http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/ Wed, 14 Jul 2010 05:00:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1181/per-que-callen http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1181/per-que-callen Wed, 14 Jul 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1181/per-que-callen Màtrix.

M'explico: si la selecció espanyola no s'hagués classificat per al Mundial, no hauríem vist ni una sola 'rojigualda' en tot l'estiu. Ni una. I aquesta seria la realitat. De la mateixa manera que si el TC no s'hagués desbocat amb una sentència que ens condemna com a poble, no hi hagués hagut un milió i mig de catalans cridant "independència". I també aquesta seria la realitat. Per tant, no cal perdre temps discutint quina Catalunya és més real. Totes ho són i unes ho són més que unes altres segons el moment i segons l'estímul. I també, és clar, segons els ulls que la miren.

I aquí entro en l'apartat que cada dia em neguiteja més: el de la manipulació informativa. No la d'Intereconomía, Libertad Digital o mitjans o programes de l'estil, perquè aquests són tan barroers que la veritat és que no em fan ni fred ni calor (tot i que és innegable que també contribueixen a estimular i crear realitats, per molt marcianes que ens puguin semblar). Però no. Parlo dels mitjans de comunicació d'àmbit estatal: Televisió Espanyola, Telecinco, Antena 3, Cuatro, El Mundo, l'Abc, La Razón, El País... Dels grans mitjans espanyols, vaja.

Per què tots ells callen quan els seguidors de 'la roja' cremen senyeres, contenidors, arbres o cotxes? Per què no parlen de les agressions patides per alguns periodistes? Per què silencien els insults a Catalunya i als catalans? Només en algun d'aquests mitjans s'ha fet alguna petita ressenya dels aldarulls de Barcelona, que per la seva magnitud (més de setanta ferits i més de vint detinguts) no han gosat amagar. Però res més: la resta d'aldarulls, atacs i cremes, no surten enlloc. Tot és alegria, banderes i eufòria.

I això, a part de ser una falta deontològica gravíssima és, sobretot, un símptoma dels temps que estem vivint: una època en què els mitjans i els periodistes ja no només prenen partit sinó que s'han convertit en soldats d'una causa, per sobre del deure professional. Mala peça al teler.

Amb aquest panorama, el xoc de realitats cada cop serà més marcià. Us imagineu que dirien aquests mateixos mitjans si els agredits fossin periodistes seus durant la celebració d'una victòria de la selecció catalana? Està clar que la realitat, per sorollosa que sigui en un moment i lloc determinat, sempre és vista i explicada amb intenció. Però fins ara havíem consensuat límits, establerts als codis deontològics. Uns límits que s'han esberlat amb un objectiu que no deixa gaire marge al dubte: han premut l'accelerador per mirar d'amotllar la realitat canviant a la seva idea de 'realitat' fixa i indissoluble. És per això que callen quan la realitat no s'ajusta a la seva idea i eixorden quan s'hi acosta. Ni periodisme ni política, però tampoc literatura. Una farsa. Però una farsa amb intencions profundes i greus. Poca broma. Molt poca broma.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1178/laboratori-esgotat http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1178/laboratori-esgotat Tue, 06 Jul 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1178/laboratori-esgotat
Malgrat tot, el 1976 Catalunya hi va tornar. Havia patit una guerra cruel i despietada (culminada amb l'afusellament del president de la Generalitat) i quaranta anys de dictadura d'extermini, però Catalunya hi va tornar. I, com si res no hagués passat, va encapçalar el procés de la transició espanyola. El resultat és que tota l'estructura actual de l'Estat espanyol només s'explica en clau catalana: si no haguéssim exigit la restauració de la Generalitat, avui no hi hauria disset autonomies. Però, un cop més, el preu va ser altíssim.

Podria omplir planes i planes del devessall de moments històrics en què el país s'ha sacrificat per obrir camí. Fins ara. Perquè ara, a mig 2010, el camí s'ha acabat. Així ho afirmen els principals dirigents i líders polítics espanyols, siguin d'esquerres o de dretes. Per tant, així és: el camí s'ha acabat. Parada final o, com diu Zapatero, "objectiu aconseguit".

