http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/ Sat, 03 Jul 2010 05:00:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1177/sobre-la-lentitud-de-la-ciencia http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1177/sobre-la-lentitud-de-la-ciencia Sat, 03 Jul 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1177/sobre-la-lentitud-de-la-ciencia American Political Science Review un article que firmo, conjuntament amb el professor de la Universitat de Yale Stathis N. Kalyvas. En aquest article presentem una nova tipologia de guerres civils, i estudiem l'evolució dels conflictes armats interns des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a mitjan de la dècada del 2000. Després de codificar, a partir de la nostra tipologia, les 147 guerres civils que han tingut lloc al món durant aquests seixanta anys, hem realitzat una sèrie d'anàlisis empírics -fent servir tècniques estadístiques-, que, acompanyats per una reflexió teòrica, ens han permès establir que la fi de la Guerra Freda i la dissolució de la Unió Soviètica (l'any 1991) va suposar un punt d'inflexió clau per la naturalesa i evolució dels conflictes armats civils al món.

Durant la Guerra Freda van predominar un tipus de guerra civil molt particular, les anomenades guerres civils irregulars (o guerres de guerrilles); amb la fi del bloc soviètic, els recursos que la URSS aportava a rebels de tot el món i, de forma important també, la fi de la utopia marxista, aquest tipus de guerra va veure la seva fi. Amb tot, a partir de l'any 1991 el nombre de guerres al món no va disminuir -com es podria haver esperat. Als anys noranta i dos mil ja no ens varem trobar amb guerres lluitades per rebels amb ideari marxista enfrontats a estats potents -i sovint emparats pels Estats Units- com havia passat a Cuba, El Salvador o Colòmbia; a partir d'aquest moment ens vam començar a trobar amb guerres que ocorrien en estats fallits -sovint del continent africà-, molts d'ells perjudicats per la fi dels influxos de les superpotències.

En aquestes guerres, que nosaltres anomenem simètriques no-convencionals, els civils han estat les principals víctimes de rebels i milícies, mancats sovint d'ideologia i tecnologia de guerra, i enfrontats a estats sense capacitats, i també molt sovint predadors i brutals amb els seus ciutadans -Sierra Lleona, Libèria o Uganda en són casos clars. A la vegada, la fi del bloc soviètic també va marcar l'inici d'un nou tipus de guerra, que va afectar sobretot als estats que van sorgir de l'antiga Unió Soviètica, que van quedar enfrontats internament i on els diferents bàndols es van poder fer amb arsenal militar potent per lluitar guerres d'alta volada tecnològica, que nosaltres anomenem guerres civils convencionals. És el cas de Bòsnia, Croàcia, Geòrgia, o Tajikistan.

Les reflexions elaborades a partir d'aquest estudi són rellevants de cara a entendre quins conflictes armat poden esclatar a diferents racons del món i moments -depenent de les possibilitats i capacitats dels estats i dels moviments insurgents-, les violacions dels dret humans que poden arribar a comportar les guerres -això variarà segons la forma en que es lluiti la guerra, i la rellevància tàctica i militar que adoptin els civils- i les diferents formes de resolució que poden existir. Les guerres irregulars, per exemple, acostumen a ser més llargues -al tractar-se sovint de guerres de desgast-, però són més propenses a acabar-se a partir d'acords de pau entre les parts. Això no passa amb les guerres simètriques no-convencionals, que veuen la seva fi molt sovint només a partir de la victòria d'un o altre bàndol, amb les implicacions que això pot arribar a tenir per la repressió durant la post-guerra.

