Blog Núria Pujolàs

La mare que et va parir?

Núria Pujolàs — Wed, 20 Jul 2011 13:52:00 +0200

Aquest és un article d'opinió encarregat per una de les persones que més m'estimo, la meva germana. Disculpeu la franquesa però el que em va plantejar és interessant i espero que també ho sigui per a vosaltres.

Fa pocs dies va tenir un petit incident amb el cotxe (el qual m'estalviaré explicar-vos per no fer-me pesada). La qüestió és que després d'escoltar els renecs de l'altra persona implicada que giraven al voltant del tan conegut i usat 'filla de puta' o 'la mare que et va parir' ella va aparcar l'automòbil i es dirigí a demanar-li disculpes. Segurament, coneixent-la, també ho hagués fet sense necessitat de la grolleria. Es va trobar davant d'un home-paret que no escoltava; amb un caràcter tan agre com el vòmit dels seus mots. La persona, que només s'havia endut un petit ensurt, va seguir proferint improperis al voltant de les mares. En aquest cas es referia a una mare que no hi era; que no tenia res a veure amb l'habilitat de conducció de la seva filla; a una mare que, per sort, havia educat la seva filla amb l'honestedat i la humilitat que impliquen aturar-se per demanar perdó; a una mare que no es podia imaginar el que succeïa tot i que el verí lancinant de l'home-paret apuntava cap a ella sense dubtar-ho ni un segon.

Pocs dies després també vaig escoltar una anècdota similar on el pare d'una diputada havia estat al costat d'unes persones indignades que cridaven filla de puta a la seva estimada filla sense saber que el tenien al costat. Us imagineu el mal que deu fer sentir-ho? Ell va estalviar-se cap rèplica per molts i molts motius que no cal enumerar. Ell, i la seva dona, tenen aquelles ànimes elegants que no cauen en respondre a l'insult amb un altre insult.

Doncs un cop situats amb exemples que poden ser prou quotidians us volia fer alguna consideració. Si cerquem insults a Internet podem trobar llistats de paraules en català d'una sonoritat esplèndida que també fan el fet. En la majoria d'ocasions només trobareu tres o quatre mots que es refereixen a les mares davant d'uns dos o tres mil exemples. Us animaria a fer-hi una ullada, a insultar en català però a deixar les mares tranquil·les que ja tenen prou feina. Us engrescaria a donar les gràcies, de tot cor, a totes les mares que ens han parit i a imaginar-nos com s'extingiria el món si les mares posessin un cartell de 'Tancat per vacances'.

El pati de l’alcaldia no és curricular

Núria Pujolàs — Wed, 15 Jun 2011 15:00:00 +0200

A la majoria de municipis ja tenim en dansa a la persona que ens representarà com a poble. Ja ha agafat la verga entre les seves mans i l’ha alçat o ensenyat com a símbol de l’autoritat del bàcul. El poder que encara es simbolitza amb una vara. Una vara que no sabem si es farà servir de crossa, per iniciar-se en l’art del ball de bastons, per cagar el tió per Nadal o, com feia l’anterior alcaldessa del meu poble, com una vareta màgica.

La cerimònia en qüestió tampoc no us penseu que està massa evolucionada. En comptes de ballar-la amb alegria al voltant dels nuvis o esperar “amb il·lusió” el raig d’aigua d’un bateig, tota una sèrie de gent es mobilitza, asseguda, expectant, al voltant dels articles 195 i 196 de la vigent Llei Orgànica del Règim Electoral General. Quasi tothom ha pres seient en silenci. Cares serioses al costat de somriures de gairell. Alguns braços creuats, tensos, al costat de cames que es belluguen neguitoses. Dosi extra de nervis en el cas que no hi hagi majoria absoluta i encara sigui incert quin ha estat el pacte dels grups polítics.

Què deu pensar el públic? N’estan satisfets d’haver exercir el seu dret a votar? Van triar la millor opció? Van donar el seu vot a la persona més preparada per exercir d’alcalde? Tant hi fa! No deixa de ser curiós que en aquest tipus de feina, amb tota la responsabilitat que implica, sabent que caldrà dedicació a temps complert durant quatre anys de la vida d’algú, coneixent que les decisions de la persona escollida i el seu equip afectaran tantes i tantes persones, tractant-se d’una feina on es gestionen els diners d’altri, amb la complexitat de lleis, reglaments, ordenances i altres galindaines que requereixen un coneixement tècnic de la matèria, no sigui requisit indispensable mostrar cap currículum als votants, als qui acabaran escollint una o altra opció.

