http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/ Thu, 15 Jul 2010 05:00:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1182/que-hi-ha-despres-del-facebook http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1182/que-hi-ha-despres-del-facebook Thu, 15 Jul 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1182/que-hi-ha-despres-del-facebook e-dependència. A més, estic convençut que el dia que decideixi fer-me un Facebook, ja estarà passat de moda i tothom s'estarà passant a algun altre invent virtual.

Una amiga no podia entendre com coi puc viure sense Facebook: Com et comuniques? Com t'assabentes del què fan els col·legues? Com ens comunicarem? La cara d'estupefacció de la meva amiga em va fer plantejar quina seria l'alternativa actual al Facebook, i se'm va acudir que el després del Facebook és la carta. Això li dec al meu amic Miquel, que porta a terme una pràctica tan vintage com escriure's cartes amb son pare. Gràcies a ell he recuperat el gènere epistolar, tot i que he de reconèixer que inicialment enviar una carta se'm feina una muntanya: On he d'anar a comprar un segell? Quant costa? Encara hi ha bústies?

L'amiga estupefacta va fer cara de preocupada quan li vaig mencionar la possibilitat de comunicar-nos per carta i va respondre: "com sé jo si estaré d'acord amb mi mateixa quan el destinatari rebi la carta?" Això em va fer pensar que, de fet, la carta té connotacions més àmplies del que havia pressentit inicialment: és un mitjà de comunicació que va contracorrent de la societat actual.

Davant la immediatesa i (sovint) la falta de cura i de reflexió amb la que escrivim i enviem un SMS o un correu electrònic, la carta ens obliga a estar una estona asseguts i concentrats, ens demana un nivell de compromís amb nosaltres mateixos d'un mínim de tres dies. Vist així, escriure una carta pot esdevenir un esport de risc o fins i tot un acte revolucionari.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1173/peritatge-de-genere http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1173/peritatge-de-genere Mon, 21 Jun 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1173/peritatge-de-genere
Aquesta classificació contribueix a augmentar l'estigmatització de les persones trans al reforçar el seu caràcter suposadament anòmal. Però també té efectes molt més pràctics. El 2007 el govern espanyol es va penjar la medalla d'aprovar una llei que facilitava el canvi de la menció de sexe en els documents oficials per a les persones trans (un cop modificat el sexe legal ja es pot procedir a posar-se un nou nom d'acord amb el nou sexe legal). Aquella llei, venuda com d'allò més 'progre', estableix que per efectuar aquest canvi cal presentar dos certificats mèdics. El primer ha d'acreditar que la persona s'ha sotmès durant un mínim de dos anys a un tractament per canviar les característiques sexuals (bàsicament hormonació). Aquest criteri temporal no és fortuït: dos anys d'hormonació solen conduir a l'esterilització. Per tant, podem afirmar que se'ls requereix l'esterilització química per poder efectuar un mer canvi de nom.

El segon és un certificat conforme la persona pateix un trastorn mental. Per obtenir-lo, han de recórrer a una Unitat de (Transtorns de) Gènere que hi ha a diversos hospitals públics, entre ells el Clínic de Barcelona. Allà, la persona se sotmet a un període que es pot allargar dos anys, en què psicòlegs i psiquiatres actuen com a veritables pèrits del gènere: esbrinant si la persona és realment trans partint d'una concepció desfasada i estereotipada de les diferències entre dones i homes. Si, finalment, aquests professionals consideren que la persona és efectivament trans, emetran el certificat que li permetrà canviar el seu sexe legal, hormonar-se o operar-se.

Mentrestant, les persones que encara no han obtingut el certificat, que no han complert els requisits o que no volen passar per aquest procés, es troben exposades a riscos per la seva salut (a l'hormonar-se sense control endocrí, per exemple) i a les discriminacions, ja que la seva transsexualitat s'evidencia cada vegada que han de mostrar el seu carnet d'identitat.