Tot i això, el nostre ADN de laboratori és dur i tossut. Per això, mentre mig país està desconcertat i desassossegat pel fet que, així de cop i volta, se'ns hagi posat l'estació final allà on tothom es pensava que hi havia una parada a mig camí, l'altre mig està gaudint d'allò més amb 'la roja'. I no pretenc ser frívol. Ben al contrari: 'la roja' exemplifica clarament la paradoxa espanyola. M'explico: la selecció espanyola simbolitza l'essència pàtria, el caràcter, la força i tota la pesca que vulgueu afegir-hi a la hispanitat. Però, paradoxalment, si 'la roja' és sinònim de victòria i glòria és perquè qui la condueix i lidera són els jugadors catalans: tots els gols passen per les botes d'en Xavi, en Cesc, en Piqué i en Busquets. I encara més: l'estratègia de 'la roja' culmina amb uns quants jugadors més del Barça que, tot i no ser catalans, han estat formats a casa, com Iniesta o Pedro.

Però, ai las, això que podria enorgullir-nos a plaer ens suposa un dubte esquizofrènic digne d'estudi. No és culpa nostra, és la conseqüència del fet que durant els nostres últims tres segles no hem fet altra cosa que estirar del carro alhora que, durant els nostres últims tres segles, no ens han dit altra cosa que cul d'olla. Potser ha arribat l'hora de mirar-nos fixament al mirall, aguantant-nos la mirada i, encara que sigui dolorós i trist, assumir que el laboratori ja no dóna més de sí.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1167/en-que-sels-han-gastat http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1167/en-que-sels-han-gastat Wed, 09 Jun 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1167/en-que-sels-han-gastat Le Soir a l'hora d'analitzar el forat econòmic espanyol. En què s'han gastat els més de 125.000 milions d'euros que la Unió Europea ha donat a l'Estat espanyol en els últims vint anys? Una pregunta directa i clara que topa amb un silenci espès i avergonyit.

Els belgues es pregunten com pot ser que, a mitjans del 2010, l'Estat espanyol encara no tingui cap via d'ample europeu i que, per tant, tots els trens s'hagin d'aturar a la Jonquera. Per connectar Europa, doncs, no han servit els 125.000 milions d'euros. Tocat. Això sí -continuen els belgues-, l'Estat espanyol s'ha gastat grans xifres en connectar Madrid amb una bona colla de ciutats en una estructura radial que no té cap sentit econòmic ni cap objectiu empresarial sinó que respon simplement a "una estratègia nacionalista". Tocat i enfonsat. Us recordeu d'allò que va dir la Maleni: "Lligarem la unitat d'Espanya amb cables d'acer gràcies a l'AVE". No em direu que no la claven els belgues!

Però no es queden aquí: segons els economistes flamencs, la ràtio de passatgers dels trens de l'Alta Velocitat Espanyola no arriba ni a la meitat de la ràtio belga i francesa, situació que converteix el sistema AVE en "insostenible". Encara més tocat i enfonsat. Tot plegat serveix als belgues per sentenciar que allò que tan ufanament s'havia autobatejat com "el miracle espanyol", que trepitjava els francesos i atrapava els alemanys, ha resultat ser un bluf. Un núvol de fum que s'ha polit 125.000 milions d'euros amb una alegria que espanta als europeus del nord.

Però és que vist des de dins, les maneres del 'tarannà' del govern espanyol encara fan més por: quan tot el sud d'Europa fa anys que reclama el corredor mediterrani, una via ferroviària d'ample europeu que connecti tots els ports, el govern espanyol no en fa cas i prioritza el corredor central. És a dir, que malgrat que totes les mercaderies -totes!- ens arribin per mar, l'Estat espanyol ha decidit que el més assenyat, comercial i pràctic és connectar Algecires amb Madrid, Saragossa i França, travessant els amples Pirineus centrals. No hi fa res que els ports més importants del sud siguin, a part del d'Algecires, els de Barcelona, Tarragona i València. No hi fa res que tots els economistes europeus afirmin que deixar sense connexió ferroviària la costa mediterrània i, en canvi, connectar Madrid, no té cap sentit. No hi fa res! L'Estat espanyol és així.