A vosaltres us passa quan cerqueu feina? Us contracten només pel que dieu en unes jornades electorals intensives? N’hi ha prou de saber parlar en públic i ser el millor en fer la gara-gara?

Disculpeu la meva impertinència. Això més que un article d’opinió són pensaments enviats al cel humit que ens ha acompanyat els primers dies de juny o potser llençats al mar igualment calmat, abans i després de les eleccions, o potser enterrats sota algun cep que ha nascut independentment de l’alcalde que hagi sortit escollit en el seu bosc frondós.

Dues estrelles Michelin

Núria Pujolàs — Tue, 26 Apr 2011 11:33:00 +0200

Una bandera, una estrella, un sol crit: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Molta gent organitzada, un milió de persones al carrer. És l’Assemblea de Catalunya. Res de xarxes socials, res d’internet; només un poble unit que fuig del paisatge de la llengua prohibida. Dos grans homes expressen el seu independentisme en el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional).

Un febrer, més enllà, aquell “bean”, aquella manera d’estimar la terra sense concessions, es tradueix en el conegut Racó de Can Fabes. Gustosa, artística i exigent traducció davant d'una Assemblea de Catalunya que s’ha fos com es dissol la farina en una exquisida beixamel. I ell, no defalleix. Tot el contrari. Comença a mostrar-nos que per ser el millor no cal renunciar a la militància de l’ànima. Aquell febrer beneit, trist, amb l’eco de todos al suelo, coño!, els dos grans homes tornen a estar junts, al voltant d’una taula, amb converses d’alt contingut intel·lectual.

L’amistat creix com si es tractés de llevat en un pastís esponjós. En aquelles tertúlies es comentarà, quasi al mateix temps, l’arribada de la primera estrella Michelin i l’arrencada de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs. Mentre un cuina les bases dels estofats de la no-violència i fa el motlle d’un model filosòfic, l’altre es converteix en l’artista dels fogons, en l’estudiós de l’ètica del gust. El consell d’aquest a la seva filla és ben clar: “per ser un xef, primer has de ser persona.”

Ara, en el misteri de la mort, es troben els dos homes cultes, amb bon paladar i del morro fort. Dos homes amb les arrels sanes i ben falcades. Dos homes savis i brillants que han estat bandejats per defensar la seva identitat, individual i col·lectiva. Dos homes que ara tornen a coincidir, lluny de la por i del tel de la hipocresia. Junts poden gaudir de la coherència que mai els ha traït, que sempre els ha acompanyat i reguen la seva trobada com dos bons vivants.

I el pobre poble què?

Núria Pujolàs — Tue, 22 Mar 2011 05:00:00 +0100

Hi ha alguns pobles –no tots, esclar!- que creixen amb el rau-rau de les ferides del passat; encara que la crosta i la mercromina faci temps que són seques, insisteixen en el record sòlid de la rancúnia. Potser han quedat encallats en la miopia d’un error de fa uns quants anys. O potser són tan orgullosos que no poden agenollar-se davant l’expectativa d’una convivència harmoniosa. Tant se val!

En alguns pobles, potser no en tots, neixes essent en tal de can pasqual; llavors, la sang et corre per les venes amb el tarannà marcat de l’herència familiar. No s’hi val ballar a ritmes massa moderns o voler nedar a contracorrent com el salmó. En aquest cas te la jugues a ser perseguit pels guionistes de la xafarderia. Ja ho va dir un psicòleg que la xafarderia és el millor remei contra la depressió. Però tant hi fa!

Com deia Josep Pla en El carrer estret: «La vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà ―no hi ha res ―que estigui totalment desproveït d’interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s’ha de mantenir el cor en un estat d’esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l’interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja».

I és tot això i més, molt més, el que ha passat a Cànoves al voltant d’una carbonera, d’un foc prou controlat per la mà de l’home (i la dona), i amb l’afegitó de la lluita contra els elements, com ara la pluja, que ha provat de xafar la guitarra.

Si hi traieu el nas podeu trobar-vos una colla de gent menjant al voltant de les brases a primera hora del matí, un grapat de joves col·laborant i pencant de valent, persones que fa temps potser es van empipar per vés a saber què i ara han apilat llenya de bracet i unes quantes anècdotes més per condimentar relats amb la sal i el pebre adequats. Però, per damunt de tot, una comunitat de persones que saben que, juntes i només juntes, ens poden regalar una mirada a la nostra història més recent. Gràcies, de tot cor, a tots i a totes els que esteu col·laborant perquè la carbonera de Cànoves pugui celebrar els vint anys de fumassa.

