http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/ Tue, 27 Mar 2012 08:01:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1351/les-segones-oportunitats http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1351/les-segones-oportunitats Tue, 27 Mar 2012 08:01:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1351/les-segones-oportunitats
No heu tornat mai amb un ex? No heu repetit mai un menjar que se us ha posat malament? No heu agafat de nou un carrer equivocat o sense sortida sabent que no tenia sortida? No us heu comprat mai unes sabates amb un taló que ja sabeu que no suporteu o heu tornat a una feina, a un lloc, a un moment, a una relació que sabíeu que no us convenia?

Sí, segur que sí. I si ho heu fet, com fem tots, és perquè estàveu convençuts que aquest cop seria diferent, que alguna cosa hauria canviat, que valia la pena tornar-ho a intentar...
Sí. Va ser per això. Perquè tots tenim aquest punt covard del “más vale malo conocido que bueno por conocer” i aquell punt còmode i també aquell punt innocent de creure que sí, que ara tot anirà bé. Perquè això és exactament el que volem, el que necessitem, el que esperem.

Sigueu doncs, bons, amb tots aquells que, i vosaltres ja ho sabeu, s’estan equivocant. Ho fan perquè pensen que no tenen altre opció. De debò. No ho fan amb premeditació ni amb traïdoria, no ho fan perquè creguin que així s’equivoquen, no ho fan perquè mentissin conscientment quan van dir, fa temps: Jo, això, mai més.

No. Aleshores n’estaven convençuts del que deien, del que afirmaven, estaven convençuts que mai hi hauria segona oportunitat. Tan convençuts, potser, com ara estan que no hi ha cap opció millor que tornar-hi, que donar-la, que viure-la.

Així que recordeu… Quan aquella tia que us agrada torna amb el nòvio, l’exnòvio, un cop i un altre cop, després de dir-vos que no ho farà mai més... si aquell menjar se us torna a posar malament i els talons de les sabates us fan mal de nou i aquell polític a qui havíeu cregut quan deia que no tornaria mai a fer el que ara ha tornat a fer... no us enfadeu. No ho poden evitar.

No ho fan amb mala intenció, de debò... És simplement que, sovint, les segones oportunitats semblen millors del que són realment… oi?

]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1232/apologia-del-politic http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1232/apologia-del-politic Wed, 24 Nov 2010 06:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1232/apologia-del-politic
Deixeu-me especificar que quan parlo de polític ho faig amb un terme ampli i una mica demagog (per no perdre la costum dels darrers dies) i al dir polític em refereixo al militant, al militant o simpatitzant de base i al polític treballador, el de la meitat de la piràmide del poder, el que està per sota del que coneixem com a polític de pro i que, per mi, és el veritable polític, el que es mereix una apologia.

Tinc la sort de tenir amics i amigues de tots colors, maneres, idees i posicions i de seguir i conèixer, gràcies a les famoses xarxes socials, partidaris, militants i currantes de tots els partits que es barallen pel nostre vot del proper diumenge. Cert és que, per qüestions vitals, en conec d’un partit especialment, però l’apologia no la faig per ells sinó per tots, que consti.

Faig apologia d’aquells que defensen tan el que creuen que porten més d’un mes col·laborant desinteressadament a que la gent sàpiga que proposen. Aquells que, tarda rera tarda agafen el telèfon per mirar de convèncer l’oient anònim de les meravelles de les seves idees. Dels que organitzen autocars, reparteixen globus, fan porta a porta i a cada sopar amb amics, quan sorgeix el tema, es posen a parlar amb vehemència de tot el que passarà de bo si guanya el seu partit, de les desgràcies que ens cauran a sobre si perd.

Aquesta gent fa dies que renuncien al seu temps privat per defensar el que creuen. I ho fan d’una manera voluntària. No reben cap ingrés extra ni cap reconeixement de mèrits en públic i, sincerament, perdi o guanyi el seu partit, no rebran un càrrec de confiança, un sou honorífic o un encàrrec per fer un hotel. Aquesta gent, aquests homes i dones només guanyen la satisfacció personal de defensar el que pensen, de mirar de convèncer-nos a tots que cal anar a votar i que cal votar-los a ells.