Estrenar l'alta velocitat per connectar Madrid amb Sevilla ja va ser tota una declaració de principis. Era evident que feia falta "para que los señoritos vayan de fin de semana", en paraules de l'aleshores vicepresident del govern espanyol, Alfonso Guerra (el del ribot: sí, encara hi és). A Europa mai no els ha interessat gaire ni els senyorets ni les unitats pàtries lligades amb cables d'acer. Però com que els números sortien, feien la vista grossa. Ara, però, el núvol s'ha esvaït i tot Europa ha vist que el rei va despullat. O això o, com diu el president del govern espanyol, "tot plegat és fruit d'una conspiració". Si el Quixot aixequés el cap...
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1140/engolit-pels-seus-monstres http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1140/engolit-pels-seus-monstres Wed, 21 Apr 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1140/engolit-pels-seus-monstres
També és Garzón qui va tancar el diari Egin, la ràdio Egin Irratia i la revista Ardi Beltza. Tancaments, tots ells, que l'última sentència absolutòria del cas Egunkaria qüestiona de ple en dir que "el tancament provisional d'un mitjà de comunicació és de difícil encaix en el nostre ordenament jurídic (...) La seva suspensió temporal no té cobertura constitucional directa". El jutge Gómez Bermúdez deixa clar, doncs, que no només tancar Egunkaria, sinó que tancar qualsevol mitjà de comunicació no s'adiu amb la llei. I això és el que va fer Garzón el 1998 i el 2001 en dues operacions que el Tribunal Suprem va anul·lar onze anys més tard, el 2009. Bermúdez, doncs, no només fot un calvot al jutge Del Olmo, sinó que també tomba per terra tota l'anomenada 'doctrina Garzón', la que pregonava que tot és ETA, fins i tot les ikastoles.

Si a això hi afegim els nombrosos errors de forma comesos per Garzón en uns quants dels moltíssims macro-sumaris oberts per ell, ja fos per excés de feina o per absència laboral (com quan el 1993 va abandonar l'Audiència Nacional per anar a les llistes del PSOE), el resultat no s'adiu gaire amb les proclames, els manifestos i les pancartes d'aquests dies.

Però el més graciós del cas és que Garzón, al final, està sent víctima dels seus propis monstres. Ell, que va anar a les llistes del PSOE però que després va obrir el sumari dels GAL com a revenja per no haver estat ministre, ara està sent imputat per un jutge de la corda sociata, amb el suport de la vella guàrdia felipista. I no només això: ell, que va ser qui va il·legalitzar Batasuna i la majoria de sigles hereves, aplicant la Llei de Partits, ara és víctima d'un partit, la Falange Espanyola, que en qualsevol altre país seria il·legal de fa anys, però que a l'Estat espanyol mai ningú no hi ha pensat. Ja ho diu la saviesa popular: tal faràs, tal trobaràs.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1118/perpinya-es-matrix http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1118/perpinya-es-matrix Thu, 18 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1118/perpinya-es-matrix Matrix. Allà, per fer-ho cinematogràfic, els responsables de fer-nos beure a galet una realitat que no és són unes màquines despietades que mantenen els humans adormits mentre els xuclen l'energia. Els fan servir de piles, vaja. No us sona de res això de sentir-nos usats com a piles per a l'energia d'algú altre? A veure què us sembla aquesta frase: "Doneu als catalans un fantasma d'independència i la província serà pacificada ben aviat". Ho va dir el comissari Hubert de Beaumont-Brivazac en un informe del 1813 adreçat al ministre de la policia general de l'imperi francès. S'ha de reconèixer que la va clavar!

De fet, som allà mateix. I ara són molts els qui pensen que l'autonomia no és res més que un fantasma que només serveix per distreure'ns i adormir-nos mentre ens utilitzen. Però Matrix no té només una lectura política. De fet, tot el que passa pot ser interpretat en clau dual: la realitat que creiem viure i la realitat que els poders volen que creguem que vivim. Per exemple, l'apagada de la nevada. Aquests dies, una setmana després del desastre, els responsables han començat a aparèixer a la televisió per "donar explicacions". I quines han estat: que la nevada del dia d'autos "no va ser una nevada normal, va ser una catàstrofe perquè la neu que va caure a Girona era molt més líquida del normal i, per tant, s'agafava més i en glaçar, ho va trencar tot". Així de clar i català ho diu el director general d'Endesa a Catalunya, Josep Maria Rovira.

