble o vila pot ser molt gratificant i en alguns moments molt difícil.

Per tot això des de la nostra agrupació vam voler fer aquest petit homenatge, un homenatge que vol ser una mostra d’agraïment a totes aquestes persones. Un homenatge merescut i necessari. Un homenatge que també vol fer llançar una reflexió sobre la necessitat que hi hagi gent que, com ells, es sacrifiqui per als altres, per seguir millorant les condicions de vida dels nostres pobles. Perquè massa sovint quan es parla de la política, i se l’associa amb aspectes negatius, s’oblida de tot aquest exèrcit derrotat a favor d’una causa invencible.

No és això senyor alcalde, no és això

Roc Fernàndez — Thu, 16 Sep 2010 12:59:00 +0200

Llegeixo astorat els comentaris que l’Alcalde del meu poble, Pere Pladevall fa sobre l’Artur Mas al mur del seu Facebook en resposta a l’entrevista que Maragall ha fet per la revista de CDC.

En aquests comentaris l’Alcalde titllla el cap de l’oposició de lladre i diu que se l’hauria de jutjar d’urgència abans de les eleccions.
En concret podeu llegir literalment el que comenta, tot: “Diu el Pasqual Maragall que ara convé un canvi i que l'encartronat del Mas ara somriu i que s'ha amorosit. Sembla se rque el van entrevistar a l'estiu, quan encara no se savia que CiU havia presumptament robat junt amb el Millet, 6 milons d'euros del Palau de la Música.
Tan que odiaven al Pasqual i ara utilitzen una entrevista seva, que anava de bon rotllo, però crec que seria una tràgedia per Catalunya tenir encartronat que somriu i que es un presumpte lladre, presidint la meva nació. Fins i tot crec que se l'hauria de jutjar d'urgència per que quan anèssim a votar, sabessim si hi ha l'opció de votar un pressumpte lladre o un lladre de debó...”
Però des d’un punt de vista municipal, s’ha de tenir una barra de ciment armat per versar aquestes acusacions quan ell com Alcalde ha:

1.- Aprovat TOTS els pressupostos de la legislatura amb l’informe negatiu d ela Secretaria i interventora de l’Ajuntament,

2.- L’Ajuntament des que ell governa ha hagut de sol·licitar un Pla de Sanejament de les finances municipals i a cada Ple tenim un crèdit. No content amb això ara que ja no li donen es dedica a malvendre el patrimoni municipal. Perquè vendre ara terrenys és simplement malvendre el patrimoni de tots.

3.- En tots els anys que portem de legislatura el personal de l’Ajuntament s’ha incrementat un 22% sense que hi hagi hagut cap concurs de personal. A més una gran part de la gent nova contractada són coneguts o amics de l’Alcalde.

4.- Els contractes d’obra pública com l’Escola Bressol, o altres treballs menors com fins i tot el programa de Festa Major estan realitzats per gent del seu entorn sense cap concurs i a dit.

5.- A hores d’ara ningú sap el que vostè cobra com a Alcalde després de la charlotada de dir que renunciava al sou i cobraria per dietes. Cosa que d’entrada és una estafa a la seguretat social atès que amb aquesta fórmula se l’estalvia.

En definitiva que el dia que hi hagi un canvi de govern el primer que haurà de fer és una auditoria a fons de l’Ajuntament i llavors veurem si no s’ha d’empassar totes aquestes afirmacions.
Dit això trobo d’una incorrecció institucional total, que un Alcalde titlli sense fonaments ni proves ni res, un candidat a la Presidència de la Generalitat. No només és una incorrecció sinó una absoluta idiotesa. Que farà vostè si en Mas és President de la Generalitat? Com negociarà les millores que calen al nostre poble com la variant i que amb el seu govern amic ha estat incapaç d’assolir?

Lliçons a un mes de la manifestació del 10J

Roc Fernàndez — Mon, 16 Aug 2010 05:00:00 +0200

Ja fa un mes de la multitudinària manifestació del 10 de juliol que va omplir els carrers de Barcelona. Un bon moment per començar-ne a treure alguna lectura.