L'article del qual us parlo el vam començar a escriure ara fa una mica més de tres anys. Durant aquest temps, hem rebut tres tandes de comentaris per part dels revisors externs de la revista en qüestió -els quals hem hagut d'adreçar amb extremat detall-, idees i crítiques de diverses audiències a conferències, seminaris i congressos, així com de companys acadèmics i no acadèmics. Avui que reviso la última versió de l'article m'adono que la tasca científica és molt lenta i feixuga, que implica treballar amb perfeccionisme i cura, amb la poca recompensa que això té en la societat de la immediatesa i l'espectacle -ni una cosa ni l'altra apliquen a la nostra feina. Tanmateix, em reconforta saber que potser l'article ajuda, ni que sigui una mica, a comprendre una mica millor aquest fenomen humà tan devastador com és la guerra. Elaborar conclusions rellevants, que puguin tenir implicacions per les nostres societats -fins i tot per la pau!- és l'aspiració de qualsevol científic... Aquestes rates de biblioteca que treballem a l'ombra de la societat, en els nostres despatxos i laboratoris i que, de veres us ho dic, també tenim ganes de fer millor aquest món.
]]> http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1154/temps-al-temps http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1154/temps-al-temps Sat, 15 May 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1154/temps-al-temps Coses que vull fer quan em graduï.doc. Inclou tota mena d'activitats, des de "fer pràctiques de francès" fins a aprendre a fer servir alguns programes informàtics, o anar a classes de dansa contemporània. Llegeixo la llista i m'adono que, sense saber-ho, he acomplert amb alguns d'aquells propòsits que em vaig fer en plena voràgine de feina. Amb d'altres no, i, honestament, dubto arribar a fer-ho mai. Acomplerts o no, suposo que van ser tanmateix propòsits útils. En aquell moment, pensar-me fent aquestes activitats de ben segur que em va donar forces per seguir empenyent el carro de la tesi.

Si bé la llista em genera un mig somriure involuntari, m'entristeix també. M'adono que aquells futuribles estaven associats a una falsa idea: al 'temps' que somniava tenir quan arribés a Barcelona i comencés una nova vida (ja sense tesi). Ara m'adono que era una il·lusió infantil. I és que el temps corre igual de ràpid que s'esfumava la vida en la intrèpida Nova York. Ni més ni menys: el temps passa igual en un cantó i altre de l'oceà, a la ciutat o al camp, a Manhattan, a Queens, a Toulouse, a Palautordera o a Gràcia. D'altra banda, potser no és veritat allò de que cualquier tiempo pasado fue mejor, sinó més aviat que tendim a imaginar que qualsevol temps futur serà millor, que en el temps futur tindrem l'estona per fer aquelles coses que ni el passat ni el present (el futur d'ahir) ens ha regalat. I quan al temps li demanem temps, això només ens condemna a entrar en una mena de bucle atemporal en què ja no sabem què es pot demanar a cada minut.

Penso en el que la meva àvia m'explicava l'altre dia: quan ella i el meu avi vivien a Esterri d'Àneu, al finals dels anys quaranta, trigaven més de dos dies a arribar a Barcelona. Això és més que el que es triga avui a anar a San Francisco o a Pequín! Ella em deia que em comprenia pel què fa a la llunyania que jo puc haver viscut als Estats Units perquè la distància no depèn de l'espai, sinó del temps. I penso també en la crisi econòmica, i que era qüestió de temps que els hedge funds posessin el sistema potes enlaire, en qüestió de minuts. I en la dècima de segon que pot trigar un broker de Wall Street a prémer una 'b' (de bilions) en comptes d'una 'm' (de milions); un error que pot fer parar unes quantes economies (i uns quants marcapassos). I en com de lents deuen passar els dies de les famílies del 20 per cent d'aturats que no arriben a finals de mes.

Un amiga lingüista deia que parlar en temps futur és una trampa. Jo crec que, senzillament, el temps és una trampa. Potser, com hem sentit a dir tantes vegades per sociòlegs varis, la reinvenció (individual o sistèmica-global) comença per reivindicar-ne una diferent concepció, i un diferent ús; que els rebels d'avui en dia son els que poden plantar cara al temps. Jo dic: qui sàpiga com (i quan) començar la rebel·lió, que tiri la primera pedra.
]]> http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1079/politiques-de-natalitat http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1079/politiques-de-natalitat Thu, 21 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1079/politiques-de-natalitat eurillus que ens regala el govern de Zapatero per cada fill que tinguem -que ajuden a pagar els bolquers dels primers mesos i poca cosa més. Em van explicar també que, com el Bicing a Barcelona, aquesta política està a punt de morir d'èxit, ja que al govern li està costant un ronyó i mig subvencionar tots els nouvinguts; però, és clar, ara no saben com tancar l'aixeta.