Des del meu punt de vista, que l'Estat posi tants obstacles i peritatges per efectuar un mer canvi de nom evidencia la centralitat que té el gènere per mantenir l'orde social. Esperem que mica en mica el que tenim a l'entrecuix deixi de limitar-nos i puguem explotar la nostra singularitat més enllà del castrant binomi home-dona.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1158/infamia http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1158/infamia Thu, 20 May 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1158/infamia
En la seva darrera intervenció en el judici, en Jacobo va reconèixer l'autoria dels fets, va demanar perdó a la seva pròpia família, fent referència al seu fill de pocs mesos. Entre llàgrimes va assegurar que no va ser culpa de ningú: "És culpa de com sóc". Aquestes declaracions van impactar en el jurat popular, tres dels membres del qual van plorar al sentir-ho. Tot i les nombroses proves i la seva autoinculpació, el jurat va absoldre a Jacobo del delicte d'assassinat i només el va considerar responsable de l'incendi. La majoria de membres del jurat van valorar que l'home havia actuat en defensa pròpia empès per la "por insuperable" a ser violat per un home, i van establir que no quedava demostrar que volgués acabar amb la vida dels dos nois. L'octubre de 2009 el Tribunal Superior de Justícia de Galícia va anular la sentència i va instar a celebrar un altre judici.

Fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de conèixer la Marta, la mare de l'Isaac, una dona excepcional. Va parlar de la mort dels "seus nens" amb una barreja d'enteresa, tristor i profund amor. Va afirmar que no odia a en Jacobo, només vol que compleixi la condemna que es mereix. Va explicar com tot el que podia sortir malament ha sortit pitjor, fins al punt que en menys de dos mesos és probable que en Jacobo surti de la presó perquè encara no s'ha celebrat el nou judici i s'han esgotat els quatre anys que algú pot estar en presó preventiva. Tot apunta, a més, que si surt al carrer farà el possible per escapar, ja que tot apunta que en un segon judici rebria una pena a l'alçada dels seus crims.

Mentrestant, la Marta continuarà lluitant sola perquè es faci justícia. I malgrat la tristesa i la impotència, els seus ulls continuaran transmetent un amor molt profund.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1143/intersex http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1143/intersex Mon, 26 Apr 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1143/intersex
Tot i això, hi ha persones que al néixer no són identificables com a homes o com a dones, que els seus cossos no són classificables clarament en cap de les dues categories. En aquests casos, els genitals són ambigus, els cromosomes tenen combinacions que no són XX ni XY, o un llarg etcètera d'elements que ens mostren que hi ha una major diversitat biològica del que ens acostumem a creure.

Habitualment, davant del naixement d'una persona intersexual l'equip mèdic pràcticament no informa a la família i opta per assignar un sexe a la criatura en funció de diferents (i fal·libles) criteris. Això inaugura un procés d'operacions, hormonacions i patiment envoltants pel secret, ja que els professionals de la salut sovint recomanen no explicar res a la persona en qüestió, que veu -estupefacta- que el seu cos no és com el de la resta de gent. I el més curiós és que no és un fenomen tan rar. De fet, es calcula que un 1,7 per cent de la població presentaria alguna variació respecte el que es considera un cos totalment femení o masculí. Els casos més evidents, però, es redueixen a 1 de cada 2.000 naixements.

El divendres passat vaig dinar amb uns amics i entre ells hi havia una persona intersexual. Ens va parlar de les pressions que va rebre per part de família i metges perquè es prengués testosterona quan el seu cos adolescent no es masculinitzava tal com s'esperava. Va explicar-nos el patiment i el desconcert mentre buscava el seu lloc en un món en què el seu cos apareixia com a monstruós o impensable. I va compartir amb nosaltres el seu viatge posterior per a trobar-se a sí mateix més enllà de les categories d'home i dona. Una lliçó.

Si esteu interessats en conèixer més sobre el tema, us recomano la pel·lícula argentina XXY (dirigida per Lucía Puenzo), les aportacions de la biòloga feminista Anne Fausto-Sterling i les perspectives dels activistes intersex Cheryl Chase i Mauro Cabral. De la mà d'aquestes persones podem reflexionar sobre com el gènere inscriu violentament en els nostres cossos i en les nostres ments, i podem intentar pensar-nos no com a homes o com a dones, sinó com a persones.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1125/naufrags-del-consumisme http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1125/naufrags-del-consumisme Sat, 27 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1125/naufrags-del-consumisme Movistar. Al principi responia amb amabilitat explicant que no m'interessava l'oferta que em feien i que, si us plau, no em truquessin més. Les trucades, però, no paraven, ans el contrari: em podien arribar a trucar dues o tres vegades al dia. La meva indignació anava augmentant però em frenava pensar en la pobra persona que em trucava, que no en tenia cap culpa de les pràctiques abusives de l'empresa que la subcontracta per quatre duros. Tot i això, al final ja contestava pràcticament cridant (cosa estranya en mi) i demanant pel responsable (que mai no em passaven). I és que aquest assetjament, no se m'acut millor manera d'anomenar-lo, a part d'ineficient em va generar un estat d'indignació pel que entenia com una invasió de la meva intimitat. Misteriosament, un dia van deixar de trucar.