No em mal interpreteu. Ja sé que ser voluntari és això: donar les teves hores a una causa i no esperar-ne res, fer-ho, simplement perquè ho creus bo per la societat, per les persones, pel país (sigui quin sigui). D’acord. Però estareu amb mi quan afirmo que aquest tipus de militància activa porta més desil·lusions i problemes que satisfaccions personals. És a dir, que trobar-te cada dia cara a cara contra la crítica, contra la bronca pública, contra la controvèrsia, ha de ser dur. Portar una etiqueta de ser de dretes, d’esquerres, montillista, masdelomismo, independentista, verd i tou, intolerant, anticatalanista i un llarg etcètera, ha de ser dur.

Especialment perquè et creus el que dius i el que fas. Si no, és impossible. Un militant d’aquests, de tocar a terra, un polític d’aquests d’accions, de carrer, de creences, no fa tot això per ser milionari i tocar el cel de la fama algun dia, ho fa per convicció personal, per vinculació emocional i perquè creu que té raó, que en les seves paraules, idees i candidat, hi ha el millor per tots, el millor per Catalunya i per la societat catalana.
I això es mereix una apologia.

Jo entenc que aquesta nostra societat estigui fastiguejada i desil·lusionada amb la política i els polítics i la corrupció, la crisis i les paraules buides. És clar que ho entenc. I la comparteixo aquesta desil·lusió. La visc. La noto. La parlo. I els polítics són culpables d’aquesta desil·lusió, d’aquesta sensació. I potser es mereixeran el càstig de l’abstenció que els oferirà Catalunya diumenge, però no és d’això que jo parlo. Jo parlo, avui, aquí, ara, del polític ras, de la base dels partits que parla, defensa, creu i treballa per uns ideals.

Parlo d’aquell amic que em va dir que fa 5 setmanes que la seva dona i els seus fills amb prou feies el veuen perquè quan no hi ha un porta porta, hi ha una bustiada, un míting, un altre, un curs o un acte públic. O d’aquell conegut que ha convençut al seu fill perquè lideri les joventuts al seu poble. O d’aquella noia que canvia la seva foto al facebook per la del seu candidat. Jo parlo d’aquests polítics i a aquests els admiro.

Els admiro aguantar la que cau damunt la classe política amb un somriure. Els admiro la perseverança, les ganes, la voluntat d’ensobrar, englobar, sortir al carrer, parlar, convèncer i militar. Els admiro les ganes i la capacitat de treballar, amb les eines disponibles de la democràcia, pel futur de tots.

Potser no ens agrada la classe política però és la classe que decideix cap on anem i com hi anem. Aquest és el país en què vivim i ens agradi o no només podem treballar per millorar-ho o callar i ells treballen, cada dia una mica i durant les campanyes, molt més. Són els veritables polítics, els que fan veritable política. I amb alguns hi estic una mica d’acord i amb alguns, ni mica. Però m’admiren per valents, per populistes, per progressistes, per verds i per la capacitat de treball que tenen.

Ja està dit. Faig apologia, perquè crec que algú ho havia de fer, dels militants, dels simpatitzants, dels que es creuen el que diuen i ho defensen.
I més en els temps que corren. I sé que és el moment de fer-ho. El millor moment.
]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1132/apologia-del-drac http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1132/apologia-del-drac Sat, 10 Apr 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1132/apologia-del-drac
El pobre drac de la llegenda de Sant Jordi és un clar exemple del que els espera als dolents, als que no van a favor del que s'estableix com a normal, els que són diferents. Particularment, a mi, m'agraden aquests personatges, m'agrada el drac de Sant Jordi, el dolent, el que intenta fer les coses d'una manera diferent, el que capgira les normes. I m'agraden, especifico, d'una manera innocent. Els dolents com a tal, per mi, no són els que transgredeixen alguna norma i es mengen un quants bous, per mi els dolents són uns altres i no els trobes als contes ni a les llegendes. A més, el drac, com a animal, em té el cor robat. Volen, tenen urpes, dents i escates i uns ullassos enormes i sempre són de colors llampants, alegres, esperançadors. M'agraden els dracs, els cavallers dolents i les madrastres. Els trobo molt més interessants que les pàmfiles princeses i els sòmines prínceps que sempre guanyen.

Si la reflexió es traspassa a la vida real, el drac no deixa de ser algú desubicat i inacceptat. Algú massa gran, massa verd i amb unes necessitats massa diferents que la resta de persones que viuen en l’espai on es desenvolupa el conflicte. No n'heu conegut mai cap, de drac? Jo si. I sovint, a més, m'hi he sentit com un drac. Fora de lloc, diferent, inadaptada, no volguda, criticada, exclosa i, malauradament, vençuda.