Algunes reflexions que llenço:

1.- La reacció immediata: en la reacció immediata es va constatar que tant la dreta espanyola (ABC, El Mundo), com per l’esquerra espanyola (El País) tots van jugar el paper d’obviar i minoritzar el resultat, començant per qüestionar el nombre de manifestants. És dir, aquella màxima que ens qüestions d’estat el PP i el PSOE són el mateix, es posa en evidència des de la reacció a la manifestació.

2.- La reacció política: La manifestació també invalida el discurs clàssic del PSC de dir una cosa aquí i fer-ne una altra a Madrid, ja no es pot anar a missa i repicar campanes.

La incomoditat manifesta de Montilla a la Manifestació i les crítiques posteriors del PSOE a la seva presència ho posen de manifest. També n’és una conseqüència la sortida de Castells de les llistes del PSC, un dels pocs representats de l’anomenat sector catalanista del PSC, que escenifica la liquidació definitiva del PSC a mans del PSOE català.

3.- President o virrei?: El paper de Montilla al debat monogràfic posterior evitant una posició conjunta dels partits catalans i evitar que es presentés una resolució de tots al Congrés dels Diputats, trenca el joc de sempre del PSC i posa en evidència que la força d’ERC al govern no serveix per a res. Ara d’una forma nítida els catalans han pogut veure que tenen un President que depèn de Madrid i que posa per davant els interessos del PSOE als del milió i mig de persones que es van manifestar.

4.- La racionalització de l’independentisme: els que fa anys que som independentistes hem hagut de sentir-nos dir molts cops que era una via utòpica. Però la sentència del Tribunal Constitucional posa en evidència que la via “racional” que representava la reforma estatutària ha quedat invalidada. Espanya ha tancat la porta. Estic d’acord amb els que diuen que el 10 de juliol era una manifestació independentista però no la clàssica, allà hi havia molts nouvinguts a la causa que s’han adonat que la via del pacte amb Espanya ja no és possible.

5.- S’estan cremant etapes més ràpidament: Fruit del punt anterior s’estan cremant etapes més ràpidament. I serà molt important que tant CiU, com ERC, interpretin bé aquest fet. Potser ens tocarà pujar al Montblanc abans d’hora i caldrà estar preparats.

En definitiva, el 10 de juliol no és el punt d’arribada sinó d’arrencada d’un procés que hem de saber conduir amb intel·ligència a l’alçada dels anhels de la gent que ens hi vam manifestar.

Variant de Sant Feliu, menys paraules i més fets

Roc Fernàndez — Sat, 10 Jul 2010 05:00:00 +0200

Per si algú no se n'havia adonat, estem a les portes d'unes eleccions. A Sant Feliu de Codines ho varem notar el passat dia 8 de juliol amb un acte propagandístic per acabar-nos de prendre el pèl amb la controvertida variant del municipi. A l'acte hi van participar el secretari de mobilitat, Manel Nadal (PSC), i el director general de carreteres, Jordi Follia.

Pel que no estigui al corrent del culebrot de la variant, la història comença el 2003 quan CiU va deixar enllestit un projecte de variant de la C-59 que connectava amb el futur Quart Cinturó a Caldes i anava fins a l'Eix Transversal. El 2005, amb el canvi de govern i l'entrada del tripartit a la Generalitat, l'actual Alcalde Pere Pladevall -llavors a l'oposició- i el diputat del PSC Jordi Terrades van fer un acte partidista per presentar la nova variant. Però els va sortir el tret per la culata: el que havia de ser un projecte estrella es va convertir en un projecte estrellat.

Havien canviat el traçat que arrencava a Badalona i anava fins a la C-17 per Centelles i passant pels cingles. Enlloc d'una variant ens projectaven una autopista que servia perquè la gent de l'àrea metropolitana anés a esquiar ràpid i representava una destrossa important del territori. L'oposició al projecte va ser total: entitats, ajuntaments i plataformes es van mobilitzar i van presentar un munt d'al·legacions. Des de CiU també en vam presentar al Parlament de Catalunya, i finalment van dir que renunciaven a l'autopista i que tindríem nou projecte.

Però el projecte va quedar aturat i des del 2005 no n'hem sabut res més. No s'han respost les al·legacions al projecte, i als diferents pressupostos de la Generalitat des de 2005 no hi hagut cap assignació per la nova variant. Tampoc ens han respost mai, a instàncies del diputat de CiU Josep Rull, sobre quins mecanismes tenien previstos per finançar aquesta infraestructura.