L'altre dia sopant amb cinc amics vam descobrir que a tres de nosaltres ens havia passat el mateix amb Movistar. Una de les amigues a qui li va passar es va estar informant sobre què es podia fer i m'ha enviat una informació que crec que val la pena difondre entre les pobres víctimes del màrqueting telefònic. Resulta que per evitar que et truquin et pots donar d'alta d'un servei anomenat 'llistes Robinson', que és un sistema informàtic creat per la Asociación Española de Marketing Directo, on poden enregistrar-se gratuïtament els consumidors que no vulguin rebre publicitat. Això sí, només funciona per les empreses adherides a aquesta associació i té una validesa de cinc anys.

Doncs bé, ja sabeu com fer-ho si voleu que el telemàrqueting deixi de fer-vos perdre els nervis o, senzillament, deixi d'espatllar-vos migdiades. El que trobo graciós és el nom d'aquesta llista: Robinson. Desconec el seu origen, potser és el nom d'un defensor dels drets del consumidor que va aconseguir crear aquestes llistes. De totes formes, em fa pensar més aviat en el literari nàufrag Robinson Crusoe. Deu quedar en el món alguna illa deserta de consumisme?
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1098/societat-analgesica http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1098/societat-analgesica Thu, 18 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1098/societat-analgesica Input u: Torno a veure la pel·lícula Camino, que em transporta a un passat i a una ideologia segons els quals hem vingut a aquest món a patir. En aquest marc, el que es valora és la capacitat d'aguantar el patiment.

Input dos: Vaig a una xerrada sobre l'eutanàsia organitzada per l'Aula de Cultura de Cardedeu. La xerrada és a càrrec de tres germans fills de Llinars del Vallès: Màrius Morlans, metge i president de la Comissió de deontologia del Col·legi de Metges; Germà Morlans, metge i responsable mèdic de la Unitat de Cures Pal·liatives de l'Hospital de Granollers; i Xavier Morlans, capellà i Doctor en Teologia.

Les reflexions dels dos primers, basades en la pràctica mèdica, van ser, sens dubte, punyents i ens van fer reflexionar sobre la finitud de la nostra vida, una veritat tant inevitable com evitada. He de reconèixer, però, que la que més em feu pensar va ser la del capellà -tot i que el meu ateisme em distanciava d'entrada de les seves aportacions. Si no ho interpreto esbiaixadament, en Xavier no es mostrava contrari als tractaments per pal·liar el dolor, però reivindicava que el dolor també forma part de l'experiència humana i que l'hem de reconèixer com a tal -aportació que va generar alguna encesa reacció.

Output u: Vagi per davant que no considero que aquest món hagi de ser una vall de llàgrimes en la qual només hem vingut a patir, i que penso que el dret a morir hauria de ser inalienable. Tot i això, em pregunto si estem tendint cap a una societat en què el dolor i la noció de finitud ens resulten cada vegada més intolerables. Aquesta aversió al dolor i al patiment poden provocar que ens perdem experiències valuoses? La por al patiment emocional por ser una barrera per exposar-nos a determinades experiències que ens qüestionin o ens facin sentir vulnerables? Preferim viure permanentment anestesiats -físicament o emocionalment- a experimentar dolor? Quin és el cost de viure en una societat analgèsica?
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1077/som-passat http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1077/som-passat Mon, 18 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1077/som-passat
La passada tardor vam anar amb les nostres veïnes (el cordó umbilical amb el nou poble) a una visita que oferia l'Ajuntament per conèixer el patrimoni històric del municipi. A part de les restes de muralla medieval, les torres i ermites, el que em va sorprendre i em va fer pensar fou el fet que el poble va néixer, a l'època medieval, al voltant del camí ral que unia Girona i Barcelona: resulta que en aquell temps el viatge entre les dues ciutats durava dos dies a cavall i Sant Celoni quedava a un dia de camí. Els habitants de la zona van acabar abandonant la parròquia de Sant Martí de Pertegàs, al voltant de la qual girava la vida del poble, i es van traslladar al costat del camí ral on van construir hostals, ferrers per arreglar les ferradures dels cavalls, etc. En definitiva, la nostra idea d'anar a viure a Sant Celoni no era una genial ocurrència nostra, sinó, en el fons, una decisió assentada en segles d'història que van fer néixer i créixer el poble en aquell punt precisament per aquesta equidistància que nosaltres també buscàvem.

