http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/ Thu, 25 Nov 2010 16:39:00 +0100 ca http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1235/mas-herrera-i-la-resta http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1235/mas-herrera-i-la-resta Thu, 25 Nov 2010 16:39:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1235/mas-herrera-i-la-resta transversalitat i Montilla i els seus... Bé, Montilla i els seus ni hi han estat ni se’ls espera, ha quedat demostrat que hi ha dos discursos, dos models de país i de societat: els que representen CiU d’una banda i la coalició ICV-EUiA de l’altra. Aquest ha estat el cara a cara real!

El model de Convergència i Unió i d’Artur Mas (i el del PP, no ho oblidem, que aquesta vegada no hi hagut notari!) no és més que el retorn als vint-i-tres anys de govern Pujol, amb un gir encara més dretanós si era possible. El 'canvi' anunciat significa, ni més ni menys, que la involució en matèria social i ambiental, el desmantellament de les polítiques de cohesió social i de modernització ecològica del país desenvolupades pels governs catalanistes i d’esquerres en els darrers set anys. Això és: menys sanitat pública per afavorir els lobbies de les mútues i les farmacèutiques; menys educació pública per acontentar la concertada i les escoles d’elit que segreguen nens i nenes; menys transport públic per estar al costat dels qui contaminen i de les constructores; menys transparència perquè guanyin els Millet de sempre. La Catalunya millor de Mas és la Catalunya millor per a les minories que segueixen pensant que el país és seu i que hi poden fer i desfer com vulguin.

Front aquest pas enrere en els drets de les classes populars, Joan Herrera i ICV-EUiA representem els interessos de la majoria i així ho diem, sense complexos. La majoria que vol i que necessita uns serveis públics, universals i de qualitat que constitueixen la millor eina per sortir de la crisi amb cohesió i sense fractura entre classes socials. La majoria que entén que la prioritat absoluta del govern que surti de les eleccions del 28N ha de ser la reactivació econòmica i la generació d’ocupació, i que això només serà possible amb la introducció de canvis radicals en el sistema productiu i amb l’aposta per l’economia verda i de serveis a les persones. La majoria que entén que és just i necessari per al progrés del país que qui més té, més guanya i més contamina, més impostos pagui per contribuir a la redistribució de la riquesa.

Aquesta majoria no és més que la majoria social d’esquerres que hi ha avui dia a Catalunya i a la que tant el PSC com ERC han decidit abandonar. Davant d’aquesta realitat, només Iniciativa Verds i Esquerra Unida som la garantia de governs i de polítiques d’esquerres perquè som els únics que contraposem model amb la dreta i diem alt i clar que no hi pactarem. Així les coses, des d’ICV-EUiA demanem la mobilització de l’electorat progressista per aturar la dreta i els qui, des de la l’ambigüitat, li fan el joc. Que cap vot treballador, jove, pensionista, de les classes populars es quedi a casa el 28N. Perquè hi ha esperança i solucions d’esquerres, diguem no a la resignació i sí a una altra manera de fer país en benefici de la majoria i no dels poderosos.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1218/lesglesia-que-digui-missa http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1218/lesglesia-que-digui-missa Wed, 03 Nov 2010 14:30:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1218/lesglesia-que-digui-missa
D’aquesta situació se’n poden fer diverses lectures. La primera: és si més no sorprenent que, en ple segle XXI, l’Església Catòlica tingui veu i vot en el Patronat d’una institució que ofereix un servei públic, en aquest cas mitjançant la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). Tant sorprenent com que en el màxim òrgan rector de la Fundació Hospital Asil no hi siguin presents ni els partits polítics, ni els sindicats, ni les patronals, ni els col·legis de professionals sanitaris, ni les associacions d’usuaris, ni... En diferents ocasions, la darrera durant el Ple Extraordinari sobre la situació de la sanitat a Granollers, celebrat farà cosa d’un any, hi ha hagut sol·licituds (llavors va ser d’ERC, anteriorment ho havíem demanat des d’ICV i ho tornarem a plantejar com un element prioritari en el programa de les properes eleccions municipals) en la línia de remodelar el Patronat i convertir-lo en un òrgan realment representatiu dels diferents col·lectius implicats en el dia a dia de la institució. El PSC, no obstant, sempre s’ha oposat a realitzar aquests canvis.

