En un moment determinat i per qüestions de feina, vaig posar-me en contacte amb les psicoanalistes Anna Miñarro i Teresa Morandi i vaig tenir la sort de conèixer el treball que estaven fent sobre els efectes psíquics que la guerra, la dictadura i la transició havien obrat sobre els ciutadans de Catalunya, i de com s'havien transmès a les generacions següents els traumes i el patiment de tots aquells anys de silenci. 

 

Ara, a Can Jonch, Centre de Cultura per la Pau, hem donat vida a un grup -dels que anomenem grups de paraula (adherits a la Fundació del Congrés Català de Salut Mental)- la finalitat del qual és aportar un petit gra de sorra a l'esmentat estudi, tot analitzant i intentant de veure la influència i la càrrega amagada que encara ara estem suportant a redós d'aquell període gris. És a dir, col·laborar, en certa forma, a l'estudi de l'herència d'aquell passat. 

 

El grup de paraula de Can Jonch és intergeneracional i l'hem constituit amb testimonis de primera, de segona i de tercera generació. En diem grup de paraula perquè apostem per la llibertat d'expressió, tot emprant un llenguatge -la paraula- que, durant tants i tants anys de repressió, de silenci, de col·locar vels i cortines per tal d'oblidar i de tapar les crueses del passat, ens havia estat negada.  

 

En aquest grup -com es fa també en d'altres que funcionen arreu del país- estudiem com tots aquells anys de silenci, de no saber, de voler esborrar de la memòria tot el que va passar, han afectat la manera actual de relacionar-nos i de funcionar les famílies, les institucions, la societat... i, a més, tot allò que té a veure amb la paraula, amb la dificultat per entendre'ns i de saber escoltar. Com a psicoanalistes, recalquem el valor simbòlic del llenguatge per tal de poder canalitzar les emocions viscudes. 

 

Tot donant una ullada ràpida al nostre voltant, ens podem adonar de com hem creat una societat accelerada, que fomenta les presses i l'oblit, que promou un present sense vincles amb el passat (és allò de passar pàgina), i que, a més de trobar-se en una greu crisi econòmica, familiar i social, s'entossudeix a no voler pensar, a voler ignorar el deteriorament dels valors socials i els greus problemes que l'envolten. I davant d'aquest panorama, creiem que és un bon moment per posar damunt la taula tot allò que pot tenir relació amb el nostre passat recent i com -de manera inconscient- l'anem transmetent a les generacions que ens segueixen.

 

Quan recuperàvem la democràcia –ja s'han complert 32 anys-, l'anomenada "transició a l'espanyola" va optar -en nom d'una estranya "correcció política"- per passar pàgina dels durs i llargs anys de dictadura feixista, sense llibertat, i va actuar com si aquí no hagués passat res; tapar, negar, evitar... són actes que sempre se solen pagar cars. I ara en patim les conseqüències. Aquest model de "transició a l'espanyola" no va permetre que la nostra societat -els ciutadans de Catalunya- pogués doldre's de tots aquells anys de manca de llibertat, de  repressió, de patiments silenciats i reprimits a l'interior de tanta i tanta gent.  

 

Si bé cal recuperar la memòria per tal que no es repeteixin els crims que es van cometre i que molts van patir, és evident que amb això no n'hi ha prou i que no interessa fer-ho si aquesta recuperació només ens pot servir per emmagatzemar estocs de memòria i fer veure que "ja hem complert". De moment, encara estem fent camí, només, per intentar reconciliar-nos amb el passat; i a partir d'aquí hem de poder arribar a conèixer totes les causes dels patiments que la nostra gent ha hagut de suportar i, encara més, hi ha d'haver penediment per part d'aquells a qui correspongui demanar perdó. Tots sabem que la pèrdua d'algun ésser estimat és una de les experiències més doloroses que hom pot arribar a patir; i en aquest sentit Freud va més enllà i ens explica que aquesta reacció dolorosa la podem sentir tant envers la pèrdua d'una persona física com cap a la ruïna d'una abstracció, com pot ser la llibertat o qualsevol altre ideal concret. Per tant, hem de saber que el dol és necessari, imprescindible, per poder alliberar-nos de records perversos i allunyar-nos del dolor. Després, sí que recordar ens servirà per no repetir aquestes crueltats. I està clar que recuperar la memòria també té a veure amb la nostra identitat, en saber què hem perdut, què ens ha passat. 

 

Quan no fem bé les coses -com en aquest cas-, la societat se'n ressent; i és llavors que ens trobem immersos en una col·lectivitat malaltissa i amb una sèrie de símptomes malsans, com ara l'augment de la violència, de l'hostilitat, dels odis..., acompanyat tothora de sentiments de culpa i d'indefensió.

 

El "cafè per a tothom" no deixa d'alimentar la no-diferència, el voler evitar ser diferent, tant pel que fa a la llengua, les ètnies, la cultura...; i ens porta a considerar enemic o persona "non grata" tot aquell que no és com nosaltres, la qual cosa ens transporta, una vegada més, a l'època franquista. Molts recordareu com els psiquiatres Vallejo-Nájera o López-Ibor tractaven els "rojos", les mares solteres o bé els homosexuals, de bojos, de dèbils mentals, de tarats o d'individus que patien alguna patologia psiquiàtrica; i aleshores se'ls ingressava en un manicomi. Si a un el tracten amb inferioritat, com un malalt o com a més dèbil, el poden matxucar tranquil.lament. Era una tàctica habitual en temps de la dictadura franquista i ara sembla que retorna en el present.

 

Vull acabar aquest escrit amb un paràgraf que trobem al final del llibre de Lambert Botey i Berta Ventura, Les cendres del silenci, escrit arran del bombardeig que va patir Granollers: "És difícil oblidar i molt més perdonar. No hi ha perdó per als criminals. Les morts ja eren prou doloroses al llarg de la guerra, però el que va provocar els bombardejos a Granollers s'escapa de la raó humana".