http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/ Thu, 04 Feb 2010 05:00:00 +0100 ca http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1091/homenatge-a-antoni-botey http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1091/homenatge-a-antoni-botey Thu, 04 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1091/homenatge-a-antoni-botey el passat dimecres 27 de gener ens deixava a l'edat de 81 anys. La galeria que portava el seu nom era un espai petit obert a un món molt més global i ampli, com és el món de l'art, més enllà de Granollers i el Vallès Oriental. Gent de tot arreu venia, mirava, escollia i gaudia de l'art exposat a les seves parets. Al costat del parc s'obria una galeria d'art amb molta solera, amb molta empenta, amb molta iniciativa. A la universitat parlaven molt bé de la galeria granollerina. Era un referent de l'art contemporani: per fer córrer veus, donar a conèixer artistes novells, consagrar grans promeses, buscar-se un lloc en aquest món, i també perquè el públic més novell en poguéssim gaudir.

La voluntat de fer quelcom ben organitzat en el món de l'art va fer que Antoni Botey impulses el gremi de galeries d'art de Catalunya, el qual va presidir durant uns anys. Després, des de la barrera, des del lloc privilegiat que et dóna l'haver fet una bona feina durant una pila d'anys, Antoni Botey va gaudir de l'art des de la part més contemplativa. Artistes de la comarca havien trobat un lloc per exposar, artistes de fora també tenien el seu propi espai per dir i fer el seu art, per mostrar-lo a tothom. I aquells que ens hi apropàvem de tant en tant podíem conèixer que es coïa en aquell moment.

Des de que vaig estudiar història de l'art sempre he volgut i he desitjat poder explicar què és l'art a la gent del meu voltant, i no sempre me n'he sortit massa bé. L'art és difícil, personal, únic. I tant divers que allò que m'agrada a mi, tu ho trobes horrorós. I així és com ha de ser, perquè al marge dels grans noms, de les gran èpoques històriques i artístiques de la humanitat, hi ha la vessant personal i intransferible del que l'art ens suggereix a cada un de nosaltres, i que per tant ens pertany només a nosaltres.

Sincerament, a banda dels clàssics, l'art contemporani és ben difícil, tant mirar-lo, com entendre'l, com comprar-lo, com valorar-lo. I sovint necessitem que una ment una mica més oberta que la nostra ens ajudi a mirar més enllà. Galeries com l'AB i amants de l'art com en Botey permetien escollir millor i amb més encert l'art que ens podia motivar.
]]> http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1082/i-tu-que-faries-si-sacabes-el-mon http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1082/i-tu-que-faries-si-sacabes-el-mon Sun, 24 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1082/i-tu-que-faries-si-sacabes-el-mon
La gent enquestada deia coses ben curioses, i ben pràctiques, del dia a dia: tornar a fumar, fer un gran àpat, menjar de tot i en gran quantitat, trencar el règim, deixar de treballar, anar a fer aquella activitat tant arriscada que mai ens atrevim a realitzar...  I coses impossibles: demanar un préstec al banc amb la seguretat de no haver de tornar els diners mai més, comprar un Ferrari i fer una volta tot fardant de cotxe. També coses més romàntiques i emotives, com fer l'amor tot el dia amb la persona que estimes o no, estar amb la parella, fer un petó als pares o als fills. D'altres de místiques: resar, fer revisió de tota la vida per si ens hem de penedir d'alguna cosa, donar gràcies a Déu per retrobar-nos, pensar en què hi trobarem en el més enllà, a qui ens podem trobar... En fi, de tot una mica.

Però allò que em va fer més gràcia, allò que em va sorprendre més, és la gran quantitat de persones que viuen privant-se de les emocions. Que viuen negant allò que senten, que no poden expressar-se amb llibertat; i no sobre el món en general, sinó sobre l'amor! Dir a aquella persona amb la que penses dia i nit que l'estimes no hauria de ser l'últim recurs, no hauria de ser pas l'última cosa que fessis, no? Hauria de ser la primera, l'única cosa que hauries de fer al matí, al llevar-te. Apropar-te a ella amb ànims i força i dir-li a cau d'orella, o cridant ben fort, que sospires per ella, que la vols al teu costat. Jo si s'acabes al món avui mateix, o demà, com a molt, estaria amb aquella persona que estimo. I de fet encara que no s'acabi el món, també vull estar amb ella.
]]> http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1053/granollers-posat-guapa-en-tot http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1053/granollers-posat-guapa-en-tot Tue, 15 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/estel-armengol/blog/1053/granollers-posat-guapa-en-tot
Granollers va creixent en pisos, obres i franquícies. Però hem de vigilar que no se'ns mengi. Hem de procurar que la vida més enllà de la caixa registradora serveixi per donar forma a una ciutat que és capital de comarca. ¿Com és que sempre que visito altres ciutats semblants a la meva, penso: a Granollers li falta això? Per què sempre trobo a faltar allò que en les altres capitals de comarca veïnes serveix per donar caràcter als seus carrers?

Sí que és cert, que un dissabte a la tarda hi ha molt moviment a la carretera, que no hi cap ni una agulla. Sí que és cert que la moguda de les associacions de comerciants han posat Granollers en el mapa (del món potser). I que hi ha vida cultural i d'associacions prou viva a la ciutat! Ho sé, i en formo part! Però cal anar més enllà, cal una ciutat que no ens faci envejar les altres.

Quan s'acaba la bogeria de la Festa Major de Blancs i Blaus, Granollers torna a ser la que era, aquella bella dorment constant.... Dotze mesos més aviat tristos. Passejar per la ciutat passades les 9 de la nit té un aire de pel·lícula de western. Per què? Fa un mes a la Porxada un grup de gent boja pel ball vam organitzar una ballada al carrer amb música en directe. Quin goig feia la plaça plena de gent, plena de tafaners, plena de balladors, plena de música. Altres ciutats com la nostra això ho fan cada mes, cada quinze dies.... a Granollers ho trobes 2 o 3 cops l'any! Per què?

A La Troca diverses entitats intenten fer mans i mànigues per organitzar activitats, fer ballar gegants, aixecar castells, cremar pólvora, crear una festa per la ciutat. I hi posen hores, esforços, nits de dormir poc... però n'hi ha prou? En fi, seguirem participant d'un munt d'activitats a través de les associacions, seguirem votant cada 4 anys, seguirem pagant impostos (això segur!) i esperant que la nostra ciutat creixi una mica més, però no tant com a centre comercial (sense massa personalitat) i pisos i obres, sinó en art, cultura, cinema, espectacle, música, i més!
]]>