Fumanitat

Núria Pujolàs — Mon, 21 Feb 2011 05:00:00 +0100

Vaig quedar, fa poc, amb un amic dels que adoren viatjar, observar i gaudir dels costums d’indrets llunyans. Cada vegada que ens veiem intento posar la ment en silenci i deixar una autopista ben ampla perquè pugui passar, amb comoditat i rapidesa, tot el que ell m’explica des de la seva ànima curiosa d’aprenent de sociòleg o potser d’antropòleg, vés a saber!

Després de posar-nos al dia de les nostres foteses va començar a explicar-me el seu darrer viatge. Mira, Núria ―em deia―hi ha un país on les persones es denuncien els uns als altres ja sigui per xalar o per fumar. Tant hi fa!

En aquell indret―continua explicant-me― quan les persones han de fer algun tràmit a l’administració oportuna es troben amb faccions esquerpes, rudes, sense cap bri d’empatia ni res que se li apropi. En alguns casos algun ciutadà estranger, com ara jo, s’ha atrevit a pessigar-los per comprovar que aquella expressió, impassible i inexpressiva, no fos provocada per una mort sobtada del suposat servidor públic.

Però això no és tot. Ja veuràs, Núria ―em segueix dient tot exaltat―la paraula amistat fa temps que està en desús. Les persones només lluiten per sobreviure, per menjar, per poder dormir sota un sostre amb escalf (un escalf físic, no pas emocional). I si algú es mostra expansiu, irònic, o amb ganes d’endolcir el seu entorn, el tanquen. El posen en quarantena no fos cas que encomanés massa dosi d’esperança i optimisme a la resta dels vilatans.

Aquesta antipatia generalitzada els duu a situacions que per nosaltres serien considerades absolutament estrambòtiques. Per exemple: un malalt a qui li estan prenent la pressió l’endemà de passar per quiròfan es pot trobar que l’infermer en qüestió, just mentre li posa en el braç aquell coixinet estrany, es miri el rellotge i surti corrents tot dient: ―He de marxar o em tancaran la cantina i no podré sopar.

Ningú vol facilitar res a ningú. Com si complicar la vida donés punts de descompte a la pròpia existència. Com si mai cap pare ni mare els hagués educat en el respecte i la mirada de complicitat cap a l’altri. Com si hagueren decidit que compartir no dóna bons resultats. Com si els fes angúnia posar-se en la pell de l’altre. Com si cada persona volgués restar sola, ben sola.

Goita, Núria. Ja saps que a mi no m’agrada donar consells ―em va dir amb la mirada trista― però per molt que et toqui la loteria, o que guanyis calés en un sorteig, o que rebis una herència d’un parent llunyà, no hi vagis mai! És un lloc on la humanitat fa temps que s’ha transformat en fum i, per desgràcia seva, s’ha ben evaporat.

En el pot petit hi ha la bona confitura

Núria Pujolàs — Sat, 15 Jan 2011 05:00:00 +0100

Hi ha iniciatives culturals que, per molt que es vulgui, difícilment seran rendibles. Si parléssim amb el llenguatge d’alguns preadolescents en diríem activitats que són més divines que populars. Són petites i brillants perles que haurien de desar-se en el joier de la protecció cultural. Fent un cop d’ull al nostre entorn n’he trobat un cas com a exemple.

És la iniciativa d’un vallesà, concretament de Vallromanes, en Víctor Pàmies. En Víctor és un lingüista especialitzat en paremiologia. O sigui, la ciència que estudia els refranys, els proverbis i altres enunciats que transmeten algun coneixement tradicional basat en l'experiència. Fa anys i panys que, amb un esforç i constància envejables, recull milers i milers d’aquestes píndoles de cultura popular i les publica en diversos blocs que trobareu fàcilment a Internet. Ara està editant un llibre que recull les dites i frases fetes que fan referència a l’ull. I aquí teniu la perla!

Com podem fer que quelcom tan interessant per als amants de la lectura, l’escriptura i de la llengua catalana sigui rendible o com a mínim pugui cobrir els costos d’edició?

Doncs en la resposta hi ha una novetat. S’ha creat una pàgina web amb l’objectiu de democratitzar el mecenatge i poder finançar així projectes de creadors i artistes independents, projectes que difícilment poden entrar en el circuit comercial establert. S’hi pot participar amb imports econòmics baixos i el creador té quaranta dies per recollir els diners necessaris per endegar el seu projecte. Com que no sé si puc fer publicitat de la pàgina web us convido a buscar Víctor Pàmies en el seu bloc i acabar de llegir en què consisteix tot plegat.

