Blog Paco Galán

Desnonaments hipotecaris. Fem-nos preguntes! Actuem!

Paco Galán — Tue, 18 Oct 2011 10:25:00 +0200

És possible que els desnonaments d’habitatges per impagament de quotes hipotecàries que s’estan executant arreu d’Espanya a instàncies de les entitats bancàries siguin tots absolutament legals, des del punt de vista estrictament jurídic.. Algunes sentències judicials, però, comencem a posar en dubte que sempre hagin actuant correctament les entitats financeres. Anem a no discutir això aquí. Anem a fer-nos algunes preguntes.

El que és cert, segur, és que molts, la majoria dels desnonaments hipotecaris que darrerament s’han conegut, són prou immorals, perquè, amb la llei a la mà –d’acord- enfronten un sistema bancari prepotent –legalment prepotent- a unes persones que no han pogut fer front a tots els pagaments que van comprometre en el moment de signar la seva hipoteca amb el banc o amb la caixa d’estalvis de torn. Enfronten David amb Goliat i es fan mans i mànigues perquè el gegant tingui totes les armes al seu abast per guanyar la batalla i el menut quedi estabornit primer i mort ben aviat.

La llei –implacable- està en aquests casos al costat i a favor de l’agent més poderós i més ric –l’entitat financera- i radicalment en contra de l’agent més feble –les persones afectades-. Goliat té sempre les de guanyar.

Sovint s’oblida que la responsabilitat, la culpa i les sancions que en puguin derivar-se, haurien de ser sempre proporcionals a la voluntat d’actuar malament. Si no, anem fàcilment cap a la injustícia. Fem-nos preguntes. ¿Algú realment creu que tothom, tothom, que deixa de pagar la seva hipoteca ho fa perquè vol? ¿Ningú s’ha parat a pensar que la majoria ho deu fer perquè no pot seguir pagant i s’ha parat a mirar com eren els ingressos dels afectats en aquell moment i com són ara? ¿I a veure quines són les verdaderes causes de tot plegat?

Si no hi ha mala fe ni voluntat en els impagaments, ¿ha de ser la llei tan implacable amb el feble fins al punt de desnonar-lo, treure’l de l’habitatge, deixar-lo al carrer i permetre que el deute hipotecari segueixi pendent amb el banc o la caixa, malgrat no haver-hi opció a recuperar l’immoble?

¿Tenim la certesa que totes les hipoteques han estat signades amb prou informació als usuaris? ¿O pensem potser que algunes clàusules dels contractes hipotecaris són abusives, justament per la manca d’informació de la part més forta envers la part més feble? ¿O pensem que moltes entitats financeres van aprofitar l’anomenada bombolla immobiliària per establir negocis molt llaminers amb centenars de milers de ciutadans, potser inconscients, una mica o molt, –els ciutadans- de les conseqüències futures del que signaven, però en cap cas culpables –els ciutadans- de la crisi que ha acabat amb la fallida de tot aquest sistema?

¿I les entitats financeres no tenen res a veure amb les causes de la crisi? ¿Res? ¿Una miqueta? ¿Bastant? ¿Molt? ¿Absolutament culpables?

Anem a discutir tot això. Anem a respondre’ns les preguntes que ens hem fet.

Quan ens haurem respost totes les preguntes, només llavors, pensem si el que estan movent diversos grups i entitats, a tall d’exemple la PAH, Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (A Internet podeu mirar http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com/) té raó de ser o és una quimera.

Jo us dono el meu parer, perquè m’he fet les preguntes pertinents, i podeu imaginar, més o menys, les meves respostes. Ara no venen al cas.

El meu parer és que no és cap quimera reivindicar el canvi de la legislació hipotecària espanyola, per establir la possibilitat de la dació en pagament amb efectes retroactius, de forma que si algú veu que no pot pagar el seu deute hipotecari pugui deixar l’habitatge a l’entitat financera i saldar el deute total amb el lliurament de les claus. Ja sabem que ara no és legal. Volem que ho sigui perquè seria més just. Canviem la llei. Goliat no vol. A David li convé.

