Blog Laia Balcells

La importància de passar comptes

Laia Balcells — Mon, 30 Jan 2012 12:26:00 +0100

En democràcia, passar comptes és fonamental. En un món ideal, premiar o castigar els governs segons els seus actes permet als ciutadans mantenir el control sobre els polítics que lideren aquests governs. Els polítics, davant d’aquest control, actuen amb responsabilitat: complint les promeses realitzades durant la campanya electoral, i allunyant-se de comportaments forasenyats o ilegals que no els permetrien continuar mantenint el poder, a curt o llarg termini.

No és gens sorprenent dir que la realitat s’allunya bastant d’aquest ideal, i que la democràcia a Espanya pateix en l’actualitat d’un dèficit en el rendiment de comptes i que aquesta és una de les principals causes del deteriorament del sistema. Si els polítics no són castigats per una mala gestió, o premiats per una de bona, el control per part dels ciutadans es dilueix i llavors ens trobem amb un sistema on el nostre vot serveix només per a triar al que sospitem que és el menys dolent de tots els candidats.

La qüestió no és pas simple, i són vàries les causes d’aquest problema, així com els possibles remeis. D’una banda, existeix un problema de transparència en la gestió pública que comença en el moment on els polítics tenen més informació que els ciutadans i no fan esforços per transmetre-la de forma clara i simple. Si no fan aquest esforç no és només perquè sigui costós, sinó també perquè aquesta asimetria en la informació els dona capacitat de manipulació. Per exemple, aquesta asimetria els permet exonerar culpes a tercers (la Unió Europea, els bancs, les agències de qualificació) i estalviar-se assumir responsabilitats sobre els propis actes.

Durant l’època de bonança econòmica, els governs municipals i autonòmics (i també el govern central, cal no oblidar-ho) gaudien de bona salut degut als impostos recaptats gràcies a la construcció. Alguns d’aquests governs es van endeutar per tal de realitzar obres públiques al més pur estil clientelar (per exemple, aeroports i línies d’alta velocitat ferroviària), que van deixar als governs successors amb el doble problema d’afrontar la disminució dels ingressos i el pagament dels deutes passats juntament amb les despeses corrents. Per què ho van fer? Doncs perquè mai van considerar que serien castigats per aquests actes (i no em refereixo a càstigs penals, sinó a càstigs electorals). Més aviat el contrari: aquests polítics pensaven que en sortirien beneficiats electoralment. Al cap i a la fi les polítiques clientelars generen premis per part dels beneficiaris (es tracta de beneficis concentrats) i cap càstig per part dels perjudicats (els costos es reparteixen de manera opaca). Això comporta que existeixin incentius per “comprar vots” amb aquestes polítiques.

Caldria doncs exigir de forma urgent més transparència sobre l’estat dels comptes públics i sobre el rol que tenen els polítics individuals en la seva millora o deteriorament. Només així podem utilitzar el nostre vot com a instrument de control per tal d’assegurar que els diners que pagats en forma d’impostos s’utilitzen de manera responsable. Augmentar la transparència, i d’aquesta manera la capacitat dels ciutadans per a passar comptes amb els polítics, és diferent d’imposar penes legals als polítics que no compleixin amb els objectius del dèficit, tal i com proposava el govern del PP aquesta setmana. Això últim requeriria establir de forma molt clara quines polítiques econòmiques són legals i quines il·legals, cosa que no sembla factible i, a més a més, podria donar peu a la manipulació política de la justícia.

Caldria exigir també més transparència sobre les responsabilitats que tenen cadascun dels diferents nivells polítics i administratius que conformen el caòtic estat autonòmic. Com a ciutadans, hauríem de saber a qui hem de donar els càstigs o els premis: l’alcalde, el president del govern autonòmic, o el president del govern. Per al govern del PP, el problema del deute es resumeix en què els governs autonòmics han fet malbaratament de diners públics. Donar les culpes a l’estat de les autonomies pot ser una forma intel·ligent d’exonerar-se a si mateix, així com un pretext per portar a terme una recentralització de l’Estat, però que no ens enganyin. El problema no és la descentralització o el federalisme; el problema rau en el mal disseny de l’Estat autonòmic, que ha generat ineficiències desastroses. Començant per l’absència d’un sistema planificat de transmissió de competències i un finançament adequat a aquesta fi, i continuant amb una mala coordinació entre les comunitats autònomes i el govern, o la superposició de cossos administratius. De nou, cal claredat i transparència.