Tendim a creure que tenim la raó, que som els bons, que el que volem, la manera com vivim, la nostra manera de relacionar-nos, les nostres normes socials, de comportament i el nostre context són millors. I ho pensem, simplement, perquè són els nostres. I no dic que ara, de cop, haguem de fer un canvi de xip total i plantejar-nos que estem equivocats, que som els dolents i la manera com vivim és pitjor que la dels altres. Però no estaria de més parar-nos a reflexionar una mica i entendre que diferent no vol dir pitjor, en cap aspecte, vol dir, simplement, diferent.

Si utilitzéssim una mica més el sentit de l'empatia, la capacitat de posar-nos a la pell dels altres, d'escoltar-los i mirar d'entendre'ls, potser ens adonaríem que la raó, la veritat absoluta, la bona manera de fer les coses, en realitat no existeix, que és un concepte abstracte que cadascú (rei, princesa muda, cavaller o drac ) aplica com pot, com li deixen o com li han ensenyat.

Per què era dolent el drac de Sant Jordi? Per què feia de drac? I què dimonis se suposa que havia de fer? Puntes de coixí? Horticultura? Papiroflèxia? Com podem considerar dolent algú per fer el que se li ha ensenyat i marcat que ha de fer? Com podem culpar persones per comportar-se com es comporten si ho fan perquè no tenen cap més opció? Per què la seva societat i la nostra els ha abocat a fer el que fan i com ho fan? Per què mai ningú no ha convidat a fer un cafè a la madrastra de la Ventafocs i li ha preguntat com se sentia? Per què mai, ningú, no s'ha entristit, una mica, per la mort del drac que feia tant bé el que havia de fer, que és fer de drac?

M'agraden els dracs. M'agraden els que van una mica a la contra i els que lluiten per ser el que creuen que han de ser. I també m'agraden els que es qüestionen el perquè de les coses, de les normes, del que hem estat fent fins ara i com ho hem fet. Serveixi la proximitat d'una data tant especial com la del 23 d'abril per aquesta petita apologia del perdedor, de l'antagonista, de l'ésser estrany, del lleig, del diferent, del massa gran, del verd, del drac i de tots els que algun cop ho són, de dracs.
]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1103/la-cultura-del-pedac http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1103/la-cultura-del-pedac Tue, 23 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1103/la-cultura-del-pedac
Servidora ha agraït el fet d'arreglar la carretera, però també m'ha provocat una reflexió. La del pedaç. Vivim, i a més crec que en som conscients, en la cultura del pedaç. En lloc de tenir la carretera en un estat adequat, perquè d'una manera lògica la pluja no l'afecti ni impedeixi de fer-ne ús, ens dediquem a arreglar la destrossa i a posar una solució a posteriori, quan ja fa sol. Sempre ens esperem a que el problema ja sigui un problema per trobar-hi una solució. Què se n'ha fet d'allò que em deia sempre la meva àvia, que a la vida calia ser previsor? Què se n'ha fet de la previsió?

Vull dir, perquè ens esperem a tenir l'aigua fins al coll per aprendre a nedar? Per què ens esperem a començar a córrer quan la fera salvatge ja ens està mossegant el cul? Per què les solucions a la crisi sonen a simples pedaços, a solucions a posteriori que, encara que tinguin clars els objectius, semblen fetes a corre cuita, de pressa, remant a contra corrent, quan la societat ja té la sensació de fracàs a dins? Per què han hagut de morir tantes dones a mans de les seves parelles per tenir una llei i una consciència social mínimament adequades a la problemàtica? Per què busquem solucions al fracàs escolar quan fa anys i panys que falten polítiques de promoció de la lectura i l'estudi? Per què posem pedaços d'asfalt a una carretera quan ja està plena de bassals i en un estat lamentable?

I el més fotut de tot és que sort n'hi ha dels pedaços, que sort n'hi ha que podem posar un pedaç i continuar nedant sense ofegar-nos. Hi ha gent que no sap ni tant sols posar un pedaç. I això és trist, que estiguem acostumats a fer nyaps, a posar pedaços, a treballar tard i malament, a buscar la solució fragmentada enlloc de preveure una acció que posi solució a una problema encara per venir. No sembla lògica la idea que siguem capaços, amb tants anys d'evolució i tenint a Murphy, de preveure que les coses aniran malament. Que això és normal. Que les coses rarament milloren i en cas que ho facin les millores no necessiten pedaços, però els empitjoraments sí. Per què no ho preveiem i ens estalviem diners, crítiques, crisis i carreteres apedaçades?