Una catàstrofe! Així, si cola, jurídicament quedaran exempts de cap responsabilitat perquè les catàstrofes (que habitualment són terratrèmols, tsunamis, inundacions o allaus, però no nevades d'una tarda i d'un pam de neu) superen el contracte de manteniment del servei que tenen signat. Però, ai las, resulta que un cop passada la Jonquera, a la Catalunya Nord no ha caigut cap torre ni els ha marxat la llum. Com s'explica? Potser ara descobrirem que els núvols deixen caure una neu diferent en funció de les fronteres. Cosa insòlita i digna d'estudi meteorològic. O potser, simplement, és que Perpinyà és Matrix i no ho sabíem. Allà viuen enganyats, aliens a la realitat, que només pot ser catastròfica i caòtica. Quan les coses funcionen bé no pot ser altra cosa que un miratge. Però si Perpinyà és Matrix, em sap greu Morfeu, però jo vull viure a Matrix.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1072/contra-lamnesia http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1072/contra-lamnesia Wed, 13 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1072/contra-lamnesia Resistence va començar als Pirineus?).

Darrerament algunes pel·lícules han començat a tocar el tema dels maquis, ni que sigui tangencialment -com a El laberinto del fauno, per exemple-; però si avui preguntem a qualsevol marrec què va ser el maquis, respondrà arronsant les espatlles i fent una ganyota. I això no és de rebut. No ho hauria de ser. És evident que l'Estat espanyol és una entelèquia insòlita en la geopolítica mundial. Dels tres grans estats feixistes europeus, és l'únic que encara avui manté -amb diner públic!- no només polítics d'origen dictatorial, sinó fundacions, mausoleus i monuments a la dictadura. Una entelèquia insòlita que només és possible en societats volgudament amnèsiques com la nostra.

Però sembla que l'amnèsia comença a esquerdar-se i aquest 2010 Sant Celoni ha obert una nova via, la del recordatori en viu, resseguint físicament els darrers i tràgics instants d'un lluitador que, fins ara, ha estat tractat amb una injustícia aclaparadora. És molt revelador que, tot i que el 1964 ja se'n va fer una pel·lícula -Behold a Pale Horse-, i tot i l'aval d'estar protagonitzada per en Gregory Peck i l'Omar Shariff i dirigida pel Fred Zinnemann, des d'aleshores ençà ningú més ha gosat dur el personatge a la gran pantalla.

Tenim històries heroiques entre nosaltres però ens entestem a no voler-les veure, a no voler-les explicar, a no voler-les situar en el lloc que les correspon. I això té un preu molt alt. Un preu que pot resultar ruïnós. Salvador Espriu ho va dir ben clar: qui perd els orígens, perd la identitat. Per sort, aquest any l'hem començat amb una bona notícia per a la memòria.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1054/temps-de-moviments http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1054/temps-de-moviments Thu, 17 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1054/temps-de-moviments spin doctors van de bòlit. Perquè el que està clar és que el país es mou, i això fa un any no passava. De fet, si fem una anàlisi històrica, els moviments actuals no tenen cap precedent contemporani.

S'ha parlat de la Transició, però aleshores el debat polític no girava al voltant de la independència. Ni tan sols el 1931, quan Macià va proclamar una independència momentània que va servir per restaurar la Generalitat i constituir una república espanyola plurinacional, ni tan sols aleshores el debat polític no girava al voltant de la independència.

Per tant, poca broma. Que el que està passant no és anecdòtic. Més enllà de les anàlisis partidistes, el cert és que -tenint en compte el caràcter voluntarista de les plataformes organitzadores- el percentatge de participació ha superat totes les previsions dels experts en consultes, referèndums i enquestes. I l'ha superat de molt! 62 municipis han superat el 40 per cent de participació, igualant les xifres de les últimes eleccions europees. 31 municipis han superat el 50 per cent! I tota una comarca –Osona- ha superat el 41 per cent. I la ciutat més gran, Sant Cugat del Vallès, ha superat el 25 per cent. Són xifres que sacsegen les catifes vermelles del Parlament. Un sacseig que incomoda tots els qui estan acostumats a caminar-hi sense que no es mogui res. Per això hi ha tanta fal·lera a menystenir el moviment. Però fer l'estruç i amagar el cap sota l'ala no canvia la realitat.

