Blog David Bassa

Banyuts i contents

David Bassa — Mon, 23 Jan 2012 12:46:00 +0100

L’alcalde de Mollet del Vallès, el socialista Josep Monràs, fa pinya amb els alcaldes de Terrassa –el flamant nou líder del PSC Pere Navarro- i Alella per demanar la gratuïtat dels peatges. L’alcalde vallesà lamenta que la nova normativa de peatges aprovada per la Generalitat –per obra i gràcia del nou conseller Lluís Recoder- elimini la gratuïtat per als residents. Un autèntic pas enrere, certament.

Però el drama del peatge de Mollet-la Llagosta no és només per als residents, és un drama per a tota la comarca i, de fet, per a bona part del país, ja que l’autopista C-33 és la principal via d’entrada a Barcelona. Per tant, aquí pringuem gairebé tots.

I quan dic tots, vull dir tothom, vull dir tot el país. Les dades objectives són clares i diàfanes: Catalunya té el 72% dels peatges de tot l’Estat mentre que, per contra, només tenim el 4,3% del total d’autovies que hi ha a l’Estat.

El greuge comparatiu no és que sigui dolorós, és que és sagnant! No hi ha, en tota Europa, cap cas semblant de desproporció impositiva. Una peculiaritat catalana que a les Espanyes no és que els rebufi, és que n’estan encantats! I aquí, ens l’empassem.

Però la cosa va a pitjor. La nova normativa aprovada per la Generalitat no només elimina la gratuïtat dels molletans, sinó que apuja tots els peatges catalans. Tots, absolutament tots. I els apuja un 5,4% de mitjana, gairebé el doble del que s’apugen els pocs peatges que hi ha a la resta de l’Estat, un 3,2%.

És a dir, que no només som els que tenim més peatges i, per tant, paguem més que ningú per anar en cotxe d’un lloc a l’altre, sinó que al damunt quan els apugem, ho fem el doble que la resta. I és que a l’hora d’empassar-nos rodes de molí som insuperables!

I per si això no fos prou, també hem apujat la nostra benzina, doblant el mal anomenat cèntim sanitari. Dic mal anomenat, perquè no és un cèntim sinó que eren dos cèntims i mig que ara passaran a ser gairebé cinc cèntims per litre. Paguem, doncs, la benzina cinc cèntims més cara que la resta de ciutadans de l’Estat.

Anem sumant empassades. Si a això hi afegim que els preus dels transports públics també s’han apujat un 8% de mitjana, però un 38% en els bitllets senzills i un 12% en els bitllets més utilitzats (la popular T-10), el resultat final és evident. Moure’s per Catalunya és car, caríssim, sigui amb el mitjà que sigui. Tant li fa si vas en vehicle particular o en transport públic.

Com deia aquell, posis com t’hi posis, t’han de fotre.

És el que penso cada dia quan passo pel peatge i pago, tot remugant per dins. Encara que hi ha dies que ho veig una mica diferent: és quan penso en aquelles portades del 2005 que asseguraven que el peatge de Mollet desapareixeria durant el 2006. Aleshores, a més de remugar i maleir l’empatx d’empassades, ric. Si algú em veu, de ben segur que pensa que sóc boig. Però és que riure per no plorar és l’últim recurs que ens queda.

Canvio retallada per aeroport

David Bassa — Mon, 03 Oct 2011 18:48:00 +0200

Tenim el país penjant d'un fil. El govern assegura que no sap com arribar a finals d'any i que l'única forma d'intentar-ho, encara que sigui treient la llengua i suant la cansalada, és rebaixant sous, tancant centres d'assistència, plantes d'hospital i quiròfans. Pengem d'un fil cada cop més tensionat.

I ves per on, resulta que a Ciudad Real, a Múrcia, a Còrdova, a Osca i a Castelló s'han enterrat centenars de milions d'euros en aerports sense vols.

A Ciudad Real els polítics locals, encapçalats per l'aleshores president de Castella-la Manxa, José Bono, van llençar la casa per la finestra i, amb l'ajut de la fallida Caixa Castella-la Manxa, van invertir 1.100 milions d'euros en un aeroport que tres anys després d'haver-se acabat està a punt de cancel·lar l'únic vol regular que té.

A Múrcia han invertit 200 milions en un nou aeroport, tot i que la regió ja en té un, el de San Javier. Una cosa semblant a la que va passar a Osca, que tot i estar només a cent quilòmetres de Lleida (aeroport d'Alguaire), l'Estat va decidir invertir 40 milions per convertir un aeròdrom en aeroport. Resultat: només hi aterren, i no cada dia, avionetes privades.

Per no parlar de Castelló, un aerport fantasma on s'han enterrat 155 milions d'euros. Enterrats i ben enterrats: és el primer aerport del món que s'inaugura no ja sense vols sinó sense cap companyia aèrea disposada a volar-hi. És a dir, sense cap avió. Això sí, el director d'aquest aeroport cobra 84.000 euros a l'any per gestionar una pista deserta i unes instal·lacions fantasmagòriques.

I a Còrdoba, l'anterior alcaldessa –l'ara ministra Rosa Aguilar- va decidir invertir un milió d'euros en una nova torre de control que porta dos anys funcionant sense cap controlador ni cap intenció de tenir-ne. Com que no servia de res, la van desmuntar per instal·lar-la a l'aerport de Sevilla. Però ves quines coses, a mig trajecte de Còrdova a Sevilla canvien de parer i tornen a muntar la torre allà on era. Per què? “perquè només l'havíem dut a Sevilla per revisar-la”. Impagable! Ho diuen i es queden tan amples.

En resum, que els aeroports no tenen crisi. Com tampoc en tenen els trens d'alta velocitat (encara que els tanquin al cap de tres mesos d'haver-los engegat per falta de passatgers). Allà sembla que ningú té crisi. I mentrestant els malalts catalans passant-la magra perquè el nostre govern no té ni un euro! Potser algú hauria de deixar de mirar el fil del qual pengem i començar a fixar-se en el titellaire que el belluga. Si més no, li podria dir que si vol jugar a cromos li canviem les retallades per aeroports.