Per passar comptes, finalment, també fa falta que existeixi una certa cultura política que ho permeti i que ho promogui. Malauradament, però, Espanya és un país on ministres d’un règim dictatoral anterior són enterrats sense haver hagut de pagar per les seves accions passades. Segons una enquesta de l’abril del 2008 (CIS 2760), per a una majoria de la població espanyola la Llei de la Memòria Històrica del 2007 es va quedar curta; en efecte, tot i que més del 50% de la ciutadania estava a favor de portar a terme mesures de justícia transicional contra exlíders del Franquisme (per exemple, mitjançant comisions de la veritat o judicis), aquestes no es van contemplar a la Llei. D’aquesta manera, la impunitat de la classe política –democràtica o no– sembla funcionar com a norma a Espanya, el que se suma a situacions de perplexitat com la que acabem de viure amb un jurat popular que declara “no culpable” un polític com Francisco Camps tot i el reguitzell de proves de corrupció presentades. Val la pena recordar que la impunitat dels decisors públics és incompatible amb un bon funcionament del sistema democràtic.

Els Estats Units i la deriva del Dret Internacional

Laia Balcells — Fri, 13 May 2011 13:10:00 +0200

A falta d’una constitució i global, les regles i normes de dret internacional són, per definició, més fluides, menys estables, i més vulnerables a violacions que les regles i normes de dret nacional. De fet, s’ha dit que en el dret internacional funciona una mena de jurisprudència en què les normes i lleis es modelen a partir no només de les accions de les potències, petites i grans, sinó també de les reaccions per part de les potències veïnes. Les accions dels òrgans de dret internacional vinculats a les Nacions Unides, a la Creu Roja Internacional (pel que fa a drets humans, i lleis de guerra, amb la Convenció de Ginebra, per exemple), malgrat són importants, no són tan determinants com les mateixes accions dels Estats –i la reacció a aquestes- per la configuració d’aquestes normes.

El professor Matthew Evangelista, de la Universitat de Cornell (Estats Units) ha fet una xerrada sobre el tema aquesta mateixa setmana a l’IBEI (Institut Barcelona d’Estudis Internacionals). El professor Evangelista ha explicat com les accions en matèria de política exterior de Barack Obama en tant que cap de l’Administració dels EUA no s’allunyen gaire, o pràcticament gens, de les que va dur a terme el seu predecessor al càrrec, George W. Bush. Específicament, si ens fixem en polítiques relatives a la tortura, l’estatut dels presoners, o l’assassinat de presumptes terroristes en territoris estrangers, Obama ha tingut una política de continuïtat, més que no pas de canvi, respecte a Bush. Dit d’una altra manera, aquell missatge de 'Change' que tant de 'Hope' els va inspirar a alguns el mes de Novembre de 2008, quan Obama va ser elegit president, s’ha quedat més en un eslògan publicitari a l’estil de la Coca-Cola que cap altra cosa. Almenys pel que fa a la política internacional.

El professor Evangelista també ha remarcat que el que ha passat al món després de l’onze de setembre de 2001, particularment les intervencions armades dels Estats Units i els seus aliats a Afganistan i Iraq, l’obertura i funcionament del camp de presoners de Guantánamo (en territori americà a l’illa de Cuba), i també -fa deu dies- l’assassinat a Pakistan del presumpte cervell dels atemptats de les
torres bessones de Nova York, és molt rellevant pel dret internacional. Obama va dir aquesta setmana que qualsevol que es qüestionés la bondat de la seva acció al Pakistan, que va significar -entre d’altres- una violació del dret de sobirania contra aquest estat, “s’havia de fer mirar el cap”. I no només això, el director de la CIA, Leon Panetta, ha admès obertament que una forma de tortura, el 'Waterboarding' (consistent en simular l’ofec a la persona torturada), va ser clau per a obtenir informació en interrogatoris que els hauria portat al desitjat botí: Bin Laden (i això malgrat el mes de Gener de 2009, Obama va prohibir l’ús del Waterboarding, que
l’administració Bush havia arribat a desestimar com a forma de tortura). D’altra banda, l’Administració Obama no qüestiona l’ús de robots ('drones') per a cometre assassinats selectius en territori afganès i pakistanès, contra suposats terroristes; aquesta és una pràctica força extesa des de fa anys.

Totes aquestes accions dels Estats Units, al marge de posar en dubte el dret constitucional del propi país i poder ser-nos més o menys antipàtiques, impliquen canvis en regles de dret internacional fins ara establertes. Per exemple, el dret de sobirania dels Estats, o el dret a dur a terme una guerra 'preemptive' (diferent de la 'preventive'), que va ser usat indegudament per justificar la guerra contra l’Iraq.

Però no és només l’acció dels EUA la que determina el canvi en les normes: si la resta de caps d’Estat accepten, no denuncien, i per tant tàcitament acaten les noves regles de funcionament, aquestes s’erigiran com a normes de dret internacional a les quals tota altra potència s’hi podrà adherir. Així doncs, pel bé general, hagués estat desitjable que, al marge de pensadors i activistes - com ara Noam Chomsky o Adolfo Pérez Esquivel - polítics i caps d’Estats també haguessin pres partit sobre aquestes accions i haguessin almenys mostrat una certa voluntat de preservar unes normes de dret internacional que fins ara donaven certes garanties. Sense cap d’aquests pronunciaments anem a la deriva del que facin les grans potències seguint els seus interessos, i el dret internacional es converteix encara més en un instrument per a perseguint-los.

