http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/ Wed, 03 Nov 2010 01:31:00 +0100 ca http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1217/latemptat-de-roca-umbert http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1217/latemptat-de-roca-umbert Wed, 03 Nov 2010 01:31:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1217/latemptat-de-roca-umbert
La idea de convertir l'antiga tèxtil de Roca Umbert en una veritable Fàbrica de les Arts és lloable, i els fruits d'un projecte tant ambiciós no és que siguin verds, és que tot just planten l'arbre fruiter. Però malgrat la bona feina de l'equip que capitaneja la Teresa Llobet, no puc estar-me d'alçar la veu i denunciar l'atemptat contra el patrimoni industrial que s'hi està perpetrant.

Dia a dia, mes a mes, la rehabilitació del conjunt de naus està assassinant el patrimoni arquitectònic impagable que era l'antic recinte de Roca Umbert. El crim va començar a la Biblioteca, va continuar amb la Troca i encara continua, ja que s'està seguint el mateix modus operandi a totes les naus. Es tracta de repicar totes les parets velles, aquelles esplèndides parets fermes però imperfectes, plenes de petits foradets, esquerdes i taques d'humitat que conformaven les façanes de la fàbrica, que es repiquen per posteriorment tornar-les a arrebossar de manera grisa i uniforme i rematar-les amb una capa de pintura. I si cal també es 'renoven' teulades, portes, finestres i envans.

Què s'aconsegueix, amb això? Els tècnics municipals en diran 'sanejar les estructures', 'corregir els defectes dels equipaments' o 'adequar l'entorn als nous usos'. A la pràctica, s'està eliminant la memòria de la fàbrica tèxtil i al seu lloc s'hi estan alçant unes naus impersonals, de polígon qualsevol.

Per què indultem una fàbrica com Roca Umbert i la guardem tants anys intacta si després la netegem de qualsevol vestigi del passat? Quin sentit té voler conservar l'essència i el record de l'activitat industrial a la comarca si, repica que repicaràs, eliminem tota la memòria que contenien aquells murs? Si al final la fàbrica ha de quedar nova, no ens hagués sortit més barat habilitar pels culturetes quatre naus prefabricades al Ramassar?

Com és habitual en aquest país torna a fallar el més bàsic, l'essencial. Ens omplim la boca de memòria històrica i no som capaços de veure la nostra, que jau sota els nostres peus. Només cal haver voltat una mica pel món i veure com s'està conservant el patrimoni industrial a Berlín, Budapest o Xangai, llocs on la conservació del passat no només és una obligació, sinó un motiu d'orgull, tal com tenim clar que cal conservar una església o un Rembrandt. O tornant a Barcelona, l'exemple de la Casa Fuster: Oi que a cap geni se li va acudir destrossar les parets de Domènech i Muntaner per després arrebossar-les matusserament? Aquest és l'atemptat de Roca Umbert: a cada paret repicada el nostre passat desapareix.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1099/coses-que-enyores-de-granollers-quan-no-hi-vius http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1099/coses-que-enyores-de-granollers-quan-no-hi-vius Tue, 16 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1099/coses-que-enyores-de-granollers-quan-no-hi-vius Amélie o els drames de la Coixet, que a més d'industrialitzar les emocions i pretendre la universalització de la sensibilitat, van posar de moda les llistes d'aquest estil. En el meu cas, de coses que enyores de Granollers un cop no hi vius, més enllà de la família i els amics, com per exemple:

La fonda Europa. Començant per l'esplèndida màquina de cafè i el cafè amb gel de mida justa i glaçons exactes i acabant amb el servei, d'etiqueta, sempre d'etiqueta, permanentment d'etiqueta, encara que el país es desperti monàrquic o republicà o independentista. Enyoro les rajoles en escacs d'hospital psiquiàtric de la fonda Europa, la taula rodona de la fonda Europa i els infames quadres de caça que pengen a les parets de la fonda Europa. També enyoro la carta, cara, rància i desfasada, de la fonda Europa, i el bar de sempre amb la nova decoració chill out de sofàs de duro, sempre plens plens d'avis i iaies i viatjants alemanys que s'allotgen a la fonda Europa.