Convergència despullada

David Bassa — Mon, 20 Jun 2011 15:47:00 +0200

Han passat set mesos des que CiU va guanyar unes eleccions marcades per l'independentisme. No només per l'aparició de dos partits exclusivament independentistes (Reagrupament i Solidaritat), sinó sobretot perquè ERC proclamava que només pactaria amb qui fes un referèndum d'independència, Iniciativa s'apuntava al carro tot i que mantenint l'objectiu federal, el Partit dels Socialistes optava per desmarcar-se'n amb l'eslògan "ni independentistes ni de dretes", els populars seguien un estil semblant atiant la por a un govern convergent independentista, i els convergents parlaven de transició nacional, dret a decidir i pacte fiscal. Aquesta va ser la campanya que va dur CiU a obtenir 62 diputats, només a sis de la majoria absoluta. Una victòria aclaparadora.

És una victòria que venia de lluny, però sobretot venia del desgast del tripartit i, sobretot, sobretot, del desgast d'ERC que va perdre 11 diputats. Tots els analistes coincideixen a l'hora d'afirmar que són les eleccions en què CiU ha rebut més vots independentistes (circumstància que també es deu al fet que, si fem cas de les enquestes del CEO, hi ha més independentistes que mai).

Aquest era l'escenari electoral. Un escenari de sortida que, a més, va anar acompanyat de notícies que situaven el pinyol sobiranista de convergència al rovell de l'ou de la Generalitat, tot i que també és cert que l'ombra d'en Duran Lleida s'ha allargat moltíssim dins del Palau. Una ombra acostumada a bellugar-se per les entranyes de les Corts espanyoles. L'escenari governamental, doncs, també va quedar fixat: ja no era un espai sobiranista sinó que basculava entre dos pols.

Ara, sis mesos després, les municipals ens han situat en un tercer escenari: el de CiU pactant els pressupostos amb el PP, pactant la presidència de la tan desitjada Diputació de Barcelona a canvi de cedir dues vicepresidències al PP, afavorint l'alcaldia del PP més xenòfob a la tercera ciutat del país, Badalona, i pactant 33 alcaldies més on, si no fos per CiU, el PP no governaria.

Aquestes són les dades: cap altre partit ha pactat tanta governabilitat amb el PP, que gràcies a això ha abandonat la marginalitat política en què sempre s'havia mogut a Catalunya. Com sempre, això és bo o dolent en funció de qui s'ho mira. Però més enllà de la dialèctica política que justifica o desacredita els pactes, el que intriga és com gestionarà CiU aquesta responsabilitat.

Com s'ho farà el pinyol sobiranista de CiU per compartir camí no només amb en Duran ficat a Palau sinó sobretot havent de fer el camí agafats de la maneta amb el partit que ha dut l'Estatut al Constitucional, el partit que nega que Catalunya sigui una nació, el partit que atia la xenofòbia i que menteix sobre la immigració, la seguretat i el dèficit fiscal. En resum, el partit que ara fa quatre anys va dur Artur Mas al notari per jurar sagradament que no hi pactaria. Els populars contra qui va jurar Mas no han canviat gens ni mica. Qui ha canviat ha estat CiU. Per això, intentar donar coherència a tot això sabent que tens més vots independentistes que mai ha és tot un repte. Ho és per als convergents però sobretot ho és per al país!

En mans de qui estem?

David Bassa — Wed, 16 Mar 2011 06:00:00 +0100

Ja fa temps que és sabut que els polítics en realitat manen poc, que qui remena les cireres són els bancs (per això les caixes ja no són caixes) i les grans corporacions empresarials. Amb aquest miratge, doncs, ja hi comptem. Ja ho he dit més d’un cop: vivim a Màtrix. Però, ves per on, ja hi ens hem acostumat i la gran majoria fins i tot n’estan cofois. Per tant, cap problema.

Ara bé, el que darrerament em neguiteja és que ja ni tan sols es guardin les formes dins de Màtrix mateix. M’explico: si qui hem votat i investit de president és l’Artur Mas com és que qui mana en realitat és en Duran? Com és que l’home amb més poder del país és l’únic de la cúpula política vencedora que no ha de retre comptes davant del Parlament (seu de la sobirania del poble català, segons l’última moció aprovada per la cambra)?

En Duran no només és el responsable de la “diplomàcia” catalana –ara en mans d’antics servidors lleials d’Aznar-, no només és el responable de totes les negociacions bilaterals entre la Generalitat i l’Estat –per molt que ho vulguin dissimular convidant-hi la vicepresidenta “formada” en psicologia-, en Duran és molt més que tot això: és la D del triumvirat DFR: Duran, Fainé i Rosell.

Diuen que a Castella ja se’ls coneix per les sigles i que són els tres catalans que toquen més cuixa, els que més cops s’han reunit amb el president del govern de l’Estat, així com amb el Rei i amb els principals poders fàctics espanyols.

El que deia: ja no es guarden ni les formes. Fins ara, quan el president sortia i feia una declaració o anunciava una mesura, te l’escoltaves i miraves amb escepticisme però amb carinyo. Era allò de “encara que no tinguem país, si tanquem els ulls i ens ho creiem molt, molt, molt, al final el país es farà realitat”. Infantil? Doncs ben bé que ha funcionat fins ara! Però és que ara ja ni això. Ara quan surt el president, penses amb en Duran i tot el castell de cartes cau sorollosament. Res no és el que sembla perquè ja ni tan sols ho vol semblar!

I això no és tot, Màtrix encara és més recargolat. Perquè, per molt que les formes ja no tinguin cap valor, almenys el fons podria tenir sentit. Però no. Resulta que mentre aquests tres catalans tan poderosos es belluguen per les esferes més altes i ens planifiquen les nostres vides, això –ai las- també és mentida. Perquè les nostres vides les continuen planificant els de sempre.

