http://blogs.aravalles.cat/lluc-pelaez/ Wed, 23 Dec 2009 05:00:00 +0100 ca http://blogs.aravalles.cat/lluc-pelaez/blog/1060/exegetes-de-cafe http://blogs.aravalles.cat/lluc-pelaez/blog/1060/exegetes-de-cafe Wed, 23 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/lluc-pelaez/blog/1060/exegetes-de-cafe Codi da Vinci ens va explicar que els evangelis coneguts són una de les moltes interpretacions del que realment va passar, jo crec que hauríem de fer un esforç per retrobar nous sentits al llibre dels llibres. Al capdavall 'la bíblia' vol dir 'el llibre', allà on podem trobar totes les respostes a tots els nostres dubtes.

Una manera de posar-nos a buscar seria recuperar els evangelis apòcrifs, aquells que el primer concili va donar per sacrílegs, i anar comparant. Les diferents perspectives potser ens acostarien a alguna altra certesa. Però això porta molta feina. Una altra manera de fer-ho és rellegint els evangelis oficials i provar de trobar entre línies allò que realment ens volen dir. Jo sé que grans teòlegs i filòsofs ho han intentat, però no en sé de cap que hagi arribat a la conclusió que us vull explicar. Abans d'entrar en matèria voldria advertir que: primera, jo sóc un malpensat i un bocamoll. I com a tal m'enfronto a tot el que em passa per davant. I segona, que ningú s'ofengui pel que ve ara, només és una insinuació sense proves de fet, una xafarderia que tot just pretén obrir noves vies d'investigació.

És en Mateu qui, en l'escena del rebombori organitzat per en Ponci Pilat des del balcó de governació, ens parla de la seva dona. Estan amb allò de si deixen lliure en Barrabàs o en Jesús i que si sí o si no. L'esposa d'en Ponci li diu, a cau d'orella, una cosa així com: "Ponci, Ponci, no et fiquis en merders que aquesta nit he somiat amb en Jesús". Jo no sóc expert en res, però convindreu amb mi que si la vostra parella us diu que ha somiat amb un altre, així sense més informació, com a mínim arrufareu el nas. Sí o no?

Recordo una mena d'evangeli apòcrif escrit en rus a principis del segle vint. L'autor és un tal Bulgàkov, el llibre es diu El mestre i Margarida. El llibre intercala, entre els capítols que expliquen l'acció de la novel·la, una hipotètica conversa entre en Ponci i en Jesús un cop morts. La conversa supera totes les expectatives. Jo esperava que entre ells parlessin d'aquest possible afer de faldilles que, qui sap si ha condicionat tota la història d'Occident des de fa dos mil anys. Però no; Bulgàkov tampoc se'n fa ressò. Deu ser per això que, ara deu fer set o vuit anys, quan el Teatre Lliure va muntar una versió de l'obra russa realment imponent, no van prendre en consideració els capítols de xerrera entre aquests dos protagonistes. Van decidir entrar només en la història de l'arribada del diable a Moscú, que també està molt bé, no dic que no.

Són dates per retornar als textos que, com els evangelis, han marcat la nostra cultura i per tant la nostra manera de ser. Però també són èpoques per noves interpretacions. Els bons llibres, ens diuen, són els que permeten fer volar la imaginació i trobar sentits nous en cada lectura. No hauríem de perdre els bons costums. El proper mes, segur, parlaré de política.
]]> http://blogs.aravalles.cat/lluc-pelaez/blog/1031/la-mort-de-patrocle http://blogs.aravalles.cat/lluc-pelaez/blog/1031/la-mort-de-patrocle Tue, 10 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/lluc-pelaez/blog/1031/la-mort-de-patrocle
Aquest estiu passat he tingut el plaer de barallar-me amb Homer. Per Sant Jordi em va caure a les mans l'Odissea. La versió catalana de Carles Riba és música pura. Acabes llegint-la en veu alta i portant el compàs. No entendré mai com hi ha gent que fa les coses tant ben fetes. Un cop llegida vaig agafar de la prestatgeria una edició oblidada de la Il·líada, traducció d'en Balasch. Li vaig treure la pols i la vaig gaudir igualment. És curiós que la Il·líada vagi de la guerra de Troia i que en tot el poema no surti el cavall de fusta amb el que Ulisses i els seus entren a la ciutat. Ignorant de mi, jo esperant el cavall i mai acaba sortint. Hauré de veure on trobo el cavall perdut.

Un cop acabada la lectura vaig anar a buscar la pel·lícula del Brad Pitt a la biblioteca. Jo tot cofoi assegut al sofà per veure com pintaven el vanitós Aquil·les i aquell altre valent de nom Héctor. I va passar allò que passa a vegades, que el DVD estava tot ratllat i no hi va haver manera que la cinta corregués amb normalitat. Els serveis públics ja ho tenen això... em vaig quedar amb les ganes.

Però em quedava la basa de l'obra de teatre que muntaven a la Biblioteca de Catalunya. L'obra estava muntada sobre una versió de l'Alessandro Baricco, aquell italià d'històries subtils que camina sobre els seus escrits com de puntetes. Fa poc havia publicat una Il·líada de cartró pedra, despullant el poema i deixant només l'eix troncal de la història, així com una Il·líada d'ús pràctic per a tots els públics.

Em vaig trobar cinc dones recitant el poema amb una força homèrica. L'escena que ja havia plorat llegint, al teatre em va fer caure la llàgrima de nou. És la mort de Pàtrocle. És la mort de la innocència; a causa de la vanitat i de l'arrogància d'Aquil·les, Pàtrocle es troba salvant-li la cara malgrat la seva joventut, amb tota la seva inconsciència. Com totes les bones escenes, necessiten del que ve abans i el que vindrà després per trobar-li tot el sentit. Aquesta és el punt d'inflexió de la història, que a partir d'aquí s'encamina cap a la gran batalla final.

Al voltant d'aquesta mort és quan els cavalls divins d'Aquil·les, que han acompanyat Pàtrocle a la batalla i el veuen morir, diuen una cosa així com "de tots els éssers que viuen a la terra, l'home n'és el més miserable". Tota una declaració de principis, sí senyor. Poques coses han canviat en les històries que ens expliquem des d'aleshores. L'ésser humà no ha deixat de ser el més miserable de tots. El mes que ve ja parlaré de política.
]]>