Blog Àlex Sastre

I amb el somriure, la revolta

Àlex Sastre — Wed, 27 Apr 2011 12:00:00 +0200

Un company, granollerista fins la medul·la i amb el que vam compartir el projecte fantàstic que va ser la consulta popular de Granollers Decideix i del que tot just avui, 25 d’Abril, en celebrem l’aniversari, fa dies que m’apreta. Ell, òbviament, sap de la meva vinculació política amb el projecte de Convergència i Unió a Granollers, i em demana “canya” a l’hora de combatre un govern socialista que amb majoria absoluta s’ha passejat (literalment) a la ciutat durant 4 anys.

Em considero una persona molt entusiasta (de vegades massa i tot) i tinc per costum defensar el meu punt de vista i denunciar, argumentadament, allò que entenc que no es fa prou bé o que jo faria de forma diferent. Puc, i des de CiU podem criticar moltíssimes coses que no s’han fet bé durant aquesta legislatura. Des dels incompliments de les grans propostes que el PSC plantejava per dur a terme aquests 4 anys (nou hospital a la Policlínica, el cobriment de la via del tren...) fins a la manera de governar, poc transparent i autoritària, passant per la infinitat de petites topades en temes que no per menors deixen de tenir importància per granollerins i granollerines que volen una ciutat millor.

Podria fotre molta canya. Però no ho faré, i no ho farem. Ja hem criticat el que havíem de criticar, i ara toca plantejar el nostre projecte per Granollers. En temps de Mourinhos que proposen destruir, nosaltres volem anar, com en Guardiola, amb una proposta engrescadora fins al final. No volem una campanya de la garrotada a l’adversari, perquè entenem que aquesta manera de fer ja ha fet prou mal a la política i no porta enlloc i perquè, que carai, a la gent no se la pot enganyar.

La nostra proposta, que anirem desgranant aquests dies fins el 22 de maig en que els ciutadans tornaran a decidir, passa per fer un Granollers més referent, més capital, que sàpiga lluitar contra la crisi, amb un lideratge exercit des d’un ajuntament més transparent i més obert i amb una societat civil decisiva 365 dies l’any. I això ho explicarem amb el somriure que no només duem al logo, sinó que l’hem incorporat oficialment a la manera de fer.

El meu company, compte!, no és un Mourinho. Només em vol picar perquè sap que encès sóc més productiu. Quan em diu que foti canya, somric. Però m’estic encenent en positiu. Amb el somriure hi portem la revolta!

Educació, ensenyament, i viceversa

Àlex Sastre — Wed, 12 Jan 2011 05:00:00 +0100

Aquests dies de canvis constants al govern del nostre país m’estan retornant a la ment molts records dels 7 anys que porto fent política, casualment tots ells en un partit a l’oposició. Un dels que més m’ha sacsejat la consciencia ha estat arrel del canvi de nom del Departament d’Educació pel d’Ensenyament, un dels petits incompliments del President Mas del seu principi d’austeritat, per la despesa extra que comporta el canvi de rotulació de tot el material que es genera en una Conselleria.

Fa més de dos anys, quan la gent de la JNC preparàvem conjuntament les nostres aportacions al congrés de Convergència, vaig tenir un molt bon debat amb un company (que ara ocupa un alt càrrec de la Generalitat) sobre quin nom havia de tenir el Departament del govern que té com a principal missió la formació acadèmica i humana de les diferents generacions del nostre país. En aquell moment vaig defensar fermament una determinada postura però confesso que moltes vegades dubto. Educació o ensenyament?

Molta gent argumenta que aquest és un debat tancat. O no. No m’agrada que es tanquin segons quins debats. I més quan l’argumentació que s’hi utilitza és per enriquir un dels pilars fonamentals de la recuperació del país i de la construcció del proper Estat català.