L’últim exemple: Aena i Ibèria han decidit invertir 100 milions d’euros en una nova terminal de mercaderies per a l’aeroport de Madrid. Res a veure amb el tan demanat i necessitat Corredor Mediterrani. Res. Aquí continuarem veient passar el tren del progrés per la Meseta mentre nosaltres anem tancant empreses, engruixint les llistes de l’atur, pagant els dèficits dels altres, apujant els impostos, retallant drets i serveis, endeutant el govern i quedant internacionalment com uns mals gestors.

Davant d’això, hom no pot evitar preguntar-se quin sentit té tot plegat.

Políticament incorrecte

David Bassa — Tue, 08 Mar 2011 05:30:00 +0100

'Ja ens agradaria tenir una mica d’influència sobre TV3, respectant, òbviament, la professionalitat dels seus periodistes, però desgraciadament no és el cas'. Aquest és un dels últims laments d’en Josep Antoni Duran Lleida, president d’UDC, secretari general de CiU, president i portaveu del grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats i màxim responsable de les negociacions bilaterals entre la Generalitat i l’Estat.

Poca broma, doncs: un dels homes que toca més cuixa del país (per no dir l’home que en toca més) es lamenta de no tenir prou capacitat de control sobre la televisió pública. Ras i curt. Fins i tot arriba a gemegar que a la televisió pública espanyola el tracten millor, donant inconscientment –o potser conscientment- la raó a la seva paròdia polonesa, obsessionada sempre per fer les Espanyes.

Però tornem al tema: el control dels mitjans de comunicació. La sola verbalització de la frase ja fa venir esgarrifances de mal record. Però és el que hi ha: una crisi galopant que, encara que tothom sap qui l’ha provocada i qui se n’està beneficiant, ha esdevingut l’excusa perfecta per retallar a tort i a dret. Bé, diguem-ho clar: per retallar als torts i als drets que més 'molestin' al govern de torn.

Són temps difícils. Ja fa anys que alertem de l’enretirada moral i professional del periodisme, empesa per la precarietat contractual de molts mitjans i, també, per les onades constants i incansables que intenten polititzar els mitjans. Els exemples són constants: prohibicions explícites a les televisions per entrar als mítings, forçant els telenotícies a emetre imatges realitzades per les direccions dels partits; imposicions d’ordre i durada de temps de les notícies polítiques de campanya; rodes de premsa en què es prohibeix els periodistes fer cap pregunta (és a dir, fer la seva feina); compareixences en què els polítics –un cop prohibides les preguntes- arriben al cinisme de dir 'si vostès em pregunten tal, jo responc pasqual, si vostès em pregunte tal qual, jo responc tal pasqual'... En definitiva, la tendència és clara: no anem cap a la llibertat, anem cap al control perquè els polítics han interioritzat una definició pròpia del verb molestar. Per a ells, 'molestar' no vol dir destorbar, vol dir simplement no seguir-los la veta, no ser políticament correctes, vaja.

El gran Ramon Barnils, de qui aquests dies en recordem els deu anys de la seva mort, ho tenia clar: 'Els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI'. És per això que els polítics estan obsessionats a influir-los i dirigir-los. En definitiva, a controlar-los. I aquí, creieu-me, no hi ha cap partit que se’n salvi. No hi ha cap sigla lliure de pecat. Anem pel pedregar, però hi anem perquè ens hi empenyen per totes bandes i, a més, ara tenim la mala sort que els vents encara reforcen les empentes.

Arribats a aquest punt, no puc evitar recordar les paraules sempre políticament incorrectes del valent Barnils: 'La púrria que pretén passar per les nostres minories dirigents estava i està contra Vinyoli, viu o mort, perquè bevia. Una: la gent normal i corrent entén molt bé que Vinyoli begués, vista la púrria que duem lligada al coll. I dues: encara bevia poc'.

Barnils, com t’enyorem.

Divertim-nos fins a morir

David Bassa — Mon, 24 Jan 2011 06:00:00 +0100

Espanya ha tornat a tocar a sometent: Catalunya té la culpa del dèficit, del deute i del desprestigi d’Espanya. I espera’t... És el que té ser l’ase dels cops. Això és sabut, com també ho és que ens agrada ser cornuts i pagar el beure. Portem tres-cents anys fent-ho i, és clar, per molt que al principi fos imposat, al cap del temps t’hi acostumes –com tot en aquesta vida-, i al final arriba un moment en què no és que t’agradi del tot però ja no sabries viure d’una altra manera. Malaltís? Sí, molt, però és així. Aquí estem.

Amb tot, hi ha dies, hi ha moments en què els cops tenen tan poca solta que l’ase acaba fotent-li una cossa al bastoner. I tot apunta que s’estan rifant números per a la cossa... Perquè els arguments d’aquests dies –compartits pel govern i l’oposició estatals- són realment delirants.

Com pot, algú que té una estructura de govern sobredimensionada (que s’havia arribat a inventar un “ministeri de la igualtat”, convertint l’executiu en el més gruixut de la història: 17 ministeris!), amb ministeris sense competències (com els de cultura, educació i sanitat) però amb centenars de milers de funcionaris treballant-hi (Foment calcula que hi ha 500.000 funcionaris estatals que mantenen la plaça tot i no tenir feina perquè la que tenien ha estat transferida a les autonomies), com pot –deia- algú així acusar els altres de mala gestió? Com?

Per què s’atreveixen a insinuar que cal aprimar al Generalitat (arribant a parlar de tancar TV3 o l’IEC) i, en canvi, ningú s’ha plantejat mai tancar l’Instituto Cervantes, amb un pressupost de 104 M€ (que multiplica per deu el de l’IEC que, a més, només rep de l’Estat un milió anual, un!)?

Per què troben superflu tot allò referent a la nostra cultura i ningú –ningú!- es planteja eliminar el ministeri de Cultura, que té un pressupost anual de 870 M€ i cap competència exclusiva?

Com poden afirmar que no hi ha diners per al Corredor Mediterrani, l’eix econòmic que Europa demana des de fa sis anys i que ha aconseguit unir els empresaris valencians, catalans, murcians i andalusos, mentre despilfarren amb l’AVE?