Allà on hi ha un pedaç és més que possible que es torni a trencar la roba, l'asfalt o l'economia, perquè és una zona feble. No haurien d'haver-hi zones febles. La cultura del pedaç s'hauria de canviar per la cultura de la previsió. Allò d'ensenyar a pescar en lloc de donar un peix per menjar. Allò del más vale prevenir que curar. Allò. Sí. Exactament allò.
]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1086/la-desgracia-anonima http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1086/la-desgracia-anonima Wed, 27 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1086/la-desgracia-anonima
Jo sóc d'aquestes, de les que s'afecten amb la desgràcia, compadeixen les víctimes i, des de la distància, provem d'aportar-hi alguna cosa sense fer massa soroll i amb cert recel. M'ha passat això amb la terrible tragèdia d'Haití. Les mans al cap, veure el dolor i la desgràcia, saber el número de morts i fer un donatiu anònim amb l'esperança que arribi on ha d'arribar. I tot plegat, posant-me -de nou- les mans al cap, indignada perquè els bancs cobren comissió al fer aquesta transferència solidària.

I després, continuar amb la tranquil·la rutina de la meva vida segura. I suposo que ja és molt, que ja és alguna cosa. La majoria de desgràcies, la majoria de gent les viu com jo. Però de tant en tant, un es troba amb que aquesta desgràcia llunyana té noms i cognoms, i té rostre, i el que era una història anònima, només de números allunyats per un oceà, és una vida, unes vides que pengen del fil de la incertesa i pateixen.

Quan un posa nom i rostre a una desgràcia anònima experimenta una sensació complexa. Com a mínim doble. Primer, et sents, em sento, totalment estúpida de no haver valorat com calia que rere les xifres hi havia vides, persones, històries, amors, mares, pares, fills, amics i realitats que, no per ser tant allunyades de la meva, són, en realitat, diferents. I en segon lloc, un sent que la seva preocupació es pot concentrar en una sola d'aquestes històries anònimes, i mostrar la seva voluntat d'ajudar d'una manera més directa, com si les altres històries anònimes segueixin un curs diferent, encara més llunyà.

Amb l'atemptat a Madrid de l’11-M em va passar. Primer la informació caòtica, la ira, la ràbia, el comptar víctimes i solidaritzar-me en la distància; i després la por quan un amic meu de Madrid no contestava a les trucades. Tota la tragèdia de l'11-M estava en aquells 9 números del seu mòbil. Al parlar amb ell i saber que estava bé em vaig sentir alleugerida i al mateix temps culpable, perquè durant una estona la tragèdia global havia estat una mica (només una mica) personal i m'havia oblidat de la tristor de la resta de familiars i del dolor de les víctimes.

Quan la tragèdia és anònima i ens emociona, ens genera empatia i un cert dolor, és que és una tragèdia de proporcions desmesurades, enormes, pel conjunt del món: Haití, el Katrina, el tsunami, l'Holocaust... Siguin quines siguin les causes, afecten a molts, i aquest molts ens crea una sensació de dolor, de que massa gent pateix per un fet, per molt allunyat que sigui. Però quan la tragèdia és propera, per petita que sigui, pren proporcions gegants.

Em costa entendre les tragèdies. Des d'aquí, el meu reconeixement per les famílies catalanes que lluiten pels seus nens adoptats a Haití i també, per molt llunyana que quedi la tragèdia, a totes les famílies d'Haití que també lluiten pels seus nens.
]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1061/berlin-una-reflexio http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1061/berlin-una-reflexio Tue, 22 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1061/berlin-una-reflexio
Faig cinefòrums a estudiants dels últims cursos de la ESO i dels primers de Batxillerat. Cinefòrums de la pel·lícula El nen del pijama de ratlles. Per posar-vos en situació, es tracta de presentar la pel·lícula, que la vegin, i després comentar-la. Aquesta en concret explica la visió innocent de Bruno, un nen de 8 anys de Berlin que acompanya el seu pare a viure al camp d'Auswitch d'on és el comandant i com, sense saber realment que passa a dins del camp, es fa amic d'un nen de l'altre costat del filferro, Schmul. Al final de la pel·lícula (ull, que l'explico de veritat) els nens aconsegueixen fer un forat per sota del filferro i Bruno entra per ajudar Schmul a buscar el seu pare desaparegut i acaben tots dos gasejats i morts. Juntament amb ells, és clar, gairebé tots els jueus. La pel·lícula no és imprescindible, però si que és la més recent sobre el tema i, evidentment, és apta.