Una segona interpretació de la notícia és que el Bisbat de Terrassa té un problema amb la Llei; bé perquè la desconeix, bé perquè no vol que s’apliqui. El primer cas, la ignorància que l’objecció de consciència és un dret individual de cada professional sanitari i que són aquests els únics que el poden exercir i no pas el Patronat, fóra greu però disculpable. El segon supòsit, que l’Església pretengui que una institució pública com la Fundació vulneri la Llei, fóra impensable si no hi hagués precedents en la matèria; el darrer, a càrrec de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, que farà cosa d’un mes i mig es va atrevir a declarar que “no sempre els ciutadans han de complir les obligacions que han contret amb les autoritats civils” i que “cal obeir Déu abans que els homes”. Amb aquestes paraules, el senyor arquebisbe cridava a la desobediència civil contra pràctiques legals com l’avortament o el testament vital. Aquesta intenció, la de voler imposar a la societat civil, al conjunt de ciutadania, les regles d’una confessió religiosa, sí és absolutament intolerable i més pròpia de temps afortunadament superats.

No és la meva intenció negar el paper que l’Església Catòlica juga en la nostra realitat quotidiana. Al contrari, és just reconèixer i posar en valor la feina que desenvolupen entitats vinculades a l’Església, com Cáritas Diocesana, en suport als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. Per tant, que ningú m’acusi d’anticlericalisme. Més que res perquè sovint són els col·lectius de cristians de base, els que desenvolupen aquestes tasques de caire social i assistencial, els qui no entenen que des de la jerarquia es vulgui desenvolupar un rol que aquesta societat ja fa anys que els va retirar.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1200/29-s-jo-tambe-anire-a-la-vaga http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1200/29-s-jo-tambe-anire-a-la-vaga Tue, 21 Sep 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1200/29-s-jo-tambe-anire-a-la-vaga
És en aquest context que la Vaga General del proper 29 de setembre pren la seva màxima dimensió. No és només una vaga dels sindicats contra el govern; és la vaga d’una immensa majoria de la societat que diu prou als atacs de les elits econòmiques, aquestes que ara alguns anomenen “mercats” per evitar referir-s’hi amb noms i cognoms: Emilio Botín, Francisco González... És la vaga de la dignitat i contra la resignació, de demostrar que creiem que una altra sortida a la crisi és possible des dels valors de l’esquerra.

La passada primavera el president Zapatero va acabar per rendir-se als cants de sirena del neoliberalisme més salvatge. Primer van arribar la congelació de les pensions i la retallada dels sous de la funció pública, mentre la banca rebia diners de l’Estat per sortir del forat on els havia conduit el seu afany especulatiu vinculat sobre tot al negoci immobiliari. Ara és el torn de l’abaratiment i la de la facilitació legal dels acomiadaments; de la debilitació de la negociació col·lectiva i de l’afebliment del paper dels sindicats com a representants democràticament escollits pels treballadors i les treballadores; de la precarització del mercat laboral i de la pràctica extinció dels contractes indefinits en favor dels temporals. Més endavant vindran l’endarreriment de l’edat de jubilació i l’augment del període per calcular les pensions. I tot això promogut per un govern que es reclama socialista: quina indecència!

Mentre això ocorre, mentre els de sempre paguem els costos d’una crisi que no hem generat, aquest mateix govern s’arronsa a l’hora de prendre mesures contra els culpables d’aquesta situació. Res d’una reforma fiscal que avanci en la progressivitat de “qui més té, més paga”. Res d’una taxa a les grans transferències de capital. Res d’actuar contra el frau fiscal i contra l’economia submergida. Res de fer retornar a la banca els diners que van rebre, ni tan sols d’obligar les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit. Res d’avançar en la millora dels serveis públics de salut, educació i benestar social, afavorint així la seva progressiva privatització. Res, en definitiva, del que faria un veritable govern d’esquerres.