Nuclear

Laia Balcells — Tue, 15 Mar 2011 17:46:00 +0100

Com passa sovint en aquestes ocasions, resulta que ara tots som experts en energia nuclear: que si el més important és que el nucli no fusioni, que si les particules radioactives només són perilloses si arriben a sortir de la càpsula de seguretat de l’edifici, que si el sistema de refrigeració no hauria de fallar mai, que cada reactor funciona de forma independent, i similar. Els diaris ens omplen ara d’informacions i d’imatges que, com deia el columnista Ignacio Escolar, ens recorden més a la pel.lícula Regreso al Futuro que a una altra cosa. Però el fet és que imagino que, igual que una servidora, la majoria de població mundial té un grau d’informació nul sobre l’energia nuclear: com es genera, què implica, i quines en són les conseqüències a curt i a llarg termini. No en parlem mai de les nuclears, però ara aprenem que una bona part del planeta en depèn energèticament (segurament gràcies a això molts de nosaltres encara podem comprar gasolina a un preu assequible i moure’ns en cotxe amunt i a avall). D’altra banda, jo no tinc ni idea del que s’ha de fer en cas de catàstrofe nuclear: iode, tancar finestres? Molt bé, gràcies per avisar, perquè ara “gràcies” a l’accident de Fukushima ara sé que, a banda de les centrals de Vandellós —en procés de desmantellament−, a Catalunya tenim en funcionament la central nuclear d’Ascó i a França, pais veí (la radioactivitat no hi entén de fronteres) hi ha actives ni més ni menys que 58 centrals nuclears. Aquestes, sumades a les altres 5 que hi ha a Espanya, no ens deixa exempts de risc. Que jo sàpiga al rebost no ho tinc iode, i si n’hagués de sortir a comprar no sé on hauria d’anar: a la farmàcia, la drogueria?

Com és que encara hi ha centrals nuclears al món? Per què hi ha centrals nuclears en un territori amb moviments sísmics i per tant un elevat risc de terratremol? Com entra això a la mentalitat de l’homo economicus? (sembla més aviat fruit de l’homo stupidus). Japó és un país desenvolupat sense pràcticament recursos energètics i, “és clar”, com diuen alguns, no queda altre remei que utilitzar aquesta energia per tal de sobreviure en un món energeticodependent. Com qualsevol altra energia, la nuclear té costos que cal incloure en el còmput quan es decideix quina utilitzar. Utilitzar el petroli tampoc està exempt de costos, entre d’altres, polítics: genera dependència cap als països que detenten els pous de l’or negre. No cal oblidar que els amos del petroli oprimeixen a la seves poblacions a base de bombes (com en el cas de Líbia) o de petrodòlars (com en el cas d’Arabia Saudita). I sembla que ara per ara utilitzar fonts d’energia renovable no és suficient per a les “necessitats” energètiques de molts països.

Un dels costos fonamentals de l’energia nuclear són els residus perpetus (ultratòxics) –no recordo què en feia en Marty McFly de les ampolletes d’energia pel DeLorean,un cop buides- aquests són els que s’han tingut en compte fins ara en els càlculs “racionals” que han portat a utilitzar-la. Per l’homo economicus que no té en compte períodes futurs (o que té el que s’anomena una taxa de descompte molt alta: el futur li importa poc), aquest tipus de costos, que no li repercuteixen directament, difícilment superen els beneficis. Ara bé, hi ha altres costos, que són tots aquests que ara encara comencem a observar: costos presents relacionats amb el risc (per exemple, d’accidents). Tots els costos medioambientals causats per la fuga de radioactivitat, que afecten a mars, muntanyes, animals i persones humanes. Costos que superen amb escreix qualsevol possible benefici de l’energia nuclear sobre la resta d’energies. Costos que potser ara, gràcies a la desgràcia, els polítics comencem a computar. I és que l’energia nuclear va molt bé quan tot va bé. Però quan no, les conseqüències negatives són inabastables.

Llegeixo que Alemanya i Suissa ja replantegen la seva política nuclear i que la UE es reuneix avui per a replantejar polítiques. Ho celebro: la coordinació internacional és crucial en aquests temes (de nou, la contaminació no hi entén de fronteres). Ara bé, els ciutadans/es de peu tenim el deure de fer que això passin de ser simples titulars per a calmar el pànic momentani; cal que amb el vot i la paraula fem que els polítics prenguin partit real sobre el tema enèrgetic. Ara més que mai aquest ha de ser un tema a l’agenda electoral, a fi de que es faci el que la majoria volem: polítiques medioambientalment responsables. D’altra banda tots tenim deures a fer per tal de disminuir la demanda energètica, ja que només així podrem donar entrada a la utilització d’energies renovables que —malgrat potser (ara per ara) no siguin tan eficients com l’energia nuclear−, no ens posi en risc de destruir-nos a nosaltres, els nostres fills i tot el que ens envolta i els envoltaria.