I de sobte, aquesta setmana, sense cap comunicació prèvia, el nostre Ajuntament ens convoca a un acte que diu literalment: Presentació del nou projecte de la variant de la C-59. Amb una clara vocació electoralista i manipuladora, atès que és un simple dibuix i no ha variat res des del 2005. No s'han respost les al·legacions als que les varem fer, no s'ha consignat ni un duro, no s'ha determinat d'on surt i on va parar aquesta nova via i on ha de connectar, no hi ha un pla d'execució i tampoc sabem els mecanismes de finançament de l'obra.

Així doncs, que ens venen a explicar? Simplement, com amb el lamentable episodi de la pancarta de la manifestació d'aquest 10-J, ens prenen el pèl. Es pensen que la gent som idiotes i que venint a ensenyar-nos dos mesos abans de les eleccions un nou dibuixet ens pensarem que una infraestrucura projectada des del 2003, que des del 2005 no en sabem res i que no està consignada pressupostàriament, ara va endavant. Com era aquell lema del PSC? Paraules no, fets. Doncs això!

Sant Feliu perd la pujada en costa

Roc Fernàndez — Sat, 05 Jun 2010 05:00:00 +0200

Segons la Viquipèdia, el caciquisme és un sistema social i polític en el qual existeixen formalment les institucions de la democràcia parlamentària, però a la pràctica el poder real es troba en mans de les persones (cacics) que posseeixen major influència econòmica i social en cada localitat. Malauradament, aquesta definició és cada cop la que millor s'ajusta a l'actitud i sistema polític que està instaurant l'alcalde de Sant Feliu de Codines al funcionament municipal. Decisions com les de passar els plens d'un a dos mesos, l'alteració sistemàtica de la periodicitat dels plens, les adjudicacions sense concurs públic i l'ocultació d'informació -en plena crisi, i tot i la obligatorietat de fer públics els sous dels càrrecs públics, encara no sabem què cobra l'alcalde-, són només algunes mostres d'una pràctica cada cop més freqüent i preocupant.

La darrera mostra és la pujada en costa. Una cursa que porta fent-se en una quarantena d'edicions i que organitzava l'Escuderia Vall del Tenes-Sant Feliu de Codines, una entitat del poble. Ara fa uns dies ens assabentàvem a través d'una carta de la pròpia escuderia que després "d'organitzar la pujada en costa durant 14 anys, l'organització va tenir una reunió amb l'Ajuntament socialista actual, no arribant a un acord".

En aquesta reunió, l'alcalde va comunicar que "desbancaven a l'Escuderia Vall del Tenes com a entitat esportiva de Sant Feliu de Codines, de la subvenció anual i, a més a més, ens van negar els permisos per a l'organització de la prova". El motiu de tot plegat, segons explica la pròpia entitat, i que figura en la carta que ha adreçat als diferents mitjans, és "no admetre dins l'organització de 'la pujada' un amic de l'alcalde Pere Pladevall". "També ens obligaven a comprar uns materials a aquest senyor, a més a més, autoritzant a l'Escuderia del Bages, amics d'aquest senyor, a organitzar la pujada", subratlla la carta.

Aquesta forma d'entendre l'Ajuntament com una extensió del sofà de casa, a més de conseqüències com aquesta, té una perillosa derivada. Fa mesos que venim denunciant la situació econòmica de l'Ajuntament. En només tres anys s'han ensorrat les arques municipals a un límits mai coneguts fins ara. Ja portem 750.000 euros de romanent negatiu de tresoreria d'un pressupost de 6 milions d'euros; i per compensar això, ara, en un moment en què el preu dels immobles està pel terra, el nostre alcalde decideix vendre patrimoni municipal. En el passat ple es va aprovar la venda de noves parcel·les a la Roca Gran de Villar per un import de 250.000 euros. Però al final d'aquest disbauxa, com ha passat amb els governs socialistes de Zapatareo i Montilla, els ciutadans haurem d'acabar pagat la festa amb retallades i pujades d'impostos.

La Catalunya dual

Roc Fernàndez — Mon, 10 May 2010 05:00:00 +0200

Aquesta setmana la crisi grega ha posat de manifest la situació de col·lapse en què pot arribar una economia i les conseqüències que això té. Les mesures que s'han de prendre a Grècia per sortir de la crisi tenen costos socials importants: congelació de salaris, supressió de la paga doble, pujada d'impostos...