Per tot això, perquè ens sobren els motius, el 29 de setembre anirem a la vaga. No per derrotar cap govern, sinó perquè canviïn les seves polítiques. No per caprici ni “perquè toca”, sinó perquè no volem que els avenços socials pels que han lluitat moltes generacions de treballadors i treballadores se’ns dilueixin entre les mans.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1168/la-vaga-del-8-j-era-la-vaga-de-tothom http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1168/la-vaga-del-8-j-era-la-vaga-de-tothom Fri, 11 Jun 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1168/la-vaga-del-8-j-era-la-vaga-de-tothom
Es pot discutir si l'estratègia seguida per les centrals sindicals majoritàries ha estat més o menys encertada. Hi ha qui pensa -jo entre ells- que l'aturada del sector públic s'hauria d'haver produït abans de l'aprovació de la tisorada de ZP, i que superat aquest punt d'inflexió la convocatòria que calia era de caire general i no pas sectorial. I ho crec així no perquè no consideri que els treballadors públics tenien motius de sobra per anar a la vaga, sinó perquè en aquest nostre país encara hi ha el sentiment majoritari que els funcionaris són uns privilegiats que produeixen poc i que -si més no- tenen la feina assegurada, que no és poca cosa en l'actual context laboral. I, malgrat aquest estereotip sigui relativament fàcil de comprar per a l'assalariat o l'autònom que ha vist com també ell perdia poder adquisitiu i com també ell perdrà probablement drets laborals, no puc estar-hi menys d'acord.

Al marge dels temps i de la repercussió de la vaga del 8-J, cal que des de l'esquerra fem una defensa aferrissada no només de la professionalitat dels treballadors de l'Estat -que també-, sinó de la necessitat que aquests més de 2,5 milions de persones no vegin retallat ni un dels seus drets. En primer lloc, perquè constitueixen la base del bon funcionament dels pilars d'això que anomenem 'Estat del Benestar' i que tant ens ha costat construir. Els sistemes públics de salut, ensenyament i serveis socials són la principal garantia de la cohesió de la nostra societat, i afeblir-los -més en una època de crisi- és posar en risc especialment els col·lectius més desafavorits i avançar cap a la fractura i la conflictivitat socials als nostres pobles i ciutats. En un moment com l'actual, el conjunt de la ciutadania necessita més i millors serveis públics que mai, més Estat en definitiva, i això passa per consolidar la situació de les persones que fan possible amb la seva feina diària que aquests mecanismes funcionin.

Independentment d'això, que ningú dubti que la retallada dels sous als treballadors de l'Estat repercutirà en la futura negociació dels diferents convenis col·lectius a l'empresa privada. Que un govern plantegi la necessitat de retallar un 5% de promig la despesa salarial és la millor justificació que poden tenir les diferents patronals per justificar que cal reduir costos laborals; i això només té dues traduccions possibles: menys persones ocupades (i per tant més atur) o salaris més baixos (i per tant menys poder adquisitiu, menys capacitat de consum i ralentització de l'economia). Dit d'una altra manera, les reivindicacions que aquest dimarts expressaven els funcionaris -i (no ho oblidem!) també els treballadors de moltes empreses públiques i dels serveis concertats de salut i ensenyament, que no gaudeixen d'aquesta 'privilegiada' condició- anaven en favor del conjunt de la societat.