Estem fets d'història a molts nivells; el nostre present està marcat per la història en minúscula de les nostres vivències anteriors, però també està profundament influenciat per la història en majúscula: els seus conflictes, els grans esdeveniments... Però també els elements més -aparentment- intranscendents (tots i cadascun dels objectes que ens rodegen són producte de la lentíssima evolució dels sabers i les tècniques des dels primers éssers humans). Fins i tot a nivell biològic, la nostra naturalesa s'ha configurat en funció d'una determinació evolució històrica.

Això em porta a plantejar fins a quin punt és possible ser sempre conscients del nostre caràcter de productes històrics, fins a quin punt és necessari o viable que tinguem present tot el nostre passat i, sobretot, els grans esdeveniments històrics que ens han determinat com a col·lectiu. Essent un fervent defensor de la necessitat de recuperar la memòria històrica de la Guerra Civil que va acabar amb la Segona República, em dol, però en certa forma comprenc que a les noves generacions els semblarà un episodi tan remot i buit de significat emocional com a nosaltres les guerres carlines o els conflictes que van (intentar) evitar les antigues muralles de Sant Celoni.

Segurament el passat està condemnat a l'oblit. La Guerra Civil va marcar visceralment la generació dels meus avis, va influir en la dels meus pares, es manté present -més o menys- en la meva a través del record directe dels nostres avis... Però, què passarà amb la generació dels meus fills? Fins a quin punt no és tristament inevitable que aquests episodis, com tants d'altres -tot i que es mantinguin ens els llibres escolars i en els museus- deixin de tenir sentit i força emocional per les noves generacions?
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1058/claus-que-no-obren-portes http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1058/claus-que-no-obren-portes Thu, 17 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1058/claus-que-no-obren-portes
Fa una mica més de mig any que va morir el meu avi. Com en totes les famílies, després de la mort, el procés emocional ha de deixar lloc a aspectes pràctics que s'han de resoldre: informar la gent, la paperassa, ordenar les coses, llençar-ne... I precisament en el moment de regirar les coses de la persona difunta apareixen elements que fan que en coneguis aspectes fins llavors inèdits: unes cartes antigues, unes fotografies que no havies vist mai, uns records d'avantpassats els noms dels quals s'han perdut en la boira de l'oblit...

Mentre la meva mare i els seus germans estaven en aquesta tasca, van obrir la caixa forta i s'hi van trobar un sobre curiós. Amb retolador blau i la seva lletra pulcríssima, el meu avi hi havia escrit: "Llaves que no abren ninguna puerta". I, efectivament, el sobre albergava claus que no estaven identificades. Es curiós que les guardés, però sobretot que no ho fes en qualsevol calaix del seu despatx, sinó a la caixa forta, reservada pels objectes que tenen més valor.

Ves a saber quines portes havien obert aquelles claus en el passat: potser alguna porta de la fàbrica de vetes que tenia la família durant generacions fins que el negoci se'n va anar a l'aigua; potser la reixa de l'entrada de la finca familiar que havien tingut a Rajadell i que van malvendre quan les coses van anar magres; potser la porta del jardí de la primera casa a la qual van anar a viure els meus avis a Cardedeu...

No sé si el meu avi guardava aquelles claus com un tresor precisament perquè obrien portes d'un passat que en el fons es resistia a abandonar. O a l'inrevés, pel seu caràcter aventurer potser les guardava amb l'esperança que en un futur servissin per obrir portes ara desconegudes però que ves a saber on podien portar.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1034/usar-i-llencar http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1034/usar-i-llencar Wed, 18 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1034/usar-i-llencar
Mentre tornava a casa intentava convèncer-me que llençar aparells que funcionen era la meva humil contribució a la reactivació de l'economia. De fet, fa poc també he hagut de desfer-me d'una impressora perquè costava més el cable que la connectaria amb el meu nou ordinador que no pas comprar-ne una de nova. Abandonant per poc convincent l'explicació de la reactivació de l'economia, caminava per la carretera Vella pensant que potser el més preocupant d'aquesta lògica d'usar i llençar és que no només l'apliquem als béns materials, sinó també al conjunt de la nostra vida.