Són els llaços dèbils tan dèbils?

Laia Balcells — Wed, 06 Oct 2010 11:41:00 +0200

Una de les critiques hom sent darrerament i habitualment pel què fa les xarxes socials virtuals o altres instruments internàutics (com les llistes de distribució de correu electrònic, els fòrums o els blogs) és que no contribueixen a crear xarxes socials fortes, sinó xarxes socials dèbils, que no són reals, i que per tant no tenen vertaderes implicacions. Llegia per exemple la setmana passada a la revista The New Yorker un article de Malcolm Gladwell (“Small Change. Why the revolution will not be tweeted”) on argumentava que aquest tipus de xarxes són inútils a l’hora de generar moviments socials o moviments revolucionaris ja que la gent du a terme accions amb costos molt baixos, que no arriben a permetre constituir moviments reals. Al cap i a la fi, una pot fer-se d’un grup de facebook per dir que està en desacord amb la lapidació d’una dona a Iran, o que vol que alliberin a una noia acusada d’espionatge a Síria, però si la seva acció es limita a això no té cap mena d’impacte. També deia que aquest tipus de moviments poden arribar a ser del tot banals i fins i tot pro-sistema, i posa per exemple el cas d’una acció que es va dur a terme perquè un iupi de Wall Street recuperés el seu telèfon mòbil, que havia perdut en un taxi i havia rescatat un adolescent de Queens, que no li volia tornar. Gràcies a la difusió que es va fer del tema a través d’internet, es va localitzar al noi en qüestió, que ha acabat empresonat.
Des del meu punt de vista, cal que reflexionem seriosament sobre les avantatges i els inconvenients de l’ús de les noves tecnologies com a instruments de comunicació i d’acció social, evitant caure en la seva idolatració, però també en la crítica a la totalitat. Al cap i a la fi, les noves tecnologies existeixen i formen part del nostre entorn, peti qui peti, i pesi a qui pesi.

D’una banda, cal que ens plantegem si som a l’era d’un nou tipus de moviments socials, que impliquen menys costos de participació (és tan fàcil apretar una tecla!), potser tenen menys implicacions reals, però a la vegada són més democràtics. L’accés a internet és avui en dia transversal a la classe social. La composició d’aquests moviments és molt més heterogènia que no pas la dels moviments socials dels anys seixanta. Al cap i a la fi, qui es podia permetre passar hores i hores en assemblees, reunions i barricades? Els fills de la burgesia.
Les xarxes socials potser no constitueixen el moviment en sí, però fan una funció mobilitzadora molt important. En aquest sentit, no només informen sobre situacions, les possibles solucions o les demandes que es realitzen, sinó també sobre el nivell de suport que tenen aquestes demandes. Dit d’una altra manera, les xarxes socials virtuals ens permeten saber què és el que pensa i el que fa la gent del nostre voltant, sense necessitat de veure’ls, a cada un d’ells.Això amplia el nostre camp de perspectiva, anant més enllà de la família o els amics més íntims. Com que en l’acció col.lectiva, la informació sobre el que està fent la gent del l’entorn d’un mateix és fonamental (perquè, si no, com sabem que no serem els únics que ens estem mobilitzant i assumints els costos de participació?), les xarxes socials són útils a l’hora d’esclarir-nos si estem unint-nos a una acció minoritària o, al contrari, ens estem unint a un moviment de masses. Com que a la gent normalment li agrada compartir els costos, i sentir-se part d’un gran moviment, això pot contribuir a fer créixer la participació en un moviment, però també pot contribuir a enterrar moviments que d’entrada reben poc suport. A més a més, les xarxes socials poden generar costos reputacionals: si ens apuntem a activitats i no hi acabem assistint, adquirirem la fama de ser poc complidors o fins i tot fanfarrons. Això pot incentivar la participació real un cop s’ha realitzat algun tipus de participació virtual.

Finalment, són les relacions que es construeixen a partir de les xarxes socials virtuals “falses”? És evident que una persona que hom coneix virtualment no és un amic/ga real, però ho és en potència. La comunicació és bàsica per establir relacions amb altres persones, i mantenir-les, i què són aquestes eines sinó pures eines de comunicació? A més a més, de la mateixa manera que la virtualitat ens pot portar a generar interés cap a algú també ens pot contribuir a generar desinterés (si la informació que obtenim de la persona en qüestió no ens complau). En aquest sentit, les xarxes socials tenen la capacitat de canviar els estatus de les relacions: els coneguts poden convertir-se en amics, els amics en saludats, els saludats en coneguts, etc. Ens donen informació, i aquesta és una arma de doble fil.
Així doncs, malgrat no consisteixin més que en accions dutes a terme davant d’una pantalla d’ordinador, les eines de comunicació virtual tenen clares implicacions per les relacions humanes i socials, i tenen implicacions polítiques que assenyalen cap a noves formes de participació consistents en moviments socials formats de xarxes potser no tan dèbils.