Francament, les polítiques de natalitat, com a concepte, em tenen molt encuriosida i em provoquen certa perplexitat. Si bé em semblen útils a nivell domèstic -en el sentit de la llar i també del país, i, la veritat, com les deuen agrair els pares mileuristes!-, les veig poc sensates amb la realitat global. L'excedent demogràfic del planeta és indiscutible, i potser -en comptes de mirar-se excessivament el melic- als governs els caldria pensar en polítiques que facilitessin l'adopció o la immigració, i la integració -en comptes de només promoure una natalitat 'pròpia'. A Quebec mateix, abunden les famílies immigrants perquè és una terra d'acollida, de tota la vida, sobretot francòfona -per exemple, de països de l'Àfrica de l'Oest. Però sembla que aquesta immigració ha assolit nivells 'massa' alts darrerament, i que és això el que ha portat a impulsar un creixement més 'autòcton'. Per fer un paral·lelisme amb quelcom més proper, en certa manera és com si l'Ajuntament de Vic comencés a propugnar ara mateix que cal que els vigatans es dediquin intensament a procrear.

La lluita política, a voltes violenta, pren sovint també una dimensió natalista. No és d'estranyar: en molts conflictes els grups armats es dediquen a liquidar poblacions senceres -o almenys ho intenten-; són els famosos i tristos casos de genocidi o neteja ètnica. En el cas del perenne conflicte entre Israel i Palestina, per exemple, es comenta en alguns cercles acadèmics i polítics que Israel veu amenaçada la seva posició de força davant l'explosiva natalitat palestina, ja que els números donen poder. Malgrat això últim, que és probablement cert -i de ben segur que apareix en algun proverbi bíblic-, sembla una mica ridícul pensar que el poble palestí pot avui en dia generar una amenaça creïble contra el super-armat estat israelià només en base a la seva demografia. Ni en el cas que els palestins es fessin tots combatents suïcides -per caure en el prejudici que segur tenen molts dels que normativament combreguen amb aquesta teoria- podria ser així.

Allunyant-nos de casos particulars, el que em sembla preocupant és el següent: fins a quin punt aquest tipus de missatges i polítiques no són tendenciosos i no amaguen, en el fons, discursos xenòfobs? Cal, realment, pensar-nos com a comunitats tancades? Cada cop són més els joves que a Catalunya tenen fills amb colombians, mexicans, xinesos o equatorians, nens i nenes que tenen noms i colors mixtes, que són d'aquí i d'allí. Cada cop són més els que parlen dos o tres idiomes a casa, que caguen el tió a Buenos Aires o que fan el Hanukkah al barri de la Sagrada Família. La intervenció necessària és la que permeti fer-nos a tots ciutadans de primera, sense distincions. En general, diria que si ens pensem part d'una comunitat global -sense necessitat de perdre tradicions, cultura i llengua, però sí amb voluntat d'obrir-nos i mesclar-nos-, potser no caldrà ser natalistes per créixer.
]]> http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1046/les-coses-que-importem-pero-ens-oblidem-a-la-duana http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1046/les-coses-que-importem-pero-ens-oblidem-a-la-duana Mon, 07 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1046/les-coses-que-importem-pero-ens-oblidem-a-la-duana
Sovint, des del nostre cantó de l'Atlàntic (l'europeu), es mira els Estats Units amb gran recel i desconfiança. No en manquen les raons. Jo en sóc la primera crítica, d'aquesta societat que demostra tenir molts mals i contradiccions. Per exemple, recentment, en el curs de la gira de presentació del nou llibre de l'exgovernadora d'Alaska i excandidata vicepresidencial, Sarah Palin, hem pogut observar els seus simpatitzants fent declaracions a la televisió. Clar i català, aquestes s'han perfilat com persones de baix nivell cultural, sense pràcticament coneixement polític (o fins i tot educació bàsica), però -això sí- amb una fervent ideologia antiestatalista, fonamentalista religiosa i obertament xenòfoba. Aquest sector demogràfic il·lustra, des del meu punt de vista, les mancances i incoherències del sistema educatiu, familiar i social dels Estats Units; a la vegada, el seu vot (i el poder que aquest atorga) atemoreix, ja que, entre d'altres coses, pot conduir fàcilment a polítiques discriminatòries contra determinats grups socials.