Mentrestant, accions com aturar els desnonaments quan les circumstàncies ho exigeixen per un mínim sentit de justícia social i promoure que persones afectades per desnonaments s’allotgin en edificis que es mantenen buits, sense complir la seva funció social han de ser benvingudes i mereixen els nostre suport. Aquí passa al revés: l’acció no és del tot legal –admetem-ho- però és moralment justificada.

El 15 d’octubre passat, en acabar la gran manifestació convocada arreu del món per conjurar la unió per a un canvi global, per manifestar rebuig a retallades en serveis públics essencials com salut i educació, entre d’altres, i per dir no al menysteniment dels drets socials conquerits, a Barcelona, un grup de gent va ocupar un immoble de Nou Barris, al carrer d’Almagro 2-4 i el va posar a disposició de persones sense habitatge a causa d’un desnonament.

Em trec el barret. Quan hi hagi molts carrers d’Almagro arreu, llavors, alguna cosa haurà de canviar. Perquè algun dia algú (o Algú) haurà de donar solució a l’enigma misteriós de "Gent sense casa i cases sense gent". Quan ho he sentit cantar a les manifestacions s’afegeix "No s’entén”.

I hem de continuar fent-nos preguntes, al Vallès Oriental també. Em consta que hi ha un e-mail que voldria omplir-se d’adhesions i d’ajudes per lluitar a Granollers i comarca contra els desnonaments en aquestes contrades, voldria omplir-se de consultes i de notícies, de dubtes i de comentaris, de suggeriments i de propostes, de preguntes i de respostes.

Escriviu, si voleu, a pahgranollers@gmail.com o aneu els dilluns a les sessions de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques que -des del 12 de setembre- acull cada dilluns a les 19.30 hores l’Associació de Veïns de Tres Torres, al Centre Cívic Jaume Oller del carrer de la Mare de Déu de Montserrat, 47 de Granollers.

Trobareu unes persones que, voluntàriament estan desenvolupant una tasca immensa informat i coordinant accions. Una tasca noble que cal reconèixer i agrair.

Si teniu alguns euros -i voleu col·laborar- també podreu adquirir allà mateix una samarreta verda que diu STOP DESAHUCIOS. Fan patxoca.

La causa s’ho val. I quan David s’ho curra Goliat pot no guanyar sempre.

I ara, cap al 22 de maig

Paco Galán — Tue, 21 Dec 2010 08:52:00 +0100

Han passat ja les eleccions al Parlament de Catalunya. El seu resultat, malgrat ser previsible a la llum de totes les enquestes, no ha deixat de significar una volta de mitjó a la política catalana, al govern de la Generalitat dels darrers 7 anys i, mica en mica es veurà, a algunes de les polítiques practicades.

La gran patacada del PSC, i no precisament per culpa de l’abstenció i la davallada d’ERC, divididíssima en forces que en comptes de col·laborar van decidir enfrontar-se, ha estat les dades més significatives dels comicis, més enllà de la nítida victòria de CiU que li permetrà governar sense gaires ensurts malgrat no assolir la majoria absoluta.

Quan passin les festes de Nadal, Cap d’any i Reis, que sempre solen un parèntesi en l’activitat política, però que aquest any, contràriament, seran el marc de la presa de possessió del nou govern de Catalunya, encetarem una nova etapa a escala nacional i al mateix temps es donarà el tret de sortida de la campanya (oficialment pre-campanya) de les eleccions locals que han de tenir lloc el 22 de maig de 2011, el quart dels diumenges d’aquell mes.

En altres ocasions, quan les eleccions locals no anaven precedides tan immediatament d’unes eleccions parlamentàries la tardor anterior ja se solien veure molts moviments polítics de cara a les municipals. Ara això ha passat força menys, ja que totes les forces han estat posades en l’acció a l’entorn del Parc de la Ciutadella. Ara es concretarà en l’esfera municipal tot allò que ha quedat pendent de fer i de dir a causa de les eleccions catalanes. Ara torna a ser l’hora del municipalisme, de la política propera, del candidat veí amb el que pots fer una cafè o trobar a l’ascensor o al parc del barri.