Aquí ens ho hem de mirar bé el que està passant a Grècia i aprendre la lliçó, perquè darrera de Grècia vindria, per aquest ordre, Portugal i Espanya (curiosament tots tres països tenen governs socialistes). Malgrat el que està passant et trobes algunes administracions, com per exemple l'Ajuntament de Sant Feliu de Codines, que segueixen estirant més el braç que la màniga. Alguns gestors públics es creuen que tenen al soterrani la màquina de fer bitllets. Quan parles amb ells sobre la irresponsabilitat que representa seguir engreixant el dèficit municipal i amb un romanent de tresoreria negatiu de 750.000 euros sobre un pressupost anual de 6 milions d'euros, et diuen que ja se sap, la crisi. Però finalment, algú haurà d'acabar pagant la festa! Com? Doncs com els grecs, pujant impostos i reduint serveis.

En definitiva, ara toca ser molt curós amb les inversions que es fan i amb com es gestionen el serveis públics. No només perquè s'han reduït els ingressos, sinó també perquè s'han incrementat les despeses socials per fer front a la crisi. Unes despeses socials necessàries per no anar cap a la Catalunya dual que ara ens porten. Una Catalunya dividida entre els que treballen, que aniran fent, i els que no que es distanciaran de la mitja. Actualment tenim 435.000 llars amb una persona desocupada i 90.900 amb dos desocupats o més.

Però també dins dels que treballen anem cap a una Catalunya dual entre els que treballen al sector privat, que hauran de fer més hores, allargar la jubilació... i un sector públic burocratitzat i sobredimensionat que pot viure al marge sovint dels problemes d'aquesta gran majoria. Un exemple el tenim aquesta setmana amb la indecent vaga dels maquinistes de Renfe, per reclamar 51 places de pàrquing soterrades, que ha afectat a 170.000 persones.

Sobre 'decretades' i 'alcaldades'

Roc Fernàndez — Wed, 07 Apr 2010 05:00:00 +0200

Des de fa uns mesos al Parlament es viu una constant degradació de la qualitat democràtica. Les presses per arribar a finals de legislatura amb un balanç de govern mínimament acceptable, tant pel PSC, com sobretot per ERC, que ha venut el seu suport a Montilla per un plat de llenties, ens estan arrossegant cap a un nivell de degradació de la cambra catalana mai vist.

Estem vivint la tramitació d'una Llei de vegueries feta amb totes les presses del món i que consagra un model territorial que no té el consens de la major part de territoris (fins i tot d'alcaldes del PSC com el de Lleida o Tarragona). Assistim també a l'aprovació d'una Àrea Metropolitana que pot esdevenir un contrapoder al govern del país. Només cal veure que una llei tant important i tant sensible l'han despatxat amb un dia de compareixences al Parlament i sense escoltar les parts del territori en litigi. Serà una llei, però les lleis sense la maduració i el consens necessari són només això, lleis.

Però la gota que fa vessar el got ha estat el decret de presidència que pretén canviar la majoria de dos terços que calia al Parlament per nomenar el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA); un fet insòlit en una llei que es va consensuar després de molts mesos de discussió i que agreuja la preocupació pel clar deteriorament a què s'està sotmetent a les nostres institucions, i la pressió malatissa de l'entorn socialista pel control dels mitjans públics.

Ara bé, que davant la renúncia l'Albert Sáez a la presidència de la CCMA es pretengui modificar per decret la Llei de la corporació per poder imposar el nou president és una mesura pròpia del règim Cubà o de la Veneçuela de Chávez. I també és un tic molt perillós propi de governs dèbils o agònics i sense projecte que l'única forma que tenen d'amagar aquesta falta de projecte sigui caure en la temptació de passar-se la llibertat de premsa per l'arc de triomf.

Davant d'aquesta acció em faig algunes preguntes. Encara no ens han explicat perquè l'Albert Sáez, un càrrec escollit per consens i per sis anys, plega de la CCMA per anar a un mitjà privat. Rebia masses pressions o es busca la vida abans s'enfonsi el Titànic? No ho sabem, però en tot cas caldria que una persona que fins ara ha estat president de la Corporació ens donés una explicació.