Deixeu-vos endur pels sentiments de pertinença comarcal i de defensa de projectes que engrandeixen la nostra cultura, la nostra llengua. Sobretot gaudiu de la saviesa popular que ha anat aplegant en els seus reculls i utilitzeu-la de tal manera que el català deixi d’empobrir-se i pugui gaudir de la seva esplendor i bellesa.

Solidaritat cultural i bona llengua per a tothom!

Que no ens tallin la llengua

Núria Pujolàs — Thu, 23 Dec 2010 13:40:00 +0100

Vull escriure un article d’opinió. De veres que ho vull. Però és tanta la ràbia que em vernissa que em fa por bloquejar el teclat. Les xarxes socials bullen però no pas perquè a la majoria d’amistats els hagi tocat la loteria. Tant de bo en fos aquest el motiu de comentaris a tort i a dret. Es tracta de la indignació i impotència que es respira després de la sentència del Tribunal Suprem que es carrega la immersió lingüística del català a les escoles.

El Toni Strubell parla de genocidi lingüístic a Catalunya; en Xavier Sala-Martin ens avisa que hem arribat a l'Spain, Game over i el que sempre ve després d’aquesta frase: Insert coins.

Fa massa temps que els nostres fills juguen al pati en castellà, que només saben insultar amb els vocables malsonants i grollers dels veïns, que escriuen paraules d’amor en la llengua de l’imperi i que s’afegeixen a grups festius i divertits del Facebook que només són en la llengua de la Real Academia.

Com va dir el mestre Joan Solà al parlament 'la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica'. I ara vénen els del Tribunal Suprem a fer-li l’eutanàsia no fos cas que els nostres fills aprenguessin a viure en la seva pròpia llengua, la del seu país, el català.

El mateix Solà ho definia prou clar: 'la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell'.

I ja ho va dir en Víctor Alexandre, 'quan la llei no és justa és de justícia transgredir la llei'. Aprofito aquest espai per fer un clam a la desobediència civil. Ja n’hi ha prou de tanta misèria! Em nego a parlar en castellà la resta de la meva vida i que em vingui a veure a casa el Tribunal Suprem.

Xut amb intel·ligència i amor

Núria Pujolàs — Thu, 09 Dec 2010 18:11:00 +0100

De ben petita el pare i la mare em van ensenyar –entre d’altres- una lliçó magistral. Quan algú m’insultava em deien: No et posis mai a la seva alçada. Ara, adulta, entenc la rellevància d’aquells mots i la dificultat que sovint duu camuflada.

Els darrers dies hem viscut un cas que podria ser-ne un exemple: el comportament del senyor Mourinho i en Pep Guardiola. Davant de les provocacions d’un entrenador de futbol hi ha hagut la resposta del seu suposat contrincant. Una resposta de qualitat, tot ensenyant que si els fonaments són sòlids és més difícil fer trontollar l’edifici construït. Una resposta astuta que ha sabut deturar la reacció emocional, humana, de replicar a l’atac verbal i esperar el moment oportú on oferir un partit de futbol que passarà a la història. Una mostra d’un tarannà pausat, intel·ligent. I el que pot ser interessant: un referent per a un públic nombrós i de totes les edats.

En Lluís M. Xirinacs en el llibre pòstum La noviolència ens explica: 'Gandhi ens convida a utilitzar la intel·ligència per fer el bé. (...) En el cas d’intervenir en un conflicte, tant si t’afecta com si no, cal sintonitzar amb les dues bandes, no sols amb una, amb la teva. I sintonitzar amb les dues bandes, certament, requereix amor'.

No vull posar una acció dalt del pedestal però sí remarcar que hi ha milers i milers de comportaments, cada dia, que encomanen una manera de fer i de ser al món que construeix el pilar de la convivència amb amor, intel·ligència i creativitat.

Però llegeixo el diari i m’entren calfreds. El dia 2 de desembre de 2010 un nen de catorze anys (sí, sí, només catorze anys!) en va matar a un altre de disset a Barcelona. Un nen que duia un ganivet al damunt i va vehicular la seva ràbia amb el rampell d’una ganivetada. El 4 de desembre de 2010 el govern espanyol militaritza els aeroports i declara l’estat d’alarma (parcial) com a única resposta davant de la vaga il·legal dels controladors aeris.

