Blog Joan Negre

L'hort i la primavera

Joan Negre — Tue, 18 May 2010 05:10:00 +0200

Ara comença el bon temps i això és extraordinari. Aquí, a Lliçà d'Amunt, on encara queden horts, la gent s'afanya a comprar el planter a la cooperativa: tomàquets, pebrots, albergínies, enciams... Qui té un hort busca també la perfecció de la forma: els crestalls sempre rectes, la geometria dels solcs i la disposició de les plantes; la bellesa civilitzada que tant agradava a Josep Pla.

Fa uns anys jo portava l'hort d'un home de Cànoves. Ell no podia, perquè li havien tallat la cama. Des d'una posició privilegiada m'anava indicant com havia de fer-ho. Al principi m'escridassava, quan no anava recte traçant els crestalls. No entenia gaire aquella obsessió. Fins que de mica en mica vaig anar agafant destresa amb l'aixada (la magalla, en deia ell), i la terra va començar a correspondre's amb la meva voluntat. Llavors ja no calia que em digués res. Era jo que volia que els crestalls em quedessin perfectes, rectes, amb el capdamunt fi i esmolat com la fulla d'una navalla. Vaig aprendre moltes coses d'aquell home, i l'enyoro. Vaig aprendre que tothom projecta en algun lloc, d'alguna manera, la bellesa: cuinant, pentinant-nos, conduint; en una persona, en un roc, en les estrelles.

O la bellesa, com deia André Breton, serà convulsa, o no serà. Si era convulsa, no deuria agradar gaire a Josep Pla, malgrat que portés aquelles ungles brutes i llargues que eren més convulses que un cop de puny. La contradicció, l'error i el desordre també poden ser bells. I la geometria pot ser més lletja que un vòmit: només cal veure les faroles del carrer Anselm Clavé de Granollers.

Un hort mai és perfecte encara que t'hi esmercis molt. Ni un poema. Ni unes ungles mai seran prou convulses. Es nota que arriba el bon temps. I que l'enyoro. Els records també són bells, i la nostàlgia. Aquí, a Lliçà d'Amunt, acabo de plantar tomàquets, pebrots, albergínies i enciams. Els fems fan créixer l'hort. I la bellesa, que mai s'abasta del tot, però que existeix, en aquesta primavera apareix i s'escapa de la mort.

Màrius Torres

Joan Negre — Sat, 13 Mar 2010 05:00:00 +0100

Enguany fa cent anys que va néixer Màrius Torres. Quan en tenia vint-i-cinc, va ingressar al sanatori de Puig d'Olena. Quan en tenia trenta-dos, hi va morir de tuberculosi. Va néixer a Lleida i va morir al Vallès. Si heu anat a Puig d'Olena, al terme de Sant Quirze Safaja, embeguts com jo per la poesia d'en Màrius, segurament l'heu sentit respirar o caminar, encara. La seva presència se sent, es viu, a dins l'edifici i a fora, al jardí, en els pètals de les roses. Ell no ve, se l'ha d'anar a buscar. Penso en una de les seves tankes:

Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

A vegades he somiat que, en el desembre de l'any 1942, entrava als pulmons d'en Màrius i em barallava amb els bacteris que l'emmalaltien. Tot plegat perquè em fa mal que ell no hagués tingut més temps per viure i escriure. I el greu que això em sap em tempta a pensar que és un poeta malaguanyat. Però com m'equivocaria, si ho pensés! Malaguanyar-lo és no llegir-lo ara.

El setembre de l'any passat Edicions 62 en va publicar una antologia poètica. No hi són tots els seus poemes, és una llàstima, perquè n'hi ha que no hi surten i són extraordinaris. Tard o d'hora reeditaran aquella edició exhaurida amb pròleg de Pere Gimferrer. O editaran les obres completes de Màrius Torres, amb tots els seus poemes, la prosa, l'obra de teatre i les cartes que es conserven. Així ho espero. Em satisfà pensar que en Màrius no té pressa, perquè és immortal. Però nosaltres que som mortals i tenim pressa, el necessitem. Com també necessitem anar a les llibreries i trobar-hi Les elegies de Bierville de Riba o el Nabí de Carner, que no hi són. Els necessitem, perquè, si volem ser un país normal, els poetes han de ser-hi, sempre.

