Blog Oriol Guinart

Independència? d'acord, però per fer què?

Oriol Guinart — Tue, 19 Apr 2011 11:27:00 +0200

Ja han passat uns dies des de l'última tongada de consultes per la independència celebrades amb un èxit indubtable gràcies a l'admirable acció de la població civil. En el seu moment a Granollers vaig emetre un vot en blanc que no volia dir ni sí ni no, el que volia dir exactament era depèn, en la línia d'aquest article.

No em trobareu pas en la línia desmobilitzadora dels que han menystingut la participació a la consulta, al contrari, em prenc els resultats seriosament i començo a veure possible a mig o curt termini un procés per la independència de Catalunya. També us he de confessar que si la cosa anés seriosament potser votaria que sí davant la pregunta concreta, però seria un vot emocional, un vot amb l'estomac, per la inflamació genital d'algú que com tants d'altres està fart de sentències de l'Estatut, de tertulians cavernícoles, de Ciutadans i Peperos, i d'atacs a la nostra llengua, cultura i model de convivència per part l'estat espanyol.

Ara bé, si la cosa va seriosament, vull preguntar què farem l'endemà de ser un estat independent, quina política seguiríem com a país i respecte Europa, perquè depèn de com m'interessa i depèn de com no. Així com la transversalitat ideològica ha estat molt útil una consulta sectorial com aquesta, no em sembla gens acceptable per a parlar de política general com fan alguns partits com SI, o com ERC quan s'hi posa a roda oblidant- se de la E de les seves sigles.

Si del que es tracta és de ser independents per aprofundir en la democràcia directa, per apropar el poder als municipis i comarques, o per defensar el territori com sempre ha predicat l'esquerra independentista o com fa la gent de la CUP a alguns municipis, trec la pols a les espardenyes i la barretina m'embolico amb la senyera i me'n vaig a comprar un trabuc.

Si com molt em temo, es tracta de donar el poder a CIU i el seu exercit de productes d'ESADE amb les seves moto-serres per retallar l'estat del benestar i els impostos per a major glòria dels més rics i de La Caixa (Bank), o bé a un govern tipus entesa d'esquerres, amb un PSC frisós per demostrar davant de Brussel·les i la Merkel que som els primers de la classe en l'aplicació de les polítiques ultraliberals que millor convinguin a l'Europa del capital. Si és així, doncs em sembla que no hi jugo.

Un vell eslògan independentista deia que “l'autonomia que ens cal és la de Portugal”, després de la intervenció de la Unió Europea d'aquest país em sembla que ara mateix tenim més marge d'autonomia que ells. Recordeu que els “misteriosos” mercats anomenen PIGS als països amb més risc de fallida, i que després de Grècia, Irlanda i Portugal només queda “Spain” per completar el quartet de “porcs” intervinguts.

El que de veritat importa és que ens trobem davant d'una crisi complexa (financera, econòmica, energètica, ecològica i alimentària) i que segurament haurem de canviar el model econòmic i el nostre estil de vida. Ja sé que una cosa no treu l'altra, però no m'agradaria que ens fessin entendre que la culpa de tots els mals del país la té el dèficit fiscal quan estem al mig d'una crisi global del sistema.

Posats a buscar solucions, em sembla que vist el panorama començaré a demanar l'annexió a Islàndia.

És el petroli, estúpids!

Oriol Guinart — Mon, 14 Mar 2011 13:15:00 +0100

Ja em perdonareu el títol però no me'n puc estar, com ja intuïu l'he manllevat d'aquella famosa proclama referida a l'economia que els demòcrates americans van utilitzar per guanyar les eleccions amb un Clinton contra les cordes per afers de faldilles.

El passat dijous vaig viure en el mateix dia dos experiències reveladores, per una banda vaig anar a la facultat de física de la UB escoltar al doctor del CSIC Antonio Turiel una conferència anomenada The Oil Crash on Turiel explica de forma demolidora, i amb una quantitat ingent de referències, la raó per la qual el nostre sistema és a punt de col·lapsar, en aquest bloc us la podeu baixar i seria bo que ho féssiu. Per altra banda vaig constatar l'enorme desconeixement que el país té del que ens ve a sobre al debat sobre energia de Banda Ampla.