Sento tristesa. Molta tristesa davant d’aquestes imatges colpidores i revestides d’agressivitat. Imatges que ens conviden a endinsar-nos en la comunicació i l’acció no-violenta per cercar respostes intel·ligents, astutes i, si és possible, amb amor.

Els castells, un bon referent

Núria Pujolàs — Mon, 22 Nov 2010 09:07:00 +0100

Ara que estem en període electoral i aprofitant que els castells acaben de declarar-los patrimoni de la humanitat fóra bo emmirallar-nos-hi com a model de societat on la base, majoritària, va delegant el seu poder d’avall cap a munt, compaginant la saviesa dels més grans amb la joventut dels enxanetes. Una societat on els valors de competició i cooperació són compatibles i se n’obtenen resultats clarament positius i, al mateix temps, d’una bellesa inqüestionable.

Si Catalunya fos una empresa, els castells podrien ser bona part del seu know how: una expressió clara de com es fan les coses al nostre país; una forma d’ensenyar qui som i com sabem fer ús de la rauxa i el seny. Els caps de colla, com si fossin enginyers impecables, ens ajudarien a comprendre allò que a vegades es fa difícil en el món empresarial, o sigui, com la tècnica és tan necessària per crear un castell humà com la intel·ligència emocional a l’hora de fer florir el millor de cada persona; i, com aquell que no vol la cosa, ja tenim en equilibri el cap i el cor.

I un cop ja tenim el cap i el cor units i treballant, el nostre jo artístic ens preguntarà què en fem de la creativitat? Doncs usem aquesta innegable expressió creativa com a eina d’integració amb la comunitat de cada territori. Construïm quelcom que podria ser clarament la icona del que ara coneixem com a participació ciutadana i que aconsegueix la intervenció de la societat en quelcom públic i comunitari. No em negareu pas que els castells són una creació cultural (i escultural) col·lectiva?

Som davant d’una espècie de mandala a la catalana on després de construir una peça estètica, humana, basada en la simetria i en un eix de força vertical, hom pot aprendre que tot és transitori i mutable i que l’esforç es dissolt com si no hagués existit mai. I si em permeteu tancaria la porta d’aquest article amb un intent de metàfora: si hi ha un camí de la terra cap al cel és el de la força de la unió entre les persones.

Felicitats castellers i castelleres!! Moltes gràcies!!

Faula electoral

Núria Pujolàs — Sat, 13 Nov 2010 07:00:00 +0100

Us proposo que imagineu un indret on hi ha eleccions per escollir-ne el president. Sé que és un exercici costerut, però provarem de fer-lo amè. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

La classe política d’aquest país imaginari, amoïnada pels propers comicis, s’ha envoltat dels millors assessors en els àmbits econòmic i legal. Quadren idees i legalitzen equacions.

Durant la campanya la majoria de candidats ataca als seus contrincants i són sancionats per la contaminació ambiental que generen al conjunt de la societat.

El candidat més ensopit ha hagut de demanar l’ajut als humoristes per afegir alguna expressió irònica en els discursos politicoavorrits. Alguns, els més innovadors, han convençut a comerciants dels mercats municipals, cambrers i mestresses de casa, entre d’altres, perquè els ensenyin les normes bàsiques de saber escoltar. Els professionals de la perruqueria i l’estètica clenxinen i maquillen a tort i a dret. No és d’estranyar que els presidenciables puguin rebre floretes com ara:

―Guapo!....

I més o menys ruboritzats, responguin:

―Gràcies!

Els perfumistes intenten establir possibles col·laboracions amb una candidata amb el nas arromangat però s’ensumen que no serà fàcil; hauran de redactar els convenis en castellà. Els de l’àmbit de la gastronomia fan un compendi dels aliments que, combinats en justa mesura, alimenten el somriure i fan brillar la pell. En algun cas, veient a l’aspirant embotit dins de l’americana, s’han limitat a preparar-li una dieta estricta per evitar-li despeses extraordinàries de vestimenta. Representants de les diverses religions del país els han dissenyat pregàries a mida que puguin enviar-les com a sms i reforçar, així, l’esperit laic d’algun aspirant. El sector del tèxtil ofereix descomptes per tapar la nuesa, física i d’idees, d’algun partit. Els professionals del circ van bojos per llogar l’home invisible d’aquestes eleccions.