Enyoro les biblioteques de la ciutat. La menystinguda secció de poesia de Can Pedrals i el sol d'infart que a mitja tarda entra pels finestrals, fins que l'encarregada abaixa les persianes. La secció d'arts plàstiques de Roca Umbert, que malgrat l'eterna promesa d'invertir-hi continua venent arqueologia com art contemporani. Les perles desconegudes a la secció de narrativa estrangera, els dietaris de Valentí Puig i l'agradable laxitud del servei de préstec a l'hora de trucar-te a casa per reclamar aquell llibre que fa temps que deus.

Enyoro els trenta-cinc minuts de Rodalies fins a i des de Barcelona, que són quatre capítols o vuit cançons, el temps just per descomprimir-te, deixar els problemes de feina a l'alçada de Mollet i, si el vespre acompanya, aprofitar la plana de Palou per escriure un parell de versos bons. L'agradable olor de camp i de natura que es respira a l'estació de nit, un cop retornats, després de la jornada climatitzada a la capital. I el cartell blau imponent de l'Hotel Iris de nit, el més semblant a Las Vegas, Picadilly o Times Square que tenim a Granollers.

Enyoro les llaunes de cervesa begudes al carrer, jaient als bancs de la negra o al cony, comprades a setanta cèntims a la licoreria Moreno després de veure que a la paradeta o als caramels ens les fotien al doble de preu. Cerveses de tarda per ofegar el tedi i la calor, la primera cervesa del dia que sempre és la millor. I a la nit, el plàcid buidar ampolles de vi al parc, havent saltat la tanca: priorats, del Segre i francesos que baixen sols o vins dolents comprats a l'Opencor, on hi plana el totalitarisme de Rioja i sempre lamentem l'absència de penedesos bons.

Per últim, els bars. Les ratafies de l'Esquerda quan no hi ensopegues la típica xerrada anticapitalista a les que anaves quan tenies 15 anys i eres antisistema, els gintònics del bar del Teatre quan el bar del Teatre servia gintònics. El Tramuntana, o els daus de formatge amb vi dolent del Mirallet. Els recitals de la Troca, aquell local nou al costat del Soldat plantat on tiren Estrella Galícia i et foten 10 euros pel tastet de formatges.

Més enyors per una segona edició de l'article: les obres, omnipresents i arreu, els saquejos a la Gralla, l'inesperat plaer del fer footing per la riera o les passejades nocturnes pel centre. I també la visita anual al 2046, en concret la barra aquella on es pot pagar amb targeta.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1090/el-granollers-de-josep-pla http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1090/el-granollers-de-josep-pla Wed, 03 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1090/el-granollers-de-josep-pla
Granollers i el Vallès Oriental