Europa s’en fa creus: l’eix econòmic més important del sud del continent encara no té, en ple 2011, connexió directa amb França, no té ampla de via europeu, no té cap autopista gratuïta i només té una autovia que, en molts trams, és un d’un sol carril!

Europa no entén com pot ser que l’Estat espanyol s’hagi gastat 50.000 M€ per connectar Madrid amb totes les capitals de província mitjançant l’alta velocitat abans de connectar amb França. No ho entenen.

Els Estats Units no tenen alta velocitat, “perquè és massa cara” diuen. A França i Alemanya en tenen, però no arriben ni de bon tros als 4.000 quilòmetres de via ràpida construïts a l’Estat espanyol. Per això no entenen com han fet els números els espanyols si França i Alemanya pateixen per mantenir l’alta velocitat amb una ràtio de 42 passatgers per quilòmetre mentre a l’Estat espanyol van de sobrats amb una ràtio de tres passatgers per quilòmetre. No ho entenen.

Ningú no ho entén, però això als espanyols no els ha importat mai. Ja ho deia l’altre dia en González Pons: “Ser espanyol és una de les millors coses que et poden passar a la vida”. Són així. Al final, un dubta qui tenia més raó: si George Orwell, que temia que la veritat se’ns amagaria, o Aldous Huxley, que temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.

Per això, m’estimo més optar per la via Neil Postman: divertim-nos fins a morir, que és de les poques coses que pot fer un ase masegat.

La magnitud de la tragèdia

David Bassa — Wed, 15 Dec 2010 05:00:00 +0100

L’heroi del 2003, l’ull de poll dels serveis secrets espanyols, s’ha retingut quinze dies, dues setmanes justes, però finalment ha esclatat: tot és culpa dels seus successors. D’aquells que, tot i ser del mateix partit sempre s’han destacat per disparar-li sense treva en una mena de festival de 'foc amic'. Però les bales s’han acabat i a les trinxeres sona la trompeta de retirada. L’heroi, doncs, considera que li ha arribat l’hora de la revenja.
Curiosament, però, tot i ser un lletraferit empedreït no ha fet cas del refrany que diu que la venjança és un plat que se serveix fred. Ell l’ha deixat refredar quinze dies, però encara és tèbia, una mica fumejant i tot. Només així s’entén el rerefons desesperat de la nova crida tripartita, ara per a les espanyes. Una crida que genera un eco eixordador i frapant perquè per molt que afinis les orelles, no escoltes ni el més petit gest de resposta. Silenci. Eco.

Malgrat tot, ell hi insisteix impertèrritament en una escena que podríem descriure amb aquella frase-títol que Montserrat Roig va fer popular: 'Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida'. Una actitud desesperada que els seus companys-successors-enemics també han interioritzat, tot i que cadascú a la seva. Ell apunta a noves plataformes, l’altre implora el consell nacional i encara hi ha qui demana l’amor compassiu pels que se’n van. Està clar que en aquest partit hi ha un problema de falta d’amor.

Un problema que també deuen patir els altres grans derrotats de la batalla, encara que en aquest cas costi més de veure, perquè la seva tradició no és exhibicionista sinó tot el contrari. Davant l’abandonament de l’estimat electorat, ells fan el que han fet sempre davant de qualsevol adversitat: emmudir, tancar files i impedir que cap fulla es bellugui per molt fort que sigui l’huracà.

Per això, en aquest cas, més que un conflicte de desamors, sembla un problema d’incapacitat per voler veure la magnitud de la tragèdia, que diria en Quim Monzó. Una magnitud que sembla que ni veuen ni la volen veure. O sigui que la tragèdia pot agreujar-se i la cura complicar-se dramàticament. Alea iacta est, que deien els romans quan veien acostar-se l’Astèrix: la sort ja està llençada.

I ves per on, justament ara que estan delmats, abatuts i desorientats, la seva bèstia negra ha decidit plegar. El general Patton de les files guanyadores afirma que, un cop guanyada la guerra, el camp de batalla ja no l’estimula. Hi insisteixo: sort en tenen els derrotats perquè Patton es va fer cèlebre amb la sentència: 'Que Déu tingui pietat dels meus enemics, perquè jo no la tindré'. Al final, però, sembla que el general ha tingut un gest d’amor davant la magnitud de la tragèdia enemiga.

Sociovergència de facto

David Bassa — Fri, 03 Dec 2010 06:00:00 +0100

Artur Mas assegura que CiU governarà sola. Val d’acord. I el PSC assegura que no votarà la investidura d’Artur Mas. Val d’acord. Parole, parole, parole... Però res més. Perquè, diguin el que diguin, la sociovergència és un fet. Ho ha estat sempre: de les 93 lleis aprovades pel tripartit en els últims quatre anys, 58 ho han estat gràcies als vots -52- o l’abstenció -6- de CiU. El 60% de la legislatura, doncs, ha estat sociovergent. I això que dins del tripartit hi havia els ecosocialistes, l’autèntic ull de poll –aquest sí- dels convergents.

Si fins ara ha estat així, què no passarà ara amb una convergència crescuda i un partit socialista delmat i en franca retirada. 'Hi ha temes en què, efectivament, podem treballar de manera conjunta' afirmava el nou president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, després d’haver-se reunit amb Artur Mas. Clar i català.

Per no parlar del que han dit públicament des del superministre Rubalcaba fins al supertòtem González: 'Mà estesa'. Tot, doncs, indica que en aquesta nova legislatura la sociovergència pot arribar a quotes del 80 o 90%. Si això serà bo o dolent per al país, qui lo sà... No estem parlant de país, estem parlant de política.

Això sí, el daltabaix electoral del PSC ha sacsejat el tauler de joc i unes quantes fitxes han començat a caure en una dinàmica de dòmino que ningú no sap on s’acabarà. Per tant, la sociovergència no passarà pels socialistes catalans –que trigaran mesos, sinó anys, a retrobar el sentit de la seva existència- sinó pels socialistes espanyols. La via bona és la Duran-Rubalcaba. I aquí sí que alguns ja poden començar a intuir cap a on pot anar el país. O potser no. Perquè potser els socialistes espanyols cauen en barrina d’aquí a un any i mig. O potser no, i en Rubalcaba és el nou president espanyol. Però això no ho sabrem fins a la primavera del 2012. Sensació de bucle? Sensació de sucursalisme? És política. És poder. Res més.