Societat 3.0

Laia Balcells — Fri, 30 Jul 2010 05:00:00 +0200

Poc abans de fer trenta anys, fa cosa de dues setmanes, una bona amiga, la Núria, em va recomanar llegir a la Llúcia Ramis, que va guanyar el premi Josep Pla 2010 amb la novel·la Egosurfing. Decidida, vaig anar a La Central i vaig comprar aquest llibre, i també la seva primera novel·la: Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. Vaig decidir llegir-les per ordre cronològic, i va ser una bona idea: això ha permès adonar-me que la qualitat literària que ja apuntava a Coses que… arriba al seu esplendor amb Egosurfing.

Aquesta darrera novel·la sobrepassa els límits del que és la narrativa per endinsar-se en el pensament filosòfic, i en els seus diferents passatges (inclosos els dels petits contes que ens col·loca dins del fil argumental de forma discreta i elegant). Ramis presenta idees potser no trencadores, però sí clares i destil·lades, de la societat actual. La societat en què vivim els joves o el que a mi m’agrada anomenar mini-adults d'avui en dia. La descriu i l'analitza amb cura, la critica (o la tritura) a partir de retrats del personatges, o de les escenes que retrata amb un realisme colpidor (molt sovint en primera persona), o merament a partir del propi pensament de l'autora.

En un article anterior d'aquest blog comentava que el pas del temps, i la nostra percepció del mateix, em té molt encuriosida (i una mica enrabiada). En Gerard Coll (també amic), en el seu blog, comentava fa uns dies que no tenir Facebook, i escriure's cartes, és avui en dia una revolució, precisament perquè això repta la immediatesa a la qual vivim sotmesos. Ramis parla de tot això, i a més, ens descriu com a éssers dependents de les xarxes socials i de la nostra "reputació online"; individualistes i egòlatres, interessats, necessitats de l'aprovació contínua dels altres, del seu afecte. Afecte que després acaba sent molt sovint fal·laç perquè avui en dia la gent s'estima durant hores i, si és possible, eviten esmorzar junts, que això ja implica massa compromís. Compromís que no ens agrada, però del qual tots en som cada dia més necessitats, ja que al final ens acabem comprometent amb els nostres millors amics o busquem fills amb mares de lloguer que ens donin quelcom que perduri.

La brillant literatura de Ramis (feia temps que no se'm posava la pell de gallina tot llegint una novel·la) em recorda, en certa manera, al primeríssim Michel Houllebecq, els dels anys noranta, que amb les seves Particules Élémentaires o amb Extension du domaine de la lutte ens deia, ras i curt, que la perversió -en les seves diferents vessants- és la característica més comuna de la societat de finals del segle XX. Però Ramis hi afegeix la immediatesa i la voluntat de ser un(a), per sobre de tota la resta, a aquesta perversió. Tot això ens acaba fent els éssers més socials, però també -i sobretot- els més individualistes de tots.

Sobre la lentitud de la ciència

Laia Balcells — Sat, 03 Jul 2010 05:00:00 +0200

El proper mes d'agost sortirà publicat a l'American Political Science Review un article que firmo, conjuntament amb el professor de la Universitat de Yale Stathis N. Kalyvas. En aquest article presentem una nova tipologia de guerres civils, i estudiem l'evolució dels conflictes armats interns des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a mitjan de la dècada del 2000. Després de codificar, a partir de la nostra tipologia, les 147 guerres civils que han tingut lloc al món durant aquests seixanta anys, hem realitzat una sèrie d'anàlisis empírics -fent servir tècniques estadístiques-, que, acompanyats per una reflexió teòrica, ens han permès establir que la fi de la Guerra Freda i la dissolució de la Unió Soviètica (l'any 1991) va suposar un punt d'inflexió clau per la naturalesa i evolució dels conflictes armats civils al món.

Durant la Guerra Freda van predominar un tipus de guerra civil molt particular, les anomenades guerres civils irregulars (o guerres de guerrilles); amb la fi del bloc soviètic, els recursos que la URSS aportava a rebels de tot el món i, de forma important també, la fi de la utopia marxista, aquest tipus de guerra va veure la seva fi. Amb tot, a partir de l'any 1991 el nombre de guerres al món no va disminuir -com es podria haver esperat. Als anys noranta i dos mil ja no ens varem trobar amb guerres lluitades per rebels amb ideari marxista enfrontats a estats potents -i sovint emparats pels Estats Units- com havia passat a Cuba, El Salvador o Colòmbia; a partir d'aquest moment ens vam començar a trobar amb guerres que ocorrien en estats fallits -sovint del continent africà-, molts d'ells perjudicats per la fi dels influxos de les superpotències.