Al Vallès Oriental han d’elegir-se els membres de 43 ajuntaments que, al cap de 20 dies naturals designaran els 43 alcaldes o alcaldesses de la comarca. També està en joc, al maig, la composició del Consell Comarcal del Vallès Oriental i, una mica més indirectament, de la Diputació de Barcelona o de la vegueria que pugui substituir-la.

Les eleccions locals són un escenari especial per a la política dels partits. No solen ser útils les consignes úniques, ni per a la campanya ni per als pactes de govern, quan són necessaris. Cada municipi és un mon i el vell tòpic que en els eleccions municipals pesen més les persones que les sigles és en bona part veritat.

No es poden treure conclusions a la lleugera dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya i intentar extrapolar-les a les eleccions locals, entre altres coses, perquè el nombre de candidatures que concorre és en general inferior en aquestes darreres. Si algú vol veure una tendència, una mena de preavís del que pot succeir ho pot fer però el risc d’equivocar-se és molt gran.

Ens espera un hivern i una primavera d’alta intensitat política, marcada sens dubte pel que ha succeït a finals de novembre, però amb mil matisos, en funció de com s’equilibren forces a cada municipi, entre els grans partits, els partits d’àmbit local i les formacions independents, algunes de les quals es constitueixen com a agrupacions d’electors expressament per a les eleccions locals.

D’aquí al 22 de maig proper és l’hora dels ajuntaments, l’hora dels governs locals.

Votar en blanc, què significa?

Paco Galán — Tue, 23 Nov 2010 10:40:00 +0100

Ara fa uns mesos una veïna, la Montse, en trobar-me al carrer una tarda (feia molts dies que no ens vèiem) em va fer un suggeriment: 'Paco, tu que et dediques a escriure coses de política hauries d’explicar algun cop, en un dels teus articles, que significa el vot en blanc, que molta gent no sap ben bé quin efecte té aquest tipus de vot'.

Entomo avui el repte que em va plantejat la Montse –en plena campanya d’unes eleccions em sembla oportú- i dedico aquestes ratlles a intentar donar compliment al que ella em va demanar, entenent que tenia molta raó i que aquest assumpte del vot en blanc (o vot blanc) pot ser d’interès general, malgrat ser una modalitat de sufragi poc coneguda, no tant en la forma d’exercir-la, com pel que fa als seus efectes en l’elecció.

Començaré per una doble definició en negatiu, és a dir explicant que no és el vot en blanc:

1. El vot en blanc no és equivalent a l’abstenció.

2. El vot en blanc no és un vot nul.

Els vots vàlids tenen, precisament, dues modalitats: vots a candidatures, d’una banda, i vots blancs, de l’altra.

Quan no es col·loca dins el sobre cap papereta ni cap altre document o quan es col·loca específicament, un full en blanc estem davant un vot en blanc, que és un vot vàlid, no és pas un vot nul, és un vot que no s’assigna a cap de les candidatures que concorren a les eleccions.

Això no vol dir (surt aquí la tercera definició en negatiu) que sigui un vot absolutament neutral en els seus efectes, com de seguida es veurà.

La clau de tot rau en el fet que, en el nostre sistema electoral hi ha una “barrera mínima” establerta per a que les candidatures assoleixin representació efectiva: un 5% del vots vàlids emesos en les eleccions locals i un 3 % dels vots vàlids emesos en les eleccions general o en les del Parlament de Catalunya. Això vol dir que si una candidatura no aconsegueix aquest llindar, no obté cap representació. Com que els vots en blanc es consideren sempre “vots vàlids” es tenen en compte a l’hora d’establir aquest llindar, en cada cas. Per això un dels primers efectes que te el vot en blanc és dificultar la representació de les formacions polítiques més petites, les que es obtenen un nombre una mica per sota de l’entorn numèric de l’esmentada barrera mínima percentual. En aquest llindar no es compten els vots nuls, que a diferència dels vots blancs s’expressen introduint en el sobre qualsevol document diferent a un full en blanc, esguerrant la candidatura o dipositant dins el sobre diferents paperets de més d’una candidatura.