Personalment a mi, com deia, aquest tema em preocupa. Potser per culpa d'Amat Piniella i de Semprún (el primer amb K.L.Reich i el segon amb La escritura o la vida) o simplement per culpa de que va existir i va ser una veritable abominació. Simplement, de fet, perquè va passar, perquè l'home és capaç de fer certes coses totalment inhumanes. El que em preocupa, concretament, és la reacció dels joves al veure la pel·lícula i parlar-ne al cinefòrum. La majoria no sap què està veient o què està passant. La majoria es mira la realitat amb la mateixa ignorància de Bruno, sense entendre el que està passant realment. Molts pocs coneixen els fets, els perquè o el com. Molts pocs entenen la magnitud de la tragèdia i el que és pitjor, no sembla que els motivi res a conèixer aquest episodi de la nostra història recent. Això m'espanta. M'espanta que els joves em preguntin si realment els dutxen o si realment moren, que em preguntin si, realment, això va existir o és una pel·lícula, si fa no fa com la Guerra de les Galàxies. Pura ciència ficció.

Costa molt d'entendre com pot ser que es visqui en aquesta nebulosa de percepcions sobre fets tant horribles, tant transcendentals. Els genocidis continuen formant part del nostre passat recent i del nostre present (la Guerra dels Balcans, els conflictes ètnics a l'Àfrica...) i si ens descuidem, formaran part del nostre futur. Aquests adolescents incultes del nazisme, dels camps d'extermini, dels crematoris, dels pijames de ratlles, de la mort i la barbàrie amb majúscules, son els nostres adolescents i, ens agradi o no, a les seves mans s'hi troba el futur.

Hi ha hagut una altra cosa que m'ha fet por. Quan ho he comentat, quan he explicat aquesta sensació extreta dels cinefòrums, cap persona s'ha sorprès. Tots s'esperaven aquesta incultura. I això encara m'ha preocupat més. Sabem que el sistema educatiu no rutlla del tot bé i no passa res? No ens preocupa que els nostres adolescents, el nostre futur, no conegui el nostre terrible passat? Digueu-li Segona Guerra Mundial, Guerra Civil, franquisme, nazisme, Iraq, Balcans... digueu-li com vulgueu, però això s'ha de conèixer. S'ha de conèixer l'horror o ens pensarem que no existeix i serà pitjor.

Una amiga em comenta que a Berlín hi ha un museu, el jueu, construït arquitectònicament perquè t’hi perdis a dins, perquè no sàpigues on ets, si pugues, baixes o en quina sala ets. Busca que et sentis perdut i que entenguis, mínimament una part del sentiment viscut pels habitants, supervivents o no, dels camps. Pèrdua, por, un mur, un home, milions de morts. No oblidem Berlín. Ni Auswith ni Mauthausen. No podem.
]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1035/larruga-del-meu-front http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1035/larruga-del-meu-front Thu, 19 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1035/larruga-del-meu-front
Me'n compro una, és clar, de crema miraculosa mentidera. És evident. Cap crema en un pot petit i car no pot evitar que la meva pell sumi anys, que les arrugues segueixin apareixent i profunditzant i que totes les coses que han de caure, caiguin. Jo, i com jo moltes dones, però, compren la crema i l'esperança de retardar aquest moment fatídic en que ja sembli que tenim l'edat que tenim. Quina estupidesa.

Me n'adono veient la televisió que ser dona és complicat. Sí, ja, pensareu que fa 30 anys que sóc dona i que no em calia la televisió per saber-ho i si bé és cert i teniu raó, me n'adono d'una manera estranyament frívola veient els anuncis destinats a dones. Les dones hem d'estar perfectes, precioses, joves (insanament joves, innaturalment joves) i primes. Si no, fracassem en alguna part del procés de la nostra feminitat.