Però tot això passa en un escenari econòmic terrorífic i amb un parlament més multicolor que mai. Dos factors que afegeixen molta, moltíssima incertesa. Per tant, siguin quines siguin les sensacions actuals, tranquils, que canviaran unes quantes vegades. De fet, no pararan de canviar, encara que sempre ho facin sota el sòlid paraigua de la sociovergència. Això sí.

Els blocs de la desafecció

David Bassa — Thu, 11 Nov 2010 09:00:00 +0100

Ja hi tornem a ser! Un cop més (i ja en són massa!) els partits demostren que per a ells les eleccions no són altra cosa que un terrible, sinistre i espantós abisme, al qual només gosen enfrontar-s’hi a través del control i la manipulació de la informació. Potser us sona exagerat, però si no partim d’aquesta premissa és impossible entendre la seva insistència tossuda en els blocs electorals.

M’explico: els blocs és com definim les notícies electorals dels partits amb representació parlamentària (ara sis): la notícia de CiU, la del PSC, la d’ERC, la del PPC, la d’ICV i la de C’s. Totes elles aplegades un únic bloc informatiu. Això sol ja és una perversió periodística perquè ens obliga a informar diàriament dels sis partits encara que algun o alguns d’ells no siguin notícia. Informació o propaganda?

Però és que la cosa no es queda aquí: els partits han aconseguit que la Junta Electoral ens obligui no només a informar en blocs tancats sinó a fer-ho en un temps proporcional al número de diputats: així si la notícia de CiU dura un minut, la d’ICV ha de durar vint segons. Conseqüència: si aquell dia CiU no ha sigut notícia, fas un minut de literatura i, per molt que aquell dia ICV hagi provocat tot un terrabastall, només en pots parlar durant vint segons. Informació o propaganda?

Però encara és pitjor: la Junta també ens obliga a informar per estricte ordre parlamentari. És a dir, que el bloc sempre ha de començar per CiU i acabar amb C’s. Aquesta és la perversió màxima, ja que molts dies es dóna la paradoxa que informes primer de la resposta a una acusació que no de l’acusació: comences explicant la resposta de Mas a una provocació de Puigcercós, que no expliques fins a la tercera notícia, després d’haver passat per un PSC que no té res a veure ni amb l’un ni l’altre.

Tot plegat converteix la informació política de la campanya electoral en un despropòsit absurd i delirant. Però així ho volen els partits. Tant és així, que ja estan buscant la forma jurídica per ampliar la imposició dels blocs als mitjans privats, ja que ara només afecta als mitjans públics. Tanta desconfiança amb el missatger només té una explicació: la seva inseguretat.

Encara hi hem de sumar la prohibició d’entrar amb càmeres als mítings, ja que els partits han decidit donar ells el senyal realitzat de televisió i, per tant, controlar totes les imatges dels mítings (evitant ensenyar les cadires buides o la gent badallant i ensenyant sempre l’eufòria i l’entusiasme). Informació o propaganda?

Afegim-hi aquí el costum cada cop més estès de convocar rodes de premsa sense dret a fer preguntes, o sigui tot un oxímoron. I sumem-hi la inexistència (per manca de voluntat dels partits) d’una llei electoral, i la inexistència (per manca de voluntat dels partits) de llistes obertes.

Comptat i debatut, el resultat final és que tota la informació política està, ara mateix i aquí, en fals. Estem en un punt en què es pot afirmar amb tota contundència que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. I encara gosen culpar el Polònia en particular i/o els periodistes en general de la desafecció ciutadana. Per favor! Si després de tant despropòsit, encara hi ha un 50% del cens que va a votar ho poden considerar realment un autèntic miracle!

Subhasta moguda

David Bassa — Wed, 20 Oct 2010 12:10:00 +0200

Aquesta setmana s’inaugura l’exposició Mou-te pels quiets, un recull de fotografies d’en Jordi Ribó que tenen, totes elles, data de caducitat: seran subhastades el 6 de novembre. I, tot i que pot semblar estrany, la veritat és aquesta: jo, que no he anat mai a cap subhasta, ara que som en plena crisi resulta que friso per participar en aquesta. Però és que no parlo d’una subhasta qualsevol en què s’hi apleguen postors opulents amb ganes d’enriquir el seu patrimoni especulant amb l’art. No. Jo parlo d’una subhasta ben diferent. Hi haurà obres d’art, sí; hi haurà postors, sí; hi haurà diners, sí; i espero i desitjo que hi hagi molt d’enrenou, sí. Però no hi haurà cap objectiu especulatiu. Cap ni un.

Ben al contrari. La subhasta de què parlo, la que es farà el sis de novembre a Roca Umbert, només tindrà un únic beneficiari: Nexe Fundació, l’escola d’en Llullu, el fill d’en Màrius Serra, que ens va deixar ara fa una mica més d’un any. Ens va deixar poc després, molt poc després, del macro-concert Mou-te pels quiets que va aconseguir empetitir l’Auditori de Barcelona.

Jo no vaig arribar a conèixer en Llullu, però sí que conec en Màrius i, sobretot, en Jordi. Aquests dies m’ha vingut al cap la cara d’en Jordi explicant-me que en Màrius li havia demanat que volia veure córrer el seu fill. Córrer? Li vaig preguntar jo. Sí, sí, vol que el retrati corrent. I com ho faràs? Vaig insistir. I aleshores, amb els ulls espurnosos, va començar a explicar-me tot el que tenia pensat per tal d’aconseguir una sessió fotogràfica fantàstica en el sentit més literal del terme, ja que en Llullu només podria córrer en fantasia. El resultat final va ser espectacular, tant, que en Màrius va posar-lo al bell mig del llibre Quiet en què el mestre de les paraules es despulla tendrament però també dolorosament per explicar-nos com viu el pare d’un fill amb una encefalopatia greu.