I arriba l’hora de la veritat, o sigui, el dia de els eleccions. Tot i el suport professional i social, es troben amb una abstenció del 99%. Es pot dir que només han votat els candidats i la parentela. Els posteriors estudis d’empreses especialitzades en l’anàlisi dels resultats polítics han fet la diagnosi següent:

'Benvolguts/udes polítics /ítiques,

Primer, volem felicitar-los a tots i a totes per una de les campanyes més ben organitzades i participatives en el nostre país.

Tot i que, segons les enquestes d’opinió inicials, crèiem que la participació seria de les més altes de la història, volem comunicar-los que l’abstenció només ha estat causada per un mer equívoc lingüístic. Hem arribat a la conclusió que la causa de la poca participació ha estat que l’impressor de les pancartes, amb les presses de darrera hora, va convocar el poble a les properes ereccions i la gent, desconcertada, cauta i amb poc costum de mobilització per aquests temes, ha decidit quedar-se a casa fins a rebre més instruccions. Així només ha estat un excés de convicció en l’eslògan.

Atentament,

Federació d’Analistes polítics'

Enguany no tindrem aquest ball de consonants en els cartells i, per tant, només puc animar-vos a exercir el dret a vot el 28 de novembre.

Una invitació a l’art de viure

Núria Pujolàs — Sat, 23 Oct 2010 08:00:00 +0200

Sóc a l'Horiginal, un espai cultural a Barcelona on s’hi recita poesia setmanalment. Avui, després d'uns quants mesos d’estar tancat per problemes terrenals de llicències administratives i altres menesters avorrits, reobren amb la commemoració del centenari del naixement del poeta Màrius Torres.

Un bon grapat de poetes i poetesses reciten versos d’aquest autor. Entre ells, en Pau Gener i Galín, un celoní que aprofita aquesta trobada per recordar-nos la figura d’un altre celoní, l’Antoni Pascual, especialista en l’estudi, traducció i difusió de les obres de formidables escriptors com Rilke, Machado i Màrius Torres, entre altres.

M’emociono. Sota la gorra juvenil d’en Pau intueixo: la intel·ligència, per haver copsat la importància de la lectura de l’Antoni Pascual com a estudiós dels versos i de la vida de Màrius Torres i, la tendresa, per saber-lo allà, en la calidesa i la joia de la seva particular recordança.

Aquesta cita m’avisa que tinc pendent de llegir un d’aquells llibres que desava per quan fos més gran, Tres poetes, Tres mestres. Cap a una teràpia autobiogràfica que és una de les seves obres. Ja fa uns quants anys vaig devorar –gràcies a la coneixença de la seva filla, la Mariona Pascual- un llibre colpidor: Una invitació a l’art de viure.

I tot i que ja sóc un xic més gran, no me'n veuria pas en cor de fer-vos una síntesi. Només puc dir-vos que si us atreviu a endinsar-vos-hi no us deixarà indiferents. L’Antoni va jugar a ser un 'biògraf- perfumista'; o sigui, escrivia biografies quan aconseguia intuir o copsar el perfum de l’autor, quan captava el seu misteri, la seva essència. Es va endinsar en poetes que, mitjançant la paraula, converteixen els naufragis, personals i col·lectius, en llum i gràcia. Versos que fan vibrar alhora que ens ajuden a trobar, com diu l’Antoni, la felicitat que hi ha en cada ésser.

Tot passejant-hi, a través de la lectura, podeu trobar perles de saviesa que us convidin a cercar el sentit de l’atzar o a deixar les circumstàncies vitals al margenal per centrar-vos en el més profund de cadascú de vosaltres. Però, sobretot, serà una bona eina per tenir sempre presents alguns mots del poema Mozart de Màrius Torres:

“Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!”

Saps qui és la Mercè Pàniker?

Núria Pujolàs — Mon, 27 Sep 2010 12:12:00 +0200

Aquests dies estem fent el dol d’una gran pèrdua, la de Raimon Panikkar, un dels mestres del diàleg interreligiós. El que va escriure i compartir ha estat una excel·lent aportació tal i com evoluciona el món on vivim. Però m’agradaria aprofitar aquest modest espai per parlar d’un ésser a qui ell estimava i a qui, fa un parell de mesos, encara va anar a visitar al nostre petit i desconegut Cànoves: la seva germana Mercè.

Desconec amb detall la seva biografia. I em sap greu dir-ho perquè intueixo que és una dona exemplar que, a molts, ens ajudaria a trobar el que Mahatma Gandhi en deia la força de la veritat (satyagraha).