Fins aquí, res que no sabéssim. Tampoc és cap novetat que, potser per imitació o per contagi, son força nombrosos els elements de la 'cultura ianqui' que han penetrat en la nostra societat. Em refereixo, entre altres, a les compres massives als centres comercials; les pel·lícules hollywoodianes projectades a les macrosales (per què no dir-ho, superficials: fins i tot l'última pel·lícula de l'Almodòvar està contaminada de simplicitat i predictibilitat); la lluminària dels carrers (que sembla impossible poder reduir, ja que alguna força superior indica que un Nadal sense excés de llums i, per tant, contaminació, no és un Nadal com Déu mana); el fervor consumista compulsiu durant períodes de rebaixes; la desaparició del menú del dia i el predomini del fast food; l'ús desmesurat del cotxe en prejudici d'anar a peu. El més interessant és, però, comprovar que, molt sovint, les persones més crítiques amb els EUA són (segurament sense saber-ho i molt a pesar seu, això sí) les que més s'adhereixen a les seves pautes socioculturals.

En canvi, hi ha alguns elements de la societat nord-americana que semblen quedar-se a la duana i que, des del meu punt de vista, no ens faria cap mal incorporar, o almenys adaptar, a la nostra cultura. Per exemple, la predisposició d'invertir en investigació i desenvolupament, art i cultura amb certa flexibilitat, i sense demanar rèdits a curt termini. L'Estat espanyol és el primer país que, davant la crisi, ha decidit retallar el pressupost en I+D (a Catalunya no ha estat així, però la decisió de Madrid té repercussions aquí). També, l'obertura en la possibilitat de formar-se, integrar-se econòmicament, per part dels forans: aconseguir un visat de treball als EUA és complicat, però a l'Estat espanyol ho és encara més. Finalment, malgrat no creure en el tòpic que Amèrica és la terra de la 'igualtat d'oportunitats' -ja que hi ha una 'desigualtat de condicions' que d'entrada la limita-, sí que cal admetre que és un lloc on es valora la feina ben feta, que -com deia l'eslògan pujolista- 'no té fronteres'. En la societat nord-americana també hi ha trets del dia a dia que són positius; per exemple, la gent té incorporat un profund sentit de la llibertat negativa (en sentit d'Isaiah Berlin). Malgrat que cadascú pugui tenir els seus propis valors i principis, per norma general, la gent s'absté de jutjar aspectes de la vida personal dels altres, i es reserva el dret a no ser jutjada. Això, juntament amb el sentit de correcció política (malgrat la hipocresia que aquesta implica), fa que la convivència de persones de diferents ètnies, religions, nacionalitats o orientacions sexuals sigui més parsimoniosa que en altres contrades.

Així doncs, sense necessitat d'emmirallar-s'hi, potser sí que cal reconèixer (sense complexes) que la societat nord-americana té aspectes positius que ens pot ser útil importar, i que no són precisament els que de forma més o menys inconscient copiem sense judici previ, només perquè ens fan semblar més cool. Em sembla que, sense prendre posicions viscerals a favor o en contra dels EUA, el que ens cal és començar a ser una mica més escrupolosos amb el que triem emportar-nos d'aquesta societat, i el que decidim deixar a la duana.
]]>