La veritat és que la impressió que fa la seqüència fotografiada per en Jordi era i és molt forta. És impossible restar impassible veient córrer en Llullu mentre llegeixes el llibre. D’aquell trasbals va sorgir el concert Mou-te pels quiets, en què en Llullu va córrer davant de tot l’auditori, mentre en Sergi López rellegia el llibre, en Pau Riba cantava L’home estàtic, els Gossos interpretaven Corren, en Pep Bou bombollejava i fins a una trentena d’artistes de primera línia s’implicaven en una causa que en Màrius ha aconseguit que tots ens fem nostra.

Tant és així que en Jordi va decidir afegir encara més imatges a les paraules del gran verbívor: tots els artistes que sortien a l’escenari apareixien també a la pantalla gegant de l’auditori retratats, cadascú en el seu ambient, però tots ells en cadira de rodes. I, un cop més, el trasbals va ser gran. Tant que les fotos es van convertir en exposició itinerant perquè la veritat és que són autèntiques obres d’art, fetes a trenc d’alba i totes elles pensades i buscades. Al més pur estil Ribó, vaja!

Tot aquest periple l’explico perquè sense aquest llarg viatge no s’entén la magnitud emocional de la subhasta que es farà a Roca Umbert d’aquí a un mes i mig. Hi seran tots els protagonistes, des del mallorquí al londinenc passant per tots els racons del país. Podria ara recitar el llarg llistat d’estrelles catalanes que ompliran la nau 'Dents de Serra' de can Roca Umbert, però no ho faré. Perquè l’important el dia 6 no seran els noms, l’important és el sentiment que ha unit, uneix i unirà no només tots els retratats sinó els seus respectius entorns i tots aquells que hem viscut algun dels molts moments d’aquest llarg viatge que culminarà a Granollers, on també va començar.

I com qualsevol culminació, com més grossa sigui, millor. Per això aquest cop els termes subhasta i crisi no són antagònics sinó tot el contrari. Perquè, com molt bé diu en Màrius, 'per als quiets la crisi és permanent'. Una sentència digna del més gran dels verbívors, del mag de les paraules, del mestre de les lletres, d’aquell que ha fet trontollar la dita que 'una imatge val més que mil paraules'. Perquè mil paraules d’en Màrius podrien ofegar moltíssimes imatges. Moltíssimes sí, però no totes: en Jordi ho ha tornat a demostrar. Tot plegat és com una gran paradoxa que va i ve constantment: de les paraules a les imatges, de les imatges a les paraules, però sempre amb en Llullu al centre, sempre amb l’ànima bategant.

En començar he dit que la subhasta tenia un únic beneficiari. Disculpeu, m’he equivocat. Els beneficiats serem tots!

Entre amenaces i brindis

David Bassa — Wed, 06 Oct 2010 16:21:00 +0200

Al carrer Nicaragua diuen que la cosa no va amb ells, que és un tema del ministeri. I al ministeri diuen que és un lapsus sense més. Glups. I, mentrestant, des del saló de les nou banderes del carrer Còrsega miren cap a una altra banda tot xiulant. Més glups. El pati està remogut, nerviós i enrarit.
D’una banda, el número tres de la candidatura del PSC i alhora ministre del govern espanyol amenaça, a Barcelona i en català, que “potser sí que ens podem desconnectar del mercat espanyol, encara que d’una manera traumàtica. Que ningú es pensi que les coses [amb pausa dramàtica] seran `pacíficas´ [en espanyol]”. Pam. Ja l’ha dita i ben grossa. Però hi insisteixo, al seu partit diuen que tot i ser el número tres de la llista no té res a veure amb ells. I al ministeri, hi torno, no els sembla que sigui tan greu.

No dubto de la sinceritat del ministeri. Ben al contrari, la seva naturalitat és el que esgarrifa perquè demostra que la pluja fina (no la d’en Carod sinó la de la Brunete) ha quallat. Tant és així que el que fa deu anys només gosava dir en Jiménez Losantos ara ja ho diu tot un ministre que, a més –i això sí que ja és de traca i mocador- és el número tres de la candidatura del PSC a la presidència de la Generalitat. Poca broma, molt poca broma!
Perquè, com diu en Matthew Tree, que ha estudiat els processos comunicatius de formació de l’odi ètnic a l’antiga Iugoslàvia, la diferència entre els missatges serbis dels anys vuitanta i els missatges espanyols dels anys dos mil és zero. No n’hi ha!. Malgrat això, sembla força clar que a aquestes alçades i en aquestes latituds ningú permetria una invasió amb tancs i míssils a l’estil txèknic. Però és preocupant que ens haguem acostumat tant a escoltar amenaces, insults i mentides que ja ni ens immutem. I això ni és saludable per a nosaltres ni és bo per a cap democràcia.

Això sí, mentrestant, al carrer Còrsega van posant banderes i van prometent un concert econòmic impossible alhora que es declaren favorables a exercir el dret a decidir, tot i que ni ara ni per a decidir-ho tot, no fos cas. Costa d’entendre aquesta insistència en la promesa del concert quan, llegint l’última sentència del TC sobre l’Estatut, queda clar que qualsevol canvi en el sistema de finançament ha de passar per les Corts i pel Consell de Política Fiscal i Financera. Dos òrgans on la coincidència del PP i el PSOE a l’hora de votar contra Catalunya està fora de qualsevol dubte. Però per acabar de reblar el clau (que no calia), ara el president del Banc d’Espanya crida al tancament de files “per controlar d’aprop les economies autonòmiques”. I aquest tampoc fa broma.
Mentre ells amenacen i menteixen, nosaltres anem brindant al sol. Sempre hem fet gala de tenir un sentit de l’humor molt britànic. Però tampoc cal que ens passem perquè en Mr. Bean al final sempre se la fot.