Cada cop és més freqüent que trobem relacions (d'amistat, parella...) d'usar i llençar. Probablement ni tant sols fem l'esforç de comprovar si s'han espatllat realment o amb una mica d'esforç es poden reparar. La imbricació de la tecnologia en les nostres relacions ha fet possible l'aplicació de la lògica de l'usar i llençar a les mateixes. I aquesta és la paradoxa d'internet: que ens facilita el contacte amb molta gent siguin on siguis, que ens permet entrar en contacte amb comunitats virtuals inversemblants, però al mateix temps mai no havia estat tan senzill acabar amb una relació a través d'un SMS, eliminant algú del Messenger o deixant de respondre les trucades.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1015/a-la-cruilla-del-desig http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1015/a-la-cruilla-del-desig Tue, 20 Oct 2009 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1015/a-la-cruilla-del-desig
-¿Quieres pasar un buen rato, guapo?

En Jaume es va girar de cop i va veure una noia, la Tatiana, escarxofada a una cadira de plàstic amb les cames lleugerament obertes. Ell es va quedar bocabadat mentre observava aquella noia absolutament vulgar, pel seu gust. Ella es va aixecar i, exagerant el moviment dels malucs, se li va acostar mentre mastegava un xiclet amb unes gesticulacions suposadament eròtiques. En el precís moment en què la Tatiana estava acostant perillosament la mà a l'entrecuix de l'atordit pare de família, la Conxita (que s'havia perdut l'escena perquè el capó la hi tapava) va sortir del cotxe i va xisclar: -"Deixa en pau el meu marit, prostituta!".

Al sentir la veu de la seva dona, en Jaume va reaccionar, tancà el capó i va pujar al cotxe amb rapidesa. La Conxita li ordenà que arranqués el cotxe immediatament. Durant la resta de trajecte els dos van comentar l'escena indignats i van coincidir en què no s'hauria de permetre que aquestes 'donotes' estiguessin per les carreteres exhibint-se i molestant la gent honrada. En el seu interior, però, la Conxita se sentia corpresa per la passivitat del seu marit davant la barjaula: i si en el fons s'hi sentia atret? En Jaume, mentrestant, no podia evitar imaginar-se què hagués passat si hagués estat sol al cotxe i hagués accedit a passar una 'bona estona' amb la Tatiana.

Tot just després que el cotxe entrés al garatge, la Conxita va sentir com el rebuig visceral que sentia cap a aquella noia va deixar pas a una espècie d'excitació. En Jaume va notar com la mà de la seva dona s'obria camí cap al seu entrecuix. El seu desig es va encendre i van fer l'amor intensament i incòmodament al cotxe, com quan estaven promesos.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1007/a-crits-de-silenci http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1007/a-crits-de-silenci Thu, 17 Sep 2009 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1007/a-crits-de-silenci
Es tracta d'una realitat sovint invisible per la vulnerabilitat d'aquests joves, la vergonya farà que no s'atreveixin a dir-ho; els companys i amics que ho vegin tractaran de no involucrar-s'hi per por a què també els titllin de 'maricón', 'bollera' o 'travolo'; el professorat, que majoritàriament considerarà que es tracta de 'coses de nens' (de fet, ells només en veuran la punta de l'iceberg: el gruix de l'assetjament es produirà al pati, als vestuaris, a través del Messenger...); i les mares i els pares estaran massa preocupats perquè els seus fills no compleixen les seves 'heteroexpectatives' (no siguin homes o dones "de debò") que difícilment podran ajudar-los.

Per cert, alguns dels professors o mestres d'aquests alumnes trans, lesbianes i gais també ho són, i segurament tractaran d'amagar-ho per por a perdre l'autoritat i perquè no se sentiran prou recolzats pels companys, ni per les mares i pares (el fet que un gai estigui a càrrec de menors encara avui es veu amb certa suspicàcia, com si l'homosexualitat fos contagiable com la grip A).

Aquestes són algunes de les coordenades que dibuixa un estudi sociològic que recentment he portat a terme amb uns companys (us el podeu descarregar a www.gencat.cat/joventut/estudis25). Aproximar-nos a les realitats dels joves gais, lesbianes i trans ens ha mostrat que, tot i els avenços legals, es manté un alt nivell d'homofòbia, entre d'altres llocs, als nostres centres educatius. Especialment dura és la seva infància i l'adolescència, on la vulnerabilitat i l'aïllament d'aquests joves es conjuguen perillosament amb la necessitat dels seus companys de reforçar la seva feminitat o masculinitat a base d'insults, mirades o hòsties al que és diferent.

Mentre no es porten a terme mesures per combatre aquest patiment evitable, els crits silenciosos d'aquests joves, amb una mica de sort, esdevindran veus que relataran la seva experiència, la vergonya es convertirà en orgull, l'amagar-se deixarà lloc a la visibilitat i el patiment viscut els haurà fet més forts.
]]>