Caldrà, en les properes setmanes, seguir de ben a prop com evoluciona la situació. Perquè si -com d'altra banda sembla probable- el proper 16 de juny ZP aprova una reforma laboral que suposi abaratir l'acomiadament i reduir les cotitzacions de les empreses a la Seguretat Social, els treballadors i les treballadores -del sector públic i del privat- no tindrem més remei que mobilitzar-nos conjuntament per exigir que es garanteixin els nostres drets. Que no ens han sortit de franc, precisament...
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1155/contra-la-retallada-de-drets-reforma-fiscal http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1155/contra-la-retallada-de-drets-reforma-fiscal Tue, 18 May 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1155/contra-la-retallada-de-drets-reforma-fiscal
Ningú posa en dubte que cal reduir el deute de l'Estat per garantir l'estabilitat econòmica del sistema. Ara bé, per equilibrar la balança entre ingressos i despeses hi ha dues vies: una, això que ara anomenen 'polítiques d'austeritat' en la despesa i la inversió públiques (per cert: eren 'austers' els plans ZP destinats a gastar més i més en totxo a canvi de generar una quantitat irrisòria de llocs de treball temporals i de baixíssima qualitat?; quant de temps seguirem combatent la crisi a base d'ocurrències?); l'altra via per reduir el dèficit, deia, és l'augment de les entrades a l'erari a través de l'augment de la pressió fiscal. Des de fa temps ja no la dreta, sinó el centre-esquerre català (PSC, ERC) i espanyol (PSOE) han apostat descaradament per la primera opció atribuint a la segona, a la pujada d'impostos, la conseqüència de la davallada del consum i, com a derivada, de la riquesa mesurada a través del PIB.

Potser és ara quan el president Zapatero i els qui li donin suport hauran d'explicar com es mantenen el consum i l'activitat econòmica si les famílies ingressen menys. Perquè aquesta és la conseqüència última de les propostes del govern: una retallada significativa en el que entrarà cada mes per caixa a les famílies treballadores d'aquest país. Així, segons la mateixa teoria liberal adoptada ara pels socialdemòcrates, si el consum davalla (que ho farà si el capital disponible pels potencials consumidors minva) decreixerà el PIB, i amb això es tornarà a destruir ocupació, i d'aquí tornarem a començar la roda...

En qualsevol cas, aquest és el resultat que comporta haver establert com a paradigma de certa esquerra la baixada dels impostos. Així ho hem vist en els darrers temps a Catalunya i a Espanya: davallada dels tipus més alts de l'IRPF, supressió de l'impost de patrimoni, quasi-supressió (hagués estat total de no ser per l'oposició d'ICV-EUiA) de l'impost de successions... mesures totes elles empreses per governs autoanomenats 'progressistes'.

A ningú agrada pagar impostos, això és evident. Però tant o més evident és que sense una certa càrrega fiscal no hi ha estat del benestar, i sense estat del benestar qui pateix les conseqüències de la poca qualitat i de la privatització dels serveis bàsics són les classes més desafavorides. Cal, per tant, recuperar des de l'esquerra la cultura dels impostos com a contribució al bé comú. Impostos implementats no de qualsevol manera, és clar, sinó amb criteris de progressivitat. Justament el que no ha fet el govern socialista des que va arribar al poder el 2004: xecs nadó i 400 euros per a tothom, sigui mileurista o milionari; i, des del proper 1 de juliol, 18% d'IVA per a tothom, sigui propietari d'una gran fortuna o no arribi a final de mes.

L'esquerra d'aquest país ha de fer pedagogia del que significa incrementar la pressió fiscal d'una manera justa i progressiva. No pot ser que les grans fortunes que inverteixen en les Societats d'Inversió de Capital Variable (les famoses SICAV) tributin l'1% mentre qualsevol treballador cotitza per damunt del 15%. És profundament injust que el senyor Emilio Botín (el Banc de Santander va tancar 2009 amb prop de 9.000 milions d'euros de beneficis i va repartir dividends als seus accionistes per valor de prop de 5.000 milions) tingui els mateixos avantatges fiscals que un treballador d'una oficina del seu mateix banc.

Aquesta és la veritable redistribució de la riquesa que ha d'exigir l'esquerra: no només que pagui més qui més té, sinó que rebi més qui menys té. Perquè mentre molts ciutadans fem números aquests dies per saber quan ens costarà la broma, segueix havent-hi una minoria -aquesta que en Joan Herrera anomena amb encert 'els poderosos', la que no necessita mobilitzar-se perquè legisla a cop de telèfon- que ho està celebrant a les borses.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1133/visca-la-republica http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1133/visca-la-republica Thu, 15 Apr 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1133/visca-la-republica
Rememorar avui la II República no és només -que també!- recordar com l'aixecament feixista del 1936, que va donar lloc a quaranta anys de dictadura, va trencar amb les il·lusions que la ciutadania del nostre país havia dipositat en el règim republicà. Ni és només -que també!- homenatjar aquells i aquelles que van lluitar per defensar la legalitat vigent que el govern republicà representava, motiu pel qual van patir persecució, repressió, exili i, en molts casos, mort.