I es que sembla que finalment el tema energètic es comença a imposar al debat públic a través de la inestabilitat als països àrabs i de la reducció de velocitat per als vehicles proposada pel govern espanyol, evidentment.

Les informacions als mitjans, al meu parer, no expliquen bé la realitat de la situació, per una banda expliquen que les revoltes dels països àrabs han provocat l'augment dels preus del petroli i jo ho llegiria més aviat al revés: Les revoltes han començat amb l'encariment del preu dels aliments i els combustibles provocats per la crisis global que vivim que té un component energètic important. Les revolucions arriben quan la gent que està amb l'aigua al coll sent que s'ofega del tot, quan corrien els petrodòlars ningú volia derrocar als dictadors.

Per altra banda les tímides mesures d'estalvi del govern espanyol per al consum de combustible als automòbils no són més que la primera fase de tres d'un pla aprovat al 2008 per a la crisis energètica. Perquè sinó un govern s'arriscaria a mesures tant impopulars si no fos que hi ha pànic a quedar-se sense cru perquè la dependència del país és terrible i les reserves estratègiques ridícules. Potser si s'expliqués la situació real la població seria més comprensiva.

I quina és aquesta situació real, doncs el zenit del petroli com ja vaig intentar explicar per a AraVallès, el 13 de desembre de l'any passat, quan no hi havia revoltes als països productors i gairebé ningú debatia d'energia.

És vital que la gent comenci a entendre la problemàtica per poder començar a parlar de les solucions, i ja comprenc que no podeu dipositar la vostra fe en un professor de secundària amb pinta de hippie i un discurs que sona tant conspiranoic. Us demano però que us informeu ho podeu intentar amb gent seriosa com el mateix Turiel, o el catedràtic Mariano Marzo (gens sospitós d'ecologista quan era professor meu a la UB).

I si encara no us en fieu prou podeu provar amb uns quants informes escrits al 2010: l'informe ITPOES (amb empreses com Virgin a la llista calcula el peak oil per al 2015), l'exèrcit d'estats units (alerta de la manca de 10 milions de barrils diaris al 2015), Lloyd's (l'asseguradora més gran del món alerta del trencament de subministres al 2013), l'exèrcit alemany (pic del petroli imminent), l'Australia Institute (pic del petroli pròxim), etc. La informació és pública, és a Internet, però com diu el doctor Turiel no està gens publicitada.

Disculpeu si us arruïno el dia amb tantes notícies dolentes però es que estic convençut que un canvi imminent de sistema econòmic com el que cal no ens vindrà donat a través d'estats i governs que formen part del mateix engranatge, que les solucions, almenys al principi només les imagino a nivell local i com a molt comarcal. La resposta està en tot allò petit, eficient i proper i per això desitjo que els meus veïns siguin dels primers en prendre consciència del tema.

El pare del decreixement Serge Latouche sempre diu que qui pensi que es pot créixer infinitament en un planeta finit és un boig o un economista. Cada cop que algú planteja reactivar l'economia, fer noves carreteres o “tornar a créixer”, o bé està molt mal informat o bé l'hauríem de tancar per malalt mental, per cínic o per delinqüent. Com que no tindríem prou sanatoris i presons per a tanta gent, almenys deixeu-me exclamar: És el petroli, estúpids!

P.E: En el moment d'acabar d'escriure aquest article tot just arribaven les primeres notícies del terrible terratrèmol del Japó. Crec que en podem extreure dues lliçons: Que el país més preparat del món per als sismes amb tota la seva tecnologia no pot res contra un terratrèmol de 8,9 i el posterior Tsunami, i que l'acció humana sempre pot empitjorar les coses, en aquest cas, en forma d'explosió i risc nuclear. L'energia nuclear és segura fins que deixa de ser-ho, ens al que no passi res en centenar d'anys, necessita un urani escàs per funcionar i en cas d'accident pot ser letal. Ho dic per si algú hi estava pensant com a alternativa al petroli.