Jo només sóc la filla d’un paleta -millor dit d’un mestre d’obres i dels bons!- que fa uns quants anys li va construir una casa en un paratge immillorable de Cànoves. Els meus germans i una servidora, de ben petits, quedàvem fascinats davant les lleixes farcides de llibres políglotes on es mesclava l’olor de l’Índia amb la del Montseny. De més gran, he pogut veure-la contades vegades però quan m’ha premut la mà m’ha semblat copsar la força de l’experiència vital de milers de dones.

Ella ha estat la primera dona que estudià un màster a l’Estat Espanyol i ha arribat a ser consultora de l’ONU (Organització de les Nacions Unides). La ment, desperta i audaç, l’ha dut recentment a comparèixer al Parlament de Catalunya per explicar la seva visió del feminisme al S. XXI. La intel·ligència li permet parlar de banca ètica, finances i màrqueting mentre ens interpel·la a tenir sempre present la importància de les emocions.

Però aquests fets, que destaquen tant en un currículum, no crec que sigui el que dóna més llum a la seva persona. La seva brillantor tampoc deu venir dels més de trenta anys al capdavant de l’empresa familiar, ni de la participació en la creació de “Femvision” o de la Xarxa Europea de Dones Empresàries. La seva saviesa inclou totes aquestes circumstàncies vitals i moltes més tot embolcallant-ho en una aurèola de bondat, serenor i generositat.

Des d’aquí aprofito per enviar-li una sentida abraçada i per recordar les paraules de Salvador Espriu que ella pronuncià al final del seu discurs en rebre la medalla d’argent a la Millor Ciutadana Europea (atorgada per la “Fondation du Mérite Européen” l’any 2007):

I quan arribis a la porta de la teva nit,
en acabar el camí que no té retorn,
sàpigues dir tan sols:
«Gràcies per haver viscut».

No t'espantis que et saludo

Núria Pujolàs — Tue, 24 Aug 2010 05:00:00 +0200

Alguns dies tinc el privilegi de passejar per camins que, en bona part, encara no coneixen l'asfalt. Arrenco davant del Turó d'en Pep del Serrat, al límit entre Cardedeu i Corró d'Amunt. Enfilo cap el forn de pa de Cànoves. A la dreta, el majestuós Montseny. A l'esquerra, els esvelts Cingles de Bertí. Davant, i com a referent, l'estimat cim del Suí.

És primera hora del matí. El cervell, amb els sotracs de la camejada ràpida, es va deixondint. Els camps, més ben pentinats que jo, m'acompanyen a banda i banda. En algun moment de la caminada trobaré aquell senyor que escolta música i em saluda amb certa timidesa. I més endavant potser em creuaré amb aquella parella que camina amb l'ajut de bàculs laics. Si tot va bé coincidiré amb alguns veïns i pararem uns minutets per intercanviar uns quants "anar fent".

Abans d'arribar al cementiri de Cànoves toparé, de ben segur, amb diversos ciclistes que, potser amb un tarannà gregari, aniran en grup; amb alguns cotxes amb conductors més o menys apressats i algunes persones que també hauran aprofitat per desrovellar els genolls, ja sigui corrent o caminant.

Fins aquí podríem dir que l'ambient és d'una placidesa lleugera (quasi tant com la pols que aixequen els xofers dels cotxes que fan tard). La sorpresa ve quan decideixo seguir els costums que els meus pares em van ensenyar al nucli del Cànoves de fa més de trenta anys. Ells em convidaven a saludar a tothom amb un desig de bon dia (d'aquells que et fa sentir part d'una comunitat sense que et costi ni calés ni esforç).

Mentre camino se m'escapa un "hola!" genèric i en ocasions em trobo amb cares d'estranyesa. Hi ha alguna mirada lleugerament defensiva, talment com si hagués gosat entrar en un terreny particular no senyalitzat. Recupero llavors el meu desig de bon dia! i el dic vocalitzant tan clarament com sé (no fos cas que l'hola! no els hagués agradat prou). Detecto que no deu ser un problema del tipus de salutació. Tampoc puc treure conclusions que vinculin l'edat o el tipus d'esport que practiquen amb la seva, més o menys educada, resposta.

No voldria allargar-me més amb aquestes cabòries ni fer-vos perdre temps. Senzillament escric aquest intent d'article per si podeu difondre'l i avisar a totes les persones a qui saludo de bon matí que: Si us plau! No us espanteu! Jo només volia saludar-vos.