Hi ha el costum, que jo trobo plausible, de dividir la comarca del Vallès en dues parts, el Vallès Occidental i l'Oriental. La primera és principalment tèxtil, i s'hi troben emplaçades les grans ciutats de Sabadell i de Terrassa. La segona conté, certament, nuclis industrialitzats que han augmentat molt en aquests últims anys, però la seva característica més important és l'agricultura, i de l'agricultura, la cria d'animals domèstics.
  En aquest sentit, el Vallès Oriental és una autèntica simfonia domèstica. Sobre el paisatge fi, una mica prim, lleuger, del país, hi ha una incomptable quantitat de cases, més o menys de pagès -la terra s'hi troba molt repartida-, dedicades principalment a les vaques de llet, a l'avicultura i a la conilleria. Després del que acabem de dir, ningú no trobarà estrany que l'esdeveniment més important de la comarca sigui el mercat setmanal de Granollers, que, com tothom sap, s'hi celebra sense fallar cada dijous.
  Em trobava fa uns anys a la població un dia de mercat i he de confessar que l'espectacle m'agradà molt. El mercat setmanal de Granollers deu ésser, probablement, un dels més grans que a Catalunya es fan -si no és el més gran. Aquell dia no fou un mercat dels més voluminosos, perquè els pagesos es trobaven amb la feina del batre, o sigui enfeinats amb el màxim esdeveniment del camp: l'operació que corona tots els treballs de l'any, la recollida del gra que assegura el pa. Fou allò que els mercaders anomenen, amb admirable precisió, un mercat petit. Però, quina activitat vital, Déu meu!
  Em vaig llevar aviat, perquè si no ho hagués fet m'hauria hagut d'aixecar per força. L'hotel, la cèlebre Fonda Europa -una de les millors, una de les més generoses i abundants fondes del país-, era atapeïda de gent. Des de l'escala que davalla fins a la planta baixa, vaig contemplar, a dos quarts de nou del matí, el magnífic espectacle que se'm presentava davant els ulls. La gent no cabia a les taules. La majoria es trobava prenent el desdejuni, i no pas precisament de cafè amb llet. Esmorzaven de forquilla. Els cambrers amb prou feines podien donar l'abast. La gent arribava amb els comptes fets.
-Cap-i-pota per a sis! -cridà amb escassa timidesa un pagès voluminós tot prenent possessió d'una taula amb els seus amics.
I de cop passaren davant meu, portades cap a les taules immediates, dues grosses, suculentes paelles.
  En altres taules la gent prenia cafè i pagava els comptes. Aquests ciutadans havien ingerit la seva paella o el seu cap-i-pota a les vuit en punt. Encara que portaven algunes hores de feina o arribaven de molt lluny, no es pot pas negar que començar el dia encarant-se amb aquests aliments és una manera de començar fonamental, vull dir amb uns bons fonaments. Haig de confessar que l'espectacle em va venir de nou. És un espectacle que gairebé només es pot veure a Granollers, i encara a la fonda a què fem referència. Com que l'hora era molt intempestiva per a entrar en aquella maregassa alimentària, vaig abandonar el meu lloc d'observació i vaig anar a donar un tomb per la ciutat.
  La Fonda Europa es troba admirablement posada i és un bon observatori del mercat. Té una sortida a la vella plaça de l'Estació, sota els plàtans de la qual jo he presenciat fenomenals concentracions de bestiar boví i de llana, entre innombrables escamots de marxants i pagesos. Vaig presenciar la contractació per les escletxes d'una persiana pintada de verd. El sol era fort; la claror, enlluernadora; les seves taques explosives tremolaven, palpitants, sota el brancatge rutilant dels plàtans. L'aire espurnejava. Les taques de sol jugaven sobre la pell d'un vedell, relliscaven sobre les faccions humanes, tocaven el vestit blavós d'una pagesa jove de color de rosa, saltaven de la gorra, posada de gairell, d'un marxant a la gorra d'un pagès. Es veien uns petits, blancs, xais de llet arraulits a l'ombra que projectava una tartana groguenca. Les escletxes de la persiana tocaven vagament l'aire d'un destenyit color de menta.