Efectes d'escopir en vertical a 120 km/h

Oriol Guinart — Wed, 16 Feb 2011 08:00:00 +0100

Aquests darrers dies un anticicló ha tornat a fer la guitza als nostres polítics, l'anterior anticicló famós va ser el que va provocar l'anterior sequera i va fer portar vaixells d'aigua a Barcelona just abans que arribessin les pluges per vergonya del Tripartit. L'anticicló d'enguany ha fet quedar en ridícul a CIU a l'hora de derogar la mesura de la limitació de la velocitat dels vehicles a les rodalies de Barcelona a 80 km/h. I aquests no son els únics fenòmens atmosfèrics que fan pujar els colors als gestors de la cosa pública, només cal recordar el que passa cada cop que neva amb intensitat o plou amb força.

Però centrem-nos en la qualitat de l'aire i fem una ullada a la fotografia que acompanya a l'article que correspon a les quantitats màximes de diòxid de nitrogen a la zona metropolitana de Barcelona per el dia 15/02/2011 (quan representa que l'anticicló ha passat), perquè porta una desagradable sorpresa per la comarca. Si us hi fixeu bé els nivells màxims d'aquest contaminant es troben concentrats just a sobre els voltants de Mollet i Granollers. Podeu investigar vosaltres mateixos a la web del Proyecto Caliope.

El fenomen no té res de curiós, és conegut que a la zona costanera hi dominen les marinades i els terrals, uns vents que agraïm molt a l'estiu i que bufen de mar cap a terra durant el dia en el cas de les marinades (la terra escalfa l'aire, aquest puja i deixa espai perquè penetri l'aire més fred del mar), evidentment de nit passa el contrari amb el terral.

Quan hi ha anticicló, l'aire no es mou, però quan es comença a moure, les marinades l'empenyen terra endins. En el cas de la orografia de Barcelona dominada per Collserola, aquest aire només es pot escolar per la vall del Llobregat o bé per la del Besós, i en el cas que ens ocupa puja per la vall i queda enclotat exactament sobre Granollers i voltants. És així com, quan Barcelona respira, està enviant la merda al pati del darrera, el Vallès Oriental en aquest cas.

He escollit el diòxid de nitrogen com a exemple de gas lleuger, però també rebem altre tipus de gasos lleugers i una mica de partícules pesants (afegit, es clar al que la pròpia contaminació que la comarca genera). Aquest gas en concret pot provocar irritació de mucoses i ulls, al·lèrgies i pot afectar a la fotosíntesi de les plantes.

Paradoxalment, al país tenim equipament de suficient per mesurar i modelitzar l'atmosfera, científics preparats per proposar mesures tècniques adequades, la unió europea que ens vigila i els polítics estan massa preocupats per l'electoralisme i la opinió pública.

No són poques les converses que hem sentit aquests dies celebrant la derogació de la mesura dels 80 km/ h, amb arguments tant ben fonamentats com que es passen nervis conduint més lentament, tot i que només serveixi per estalviar dos minuts. Tampoc són poques les veus comarcals que desitjarien la construcció del Quart Cinturó que entre moltes altres moltes coses també contribuiria a empitjorar la qualitat de l'aire que respirem a la comarca.

La cultura del cotxe, que alguns entenen com una extensió de la seva personalitat (fins i tot de la seva virilitat, m'atreviria a dir) ens ha estat inculcada des de que Henry Ford es va inventar la producció en cadena, i importants lobbys com l'automobilístic, el petrolier i les concessionàries d'autopistes estan molt interessats en que això continuï així.

Li haurem d'agrair doncs al conseller Felip Puig, veí de Vallromanes per cert, que continuem empassant-nos els gasos de gran part de la corona metropolitana, ja que aquest no sembla molt interessat en fer cas als experts en l'atmosfera. De moment, ja s'ha encarregat de posar el seu germà al capdavant del Servei Meteorològic per si de cas.