La vida i el riu Congost

Joan Negre — Tue, 16 Feb 2010 05:00:00 +0100

He llegit a l'AraVallès que l'Ajuntament de Granollers rebrà la subvenció que va demanar a la Fundación Biodiversidad del ministeri de Medi Ambient per incrementar la biodiversitat al riu Congost. 240 mil euros: el 30 % els posarà l'Ajuntament i la resta seran subvencionats. La notícia em recorda una escena de fa un parell d'anys enrere: jo travessava el pont -que conec com el pont de l'Elena, però no sé si el nom és unànime-, quan vaig veure en el marge del riu una família de nouvinguts, amb la pell de color i amb moltes ganes de riure. Havien estès les estovalles a l'herba i havien tret pots amb menjar. Estaven disposats a passar un diumenge a la natura amb el mateix propòsit que nosaltres anem al Montseny o, encara més lluny, al Pirineu.

D'entrada em va sorprendre. Jo creia que el riu Congost estava brut, contaminat, que l'única esplendor, si en tenia alguna, era una esplendor nauseabunda que t'obligava a girar la cara de la pudor de l'aigua i l'escuma que hi ballava. Un riu que era la mort i la cara vergonyosa de la nostra civilització. Vaig comentar-ho a un amic ambientòleg i em va retreure la meva ignorància: em va explicar que el riu ja no era aquella imatge, aquell prejudici, que jo en tenia: que hi vivia una colònia important d'ànecs collverd, i d'altres ocells que hi vivien o hi estaven de pas; recordo el nom d'alguns: xivitona, corriol petit, polla d'aigua, cuereta blanca, rossinyol bord, esplugabous...; amfibis, insectes, la serp d'aigua i, evidentment, rates; unes rates, però, que ja no em vaig imaginar tan llardoses ni fètides, sinó amb un pèl brillant, suau i fins i tot bonic. Vaig agrair a l'amic i a la família de nouvinguts (família que no deuria conèixer l'època d'esplendor nauseabunda del riu i que, per tant, no en recelava), haver-me raspallat del damunt el prejudici que jo tenia.

També recordo que fa uns anys enrere l'Ajuntament ja va tenir el bon propòsit d'acostar la gent al riu, plantant-hi algun arbre, agençant un corriol, amb papereres i algun banc, però que una riuada s'ho va endur tot. Això pot tornar a passar. Pot ser que algun d'aquests diners que ara s'hi destinaran se'n vagi riu avall, però no per això em sembla una mala idea que l'Ajuntament en vulgui incrementar la biodiversitat. L'única pega que hi trobo és que m'havia fet la il·lusió, havent vist la família de nouvinguts, d'anar al riu a passar un diumenge, amb les estovalles i la tovallola i fer una capbussada. Però m'estimo més no anar-hi, perquè, malauradament, allà on es vol preservar la natura és millor que no hi vagi l'home; una exclusió que és un càstig que ens mereixem, després d'anys de cagar-la massa.

La vaca

Joan Negre — Fri, 15 Jan 2010 05:00:00 +0100

M'he fet amic d'una vaca que no és de carn i os. No sé de què està feta: de plàstic, cartró pedra, PVC? M'és igual, perquè el que hi ha entre ella i jo va més enllà de la forma, és una qüestió de fons. Ha arribat un punt que ja no dubto que ella està viva, d'alguna manera difícil d'escatir però viva, i que a vegades em somriu, i això em reconforta, mentre li surt la llet per un broc que al principi era per a mi metàl·lic, però que ara ja em sembla una extensió tendra i rosada del seu braguer.

Ens trobem gairebé cada dia a la gasolinera que hi ha abans d'arribar a Lliçà d'Amunt. "Llet fresca directe del productor al consumidor", hi diu a la màquina expenedora. I damunt la màquina la vaca, que guaita l'horitzó fixament, però vull pensar que de cua d'ull també em guaita a mi amb complicitat. Es veu que ve d'Osona i que no és l'única vaca que ha arribat per aquí. Forma part d'un ramat que cada cop és més nombrós. Jo només la conec a ella i ja en tinc prou. No sé si el pastor d'aquest ramat també és de plàstic, cartró pedra o PVC. No m'estranyaria: la realitat d'on ella prové ha de ser complexa a la força, tan diversa com la nostra. Imagineu-vos, hi tenen pallassos: en Ronald Mcdonald, el de les hamburgueses, també està fet de plàstic, cartó pedra o PVC. Però ell no em cau tan bé; no, gens ni mica, perquè potser la muny a vegades, cosa que jo no puc fer (no sóc com ells de plàstic, cartró pedra o PVC), i perquè n'hi ha molts, massa, de pallassos.