Contes de fades

David Bassa — Tue, 28 Sep 2010 16:32:00 +0200

Els creadors d’opinió del socialisme català (és una definició, no un concepte) fa temps que van de bòlit intentant demonitzar la més que probable alternança política del pròxim govern de la Generalitat. Primer va ser en Josep Ramoneda, afirmant que “tornaran els de sempre” perquè “s’ha posat fi a aquest govern tripartit de xarnegos i menestrals”. Impagable! Després ha estat en Javier Cercas, qui ha insistit que “tornaran els de sempre” perquè “del que es tracta és de recuperar el poder i arrelar en ell per sempre”, ja que la federació que ve “no té dos cors, només en té un: el cor del poder”. Insuperable!

És realment fascinant que a aquestes alçades del partit, a finals del 2010 i després de trenta anys de monarquisme parlamentari, encara hi hagi “intel·lectuals” que no s’enrojolin explicant contes de fades amb pretensions de ser reflexions polítiques per a adults. Fascinant! Afirmar que el tripatit ha estat un govern dels xarnegos i dels menestrals té molt de mèrit perquè ja em direu què tenen de xarnego i de menestral els Maragall o els Nadal, per citar només dos dels creadors del tripartit. I que consti que no entro ni entraré en qüestions patrimonials i empresarials, que aquí el tema ja seria de traca i mocador.

Però encara és més fascinant l’afirmació que “CiU només té un cor, el cor del poder”. Com es pot afirmar això quan el PSC porta trenta anys governant la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i tots els ajuntaments més importants del país? No hi ha cap partit que no tingui fam de poder, però si algun ha demostrat ser altament resistent a abandonar-lo o cedir-lo és precisament el socialista.
Potser ja n’hi ha prou de creure’s que una etiqueta presa durant l’anomenada Transició pot donar dret de cuixa at eternum. Però res, tu, que els Reis vénen d’Orient, els fills de París, el Tió menja, beu i caga, i totes les besties grosses són bous. Perquè és clar, que el gurú de la progressia i el socialisme hispànic sigui amic i assessor del segon home més ric del planeta no suposa cap contradicció. Cap ni una.

Ja fa molt de temps que estic convençut que vivim a Matrix i que, malauradament, la majoria de nosaltres hi estem acomodats i resignats. Però, ai las, a veure si a força de llegir i escoltar bestieses al final voldrem despertar-nos!

Per què callen?

David Bassa — Wed, 14 Jul 2010 05:00:00 +0200

La coincidència de la manifestació independentista més gran de la nostra història amb la celebració de la victòria esportiva més gran de la història espanyola ens ha tornat a posar a l'ull de l'huracà. En només vint-i-quatre hores hem passat de les estelades a les 'rojigualdes', paradoxa que ha estimulat els tan suats discursos de la Catalunya real. Ai las! La capritxosa realitat... Qui la coneix? Qui la sap? Què és real? La realitat no existeix perquè Catalunya és Màtrix.

M'explico: si la selecció espanyola no s'hagués classificat per al Mundial, no hauríem vist ni una sola 'rojigualda' en tot l'estiu. Ni una. I aquesta seria la realitat. De la mateixa manera que si el TC no s'hagués desbocat amb una sentència que ens condemna com a poble, no hi hagués hagut un milió i mig de catalans cridant "independència". I també aquesta seria la realitat. Per tant, no cal perdre temps discutint quina Catalunya és més real. Totes ho són i unes ho són més que unes altres segons el moment i segons l'estímul. I també, és clar, segons els ulls que la miren.

I aquí entro en l'apartat que cada dia em neguiteja més: el de la manipulació informativa. No la d'Intereconomía, Libertad Digital o mitjans o programes de l'estil, perquè aquests són tan barroers que la veritat és que no em fan ni fred ni calor (tot i que és innegable que també contribueixen a estimular i crear realitats, per molt marcianes que ens puguin semblar). Però no. Parlo dels mitjans de comunicació d'àmbit estatal: Televisió Espanyola, Telecinco, Antena 3, Cuatro, El Mundo, l'Abc, La Razón, El País... Dels grans mitjans espanyols, vaja.

Per què tots ells callen quan els seguidors de 'la roja' cremen senyeres, contenidors, arbres o cotxes? Per què no parlen de les agressions patides per alguns periodistes? Per què silencien els insults a Catalunya i als catalans? Només en algun d'aquests mitjans s'ha fet alguna petita ressenya dels aldarulls de Barcelona, que per la seva magnitud (més de setanta ferits i més de vint detinguts) no han gosat amagar. Però res més: la resta d'aldarulls, atacs i cremes, no surten enlloc. Tot és alegria, banderes i eufòria.

I això, a part de ser una falta deontològica gravíssima és, sobretot, un símptoma dels temps que estem vivint: una època en què els mitjans i els periodistes ja no només prenen partit sinó que s'han convertit en soldats d'una causa, per sobre del deure professional. Mala peça al teler.

Amb aquest panorama, el xoc de realitats cada cop serà més marcià. Us imagineu que dirien aquests mateixos mitjans si els agredits fossin periodistes seus durant la celebració d'una victòria de la selecció catalana? Està clar que la realitat, per sorollosa que sigui en un moment i lloc determinat, sempre és vista i explicada amb intenció. Però fins ara havíem consensuat límits, establerts als codis deontològics. Uns límits que s'han esberlat amb un objectiu que no deixa gaire marge al dubte: han premut l'accelerador per mirar d'amotllar la realitat canviant a la seva idea de 'realitat' fixa i indissoluble. És per això que callen quan la realitat no s'ajusta a la seva idea i eixorden quan s'hi acosta. Ni periodisme ni política, però tampoc literatura. Una farsa. Però una farsa amb intencions profundes i greus. Poca broma. Molt poca broma.

Laboratori esgotat

David Bassa — Tue, 06 Jul 2010 05:00:00 +0200

Catalunya té una tendència innata a fer de laboratori sociopolític. Innata i irrefrenable. Al segle XI, el país va ser el primer d'Occident a exportar el federalisme polític i econòmic: tot l'imperi català era federal i per això -a banda de l'Alguer- no queda cap vestigi lingüístic i cultural d'una Mediterrània plena de senyeres. Ben al contrari del que va passar amb la resta d'imperis de l'època i posteriors. Els catalans, obrint camí. De la mateixa manera, el 1714 Catalunya va ser el taulell d'escacs de la primera gran guerra continental que enfrontava la vella i la nova Europa. I com sempre passa amb els taulells, al final ens vam quedar sols i desemparats. Això sí, vam marcar el camí que acabaria, setanta anys després, amb el final de l'antic règim. Però el preu va ser alt, altíssim!