De la mateixa manera, els sacsejadors s'han entusiasmat tant que ara competeixen a veure qui estira la catifa amb més força i decisió. Per això hi ha picabaralles entre els organitzadors, presentacions sobtades d'iniciatives legislatives i fins i tot la sorprenent creació d'una nova plataforma política. Tot es mou. I, encara que, a primer cop d'ull, la intensitat i la força del debat ha apagat l'eufòria assembleària de l'endemà, el cert és que justament és aquesta intensitat i aquesta força la que està marcant l'agenda política del país. Com diu el clàssic: "E la nave va".
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1038/temps-interessants http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1038/temps-interessants Tue, 24 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1038/temps-interessants
Hem arribat a l'absurd que els debats parlamentaris han esdevingut un simple recital de preguntes llegides i respostes dictades. No hi ha ànima. I quan una cosa no té ànima, què li passa? Doncs que és morta. Ni tan sols fan honor al nom del seu ofici: parlamentaris, 'parla' més 'mente', dos conceptes llatins que no cal traduir i que no tenen res a veure amb 'lecto' més 'obedientia', que és el que fan els nostres diputats.

Tot plegat ha conduït a un desengany que sembla tenir difícil solució. I mentre els polítics fan veure que es preocupen i que discuteixen una llei electoral que acabarà en paper mullat, mentre fan veure que es plantegen obrir unes llistes que no obriran mai, uns quants milers de ciutadans han decidit tirar pel dret i fer la prova del cotó a la democràcia posant les urnes al mig de la plaça per fer una pregunta. Una sola pregunta.

Només una. Però n'hi ha hagut prou perquè des de les espanyes s'hagin posat a bramar de valent. I és que això de la democràcia no ho han tingut mai clar. A la història em remeto. I a l'ara mateix també: ha estat el PSOE qui l'ha dita més grossa demanant "als demòcrates que no vagin a votar". Interessant oxímoron... Tota una prova del concepte que tenen de la democràcia. Però ni bramant, ni amenaçant, ni traient l'àliga feixista al carrer acompanyant l'advocat de l’Estat (com ens hem de veure en ple segle XXI!! Ai las...), ni retirant totes les fonts de finançament no han aconseguit aturar les consultes. La guspira ha esdevingut flama.

I mentrestant els nostres diputats a la seva, fent l'estruç i passant dies per empènyer anys amb l'esperança que la flama s'apagui tota sola. Potser sí. O potser no. Ja ho dic: temps interessants aquests que ens estan tocant de viure.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1028/franquistes-reciclats http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1028/franquistes-reciclats Sat, 07 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1028/franquistes-reciclats
Fins aquí, res de nou. És ben sabut l'amor i la devoció que ens tenen. El que no diuen és que la base de tots els seus crits al cel és purament feixista. I és que el fet que a l'Estat espanyol haguem assumit com a 'normal' que la gran majoria de pel·lícules es projectin doblades a l'espanyol té un origen clar i concret: la Llei del Cinema escrita i imposada per Franco el 1941 (només dos anys després d'haver acabat la guerra i un any després d'haver executat el president de la Generalitat). Una llei, la del cinema, que va ser copiada fil per randa de la llei del cinema redactada pel també dictador -i, com Hitler, amic de Franco- Benito Mussolini i que establia "l'obligació per a totes les pel·lícules estrangeres a ser exhibides a tot l'estat únicament en versió doblada a l'espanyol". Franco dixit.

És per això que l'Estat espanyol, juntament amb l'italià i l'austríac, estan a la cua d'Europa pel que fa a la comprensió de l'anglès: tota la resta d'estats europeus projecten la majoria de pel·lícules en versió original subtitulada, que és la manera més ràpida d'aprendre anglès alhora que també et permet gaudir de la interpretació dels actors tal com és. Dues virtuts que Franco ens va furtar i que ara ens volen fer passar com el súmum de la modernitat i de la llibertat de mercat! D'això se'n diu franquisme reciclat.

I, alerta, perquè entre aquests nous franquistes no només hi ha els cavernaris de sempre. També hi ha la Pilar Sierra, presidenta del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, que ha amenaçat amb el tancament de sales si s'obliga a subtitular en català. O fins i tot l'exeurodiputat convergent Ignasi Guardans, ara director de l'Instituto de la Cinematografía, que ha dubtat de la conveniència de la llei catalana. Sic transit gloria mundi...
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1020/demagogia-tevetresera http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1020/demagogia-tevetresera Wed, 28 Oct 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1020/demagogia-tevetresera estricto sensu a la visió hispanocèntrica del món, en aquest cas del futbol.

La polèmica sorgeix arran del fet que els locutors de TV3 van fer una retransmissió del partit Milà-Madrid explícitament culer i, per tant, antimadridista -en el sentit esportiu del terme, és clar-. I això no ha agradat gens a tot un sector de periodistes, opinants i mitjans que s'han estripat les vestidures perquè, segons ells, "una televisió pública no pot fer això".