In the Ghetto

Oriol Guinart — Mon, 17 Jan 2011 05:00:00 +0100

He de confessar que escric aquestes línies amb certa inseguretat, aquella de qui després de tres anys d'exercici de la docència en secundària encara es considera novell i que té molt per aprendre de la resta del seus companys de professió. A més a més aquest principi d'any s'han esdevingut notícies d'importància que han encès el debat en educació com ja ha quedat palès en uns quants dels articles d'opinió a l'AraVallès. Amb tota humilitat, però fruit de la incontinència verbal que em caracteritza no em puc estar de dir-ne la meva fins i tot a risc de pixar fora de test.

El proppassat dia del sorteig de la Loteria Nacional l'estat tenia preparada una desagradable sorpresa per Catalunya. El tribunal suprem torpedinava a la línia de flotació a la llengua catalana emetent una sentència a favor d'unes poques famílies que els permet exigir que la llengua vehicular per l'ensenyament del seus fills sigui el castellà en detriment del català.

D'arguments en contra d'aquesta sentència n'hi ha molts i ja estan escrits (veure l'article de l'Agustí Coromines en aquest mateix diari a tall d'exemple). No només crec que l'èxit i la bondat de la immersió està fora de tot dubte sinó que, com tants d'altres, en tinc les proves en mi mateix i a la família al ser fill de mare aragonesa amb el nivell C de català.

Entre tots els arguments, per a mi el més potent per ser bel·ligerant en contra de la sentència té a veure més amb la cohesió social que amb la defensa nacional. Si, com obliga la sentència, s'ha de donar a escollir entre els dos tipus d'escolarització, i la demanda de rebre l'educació en castellà es massifica, no hi haurà més solució tècnica que fer escoles o línies dins les mateixes escoles segregades per raó d'idioma. Us imagineu en les ciutats del nostre Vallès qui escolliria una opció i qui l'altra? A quina línia o escola aniria a parar la població immigrada? I en conseqüència, quina línia escollirien la resta d'alumnes “ibèrics”.

La reacció de CIU i PSC dies després de la sentència va ser com a mínim tèbia, se'ns va voler tranquil·litzar a tots dient que la sentència no afectaria a la immersió insinuant que la millor estratègia era ignorar el fet, fer contents als demandants i passar de puntetes per l'assumpte. Alguna cosa em diu però que l'il·lustre Vallesà Albert Rivera i la seva troupe de “Ciudadanos” no deixaran de treballar per que no s'oblidi una resolució que dóna la raó a la seva idea única, i tampoc crec que els amics del PP desaprofitin aquesta oportunitat.

La segona notícia pot ser només de matís, però a mi no m'ho sembla, es tracta del canvi de nom, d'Educació per Ensenyament del corresponent departament de la Generalitat. Educar i ensenyar són coses diferents com va deixar clar un altre professor de la comarca l'Àlex Letosa l'altre dia en el seu bloc cosa que va provocar un intens i interessant debat als comentaris. Al darrera de la idea hi ha un retorn a posar l'accent en els continguts en lloc de fer-ho en les noves metodologies de l'ensenyament i una sèrie de llocs comuns com ara “l'educació és cosa dels pares i no s'ha de delegar a l'escola”, aquesta és la línia de Convergència com exemplifica molt bé l'Àlex Sastre en aquest mateix diari, uns dies enrere.

A mi em sembla que aquesta visió topa amb la realitat, tota la societat hauria d'educar, però les escoles i instituts no poden deixar de fer-ho, i de fet ho fan vulguin o no. Estem segurs que podem delegar en qualsevol pare la tasca d'educar a la ciutadania? Segur que la única via d'èxit social és estudiar molt per ser universitari?

Hem d'anar en compte per que l'efecte pèndol no ens porti d'una banda a una altra en les polítiques d'educació. Al darrera del foment de l'excel·lència, del professor savi que ensenya continguts (sense estar massa segur si els alumnes l'aprenen, tot sigui dit), de la mesura dels resultats en forma únicament de notes, i fins i tot de la mateixa idea del fracàs escolar està l'escola que jutja si els estudiants valen o no valen.