  I, després, la fonda té una altra porta, que és la principal, que dóna a la carretera. Aquesta ruta es veia animada per una enorme quantitat de gent i per una infinitat de vehicles de totes menes. Em vaig barrejar una estona entre la gent, vaig visitar el mercat de porcs, vaig tractar de saber com estaven els preus. Aquesta via, que és el carrer principal de Granollers, és, en dies ordinaris, una mica morosa i, per al meu gust, excessivament llarga. Els dies de mercat és literalment estupenda. Després em vaig ficar pels carrerons que porten a la plaça Gran i vaig veure la gran Porxada, afectada per una activitat comercial molt intensa. Aquesta porxada fou construïda el segle XVI i, sense cap dubte, com a element essencial del mercat. Com veiem, a Granollers, la tradició comercial li ve de molt lluny. Probablement de molt més lluny que de l'època de la gran Porxada, que fou inicialment una llotja de grans i que ara han acordat de transformar en una mena de temple cívico-cultural. Un passeig superficial per Granollers crea la il·lusió falsa que el nucli de la població és relativament modern. La destrucció dels vestigis antics de l'església parroquial augmenta aquesta impressió. I, això no obstant, Granollers -segons diuen els arqueòlegs i erudits- és l'antiga i romana Granularia.
  Hi ha en el magnífic Museu troballes romanes molt interessants. Finestres antigues en diversos llocs, una Biblioteca meravellosa posada en un edifici gòtic, antic hospital. La cosa que em fa una impressió més clara que Granollers ha tingut més vides que un gat és la carretera. Quan hi passo o la contemplo assegut a la terrassa de la Fonda Europa, sento intuïtivament la sensació que el camí ha estat trepitjat per molta gent, que fa molts segles que hi transiten persones i carruatges. No tinc pas cap prova documental per a assegurar-ho. Però, de la mateixa manera que per a conèixer la qualitat d'un drap, d'un teixit, cal tocar-lo, existeix un sentit indefinible que, posat en contacte amb aquesta via, postula la seva ancianitat inexorable.
  I quin bé de Déu d'animals domèstics! Barcelona menja les verdures, els llegums i els tubercles del Maresme i del Pla del Llobregat, i s'alimenta dels animals domèstics del Vallès. Quan, a les deu del matí -o dos quarts d'onze- s'entaulà el vent de marinada, volaren per l'aire de la ciutat les plomes multicolors de les gallines. L'airet arriba com una benedicció, perquè la calor, d'augment, s'impregnava del baf calent de gallines, pollastres, ànecs, oques i conills i del que desprenia la palla per a emmagatzemar els ous. Érem a la ciutat, per`flotava en l'aire una magnífica, intensa olor de galliner. Des del punt de vista dels teixits, el Vallès té una importància immensa. Però el Vallès és també una gran fàbrica de pollastres, gallines, ous i conills. Produeix en quantitats astronòmiques el pollastre de pagès, que és el pollastre pròpiament dit, i allò que abans era considerat el pollastre del pobre, o sigui el conill, el qual ha adquirit aquests darrers temps una importància creixent i qualitativa en l'alimentació del país. El conill casolà, al Vallès, hi abunda tant que ha desplaçat del pensament de les persones l'existència de qualsevol altra mena de conill. En un establiment annex a un sanatori a la vora de Sabadell, vaig demanar una vegada si tenien alguna cosa per a menjar:
-Lo podem fer un arròs de conill.
-Deu ser de bosc, és clar.
-Aquí, en aquest país, no hi ha conills de bosc; només hi ha conills casolans, de gàbia...
Granollers és la capital del Vallès agrari, i per tant, l'empori dels animals domèstics. Tot passejant pel mercat els vaig contemplar llargament. Quan em vaig sentir saturat de tanta magnificència, i com que la calor anava de puja, em vaig retirar a la fonda, a la una tocada. L'establiment bullia. Francesc Parellada, fill, continuador de la gloriosa tradició familiar, servicial i esplèndida, atenia la concurrència.
-Cap-i-pota-per a cinc! - vaig sentir en el moment d'entrar-hi.
  A la demarcació de Granollers hi ha unes quantes poblacions que són l'orgull del nostre país: la Garriga, l'Ametlla, Caldes de Montbui, Cardedeu, Llinars... Caldes de Montbui és una de les poblacions més antigues de Catalunya, perquè les seves aigües termals, unes de les més bones del Continent per a curar la reuma articular, foren conegudes des de la més remota llunyania. En general, les poblacions que hem citat tenen una distinció especial que les fa inconfusibles. Són poblacions que ja no es troben subjectes al pes del ruralisme, tenen un aire que les agradabilíssimes. Els seus paisatges i el seu clima benigne han servit d'atracció, des de fa temps, a una determinada quantitat de burgesia barcelonina. En gairebé totes aquestes poblacions, és possible de trobar-hi un hotel excel·lent.
Sobrepassat el Vallès Oriental, entrarem a la Plana de Vic, seguint sempre la carretera assenyalada, pel congost del Figaró i Aiguafreda [...]