La meva reflexió es complica quan una amiga em convida a una bottox party. No és conya. Es tracta de reunir-nos unes quantes amigues i posar-nos d'acord per comprar entre totes una sessió de bottox que un metge cirurgià plàstic col·legiat ens aplicarà amb tota seguretat i higiene i d'on sortirem, evidentment, més joves, més guapes i "Marina, aquesta arruga marxarà", em diu senyalant la meva ja estimada arruga del front. Ser dona no és fàcil. Els pintallavis ja porten anti-edat, la colònia ha de provocar les mirades i els desig dels homes que ens envolten, cal que estiguem joves i guapes el 100 per cent del temps i evidentment cal que aturem el temps en les nostres mans, rostre i també, una mica, vida.

M'aturo i em miro la crema cara que des del pot petit em promet miracles. M'aturo i penso que la vida és vida i són arrugues a la cara d'haver rigut, taques a les mans d'haver passat els estius vora el mar, cicatrius d'operacions superades i llei de la gravetat. Els homes i les dones envellim però les dones ho fem amb la pressió afegida de que ho tenim prohibit. Per què? Per què és tant lleig, tant dolent, tant horrorós envellir? Per què tenim tanta por a fer-nos grans? Com he arribat a preocupar-me per una arruga narcisista del meu front?

La nostra estúpida societat benestant ens ha portat a creure que sense bellesa no hi ha vida, no hi ha poder, no hi ha amor, no hi ha triomf. On va començar aquest despropòsit? Com hem arribat a creure-nos-ho tant? Sovint una té la sensació, només una mica, que aquest món s'ha tornat boig. I és potser en aquestes coses tant bàsiques i tant frívoles (si és que voleu creure que en realitat la publicitat és una tonteria i les modes una mania d'alguns i els patrons físics no ens afecten) que podem començar a canviar aquesta bogeria i posar una mica de seny, una mica de vida, alguna arruga.

Les dones tenim dret a estar boniques i joves, a sentir-nos més belles que velles, però ha de ser això, un dret, no una obligació social. Una voluntat, no una norma. Que la vida ja és prou complicada i avui no tinc temps per una bottox party.
]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1017/parlem-de-sexe-i-parlem-ne-molt http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1017/parlem-de-sexe-i-parlem-ne-molt Fri, 23 Oct 2009 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1017/parlem-de-sexe-i-parlem-ne-molt
Vagi per endavant també que sóc mare. Tinc dos fills. Vagi també per endavant que quan vaig decidir ser mare, ho vaig decidir i que el meu entorn va recolzar al 100 per cent la meva decisió i que em va ser enormement feliç tot el procés. Vagi per endavant que mai m'he plantejat un avortament, que mai n'he tingut necessitat i vagi per endavant també que he tingut una bona educació sexual que em va ensenyar els mètodes anticonceptius i com fer-los servir.

Aquesta és la meva situació i la meva idea és que defenso la vida, però no a qualsevol preu. I que és molt qüestionable quina vida és més important, si la del no nat que ha sigut concebut sense voler-ho els pares o la de la futura jove mare a qui li canviarà al 100 per cent el seu present i el seu futur.
El problema va més enllà. El problema no és aquest no nat, sinó la manca d'educació sexual d'aquesta noia i aquest noi, el perill del sexe no segur.

M'agrada el sexe. A algú no? Però el sexe s'ha d'explicar, s'ha de conèixer, s'ha de saber que comporta que et baixis els pantalons i no facis servir un preservatiu. Va més enllà de l'embaràs no desitjat. Crec que una pastilla que permet l'avortament primer a l'abast de qualsevol en una farmàcia no és la solució, sinó un pedaç. Però tampoc estic en contra d'aquesta pastilla, ni de la llei de l'avortament.

Si un vol ser pare o mare, és la millor de les experiències. Però si un no ho vol ser, si un s'ha equivocat, si un ha comés un error i ha tingut una mala nit... ha de ser responsable dels seus actes quan encara no és prou conscient dels seus propis actes, quan encara no és prou conscient de si sap on es posa i com es posa el que no es posa? La vida sí. La vida a qualsevol preu, no. L'educació sí, sempre. Parlem de sexe i parlem-ne molt. Que deixi de ser un tabú, que no s'arribi a la terrible decisió de si cal avortar o no.

I un apunt, l'últim: vagi per endavant que imaginar-me l'expresident Aznar (el que va firmar el si a la guerra d'Iraq després de les massives manifestacions, el que va enviar a morir soldats, el que va enviar a matar soldats i civils) es posi a primera línia d'una manifestació a favor de la vida em sembla d'una ironia excessiva. I és que sovint la vida és bonica, però complicada.
]]>