No crec que aquesta sigui la meva única feina, almenys fins a nivell d'ESO, i sembla que no en sóc l'únic, només cal llegir a en Manel Gener també en aquest diari.

El resultat de tot plegat és una amenaça creixent contra la important tasca de cohesió social que hem de fer a escoles i instituts, i de retruc una desorientació i sentiment d'amenaça constant per als docents que cada dia baixem a les trinxeres a fer la feina el millor que sabem. Els nostres alumnes són esponges emocionals i, vulguem o no, l'estat d'ànim del seus professors els contagia. Si volem un futur millor i més cohesionat socialment, farien bé als diversos despatxos de Madrid i Barcelona de deixar-nos treballar tranquils.

La comarca al zenit del petroli

Oriol Guinart — Mon, 13 Dec 2010 06:00:00 +0100

Ja fa uns dies l'agència internacional de la energia emetia el seu informe anual World Energy Outlook on per primer cop admetia entre altres coses que el zenit o pic del petroli convencional havia arribat al 2006 i deixava anar la demolidora conclusió de que s'havia acabat el petroli barat.

El zenit del petroli és aquell moment de la història en el qual l'extracció del petroli arriba al seu màxim (aproximadament a la meitat), i a partir d'aquí, i per sempre més aquesta extracció disminuirà fins al seu esgotament final com a recurs energètic.

Cada dia sentim parlar als mitjans de comunicació de la crisi financera, però crec que no l'entenem d'una manera profunda. Ens ha quedat molt clar que ha estat motivada per una sèrie de persones que no han pogut tornar els seus crèdits i això ha impedit que l'economia creixi. El que ja no ens explica ningú és que el nostre sistema (capitalista, neoliberal, neocon, d'economia financera o com li vulgueu dir) s'ensorra si no creix a un tant per cent anual i que per altra banda el creixement infinit en un planeta finit és físicament impossible.

No hi puc entrar a fons, i tampoc en sóc especialista, però des de que es van inventar els bancs i el préstec a crèdit, i sobretot, des de que es va deixar de referenciar els diners a coses materials (l'or en aquest cas) el diner no existeix com a tal sinó que és deute (promeses de la gent que és tant optimista que creu que sempre tindrà diners per tornar el seu crèdit en el futur). Si el sistema en el seu conjunt ha de poder tornar el seu deute, l'economia global ha de créixer, i no només créixer sinó que la velocitat de creixement ha de ser cada vegada més gran seguint una corba exponencial.

Però els diners en mans de la gent, serveixen per comprar béns i serveis i aquests es fan amb materials i energia. Des de la revolució industrial l'energia per a mantenir aquest creixement suïcida de l'economia l'han aportat els combustibles fòssils (primer el carbó, després el petroli). Si ara el petroli (la font d'energia més barata i eficient fins l'actualitat, per això és la que més es fa servir al planeta tot i els evidents efectes sobre el clima) ja no pot seguir el creixement de la demanda, estem condemnats a un encariment i una escassetat de l'energia sense precedents a la història. Qualsevol altra energia alternativa o no és renovable, o té uns rendiments molt inferiors (i al final és molt més cara) i sense energia, no hi ha creixement.

Assumir aquesta realitat crea fortes resistències, ens estem comportant com si haguéssim rebut una gran herència (el petroli) i l'haguéssim malgastat com a addictes a la droga del creixement.

La realitat és que de forma suau o brusca, amb un aterratge tranquil o una caiguda sagnant, l'única opció és decréixer en el sentit més ampli que us pugueu imaginar. I això equival, ni més ni menys que canviar el sistema econòmic.

No conec el futur, però amb aquesta perspectiva ens caldrà ser molt intel·ligents i amples de mires per trobar la sortida. Caldrà reconèixer les solucions en tot allò que sigui petit, eficient i proper. I això significa un profund canvi cultural i que les solucions per a cadascú de nosaltres les trobarem als nostres pobles i ciutats i a les nostres comarques.