Sí, el vot en blanc perjudica les formacions més petites en el sentit esmentat, s’ha de tenir en compte, amés, que l’assignació d’escons es fa, en el nostre sistema electoral, mitjançant una formula proporcional (Llei d’Hondt) que té per si mateixa un esbiaix que sobrerepresenta les formacions més grans en nombre de vots i infrarepresenta les formacions més petites. Els grans obtenen lleugers 'premis' i els petits lleugers càstigs en relació a una representació proporcional pura.

Així doncs si els vots en blanc augmenten en una determinada elecció com a conseqüència, augmenta el nombre de vots necessaris per assolir la barrera mínima percentual establerta. Això pot arribar a significar que alguna formació petita quedi fora del repartiment d’escons, i -en definitiva- aquest repartiment serà molt beneficiós per a la formació més gran en nombre de vots, per efecte ara de la Llei d’Hondt abans comentada.

Aquest possible efecte del vot blanc, efecte perniciós per a les candidatures petites i efecte beneficiós per a les candidatures grans no el te pas el vot d’abstenció (quan l’elector ni tan sols acudeix a votar), ja que totes les assignacions d’escons es fan basant-se en els vots emesos. L’efecte de l’abstenció és d’un altre caire: si és molt elevada s’evidencia una certa manca de legitimitat del propi sistema, o del resultat global que s doni, però l’assignació d’escons es fa de la mateix manera si vota el 100 % del cens com si vota, és un dir, el 25 %: sistema d’Hondt, on només compten els vots vàlids de cada candidatura que superi el llindar mínim establert (3% en uns casos, 5 % en altres) que es calcula incloent els vots en blanc.

En resum, amiga Montse, és cert que el vot blanc és un vot vàlid, que tot i no expressar cap preferència per cap candidatura, des del punt de vista aritmètic, en el nostre sistema, no resulta un vot absolutament neutral, sinó que és un vot que pot afavorir a les grans formacions, com a conseqüència del desfavor que significa per a les petites, especialment per a les que queden a poca deferència del resultat que es considera barrera mínima de representació.

Poden semblar figues d’un altre paner, però em sembla molt escaient recordar també que hi ha grups polítics que solen concórrer a les eleccions i que destinen els seus esforços a reivindicar “escons buits” en nombre proporcional a l’abstenció o també als vots blancs, la qual cosa, si s’apliqués faria que el que he explicat abans aniria molt diferent. Però aquest tipus de solucions no estan previstes en la normativa electoral actual.

Debats de futur sobre Catalunya

Paco Galán — Sat, 20 Mar 2010 05:00:00 +0100

Està passant a molts pobles i ciutats de Catalunya, i també passa a internet, a l'espai virtual que encarna l'anomenada societat de la informació i del coneixement. A la xarxa s'ha obert un debat públic d'abast incalculable sobre el futur de Catalunya dins i/o fora d'Espanya. Els que promulguen com a única sortida la independència es mouen a l'entorn de http://referendumindependencia.cat, mentre que els que consideren que calen avenços significatius cap a un model federal, que en definitiva mantindria Catalunya dins Espanya, però amb un statu quo radicalment diferent, s'apleguen a http://www.viafederal.cat, per exemple. Els que pensen que no cal fer res no es belluguen gaire (és natural), però de vegades tenim la sensació que són la majoria. Serà així?

Sigui com sigui, el debat, que no és pas nou, s'ha revifat, al caliu de la manca de definició, encara avui, del Tribunal Constitucional sobre un Estatut d'Autonomia de Catalunya que va entrar en vigor el 9 d'agost de 2006 i que venia a substituir el que regia des de 1979, quan la transició de la dictadura franquista a la democràcia parlamentària i representativa va donar de sí tot el que va poder, sembla ser, en matèria de l'anomenat 'problema catalán'. El PP va fer de les seves, impugnat aquella norma, mentre que recolzaven a altres terres de la pell de brau textos estatutaris sovint similars (o idèntics, fins i tot) a l'Estatut de Catalunya de 2006.