El que estic esperant és que tard o d'hora arribi algun dels braus d'aquest ramat. N'hi ha d'haver, és evident. Quan aparegui, no tindré por, perquè, provenint d'on prové, segur que és inofensiu i no t'escomet amb les banyes; també juraria que no li pengen els ous d'aquella manera tan mascle que agrada a alguns; li penjaran amb respecte, amb tendresa, amb bon rotllo, segur. I aquests braus de plàstic, cartró pedra o PVC tenen bon cor, n'estic convençut, i sortiran a les places a suplir els que ara moren de veritat; i capgiraran la festa cruenta inventant-se coses noves: mouran la cua i faran sondrollar els ous amb una gràcia espaterrant i la gent cridarà olé, olé! Aquesta gent entendrà (tant de bo) que en nom de la cultura i l'art no es tortura ni es mata. Així ho prefereixo, perquè, si aquests braus en comptes de revolucionar les places vénen massa per aquí, m'entretindran a la vaca, i ella ja no em somriurà ni em mirarà de cua d'ull.

El noi que pedalava

Joan Negre — Wed, 16 Dec 2009 11:00:00 +0100

El passat 24 de novembre al vespre va morir atropellat un jove guineà mentre anava amb bicicleta per la ronda Nord de Granollers. Ha estat una tragèdia anunciada. Desconec les seves circumstàncies personals, però no són pocs els immigrants que usen la bicicleta per anar a la feina o per buscar-ne. Te'ls creues mentre vas amb cotxe al matí o al vespre i a la nit, en hores de poca visibilitat, en carreteres fosques, i, malgrat que alguns porten armilles reflectores o llums vermells intermitents, et sorprenen i els sobrepasses mentre penses que algun dia hi haurà un accident.

És una mort que se suma als accidents soferts per d'altres ciclistes, alguns que pedalen per afició o fer esport; d'altres perquè no tenen cotxe i ni volen tenir-ne; o en tenen, però usen la bicicleta per determinats trajectes; i d'altres que no tenen cotxe, perquè no poden comprar-se'n un. Suposo que els immigrants que al matí o a la nit van amb bicicleta, a vegades plovent, no ho fan per gust, i que, si poguessin, anirien amb cotxe. No sé com es pot evitar una nova tragèdia: més transport públic i més barat, més elements reflectors, més precaució dels conductors...

El progrés és un miratge llaminer. No m'estranyaria que aquests nois que són ciclistes a la força pensessin més en el dia que podran comprar-se un cotxe que no en el perill a què es veuen empesos a exposar-se. A cada pedalada deuen somiar en integrar-se al progrés quan més aviat millor; un progrés de direcció única, que ho xucla tot i no deixa alternativa: nosaltres podríem anar més amb bicicleta o a peu, sortir d'aquesta ànsia excessiva i viure amb un ritme més pausat, però no ho fem o ens costa molt.

Resulta paradoxal que la màgia de la vida, l'encant d'estar vius, es trobi en tot allò que ha estat sempre aquí, sense avançar ni una mica: els sentiments, la conversa, una copa de vi, la passejada al capvespre mentre el dia es clou. Tot això i més que és etern en les persones i que està fora de l'engranatge esperitat. El que és ben de doldre de la mort del jove guineà no és el progrés que ja no podrà assolir, sinó la màgia de la vida que es perdrà. Aquesta màgia que massa sovint deixem enrere. Hauríem de saber caminar amb les sabates foradades, com el poeta Rimbaud, mentre al cel els estels fan un dolç fru-fru.

El No-lloc

Joan Negre — Sat, 14 Nov 2009 05:00:00 +0100

A l'Espai d'Arts de Roca Umbert de Granollers hi trobem aquests dies l'exposició Cartografies del No-lloc. L'antropòleg francès Marc Augé és qui més ha teoritzat sobre el concepte de No-lloc. Es tracta d'espais funcionals, amb trànsit de persones o coses, desvinculats d'una identitat i una història, no relacionats amb l'entorn i essencialment neutres; són generalment autopistes, aeroports, andanes de metro o caixers automàtics. Però també es descriu com a No-lloc els espais lligats a una marca comercial de menjar, roba, etc., que s'estenen arreu del món imposant un criteri econòmic i una estètica globals, espais que, cada vegada més, imperen a les nostres ciutats.