Als índexs de l'Obra completa de Josep Pla hi ha més referències a Granollers, principalment associades a la família Parellada, tant en articles dedicats al restaurant Les Set Portes de Barcelona (Records de les set portes, pàgina 280-285 del volum Darrers escrits; Les set portes, pàgines 207-213 del volum Articles amb cua) com als dedicats a la cuina les fondes (El pollastre i el colomí, pàgines 171-176 del volum El que hem menjat).
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1073/el-frau-de-la-catosfera http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1073/el-frau-de-la-catosfera Thu, 14 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1073/el-frau-de-la-catosfera
Aquelles històriques primeres jornades van ser tot un èxit fruit de la il·lusió col·lectiva i van aplegar centenars de blocaires d'arreu dels Països Catalans, que van fer quilòmetres i quilòmetres per ser a Granollers i participar d'aquella trobada pionera. L'afluència fins i tot va sorprendre l'Ajuntament de la ciutat, que inicialment va cedir les instal·lacions del CTUG amb un cert escepticisme i que finalment va apuntar-se el gol d'haver apadrinat una trobada que va arrossegar multituds i va posar Granollers al mapa.

Malgrat l'èxit inicial, fruit del context d'eufòria que envoltava l'efervescent blogosfera catalana, els assistents a les primeres jornades ja vam notar una sèrie de mals endèmics que són els que, en només tres anys, han acabat matant les jornades de la Catosfera. L'excessiu personalisme de l'organitzador de les trobades, el fins aleshores desconegut Marc Vidal, va desembocar en un corporativisme desmesurat entre els ponents, fins al punt que van parlar absoluts desconeguts mentre que algunes de les veus més seguides de la Catosfera van ser ignorades. De la mateixa manera, ja es va detectar un excessiva i innecessària tendència a convidar blocaires espanyols, quan tant el concepte Catosfera com l'esperit de la trobada va lligat a l'experiència d'escriure en català a la xarxa.

Aquests defectes van fer-se encara més evidents a la segona edició de les jornades de la Catosfera, celebrades a la capital vallesana a principis de 2009, sobretot per la imparable descatalanització de les trobades o, si es vol, espanyolització de les conferències. En les darreres jornades el 62% dels ponents convidats eren espanyols, i només el 38% dels qui van parlar tenien blogs en català. Era un nou exemple de corporativisme, potser motivat pel fet que Marc Vidal, l'impulsor de les jornades de blogs catalans, ha abandonat la llengua del país al seu blog i ara només escriu en espanyol.

Malgrat la pèrdua de l'esperit inicial, que ha comportat una important baixada dels participants, l'Ajuntament de Granollers ha continuat brindant un suport incondicional a la trobada, amb l'esperança de repetir el ressò mediàtic de la primera edició. Encara recordo com, aquell gener de 2008, els responsables del CTUG repetien, des del més absolut analfabetisme digital, que en tant sols 24 hores el web catosfera.net havia superat els 3 milions de visites, quan l'Avui.cat, la web catalana més visitada de la xarxa, no sobrepassa les 24.000 visites diàries.

L'edició de la setmana vinent (del 28 al 30 de gener) podria ser la darrera trobada de la Catosfera, ja que les veus crítiques ja sobrepassen les que hi donen suport. Fins i tot s'ha creat una trobada paral·lela la nit del dissabte 29 de gener al bar de la Troca, on blocaires d'arreu de Catalunya s'aplegaran per fer mofa de les encarcarades jornades oficials i recuperar l'esperit festiu i popular d'aquell primer aplec del 2008, que encara no patia dels personalismes i la descatalanització del xiringuito actual. La desafecció a la xarxa és evident, però l'Ajuntament de Granollers encara no l'ha detectada, de manera que es continua donant suport incondicional a unes jornades que, a dia d'avui, fan més mal que bé al nom de la ciutat.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1065/el-parlar-dels-politics http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1065/el-parlar-dels-politics Mon, 28 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1065/el-parlar-dels-politics bestsellers, venen canvi i esperança i guanyen Nobels de la Pau. Al costat d'aquests, la resta de manaires del planeta fan el que poden. Vivim la paradoxa que l'època dels gestors de diner públic és, a la vegada, l'època dels mitjans de comunicació i l'star system parlamentari. Mai cap català havia tingut tant temps televisiu com Pujol, Maragall o Montilla, agendes plenes de desenes d'actes amb micròfons àvids de declaracions. De manera que a aquests éssers nascuts per administrar els exigim també que siguin vedets, xerraires i literats. No en tenim prou que siguin bons comptables: necessitem que obrin Telenotícies, necessitem Messis de la retòrica, Obames de la paraula.

Les relliscades del president Montilla serien exemples dels problemes de la sobreexposició mediàtica. I no parlo d'aquest autodenominar-se hereu de Francesc Macià cada Nadal, no, em refereixo a la patinada d'aquesta setmana a Punto Ràdio, on el president va escollir "Mediterráneo, de Lluís Llach" com la cançó de la seva vida. Aquest petit error, cruelment engrandit als mitjans "que ens volen mal", s'agermana amb aquelles notòries gambes en la campanya del 2006, quan la mercadotècnia del PSC s'afanyava a vendre Montilla de filocatalanista i montserratí però el llavors candidat no era capaç d'entonar ni una estrofa del Virolai. Són els problemes de fer parlar als mitjans algú que, amb senzillesa, defineix la seva manera de fer política de forma clara: 'fets, no paraules'.