L'autodetermnació no està prevista a la Constitució, ja ho sabem, i malgrat això em sembla imprescindible que es pugui exercir. El que ja no sembla tant seriós és que aquest exercici és faci de forma descafeïnada, com deriva del fet les consultes es fan poble per poble; uns pobles si, altres no i altres ja veurem. Era més assenyada la fórmula de Catalunya Decideix, que no pas la barreja de Granollers Decideix (25 d'abril) i Les Franqueses del Vallès Decideix, segons el nucli, per posar de relleu només una de les paradoxes de la campanya a la nostra comarca.

La reforma de la Constitució -si està prevista per la pròpia Constitució- i la 'via federal' que alguns impulsen té la virtut, doncs, de no desentonar gaire, per no dir gens, a llarg termini -és el meu parer. Però sembla que la correlació de forces que avui impera en les esferes polítiques farà impossible cap avenç a curt termini. Sembla que hi compten. Ja és molt. Hi ha debat. Sembla, però, que manquen moderadors. L'olla de grills s'escalfarà la tardor. Ho veig a venir.

Com el Vallès, no hi ha res! (O si?)

Paco Galán — Mon, 30 Nov 2009 05:00:00 +0100

Alguns amics i coneguts de les comarques d'Osona, del Bages i dels dos Penedès m'han dit -més d'una vegada- que creuen, pensen, senten que Barcelona, la gran Barcelona, com a fenomen metropolità, s'ha estès massa ràpid cap als dos Vallès (i cap al Baix Llobregat) i que la "taca d’oli" de l'urbanisme de la capital de Catalunya amenaça en enxampar aviat també les seves terres.

En general expressen una por al fet que, si no s'atura el ritme de creixement urbanístic que impera, les seves comarques, on encara es respira un ambient rural, amb pobles petits i viles mitjanes, patiran una degradació de la qualitat de vida que gaudeixen, en ser engolides pel monstre metropolità, amb el canvi de dinàmiques socials que això comporta. Són persones que no se solen resignar a les seves pors i que les expressen, aprofitant que tenen un vallesà davant, perquè constaten, que aquest efecte ja el van viure el Vallès Oriental i, sobre tot, el Vallès Occidental en les darreres dècades del segle XX i volen saber de primera mà que se sent quan ja s'ha estat engolit per la voràgine barcelonina.

Els amics d'aquestes comarques veïnes, properes a Barcelona, però una mica més allunyades de l'epicentre de la plaça de Sant Jaume que els nostres Vallès, encara recorden -o ho saben per gent propera- quan les terres que envolten Sabadell, Terrassa o Granollers no tenien, encara, el marcat caràcter industrial i de residència intensiva d'avui i eren, en el seu camí cap a Manresa, cap a Vic o cap a Vilafranca, més aviat un conjunt de camps i d’hortes, avui desaparegudes, que calia travessar.

Aquestes pors, que considero raonables i raonades, em fan venir al cap aquells versos del sabadellenc Pere Quart (Joan Oliver i Sellarès) que proclamaven: "En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. Com el Vallès no hi ha res!" És clar que són versos de 1947, quan encara ningú sabia fins on podia arribar la ferotge urbanització de les rodalies de Barcelona.

És cert que a Osona, al Bages i als Penedès, si deixem a banda el pes territorial i demogràfic de les seves respectives capitals comarcals, impera encara un paisatge amable, camperol, de municipis amb escassa població, on la vida transcorre a un ritme més humà. Tenen por de perdre el que és bo i això és natural.

Més enllà del romanticisme ecologista banal hi ha molta raó de ser darrera dels plantejaments de decreixement que s'estan escampant. Fa uns anys, en plena eufòria econòmica d'un sistema que ha acabat fent fallida, podien semblar postures il·luses o peregrines; però avui, a la vista dels resultats d'aquella malentesa bonança, es copsa que el decreixement és una opció que s'ha d'observar i practicar. Només la crisi econòmica ha posat en l'agenda pública, de forma notòria, un punt d'inflexió en la lògica del creixement pel creixement, del creixement "perquè sí".

També al Vallès cal que ens aturem una mica per reflexionar si som a temps encara de fer alguna cosa per endreçar pins i turons, quarteres de terra i vides, de forma que podem tornar a proclamar que "com el Vallès no hi ha res!" Som-hi!