El No-lloc és representatiu de la societat en què vivim. La idea de l'exposició em sembla molt encertada pel lligam amb el present i la reflexió que se'n pot fer. Llàstima, però, que siguin pocs els artistes representats. De tota manera, val la pena anar-hi. És un tema amb molt de suc que no s'acaba aquí ni s'acabarà, sobretot, si es té en compte, que el major inconvenient del No-lloc és quan es troba sota el jou del capitalisme i el consumisme, el poder "del podrit diner" que diria el poeta Joan Oliver, que veiem cada dia i ens fanfarroneja; i, si també es té en compte, que la major virtut del No-lloc és haver trobat en internet un aliat, un còmplice extraordinari, que li permet esdevenir-se, si més no en principi, amb llibertat i anonimat i amb un flux i intercanvi d'informació que encoratja i que es troba a les beceroles del que pot arribar a ser.

En el fons el problema, l'únic, és quan som nosaltres que ens convertim en No-lloc. No vull dir amb això que de tant en tant no sigui higiènic i necessari sortir de nosaltres mateixos i observar-nos des d'una posició neutra, distant i crítica per tenir una perspectiva més amplia del que som i del que ens envolta. Em refereixo al No-lloc com a problema en el sentit que se'ns vagi entaforant a dins sense adonar-nos-en, i que a poc a poc ens converteixi en subjectes pacients de la història, de la nostra vida i del poder "del podrit diner". En la mesura que som un aeroport o una andana de metro i, amb indolència, veiem passar tot el que no ens agrada de la societat com un fet inevitable, hem perdut com a persones. I la culpa d'aquesta derrota és només nostra.

Poe a Cardedeu

Joan Negre — Sat, 17 Oct 2009 05:00:00 +0200

Poe és mort i, tanmateix, aquest setembre va arribar a Cardedeu. S'hi commemora el bicentenari del seu naixement amb un seguit d'actes (veure programa) que faran que les fulles de la tardor, quan caiguin, es girin d'esquena per veure quina ombra tenen al darrere. Jo no m'ho perdria o Poe apareixerà on sigueu, aprofitant la foscor, vestit amb la seva vella capa de cadet i us buscarà l'orella per xiuxiuejar en un to lúgubre, íntimament fantasmal: mai més, mai més (ho dirà en català, perquè ha tingut prou temps per aprendre'n); mai més, mai més.

És una bona oportunitat per llegir o rellegir els seus contes i poemes. Jo ho he fet de seguida, no fos cas. No és cap broma: tinc un amic a Cardedeu que escolta passes a la nit que vénen de la plaça, però, quan mira per la finestra, no hi veu ningú. Afirma que una nit les passes tenien un ritme inconstant, com d'algú que caminés fent tentines, ebri. I ja sabeu que Poe sovint bevia més del compte. És ell qui passeja. D'on deu venir? A on va? Busca la lluna. Recita. Tan translúcid que no es distingeix d'antuvi. Ara bé, algun noctàmbul que s'hi fixa el percep com una claror estreta, en suspensió; i aquesta, de sobte, se li acosta i li cobreix el cor amb un alè glaçat.

Poe, quan era viu, va tenir problemes econòmics i personals considerables. Va semblar superar-los en trobar un home interessat en finançar-li la revista, i després que els seus amics de Washington li organitzessin a la capital un seguit d'actes, entre els quals destacava el de ser rebut pel president d'Estats Units a la Casa Blanca. El cas és que, abans de ser rebut, Poe va beure (amb dues copes ja en tenia prou per anar ben pitof) i resulta que volia presentar-se davant del president amb la vella capa de cadet girada del revés i vociferant, o sigui, fet un energumen. Els seus amics el van dissuadir i van obligar-lo a tornar cap a casa. Sempre he trobat molt estimulant aquesta escena: d'una banda, trista, i de l'altra, irreverent amb el poder. Què pot passar, si alguna autoritat ve aquesta tardor a Cardedeu a inaugurar un pont, una escola o una farola? Per sort, no és època d'eleccions i no crec que s'hi acostin. De tota manera imagineu-vos, per exemple, en Montilla a punt de tallar la cinta i que una veu d'ultratomba, humitejada per la tenebra, li mussita a cau d'orella: mai més, mai més. Potser de l'espant es talla el dit, però, i la cara que faria! Por, molta por.