Estimat Xiri

Núria Pujolàs — Sat, 24 Jul 2010 05:00:00 +0200

El dia 6 d'agost d'enguany farà tres anys de l'Acte de sobirania que vas deixar escrit damunt de la teva física mort (i que amb el teu permís copio al final d'aquest humil article). Estic convençuda que el proppassat 10 de juliol vas copsar la força de totes aquelles persones cridant una consigna clara: Independència. Ja ho vas dir tu, Xiri: "La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat".

N'érem prop d'un milió i mig. Era la base més gran que mai s'hagi vist d'un castell on l'enxaneta ens marcarà la nova etapa del nostre poble i llençarà, des del més amunt de la torre humana, aquella esclavitud de la qual parles en el teu comiat. Amic Xiri, no et facis il·lusions pel relleu dels líders covards i massificadors del poble. En això encara seguim fent el ridícul. Però, com molt bé ja saps, hi ha molta gent que des d'àmbits diversos, inclòs també el polític, treballa per la dignitat de Catalunya i que en cada gest ens condueix cap a la llibertat del nostre poble.

Hi ha esperança, Xiri. Les consultes populars -iniciades al teu estimat Arenys de Munt-, tot i el silenci d'alguns mitjans de comunicació, han mostrat arreu com la veu d'un poble no es pot emmudir fàcilment. Hem estat un exemple del que ara en diuen democràcia participativa que, com tu ja saps, és una expressió ben trista: on s'és vist democràcies no participatives! Ha estat un exercici d'allò que tu en deies demòtica (la força del poble) i que ens ensenyaves en uns mots tan colpidors com: "Una comunitat humana no organitzada és com un cos sense vida que els voltors del poder es van menjant de mica en mica".

I tot plegat serà en un camí de no-violència. I llavors més d'un s'impregnarà de la teva saviesa particular en aquest tipus de lluita. Més d'un recordarà com vas ser nominat al Premi Nobel durant tres anys i com ens vas ensenyar que: "Lluitarem contra el fort mentre siguem febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts". I sort en tindrem de persones que encara poden ensenyar-nos el camí de la pau com els teus admirats Pepe Beunza, Martí Olivella o el teu gran amic, Jaume Chalamanch.

Perdona, Xiri, si aquest article no està a la teva alçada però és que quan escric, de tu i per a tu, la meva ànima tremola! Una abraçada amic meu!

Acte de sobirania (Lluís M. Xirinacs)

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians (Barcelona, 6 d'agost de 2007)

Els alcaldes i les alcaldesses es casen?

Núria Pujolàs — Wed, 23 Jun 2010 05:00:00 +0200

Sempre m'ha semblat que això de ser alcalde era més seriós i sacrificat del que la majoria ens imaginem. I, per tant, em sorprenen les cares d'alegria, sobretot a les pancartes preelectorals, dels qui es presenten a les eleccions; i penso:

- Guaita’ls, pobre gent! Mira que cofois estan amb la feinada que els espera!

I és que estimar un poble i la gent que hi viu és prou fàcil. Sovint te l'estimes sense saber perquè. Sovint penses que el teu poble és el millor (com ens passa amb els fills). I és, només, perquè és on vas néixer o el lloc on has anat a parar després d'algun revolt més o menys pronunciat. Però, tot i que les comparacions diuen que són odioses, m'agrada fer el símil entre governar un municipi i casar-s'hi. No ho dic pas per la frase feta (ara políticament incorrecte) d'"home casat, burro espatllat", sinó per la simbologia de compromís i confiança mútua.

Per a mi, governar un poble és un matrimoni, com a mínim de quatre anys, amb una família més o menys divertida però de dimensions considerables. És provar de resoldre els conflictes causats per la convivència en una llar peculiar, d'uns quants quilòmetres quadrats i més o menys ben distribuïda segons el POUM en qüestió. En definitiva, la panera de responsabilitats és tan diversa que no sé pas si podria dormir tranquil·la o, si més aviat, somiaria en plens ordinaris i extraordinaris.

Però de matrimonis, com ja sabeu, n'hi ha de molts colors, i pel que fa a l'arc de Sant Martí polític no hi ha tantes tonalitats on triar, tot i els matisos de contrast i brillantor que ens ofereixen les persones que van al capdavant. Cal estar amatents al proper casori perquè els candidats i candidates ben aviat començaran a preparar el festival per veure a quins convidats asseuen a cada taula i quin menú, més o menys assequible, ens proposaran amb els nostres calerons.

Però com diria qualsevol dels presents al convit:

- Mentre s'estimin ja n’hi ha prou!

I afegiria:

- Si us plau, que l'amor no vagi mancat d'astúcia, intel·ligència, creativitat, respecte i tolerància.