http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/ Tue, 04 May 2010 05:00:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1148/poesia-oniricament-visceral http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1148/poesia-oniricament-visceral Tue, 04 May 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1148/poesia-oniricament-visceral
La paraula clau és no tenir por a la por. D'agafar-la per les banyes i dansar-hi al voltant, encara que tan sols sigui per uns instants. Ser espectador de les obres d'art de la Marta Carrasco és un privilegi. Cada representació és una càrrega de vida, un salt més amunt del que feia Nijinski. I ella, amb aquella màgia que desprèn en cada gest, ens ha obsequiat amb grans perles d'aquesta poesia visceral alliberada de temences. D'Aiguardent a Blanc d'ombra, dos espectacles que et deixen sense respiració: l'estómac es submergeix en una rentadora emocional, i reps puntades de peu, carícies, abraçades, ràbia i alegria, riure i repugna. Això és el que t'allarguen de la mà els seus personatges i tu quedes al pati de butaques, arrepapat, sense dir ni mu, acariciant aquell ventre, com si fóssim prenyats de vida.

I llavors entres en la volada més onírica de Mira'm, Eterno? Això sí que no! i Ga-gà, amb esclats emocionals a les temples (hi ha emoció dins la ment?). I personatges -com jo mateix, com tu, com ell- distorsionats, situats al límit, com aquell qui no vol la cosa... enunciant el sentiment més dur i rònec amb la transparència d'un somriure enorme. I J’arrive…!, un dels millors moments de la meva vida, sens dubte. Encara amb l'olor de síndria que vola de manera magistral cap al públic, ploro rient, apressant els texans, sense saber què ha passat: bé, sí; ha passat de tot: he barrejat la sopa emocional dins les entranyes adormides.

I encara tenim la sort de poder gaudir, ara, de Dies Irae, una esgarrapada a la vida, així, amb la màxima bellesa i precisió de la gran mestra de les emocions bàsiques (i potser, amb l'ajuda del públic, de les més especifiques). Un Requiem de Mozart particular, una mossegada a la vida sense concessions. No us la podeu perdre. Tant de bo les ànimes artístiques tinguéssim l'habilitat (i el valor) de poder trobar l'essència pura d'allò que volem fer arribar i així acomplir la tasca que se'ns assigna, com a moviments expressius. Gràcies, Marta Carrasco, per impulsar-nos al punt de partida.
]]> http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1127/una-copa-de-vi-amb-el-teatre http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1127/una-copa-de-vi-amb-el-teatre Tue, 30 Mar 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1127/una-copa-de-vi-amb-el-teatre L'altre dia vaig anar a sopar amb el senyor Teatre. Caminava amb gest elegant, mig rient -un xic plorós-, calmat, però un pèl decaigut, perquè no dir-ho. No menjava gaire, només bevia d'aquell vi que el feia xerrar i xerrar. No puc dir que vam compartir un sopar romàntic, però si que profitós com a espectador afamat. Es queixava que tot era molt limitat en el seu món, que ja no s'atreveixen a provar coses noves, que no pot ser que les obres es vesteixin únicament amb text, que no hi hagi reaccions emocionals o reflexives, solament aplaudiments… Un posat decadent. I llavors va somriure, ple d'esperança, complagut de saber que quan una cosa no avança s'hi instal·la un canvi. Pausa llarga. I vam seguir, després de dringar amb les copes.

El teatre té el deure social d'oferir alguna cosa a l'espectador, i de qualitat -entenent el terme com a respecte al que s'està transmetent-. Ha de canviar als seus visitants, que en surtin transformats, que l'emoció hagi fet voltes, que el pensament busqui connexions i solucions potencials. Com a artistes, actors, directors, autors… tenen el deure de ser creadors. Explotar allò que necessiten dir i utilitzar-ne les seves facultats per fer-ho en un llenguatge que ells creguin més oportú. Però no ens deixem domar pels diners i fer, com xurros, obres que tinguin un èxit assegurat, sense risc, on la comèdia, els clàssics o els musicals o les cares mediàtiques (que també les defenso, però treballades amb rigor i amb oxigen nou) no siguin el recurs fàcil per complir amb la reverència cap a les arts escèniques. Hi ha d'haver un compromís del teatre (o de la gent que l'alimenta) de tirar-se a la piscina.