En aquestes guerres, que nosaltres anomenem simètriques no-convencionals, els civils han estat les principals víctimes de rebels i milícies, mancats sovint d'ideologia i tecnologia de guerra, i enfrontats a estats sense capacitats, i també molt sovint predadors i brutals amb els seus ciutadans -Sierra Lleona, Libèria o Uganda en són casos clars. A la vegada, la fi del bloc soviètic també va marcar l'inici d'un nou tipus de guerra, que va afectar sobretot als estats que van sorgir de l'antiga Unió Soviètica, que van quedar enfrontats internament i on els diferents bàndols es van poder fer amb arsenal militar potent per lluitar guerres d'alta volada tecnològica, que nosaltres anomenem guerres civils convencionals. És el cas de Bòsnia, Croàcia, Geòrgia, o Tajikistan.

Les reflexions elaborades a partir d'aquest estudi són rellevants de cara a entendre quins conflictes armat poden esclatar a diferents racons del món i moments -depenent de les possibilitats i capacitats dels estats i dels moviments insurgents-, les violacions dels dret humans que poden arribar a comportar les guerres -això variarà segons la forma en que es lluiti la guerra, i la rellevància tàctica i militar que adoptin els civils- i les diferents formes de resolució que poden existir. Les guerres irregulars, per exemple, acostumen a ser més llargues -al tractar-se sovint de guerres de desgast-, però són més propenses a acabar-se a partir d'acords de pau entre les parts. Això no passa amb les guerres simètriques no-convencionals, que veuen la seva fi molt sovint només a partir de la victòria d'un o altre bàndol, amb les implicacions que això pot arribar a tenir per la repressió durant la post-guerra.

L'article del qual us parlo el vam començar a escriure ara fa una mica més de tres anys. Durant aquest temps, hem rebut tres tandes de comentaris per part dels revisors externs de la revista en qüestió -els quals hem hagut d'adreçar amb extremat detall-, idees i crítiques de diverses audiències a conferències, seminaris i congressos, així com de companys acadèmics i no acadèmics. Avui que reviso la última versió de l'article m'adono que la tasca científica és molt lenta i feixuga, que implica treballar amb perfeccionisme i cura, amb la poca recompensa que això té en la societat de la immediatesa i l'espectacle -ni una cosa ni l'altra apliquen a la nostra feina. Tanmateix, em reconforta saber que potser l'article ajuda, ni que sigui una mica, a comprendre una mica millor aquest fenomen humà tan devastador com és la guerra. Elaborar conclusions rellevants, que puguin tenir implicacions per les nostres societats -fins i tot per la pau!- és l'aspiració de qualsevol científic... Aquestes rates de biblioteca que treballem a l'ombra de la societat, en els nostres despatxos i laboratoris i que, de veres us ho dic, també tenim ganes de fer millor aquest món.

Temps al temps

Laia Balcells — Sat, 15 May 2010 05:00:00 +0200

Tot posant-hi ordre, acabo de trobar un document al portàtil que data del mes de setembre i es titula Coses que vull fer quan em graduï.doc. Inclou tota mena d'activitats, des de "fer pràctiques de francès" fins a aprendre a fer servir alguns programes informàtics, o anar a classes de dansa contemporània. Llegeixo la llista i m'adono que, sense saber-ho, he acomplert amb alguns d'aquells propòsits que em vaig fer en plena voràgine de feina. Amb d'altres no, i, honestament, dubto arribar a fer-ho mai. Acomplerts o no, suposo que van ser tanmateix propòsits útils. En aquell moment, pensar-me fent aquestes activitats de ben segur que em va donar forces per seguir empenyent el carro de la tesi.

Si bé la llista em genera un mig somriure involuntari, m'entristeix també. M'adono que aquells futuribles estaven associats a una falsa idea: al 'temps' que somniava tenir quan arribés a Barcelona i comencés una nova vida (ja sense tesi). Ara m'adono que era una il·lusió infantil. I és que el temps corre igual de ràpid que s'esfumava la vida en la intrèpida Nova York. Ni més ni menys: el temps passa igual en un cantó i altre de l'oceà, a la ciutat o al camp, a Manhattan, a Queens, a Toulouse, a Palautordera o a Gràcia. D'altra banda, potser no és veritat allò de que cualquier tiempo pasado fue mejor, sinó més aviat que tendim a imaginar que qualsevol temps futur serà millor, que en el temps futur tindrem l'estona per fer aquelles coses que ni el passat ni el present (el futur d'ahir) ens ha regalat. I quan al temps li demanem temps, això només ens condemna a entrar en una mena de bucle atemporal en què ja no sabem què es pot demanar a cada minut.