L’argument que em feia decantar aleshores, i encara ho fa ara, és el de la interpretació que es fa del nom. Anomenar Departament d’Educació a una conselleria del govern, pot -i més en un moment com el d’ara, en què vivim constantment petits (i grans) divorcis entre escola i família- portar alguns pares a pensar que l’educació és una tasca que es delega de forma directa a l’escola. I només ens faltaria incitar a aquest pensament, perquè, de ben segur que l’escola, a banda d’impartir matèria, ha d’educar i formar persones, però aquest procés, l’educatiu, ha de començar, fonamentalment, a casa.

Anomenar-lo Departament d’Ensenyament simplement indica que les polítiques que el govern es compromet a dur a terme seran realment eficients en l’organització dels centres (i deixar en l’aire la setmana blanca no ha ajudat precisament), en el reforç del currículum, en l’oferta i la qualitat dels estudis, i en la preparació acadèmica dels alumnes, entre d’altres. També, òbviament, es marcaran unes línies mestres en educació, en la formació de persones madures capaces de conviure en societat i de fer-hi aportacions positives, però aquest àmbit fonamentalment correspon a aquells que són uns exemples més directes a l’hora d’aprendre segons un model de comportament, i aquesta és sens dubte la família.

És fonamental que no s’oblidi: cap estament del procés formatiu dels ciutadans del país està lliure d’educar, i aquesta no recau tant sols en el Govern. I si per recordar-ho cal el canvi de nom d’una conselleria, benvingut sigui.

De calaix

Àlex Sastre — Thu, 25 Nov 2010 06:00:00 +0100

L’altre dia em vaig trobar un cas curiós. Una amiga, amb la qual comparteixo molts punts ideològics, em va fer arribar un missatge, literalment amb el contingut següent: 'No sé què votar, però vull que guanyi l’Artur Mas. Sóc bipolar?'. Cal dir que aquest missatge, en un primer moment, em va generar una mescla de frustració i indignació, però ràpidament vaig reaccionar i vaig contestar-li. I sospito que igual que la meva amiga, molta gent es troba en aquesta situació.

Les enquestes, des de fa molt temps, donen una àmplia victòria a CiU. Els dos tripartits, malgrat que la societat hagi evolucionat cap al sobiranisme, deixen una Catalunya arruïnada econòmicament i amb unes institucions desprestigiades pel que ha representat aquesta fórmula de govern. En teoria, doncs, una important majoria del país optarà per un canvi de govern aquest diumenge. En teoria, la teoria i la pràctica són el mateix, però a la pràctica, això no succeeix així.

Molta d’aquesta gent, que té molt clar que garantir un futur per al país passa per un nou govern fort i amb lideratge, creu que CiU ja té tot el suport que necessita i ara cal buscar-li contrapesos. El problema és que buscant contrapesos, podem enfonsar la balança i que tot quedi com està. El país està tocat, però no enfonsat. Som molts els que tenim una fe cega en les capacitats de Catalunya i els catalans per tirar endavant un projecte de construcció nacional que torni a situar aquest país com un referent a Europa i el món. Però per fer això, per aixecar Catalunya econòmicament, per recuperar la credibilitat de les seves institucions, per tenir un model educatiu de qualitat i èxit, i per posar en pràctica el Dret a Decidir del poble català (fins les últimes conseqüències) és imprescindible un govern fort, i amb lideratge. Amb una àmplia majoria, vaja, i per això es necessita el suport de tota la gent que creu que el país necessita un canvi liderat per CiU i l’Artur Mas.

Jo no vull que la meva amiga em truqui el dia 28 al vespres estirant-se dels cabells per un nou tripartit. Ni vull que la meva amiga visqui en un país liderat per CiU però tornem a tenir un govern que sigui un circ a dues, tres o quatre pistes. Ens juguem massa coses com a país com per jugar amb el nostre vot.

La meva amiga és molt culé. Com jo. Vam ser junts a Roma. El dilluns, ella voldrà, com jo, que guanyi el Barça. Lògicament, els dos sabem a quin equip animarem. Si diumenge volem que guanyi el mateix, també hem de tenir clar a qui donar suport. És de calaix.