Estic d'acord, per exemple, que els textos, em molts casos, són tresors que hem de cuidar amb molt d'atenció i tendresa, però no fer-ne sinònim de teatre. És tant sols una part de les arts escèniques, que hi pot aparèixer o no. L'actor està format per un aparell vocal, sí, però també pel conjunt del seu cos com a instrument i una partitura emocional que hem d'utilitzar com a artistes per tal de donar creativitat a una obra ja reproduïda. Personalment em fa mal veure un esdeveniment teatral on parlen vocalitzant al màxim i gairebé xisclant el text, perdent tot el coixí d'intencions i emocions, perdent la veritat cap als espectadors. Existeix un gest evocat per un cos que dóna llibertat a unes emocions que han de desencadenar (o no) en la paraula. Quan vaig descobrir un beneït dia a la gran Marta Carrasco vaig sentir un maremàgnum d'emocions i sensacions dins meus, molt dispars entre si, amb molta força, ràbia seguida d'alegria, seguida d'angoixa i… em vaig sentir viu, va tocar el meu piano emocional i des de sempre li estic agraït per donar-me tant. I ella va acomplir el seu objectiu com a creadora, almenys amb mi. Però per sobre de tot, aquell dia vaig marxar amb un massatge en l'ànima que sempre m'ha donat força: el teatre encara és viu i batega per expressar amb les eines que hi calen, depenent de la vena creadora.

I amb això no mutilo cap forma de teatre, sinó que procuro donar espai a les altres formes que queden taponades per carrinclons defectes de forma. Per què hem de diferenciar el teatre per eines separades de l'actor? A l'Institut del Teatre mateix es separa l'actor de text i gest (entre d'altres). Que absurd! Si l'actor (un cop dalt l'escenari) té l'obligació d'expressar, per què reduir-lo a la paraula o al moviment, quan ho pot tenir tot i arribar a formular el seu objectiu més fidelment?

El senyor Teatre amb una ganyota tanca les parpelles i recorda.

Hi ha gent que s'enfada perquè no ha entès res o una part de l'espectacle que ha vist. Per què? La reflexió que fa surar el pensament és prou important per destacar-la, però no oblidem la sensació que produeix una imatge o una posada en escena o una interpretació o que potser no es pot entendre pels sentits o l'emoció? Potser mirem d'entendre una dansa o un garagot d'un nen? Que insistim en trobar l'equació racional d'una melodia o la distorsió d'una fotografia? Tot executat amb el fi de comunicar-se en l'expressió artística, mereix un espai respectuós en el panorama cultural.

Havent sopat, ja parlàvem amb baf de vi. Ens vam somriure, sense cap voluntat d'entendre res. I ell, el Teatre, tot majestuós, es va alçar tapant-se amb un teló vermell. Caminà. S'aturà. I li posà un parell d'entrades a la pitrera de la simpàtica cambrera, que va riure emocionada. El senyor Teatre va desaparèixer, sota un focus. Teló.
]]> http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1112/la-suma-de-sinergies-culturals http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1112/la-suma-de-sinergies-culturals Mon, 08 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1112/la-suma-de-sinergies-culturals
Blancs i Blaus, Teatre de Ponent, Passaltpas, Águeda Murillo, la Llançadora, els Diables, Elena Castelar, Acte Quatre, Coral Polifònica de Granollers, els Xics, Teatre Auditori, Vainilla Lila, els Gegants, Poetes de Granollers, Òmnium Cultural, Associació Cultural… Uns pocs representants i tot i així segur que hem viatjat en una estampa cultural envejable, un mosaic creixent de sinèrgies. I només fent un petit zoom a Granollers, sense destacar les altres poblacions veïnes… Imagina't!