Penso en el que la meva àvia m'explicava l'altre dia: quan ella i el meu avi vivien a Esterri d'Àneu, al finals dels anys quaranta, trigaven més de dos dies a arribar a Barcelona. Això és més que el que es triga avui a anar a San Francisco o a Pequín! Ella em deia que em comprenia pel què fa a la llunyania que jo puc haver viscut als Estats Units perquè la distància no depèn de l'espai, sinó del temps. I penso també en la crisi econòmica, i que era qüestió de temps que els hedge funds posessin el sistema potes enlaire, en qüestió de minuts. I en la dècima de segon que pot trigar un broker de Wall Street a prémer una 'b' (de bilions) en comptes d'una 'm' (de milions); un error que pot fer parar unes quantes economies (i uns quants marcapassos). I en com de lents deuen passar els dies de les famílies del 20 per cent d'aturats que no arriben a finals de mes.

Un amiga lingüista deia que parlar en temps futur és una trampa. Jo crec que, senzillament, el temps és una trampa. Potser, com hem sentit a dir tantes vegades per sociòlegs varis, la reinvenció (individual o sistèmica-global) comença per reivindicar-ne una diferent concepció, i un diferent ús; que els rebels d'avui en dia son els que poden plantar cara al temps. Jo dic: qui sàpiga com (i quan) començar la rebel·lió, que tiri la primera pedra.

Polítiques de natalitat

Laia Balcells — Thu, 21 Jan 2010 05:00:00 +0100

Fa poc vaig passar uns dies a Quebec i em vaig quedar sorpresa de la quantitat de criatures que -malgrat el fred- passejaven amb els seus pares pel carrer, els centres comercials o els parcs. Moltes tenien faccions similars. Els meus amics, una parella heterosexual de trenta-i-pocs amb una criatura de dos anys i una altra en camí, em van explicar que el govern quebequès està impulsant des de fa uns quants anys polítiques de promoció de la natalitat, que inclouen guarderies subvencionades i permisos de maternitat -compartits per ambdós pares- d'aproximadament un any -pels autònoms també! Res a veure amb els eurillus que ens regala el govern de Zapatero per cada fill que tinguem -que ajuden a pagar els bolquers dels primers mesos i poca cosa més. Em van explicar també que, com el Bicing a Barcelona, aquesta política està a punt de morir d'èxit, ja que al govern li està costant un ronyó i mig subvencionar tots els nouvinguts; però, és clar, ara no saben com tancar l'aixeta.

Francament, les polítiques de natalitat, com a concepte, em tenen molt encuriosida i em provoquen certa perplexitat. Si bé em semblen útils a nivell domèstic -en el sentit de la llar i també del país, i, la veritat, com les deuen agrair els pares mileuristes!-, les veig poc sensates amb la realitat global. L'excedent demogràfic del planeta és indiscutible, i potser -en comptes de mirar-se excessivament el melic- als governs els caldria pensar en polítiques que facilitessin l'adopció o la immigració, i la integració -en comptes de només promoure una natalitat 'pròpia'. A Quebec mateix, abunden les famílies immigrants perquè és una terra d'acollida, de tota la vida, sobretot francòfona -per exemple, de països de l'Àfrica de l'Oest. Però sembla que aquesta immigració ha assolit nivells 'massa' alts darrerament, i que és això el que ha portat a impulsar un creixement més 'autòcton'. Per fer un paral·lelisme amb quelcom més proper, en certa manera és com si l'Ajuntament de Vic comencés a propugnar ara mateix que cal que els vigatans es dediquin intensament a procrear.

La lluita política, a voltes violenta, pren sovint també una dimensió natalista. No és d'estranyar: en molts conflictes els grups armats es dediquen a liquidar poblacions senceres -o almenys ho intenten-; són els famosos i tristos casos de genocidi o neteja ètnica. En el cas del perenne conflicte entre Israel i Palestina, per exemple, es comenta en alguns cercles acadèmics i polítics que Israel veu amenaçada la seva posició de força davant l'explosiva natalitat palestina, ja que els números donen poder. Malgrat això últim, que és probablement cert -i de ben segur que apareix en algun proverbi bíblic-, sembla una mica ridícul pensar que el poble palestí pot avui en dia generar una amenaça creïble contra el super-armat estat israelià només en base a la seva demografia. Ni en el cas que els palestins es fessin tots combatents suïcides -per caure en el prejudici que segur tenen molts dels que normativament combreguen amb aquesta teoria- podria ser així.

Allunyant-nos de casos particulars, el que em sembla preocupant és el següent: fins a quin punt aquest tipus de missatges i polítiques no són tendenciosos i no amaguen, en el fons, discursos xenòfobs? Cal, realment, pensar-nos com a comunitats tancades? Cada cop són més els joves que a Catalunya tenen fills amb colombians, mexicans, xinesos o equatorians, nens i nenes que tenen noms i colors mixtes, que són d'aquí i d'allí. Cada cop són més els que parlen dos o tres idiomes a casa, que caguen el tió a Buenos Aires o que fan el Hanukkah al barri de la Sagrada Família. La intervenció necessària és la que permeti fer-nos a tots ciutadans de primera, sense distincions. En general, diria que si ens pensem part d'una comunitat global -sense necessitat de perdre tradicions, cultura i llengua, però sí amb voluntat d'obrir-nos i mesclar-nos-, potser no caldrà ser natalistes per créixer.