Ja hi ha col·lectius a tot el món i a casa nostra que treballen en aquesta línia com les ciutats en transició i les xarxes pel decreixement. A casa nostra, en aquest sentit recentment s'ha fet públic un inspirador vídeo anomenat Homenatge a Catalunya II. Potser són intents una mica experimentals però com a mínim aquests col·lectius són els únics que semblen entendre de veritat la problemàtica.

Un dels conceptes més encertats dels defensors del decreixement és el de resiliència social o capacitat de perdurar de les comunitats enfront als canvis. Observant l'alçada de continguts de la passada campanya electoral i les nostres localitats aquests dies de nadal, no sembla que estiguem massa preparats per el que ha de venir, en definitiva, no semblem massa 'resilients'.

Provincians i 'papanates'

Oriol Guinart — Mon, 08 Nov 2010 05:00:00 +0100

Granollers, per la seva situació geogràfica, és una capital de comarca de la segona corona metropolitana, i per tant, l'última frontera pel Nord-Est del que alguns voldrien que fos la Gran Barcelona. Aquesta situació fa que la seva identitat sigui completament indefinida:

Podria ser una capital de comarques catalana, de les que exerceixen amb orgull la seva identitat, de les que guarden amb zel les seves tradicions, de les que fan de mercat comarcal dels seus entorns rurals, d'esmorzars de forquilla i d'avis jugant a cartes. Aquestes ciutats, però, tendeixen a ser provincianes, a mirar-se només el melic i a tenir en compte només a la gent que les habiten 'de tota la vida', que són de Can Tal i de Cal Qual i que tenen segons quins cognoms escollits.

Podria ser, contagiada pels barris guais de Barcelona, una ciutat moderna i cultureta, oberta al món i a tota novetat, de les que parlen en mil llengües, de les que van en bicicleta, de les d'ulleres de pasta i filmoteca. Aquestes però tendeixen a caure en el papanatisme dels grans projectes buits, amagats darrera de noms que sonen la mar de cool. Tendeixen a ser pioneres en tot i per tant expertes en res, amigues de les franquícies internacionals i de valorar molt el que ens ve de fora i gens el que ve d'aquí.

Evidentment, també podria ser una ciutat dormitori. Un silenciós barri de Barcelona ple de blocs de ciment i obra vista, on habita la força de treball de la maquinària barcelonina i la resta dels Polígons Catalans. Ciutats on sembla que mai no hi passa res d'interessant. Aquestes ciutats, però, conserven com a mínim l'orgull obrer de ser de barri, són quilles, sonen a rumba i tenen accents de tota Espanya i de tot el món.

A mi ja m'agraden tots tres models, tots tres tenen coses bones de les que amb energia i lideratge ens en podríem aprofitar. El que no val és que per obra o omissió ens quedem amb el pitjor de cada cosa i esdevinguem una ciutat de provincians i papanates.

Si hem de ser provincians, siguem-ho: acceptem que al nostre particular regne de taifes es governi només per unes cinc-centes persones, que es gastin diners i es facin accions únicament per el gaudi dels que tenen pedigrí de ser d'aquí, de ser dels nostres. Però aleshores vull que comencem a mirar cap al nord, cap al Vallès més rural, que siguem mercat, que ens enfundem la barretina i que exercim de ser de comarques.

I si hem de ser papanates, siguem-ho: acceptem els equipaments façana majestuosos però buits d'idees i d'acció. Acceptem els PEGs, DCCs, CTUGs RUFAs, ACs, Ambicia'ts i Cultures de la Pau o qualsevol altra ocurrència a la qual posar un acrònim o un nom que soni supermolón. Però llavors siguem oberts de veritat i busquem el talent entre els que fugen de la ciutat perquè troben ocupats els espais pels de sempre. I no siguem dispersos, que la ciutat no és tan gran i només podem ser realment bons en una o dos coses, no en vint-i cinc mil.

Finalment, si hem de ser una ciutat dormitori gris, on no hi passi res, continuem tancant totes les paradetes a les nou del vespre, que les ciutats on passen coses fan soroll de nit. Gaudim plàcidament d'una anodina tranquil·litat i bona nit, i tapa't!