Puta crisi!

Paco Galán — Mon, 26 Oct 2009 05:00:00 +0100

Ara que treballo a Granollers i em puc permetre el fet d'anar de casa a la feina i de la feina a casa en bus, en bicicleta o a peu, gaudeixo més de la ciutat i copso molts més matisos que en altres períodes anteriors de la meva vida com a granollerí.

L'altre dia, precisament, passant a peu a l'alçada de Correus, em va cridar l'atenció un cartell que, d'entrada, em va semblar que anunciava una pel·lícula de cine: L'Isma Prados, el cuiner de la tele, amb les mans obertes em convidava detenir-me per saber-ne més. I vaig fer-ho. Però no era cap pel·lícula, no: era un anunci que convocava a la gent a portar aliments a la Cooperativa Agrària de Granollers, durant aquest cap de setmana, per incorporar-los al Banc dels Aliments, amb l'objectiu de repartir-los posteriorment a gent d'aquí que passa gana, que pateix fam, en aquesta situació de crisi socioeconòmica que tots patim. Uns més que altres, val a dir!

Amb una imatge i poques paraules el missatge era colpidor. Caram el cartell! Més ho va ser el fet de passejar-me, al cap d'una estona, ja a casa, per la web que aquell cartell indicava (http://www.bancdelsaliments.org). Des de la pantalla de l'ordinador en Joan Manel Serrat, el cantant, em va dir: "La meva feina m'ha dut arreu del món i he vist molta misèria. Però avui vull parlar-te d'un problema que tenim a casa nostra, un problema greu. Ara a Catalunya hi ha més de 500.000 persones que passen fam i tu podries ser una d'elles si la vida se't girés en contra. Ajudem-los".

A continuació l'Isma Prados, el cuiner, va declamar, com si fos un rapsode, una recepta culinària ben punyent: "Ingredients: mig quilo de crisi, una hipoteca sencera i un bon grapat d'atur, tot això ben amanit amb les despeses de casa i... aquí tenim un plat buit! Sabies que ara a Catalunya hi ha més de 500.000 persones que passen fam? I que moltes d'elles són de famílies com la nostra?".

Més enllà de les paraules colpidores d'en Serrat i d'en Prados, gràcies al lloc web del Banc dels Aliments vaig saber moltes més coses d'aquesta campanya, projecte o activitat (diem-li com vulguem) de caire solidari amb les persones que pateixen fam, no ja al Tercer Món (una gran injustícia, també! Una enorme injustícia!), sinó amb els nostres veïns i veïnes de barri, d'escala o d'escola que ara també les passen magres, aquí a Catalunya, al Vallès Oriental, a Granollers i a la resta de poblacions de la comarca.

Voldria destacar algun dels aspectes del Banc dels Aliments, per tal que totes les persones que em llegiu en sabeu alguna cosa més, tot i que us recomano passar pel lloc web i prendre directament tota la informació que us calgui, i viure personalment totes les sensacions que genera. Val a dir, per exemple, que el president del Banc dels Aliments explica allà que és una fundació benèfica privada, independent i sense ànim de lucre, que té com a objectiu lluitar contra la fam d'aquí, i evitar que els aliments consumibles però no comercialitzables siguin destruïts i fer-los arribar a les persones més necessitades del nostre entorn immediat.

També ens explica la pàgina, en una altre racó, que el Banc dels Aliments és molt més que el magatzem de productes alimentaris que s'emplena i es buida amb la màxima celeritat possible. Més enllà d'aquest aspecte funcional, diu, el Banc dels Aliments és un concepte solidari en què tots tenim cabuda: el pont que uneix els excedents alimentaris amb les bosses de pobresa del nostre entorn i que es fa realitat gràcies a la cadena solidària que va des de les empreses donants de productes fins a les persones d'aquí que passen fam.

Puta crisi!, vaig pensar. Però també és positiu, vaig concloure, que en moments com aquests aflorin més que mai els valors de la solidaritat i de l'humanisme. La crisi sempre ens porta al cap paradoxes. I al cor també!