Rememorar avui la II República és posar de manifest que els valors republicans de democràcia, llibertat, igualtat, laïcitat i justícia són avui més vàlids que mai. I ho són perquè ens trobem en una societat on, davant la situació d'incertesa i d'inseguretat generada per una crisi econòmica sense precedents, semblen tenir més predicament les sortides individualistes basades en la llei del més fort que no pas el convenciment que cal avançar en la cohesió social i aprofundir en els drets universals de ciutadania perquè sigui possible un nou model social i econòmic més just i sostenible.

La Constitució republicana de 9 de desembre de 1931 va aportar avenços revolucionaris per al moment històric en què es va promulgar: establia les llibertats individuals d'expressió, circulació, associació, afiliació política, credo, etc; fixava que l'Estat havia de garantir la prestació universal dels drets socials bàsics com l'ensenyament i la sanitat; reconeixia els drets nacionals de Catalunya, Euskadi i Galícia obrint la porta a la constitució d'un veritable Estat federal...

Setanta-nou anys més tard, molts dels principis d'aquest text constitucional encara no s'han assolit. I això es deu no només a la foscor dels quaranta anys de dictadura, sinó també a la democràcia "de baixa intensitat" en què va desembocar el procés de transició iniciat amb la mort de Franco. Davant d'aquesta situació, ara és el moment d'afrontar el gran repte que se'ns planteja: convertir la crisi de valors associada a la inestabilitat econòmica i social en l'oportunitat de bastir el nou edifici d'un Estat social de drets i llibertats que recuperi el camí iniciat el 1931 i truncat cinc anys després per la insurrecció feixista.

Salut i República!
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1119/lexemple-de-la-b-500 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1119/lexemple-de-la-b-500 Fri, 19 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1119/lexemple-de-la-b-500
El primer projecte que, de manera extraordinària i amb anterioritat a l'aprovació del PTMB, s'està ajustant a aquest nou paradigma és el de la nova B-500, més coneguda com a Túnel de la Conreria. Aquesta és una via que ha de millorar les comunicacions per carretera del Baix Vallès amb el Barcelonès Nord i el Baix Maresme. A la vegada, ha de permetre reordenar el caòtic nus viari de Santa Perpètua de Mogoda, on conflueixen la C-17, la C-33, la C-59 i l'AP-7, així com limitar el nombre de vehicles que accedeixen al Nus de la Trinitat per les autopistes del Vallès i el Maresme, contribuint així a reduir-ne el col·lapse en les hores punta.

Aquesta és, però, una visió 'clàssica' del com i el perquè es fa una nova autovia, basada únicament en la gestió del trànsit. En la planificació de la B-500 s'han tingut en compte amb caràcter primordial elements que fins ara es consideraven secundaris o que, directament, s'obviaven. El primer d'aquests -sembla increïble!- és la justificació tècnica de la necessitat d'una nova via ràpida. Així, el corredor de la B-500 s'ha analitzat -com s'ha fet des del govern de la Generalitat amb tots aquells eixos susceptibles de futures actuacions de millora de la xarxa viària- calculant amb el màxim rigor el número previsible de viatges per dia i -vet aquí la novetat més significativa- fent una estimació del potencial transvasament modal; dit d'una altra manera, de quants d'aquests viatgers que ara fan servir el transport privat es poden convertir en usuaris de serveis de transport públic col·lectiu.

És per això darrer que el PNI s'ha qualificat com "el pla del ferrocarril i del transport públic". Perquè, davant de condicionants tan obvis com la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic, la urgència de millorar la qualitat de l'aire o la situació evident de crisi energètica, l'aposta pel transport col·lectiu s'anteposa -per fi!- a la construcció de nova xarxa de carreteres. I la millora de la xarxa viària se supedita, com és el cas de la B-500, a la millora dels serveis de tren i bus, que en aquest cas es plasmen en la creació d'un servei d'autobús realment eficient entre el Baix Vallès i el Barcelonès Nord i en la possibilitat per als veïns de la zona d'accedir a dos nodes de transport ferroviari tan potents com els de Mollet i Badalona.