I per què no ho pot fer això una televisió pública? Doncs, diuen ells, perquè de la mateixa manera que es critica el madridisme explícit -i per tant, antibarcelonisme, en el sentit esportiu- de TVE, també s'ha de criticar el milanisme de TV3. Però ai las! O com diria en Monegal: ah, alerta! Perquè aquesta és una argumentació fal·laç: no es pot comparar TVE amb TV3 per un motiu ben senzill: TVE és la televisió pública de tot l'Estat espanyol i, per tant, representa els 20 equips de la Lliga BBVA, entre els quals hi ha el Barça. Per tant, en qualsevol enfrontament internacional en què hi hagi algun dels 20 equips de la Lliga BBVA, TVE ha d'anar a favor d'aquell equip.

En canvi, TV3 és la televisió pública de Catalunya i, per tant, representa tots i cadascun dels equips del Principat. I, que jo sàpiga, el Reial Madrid no és un equip català, oi? Perquè si bé és cert que hi ha madridistes a Catalunya, també ho és que hi ha milanistes. Bé, de fet, el dia del Milà-Madrid, és evident que la gran majoria de l'audiència de TV3 anava a favor del Milà. Per tant, si alguna cosa se'ls pot retreure als locutors és un excés de zel a l'hora de ser fidels a la seva audiència. Un excés d'entusiasme. Potser sí. Però això ja és qüestió de gustos i en cap cas -'baix cap concepte', que diria en Gaspart- se'ls pot criticar amb l'argument que "una televisió pública no ho pot fer això".

On està escrit que una televisió pública no pot identificar-se amb la seva audiència? Des de quan l'entusiasme és exclusiu de les televisions privades? El que passa és que hi ha molt hispanocèntric que s'atabala quan veu que la televisió pública d'aquest país tracta el Madrid com el que és: un equip aliè a l'audiència, un equip estranger.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1016/infraestructures-desgavellades http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1016/infraestructures-desgavellades Wed, 21 Oct 2009 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1016/infraestructures-desgavellades
Per començar: el Pacte Nacional s'ha signat sense aclarir el recorregut d'una de les vies teòricament més importants per al país: el Quart Cinturó. Per on passarà i com hi passarà? No se sap. Arronsem les espatlles i qui dia passa, any empeny.

Però no cal encallar-nos amb el futur, amb el present ja tenim problemes: cada cop que passo per la Ronda Nord que uneix la C-251 amb la C-17 no puc evitar uns quants calfreds malfiats, unes quantes esgarrifances desconfiades que acaben massa sovint en renecs. El primer renec neix amb les bandes de ciment implantades a les entrades i sortides de les rotondes. Unes bandes tan altes que cada cop que les fas, ni que sigui amb primera, tens la sensació que els amortidors del cotxe t'escarneixen per despietat! El segon renec, aquest més sentit, et ve quan passes pel tram soterrat, el de les Franqueses. Un tram de gairebé un quilòmetre en què els dos carrils passen a ser un de sol. Un únic carril sense cuneta (és a dir, que si un sol cotxe s'avaria o punxa, la ronda queda totalment tallada) i construït amb tanta ineptitud que cada cop que plou s'inunda. De fet, hi han posat barreres i semàfors a les entrades i sortides per tallar el tram quan plou molt i així evitar que els cotxes s'hi ofeguin. No tinc paraules!

I encara falta el tercer renec: el de la rotonda que hi ha al damunt del tram soterrat. Una rotonda que té semàfors! Aquí podria estendre'm en una llarga lletania, però per resumir-ho ho diré ras i curt: les rotondes es van fer per substituir els semàfors. I així es fan arreu del món: on hi ha rotonda, no hi ha semàfors. Menys aquí, pel que es veu. I els sidrals que es munten a les hores puntes amb la rotonda totalment col·lapsada pels semàfors (perquè n'hi ha d'entrada i n'hi ha de sortida! De sortida!) són tan descomunals que l’expressió 'renec' crec que queda curta, curtíssima!

Davant d'aquest bany de realitat, la veritat és que costa -i molt- engrescar-se amb el Pacte Nacional per a les Infraestructures. Perquè per molta pompa que hi posin, està clar que d'on no n'hi ha, no en raja.
]]>