Malgrat tot, el 1976 Catalunya hi va tornar. Havia patit una guerra cruel i despietada (culminada amb l'afusellament del president de la Generalitat) i quaranta anys de dictadura d'extermini, però Catalunya hi va tornar. I, com si res no hagués passat, va encapçalar el procés de la transició espanyola. El resultat és que tota l'estructura actual de l'Estat espanyol només s'explica en clau catalana: si no haguéssim exigit la restauració de la Generalitat, avui no hi hauria disset autonomies. Però, un cop més, el preu va ser altíssim.

Podria omplir planes i planes del devessall de moments històrics en què el país s'ha sacrificat per obrir camí. Fins ara. Perquè ara, a mig 2010, el camí s'ha acabat. Així ho afirmen els principals dirigents i líders polítics espanyols, siguin d'esquerres o de dretes. Per tant, així és: el camí s'ha acabat. Parada final o, com diu Zapatero, "objectiu aconseguit".

Tot i això, el nostre ADN de laboratori és dur i tossut. Per això, mentre mig país està desconcertat i desassossegat pel fet que, així de cop i volta, se'ns hagi posat l'estació final allà on tothom es pensava que hi havia una parada a mig camí, l'altre mig està gaudint d'allò més amb 'la roja'. I no pretenc ser frívol. Ben al contrari: 'la roja' exemplifica clarament la paradoxa espanyola. M'explico: la selecció espanyola simbolitza l'essència pàtria, el caràcter, la força i tota la pesca que vulgueu afegir-hi a la hispanitat. Però, paradoxalment, si 'la roja' és sinònim de victòria i glòria és perquè qui la condueix i lidera són els jugadors catalans: tots els gols passen per les botes d'en Xavi, en Cesc, en Piqué i en Busquets. I encara més: l'estratègia de 'la roja' culmina amb uns quants jugadors més del Barça que, tot i no ser catalans, han estat formats a casa, com Iniesta o Pedro.

Però, ai las, això que podria enorgullir-nos a plaer ens suposa un dubte esquizofrènic digne d'estudi. No és culpa nostra, és la conseqüència del fet que durant els nostres últims tres segles no hem fet altra cosa que estirar del carro alhora que, durant els nostres últims tres segles, no ens han dit altra cosa que cul d'olla. Potser ha arribat l'hora de mirar-nos fixament al mirall, aguantant-nos la mirada i, encara que sigui dolorós i trist, assumir que el laboratori ja no dóna més de sí.

En què se'ls han gastat?

David Bassa — Wed, 09 Jun 2010 05:00:00 +0200

En què se'ls han gastat? Aquesta és la pregunta que es fa el diari Le Soir a l'hora d'analitzar el forat econòmic espanyol. En què s'han gastat els més de 125.000 milions d'euros que la Unió Europea ha donat a l'Estat espanyol en els últims vint anys? Una pregunta directa i clara que topa amb un silenci espès i avergonyit.

Els belgues es pregunten com pot ser que, a mitjans del 2010, l'Estat espanyol encara no tingui cap via d'ample europeu i que, per tant, tots els trens s'hagin d'aturar a la Jonquera. Per connectar Europa, doncs, no han servit els 125.000 milions d'euros. Tocat. Això sí -continuen els belgues-, l'Estat espanyol s'ha gastat grans xifres en connectar Madrid amb una bona colla de ciutats en una estructura radial que no té cap sentit econòmic ni cap objectiu empresarial sinó que respon simplement a "una estratègia nacionalista". Tocat i enfonsat. Us recordeu d'allò que va dir la Maleni: "Lligarem la unitat d'Espanya amb cables d'acer gràcies a l'AVE". No em direu que no la claven els belgues!

Però no es queden aquí: segons els economistes flamencs, la ràtio de passatgers dels trens de l'Alta Velocitat Espanyola no arriba ni a la meitat de la ràtio belga i francesa, situació que converteix el sistema AVE en "insostenible". Encara més tocat i enfonsat. Tot plegat serveix als belgues per sentenciar que allò que tan ufanament s'havia autobatejat com "el miracle espanyol", que trepitjava els francesos i atrapava els alemanys, ha resultat ser un bluf. Un núvol de fum que s'ha polit 125.000 milions d'euros amb una alegria que espanta als europeus del nord.

Però és que vist des de dins, les maneres del 'tarannà' del govern espanyol encara fan més por: quan tot el sud d'Europa fa anys que reclama el corredor mediterrani, una via ferroviària d'ample europeu que connecti tots els ports, el govern espanyol no en fa cas i prioritza el corredor central. És a dir, que malgrat que totes les mercaderies -totes!- ens arribin per mar, l'Estat espanyol ha decidit que el més assenyat, comercial i pràctic és connectar Algecires amb Madrid, Saragossa i França, travessant els amples Pirineus centrals. No hi fa res que els ports més importants del sud siguin, a part del d'Algecires, els de Barcelona, Tarragona i València. No hi fa res que tots els economistes europeus afirmin que deixar sense connexió ferroviària la costa mediterrània i, en canvi, connectar Madrid, no té cap sentit. No hi fa res! L'Estat espanyol és així.

Estrenar l'alta velocitat per connectar Madrid amb Sevilla ja va ser tota una declaració de principis. Era evident que feia falta "para que los señoritos vayan de fin de semana", en paraules de l'aleshores vicepresident del govern espanyol, Alfonso Guerra (el del ribot: sí, encara hi és). A Europa mai no els ha interessat gaire ni els senyorets ni les unitats pàtries lligades amb cables d'acer. Però com que els números sortien, feien la vista grossa. Ara, però, el núvol s'ha esvaït i tot Europa ha vist que el rei va despullat. O això o, com diu el president del govern espanyol, "tot plegat és fruit d'una conspiració". Si el Quixot aixequés el cap...