I ara em volia aturar en la vessant teatral de la nostra cultura i especialment als grups de teatres no-professionals (també anomenats amateurs, tot i que personalment és un nom que em fa una mica de dentera). Tenim molts grups (i n'hem tingut) explotant aquesta necessitat de deixar les seves vides personals en una banda i endinsar-se (en grup) dins móns imaginaris on ens servim dels personatges per emmirallar-nos i projectar desitjos, contradiccions o sentiments distants.

Grups, entitats o associacions que treballen de valent, sovint amb greus dificultats per tirar endavant, ja que la gran quantitat de grups obliga a repartir els locals d'assaig, les subvencions i el suport, en general, per a poder continuar donant-li vida a nous projectes. Grups humans que gesten la criatura artística, que es veuen obligats a passar per tot el procés de muntatge teatral (escenografia, música, vestuari, ajuts externs, promoció…), i això encara els uneix més en aquest projecte comú on s'intercanvien tantes i tantes connexions íntimes (moments de sensibilitat, de bregues, de nerviosisme, d'histerisme, de germanor, de necessitats de dir…).

I un servidor és afortunat de poder conviure amb alguns d'aquests motors culturals i teatrals de Granollers i comarca: Coral Polifònica de Granollers, Kurts Teatre, Mirall de les Arts, Pota de Kiwi, Kalinicta, la Mare dels Ous, Stock, Adrenalina, Si fa no fa Teatre, Celestí Bellera, Alphelia, Reflex6, Vainilla Lila, entre d'altres… I em trec el barret per la seva generositat i passió davant allò que els agrada, creant un projecte artístic, però sobretot, humà.

També vàrem tenir l'oportunitat de compartir famílies, amb els projectes Cròniques (Acte Quatre, Quatre per Quatre, Sogtulakk, Kurts Teatre, Esbart Dansaire, Amics dels Pastorets de Granollers, Grup Xivarri, Mutis pel fons, Taller Teatre Escola) on, juntament amb Frederic Roda, Txell Roda, Marta G. Otín en la direcció i Gemma Terés, Jonay Roda, Enric Nolla i un aquí present, vàrem ser testimonis d'aquesta experiència en què vam unir esforços per crear dos espectacles amb molt de màgia: Granollers, crònica d'una ciutat i L'estrany cas de la desaparició al tren de la Ludmila Kievankova.

I aquesta és la cara maca de la moneda. Però també molts dels grups han desaparegut per falta de recursos. Ja és una feina prou feixuga compaginar feina amb assajos i els equilibris energètics com perquè no es gaudeixi d'un lloc on actuar, o encara pitjor, on assajar. I si es busca algun tipus d'ajut econòmic sempre és més reduït en alguns dels grups que comencen i que potser necessitarien d'aquella empenta. És evident que no hem de descuidar els de sempre. Però les entitats que entren en la graella cultural també necessiten d'aquest cop de mà. Perquè la cultura ha de sumar, no restar. Perquè no s'han de valorar els projectes per iniciatives més comercials o membres més populars, sinó que s'ha de procurar donar cabuda a qualsevol iniciativa artística que ens faci ser més amplis. Ara sembla que les coses canvien per mirar d'evitar que grups, actors, humans, amb necessitat d'expressar, hagin de callar.

La franja de no professional a professional no ho dicta el nivell d'interpretació que un tingui, ni molt menys. Ho marca, únicament, el nombre d'hores que es pot dedicar a aquell ofici, o a la remuneració que n'obtenen a canvi del seu treball. Hi ha molts actors i actrius amb gran talent, i els hem de cuidar. No són professionals, tot i que molts dels que sí ho són, n'haurien d’aprendre dels 'amateurs'.

Des d'aquí animar a totes les entitats o persones a títol personal a tirar endavant per molt que costi. Que tenim coses a dir, que tenim molt que aportar a la cultura. Que no defallim. Que no ens aïllem per grups o per sectors. Que un actor pot necessitar d'un músic, un músic d'una ballarina, una ballarina d'un pintor, un pintor d'un cineasta, un cineasta d'un poeta… Que hi hagi força com a cultura per enllustrar-la i donar-li vida, suman-t'hi quantes més disciplines artístiques millor. Allò que expressem no s'expressa sense públic. Ni sense la fe amb nosaltres mateixos.]]>