Es va fer bandera del consens per fer la Llei de la CCMA i per això es va trigar a fer la Llei i a escollir els membres. Que ha canviat per trencar-ho ara? La proximitat a unes eleccions? La necessitat de controlar els mitjans per campanya? Tant si és una cosa com l'altra, es fa un flac favor als mitjans públics i a la seva objectivitat. El PSC ens presenta un fals canvi de tarannà apartant Zaragoza, però uns dies després fa un decret amb un clar objectiu: el control polític dels mitjans de comunicació públics. El canvi de tarannà és només un canvi estètic? O el mal estil d'en Zaragoza segueix movent els fils des de les bambolines?

La figura que es pretén imposar és la d'Enric Marín, que va ser el secretari de comunicació que va imposar el boicot als mitjans durant l'esvoranc del Carmel. Algú es pot creure que aquest president no arriba amb el mandat clar de seguir arrencant la crosta, sobretot ara que arriba campanya? De fet sempre he pensat que aquest tipus d'intervencions, les 'decretades' o 'alcaldades', sempre s'acaben girant contra aquell que les perpetra, perquè visualitza un cop de força fet des de la impotència d'aquell que no té prou força ni argument per convèncer, i acaba generant l'efecte contrari.

La pedagogia de la consulta i la lliçó del 'sí'

Roc Fernàndez — Thu, 04 Mar 2010 05:00:00 +0100

Després de mesos de reunions, actes, trobades, porta a porta... Ja està, ja ha arribat el dia de la consulta per la independència. A Sant Feliu de Codines ens va anar crec que francament bé, amb un resultat més que satisfactori, amb una participació del 28,92%. Amb 1.262 vots per al 'sí' (90%), 76 vots per al 'no' (5%) i 49 vots en blanc (3,5%).

Evidentment que la participació podria ser més alta, però també més baixa. Per a mi una mostra de la importància de les consultes és l'actitud de molts dels que ens han posat pals a les rodes. Per exemple, la del mateix alcalde socialista de Sant Feliu, que imposa la bandera espanyola a la sala de plens; diumenge a primera hora del matí el batlle no hi era, però quan va començar a ensumar que la cosa anava bé es va fer trobadís. Són molts els que en aquesta segona onada han volgut menystenir aquests processos dient que han baixat en participació. No ho entenc. No entenc com des d'opcions polítiques que sabem el que costa moure la gent es vulgui menystenir un procés fet des de la societat civil. No entenc que se'n treguin conclusions només a partir de la fredor de les estadístiques.

Cal viure-ho, i l'ambient de diumenge a Sant Feliu, fos quina fos la participació, era de festa, d'il·lusió. Al llarg de dia des de CiU vam estar acompanyant nombrosos convidats que vam portar per recolzar i estimular la participació a la consulta: els diputats Josep Rull i Jordi Turull, l'Èric Bertran o el mateix Alfons López-Tena. Tots van destacar el bon ambient i el bon rotllo que hi havia al carrer. No és això més important que cap xifra o que un punt de percentatge més amunt o més avall?

Diumenge a Sant Feliu la jornada va anar molt bé, i no només pel resultat, sinó sobretot per l'ambient, pel fet de disposar de 60 voluntaris implicats en un procés polític en un moment en què es parla tant de la desafecció; pel fet que gent que fins ara estava a casa i passava de la política vegi també l'esforç que sovint es fa per transmetre i mobilitzar unes idees, uns valors. Tots sabem que això és una consulta sense validesa jurídica, però té uns efectes clars, i és que hi ha un clar sentiment a favor del dret a decidir.

Ara fa uns mesos, quan presentàvem una moció al ple de l'Ajuntament de Sant Feliu per reclamar algun tema de país, com ara la llengua o el finançament, ens deien que aquests no eren temes per debatre en un ple municipal. Ara suposo que amb la pedagogia de la consulta com a mínim podrem dir que el país també interessa i molt a Sant Feliu. Suposo també que el nostre alcalde haurà après la lliçó de les consultes i que quan li tornem a presentar la moció per retirar la bandera espanyola que ell va posar a la sala de plens no s'escudarà un cop més en la legalitat. Perquè no es pot anar a missa i repicar campanes.