Les coses que importem però ens oblidem a la duana

Laia Balcells — Mon, 07 Dec 2009 05:00:00 +0100

Ara fa poc més de cinc anys que visc als Estats Units. El moment de preparar la tornada a Catalunya em convida a fer algunes reflexions sobre aquest país que ara deixo, i la seva relació amb la societat de la qual provinc i a la qual ara retorno.

Sovint, des del nostre cantó de l'Atlàntic (l'europeu), es mira els Estats Units amb gran recel i desconfiança. No en manquen les raons. Jo en sóc la primera crítica, d'aquesta societat que demostra tenir molts mals i contradiccions. Per exemple, recentment, en el curs de la gira de presentació del nou llibre de l'exgovernadora d'Alaska i excandidata vicepresidencial, Sarah Palin, hem pogut observar els seus simpatitzants fent declaracions a la televisió. Clar i català, aquestes s'han perfilat com persones de baix nivell cultural, sense pràcticament coneixement polític (o fins i tot educació bàsica), però -això sí- amb una fervent ideologia antiestatalista, fonamentalista religiosa i obertament xenòfoba. Aquest sector demogràfic il·lustra, des del meu punt de vista, les mancances i incoherències del sistema educatiu, familiar i social dels Estats Units; a la vegada, el seu vot (i el poder que aquest atorga) atemoreix, ja que, entre d'altres coses, pot conduir fàcilment a polítiques discriminatòries contra determinats grups socials.

Fins aquí, res que no sabéssim. Tampoc és cap novetat que, potser per imitació o per contagi, son força nombrosos els elements de la 'cultura ianqui' que han penetrat en la nostra societat. Em refereixo, entre altres, a les compres massives als centres comercials; les pel·lícules hollywoodianes projectades a les macrosales (per què no dir-ho, superficials: fins i tot l'última pel·lícula de l'Almodòvar està contaminada de simplicitat i predictibilitat); la lluminària dels carrers (que sembla impossible poder reduir, ja que alguna força superior indica que un Nadal sense excés de llums i, per tant, contaminació, no és un Nadal com Déu mana); el fervor consumista compulsiu durant períodes de rebaixes; la desaparició del menú del dia i el predomini del fast food; l'ús desmesurat del cotxe en prejudici d'anar a peu. El més interessant és, però, comprovar que, molt sovint, les persones més crítiques amb els EUA són (segurament sense saber-ho i molt a pesar seu, això sí) les que més s'adhereixen a les seves pautes socioculturals.

En canvi, hi ha alguns elements de la societat nord-americana que semblen quedar-se a la duana i que, des del meu punt de vista, no ens faria cap mal incorporar, o almenys adaptar, a la nostra cultura. Per exemple, la predisposició d'invertir en investigació i desenvolupament, art i cultura amb certa flexibilitat, i sense demanar rèdits a curt termini. L'Estat espanyol és el primer país que, davant la crisi, ha decidit retallar el pressupost en I+D (a Catalunya no ha estat així, però la decisió de Madrid té repercussions aquí). També, l'obertura en la possibilitat de formar-se, integrar-se econòmicament, per part dels forans: aconseguir un visat de treball als EUA és complicat, però a l'Estat espanyol ho és encara més. Finalment, malgrat no creure en el tòpic que Amèrica és la terra de la 'igualtat d'oportunitats' -ja que hi ha una 'desigualtat de condicions' que d'entrada la limita-, sí que cal admetre que és un lloc on es valora la feina ben feta, que -com deia l'eslògan pujolista- 'no té fronteres'. En la societat nord-americana també hi ha trets del dia a dia que són positius; per exemple, la gent té incorporat un profund sentit de la llibertat negativa (en sentit d'Isaiah Berlin). Malgrat que cadascú pugui tenir els seus propis valors i principis, per norma general, la gent s'absté de jutjar aspectes de la vida personal dels altres, i es reserva el dret a no ser jutjada. Això, juntament amb el sentit de correcció política (malgrat la hipocresia que aquesta implica), fa que la convivència de persones de diferents ètnies, religions, nacionalitats o orientacions sexuals sigui més parsimoniosa que en altres contrades.

Així doncs, sense necessitat d'emmirallar-s'hi, potser sí que cal reconèixer (sense complexes) que la societat nord-americana té aspectes positius que ens pot ser útil importar, i que no són precisament els que de forma més o menys inconscient copiem sense judici previ, només perquè ens fan semblar més cool. Em sembla que, sense prendre posicions viscerals a favor o en contra dels EUA, el que ens cal és començar a ser una mica més escrupolosos amb el que triem emportar-nos d'aquesta societat, i el que decidim deixar a la duana.