Hi ha dos elements més a esmentar, ni que sigui de passada. El primer d'ells és el disseny del traçat. El túnel ha de permetre minimitzar l'impacte sobre els espais d'interès natural de la Serralada de Marina i, en els trams a cel obert, l'avaluació ambiental estratègica -probablement aquesta eina sigui l'aportació més important d'ICV, a través del departament de Medi Ambient i Habitatge, a la planificació sostenible del territori- haurà de determinar quins enllaços són possibles amb la xarxa de carreteres locals i de vials d'urbanitzacions per evitar que el trànsit en aquesta xarxa secundària es dispari i, amb això, els problemes de contaminació atmosfèrica que ja pateix la zona.

I, per últim, hi ha la qüestió del peatge. Avui dia els peatges són una eina més de gestió de la mobilitat i l'ús de les noves tecnologies permet flexibilitzar-ne les condicions. Això vol dir que probablement es pugui apostar per la gratuïtat per als ciutadans de la zona que hagin d'usar el túnel amb major freqüència i, a la vegada, establir un peatge en funció de les condicions del trànsit per als usuaris ocasionals. En qualsevol cas, el que cal garantir és que tothom sàpiga el que paga i per què ho paga. Tot el contrari del que feia CiU -ara oposada a qualsevol opció de peatge!- quan va generalitzar els 'peatges a l'ombra' on l'administració retribueix l'empresa de torn en base al número de vehicles i amb càrrec a la butxaca del conjunt de la ciutadania -la que usa la infraestructura i la que no- sense cap tipus d'informació pública.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1097/en-la-implantacio-del-transport-public-ni-un-pas-enrere http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1097/en-la-implantacio-del-transport-public-ni-un-pas-enrere Wed, 17 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1097/en-la-implantacio-del-transport-public-ni-un-pas-enrere
Més enllà dels dubtes que planteja l'argumentació del govern Mayoral, la desaparició d'aquest o de qualsevol altre servei de transport públic és una mala notícia, es miri com es miri. En un país on portem un endarreriment de dècades en la implantació d'un sistema eficaç de transport col·lectiu, qualsevol mesura d'aquest tipus llança a la societat un missatge que reforça l'aposta pel vehicle privat i que qüestiona la viabilitat d'arribar a una oferta de transport públic equiparable als estàndards dels països europeus. Dit d'una altra manera: difícilment la ciutadania es creurà la importància d'apostar per un transport alternatiu al cotxe si les administracions no donen continuïtat a la quantitat i la qualitat de l'oferta amb independència de conjuntures econòmiques i polítiques.

Però la supressió d'aquesta L4 de Granollers té dos components que la fan especialment greu i impròpia d'un govern que es diu d'esquerres. En primer lloc, contribueix a dificultar l'accés universal al treball en la mesura que crea una fractura entre les persones que disposen de transport privat i les que no. I això afecta especialment aquells col·lectius, els més desafavorits socialment, que ja estan patint de manera més crua que la mitjana la crisi econòmica i l'atur. No és raonable que l'administració -en aquest cas l'Ajuntament de Granollers- no comprengui encara que l'accés en transport públic a les àrees d'activitat econòmica no és només una qüestió de mobilitat sostenible, sinó que també representa un element de democratització del dret al treball.

L'altre aspecte a valorar de la supressió del bus al Coll de la Manya i la Font del Ràdium és que hagi estat una mesura unilateral del consistori i que els agents econòmics i socials que formen part del Consell Municipal de Mobilitat se n'hagin assabentat per la premsa. Aquest és el tipus d'actitud que fa poc creïble l'aposta de les administracions municipals per la participació ciutadana i que allunya la ciutadania dels seus càrrecs electes i de la classe política en general.

La implantació d'un sistema eficient de transport públic que pugui substituir el vehicle privat de manera raonablement generalitzada és un procés llarg, difícil i costós, que comporta canvis culturals i socials profunds; això no ho posa en dubte ningú. I, per això mateix, requereix d'una acció política valenta i continuada en el temps, així com de la participació activa dels agents socials i econòmics. Tot el contrari del que acaba de succeir a Granollers, on l'Ajuntament ha adoptat una mesura sense altura de mires, sotmesa a la conjuntura econòmica, aïllada de cap procés de planificació de la mobilitat global del municipi i adoptada d'esquenes al teixit social i econòmic local i comarcal.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1071/iguals-en-deures-iguals-en-drets http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1071/iguals-en-deures-iguals-en-drets Tue, 12 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jordi-garriga/blog/1071/iguals-en-deures-iguals-en-drets
Aquesta discussió coincidia en el temps amb la celebració a molts municipis de Catalunya de les consultes populars sobre la independència, unes consultes on les persones immigrants empadronades van poder exercir el dret a vot. Una de les ciutats on el referèndum sobiranista va tenir major índex de participació fou Vic. La capital d'Osona compta amb un 21,4% de població empadronada nascuda fora de l'Estat i, amb bon criteri, la iniciativa popular que va organitzar la consulta va considerar que el subjecte del dret a decidir és el conjunt de la ciutadania, amb independència del seu origen, la seva cultura o la seva religió.

Es dóna el cas paradoxal que, poques setmanes després d'aquell 13 de desembre, Vic ha aparegut a les portades de tots els mitjans de comunicació per l'acord del govern municipal (CiU+PSC+ERC) d'impedir l'empadronament dels immigrants sense papers, i inclús de delatar aquests "il·legals" als cossos de seguretat per tal que es procedís a la seva detenció i posterior expulsió del país.

Més enllà del seu encaix legal, l'acord pres pels tres partits que governen a la capital de la plana significa situar en la centralitat del debat polític una proposta que el mateix consistori havia desestimat -per radical, xenòfoba i contrària als drets fonamentals de les persones- mesos enrere, quan qui l'havia plantejada era la Plataforma per Catalunya del populista i racista Josep Anglada.

L'única explicació que hom pot trobar al canvi de parer expressat pel tripartit vigatà és que, davant la situació de crisi econòmica que amenaça amb desbordar la capacitat municipal de prestar els serveis socials mínims, ara és electoralment rendible culpar el col·lectiu immigrant d'aquesta situació. És a dir, una resposta populista i simple davant la incapacitat política de donar solució a una problemàtica tan complexa com la que pateixen avui dia els sectors més populars dels nostres pobles i ciutats.

Deixant de banda la inutilitat manifesta de la mesura -qui no s'empadroni a Vic ho farà a Calldetenes i llestos- i el fet que partits que es declaren "d'esquerres" recorrin a polítiques pròpies de la dreta més reaccionària que situen els sense papers fora dels circuits assistencials bàsics, convé posar en valor el fet que mentre la societat civil -en aquest cas els organitzadors de la consulta per la independència- consideraven les persones nouvingudes iguals en drets i en deures a la resta de la ciutadania, és el govern municipal qui obre el camí a estigmatitzar un conjunt de persones que durant els temps de bonança econòmica han contribuït com la resta a generar riquesa amb el seu treball.

2010 i 2011 seran anys electorals; el primer d'eleccions autonòmiques i el segon de municipals. Serà responsabilitat de les diferents opcions polítiques que s'hi presentin el fet de no contribuir a generar un conflicte social que fins ara no havia existit i que, en tot cas, amaga un conflicte de classe: treballadors nacionals i treballadors immigrants pugnant per accedir als serveis públics en un context de pobresa i d'atur. I, en tot cas, que siguin aquells que ja tenim identificats com a xenòfobs extremistes els qui s'aferrin a la bandera del populisme i de la demagògia. De socialistes, convergents i republicans, servidor n'espera (encara i malgrat el cas de Vic) una mica més de rigor a l'hora de plantejar propostes per recuperar el pols social i econòmic del país.
]]>