A nivell local un parell d'exemples més, ambdós relacionats amb la polèmica reforma urbanística del centre de Granollers. Si en general els polítics venen fum i els periodistes són els encarregats de posar els punts sobre les is, al Vallès Oriental sembla que passa el contrari. Per començar un polític que fa de periodista: l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, en el seu article a AraVallès defensant l'actuació municipal. Com a bon gestor, Mayoral -o el seu cap de premsa- sap que el que més li convé és cenyir-se a les dades i evitar valoracions: "les obres del centre permetran doblar els metres quadrats de zones per a ús exclusiu o preferent pels vianants", explica; "s'ha fet una important aposta per les infraestructures de comunicació, per l'accessibilitat i per la millora en els serveis de subsòl", assegura, des d'un llenguatge eminentment informatiu, raríssim en els polítics, experts en vendre fum. Mayoral es mostra diplomàtic, demana disculpes després de tants mesos d'obres i al final declara optimista però mai triomfal: "El millor indicador, més enllà de cap altre, de si una actuació ha estat encertada o no, és l'ús que en fa la gent". Un article pragmàtic, sense grandiloqüència i que a sobre entona mea culpa: totalment insòlit.

També insòlit però en l'extrem oposat, el cas d'un periodista vallesà que aquests dies ha fet de polític: Pep Vilar en la seva columna a El 9 Nou sobre les obres. Potser contagiat pel parlar dels polítics, Vilar intenta fer una crònica humana d'Anselm Clavé amb tímids elogis cap a la nova carretera, però la seva defensa de les obres sembla extreta del Manual del bon polític, capítol inauguracions: "sembla que els edificis hagin fet un pas enrere per donar més amplitud al carrer. S'ha eixamplat tant que s'hi pot respirar. Ni voreres estretes ni cotxes amenaçadors. Caminar és més fàcil". Fins aquí, les conseqüències estàndards de qualsevol peatonalització, ja que sempre que es fa peatonal un carrer les voreres deixen de ser estretes i fugen els cotxes amenaçadors. Ara bé, com a bon polític -ai no, periodista!- Vilar s'atura allà on comença el debat, allà on el terme 'article d'opinió' comença a cobrar sentit, allà on el periodista li pertoca anar més enllà, ja que la columna és l'únic gènere de l'ofici on pot mullar-se, analitzar i debatre. Aquesta setmana, enlloc de fer opinió en Pep Vilar ha fet descripció, una descripció tant tèbia i poc consistent que sembla de polític. "Ens hi hem d'acostumar", assegura Vilar. I ens hi acostumem.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1050/el-beaujolais http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1050/el-beaujolais Sun, 13 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1050/el-beaujolais pijos que les setmanes prèvies t'atabalen amb el típic 'ai, és que tinc mono de neu', que pel pont de la Constitució espanyola matinen i s'empassen caravanes antològiques per anar a ratllar els esquís al pam de neu artificial que empolsima les tres pistes obertes. Per d'altres Nadal arriba amb el doble torn i treballar en festiu, mentre que per d'altres Nadal no existeix fins que t'ingressen la paga doble.

Per nosaltres, Nadal arriba amb el Beaujolais Nouveau, possiblement el vi novell francès més sobrevalorat de la història dels vins francesos sobrevalorats. Cada tercer dijous de novembre, els beaujolesos posen a la venda el vi de l'any, que amb prou feines ha tingut temps de reposar sis setmanes. És un caldo-hòstia, sempre havia volgut dir 'caldo' referit a un vi lleuger, que s'ha de veure fred -molt fred tampoc- i que per molts és una mala barreja de Don Simon amb aigua. Cal consumir-lo abans de final d'any, i es podria fer coincidir amb les campanades: és suc de raïm amb alcohol.

Tant bon punt arriba el tercer dijous de novembre -el Beaujolais Day- els distribuïdors francesos s'afanyen a repartir-lo arreu del món, i com a bons francesos, acostumen a clavar uns bons cinc o sis euros per un vi que no en val més de dos o tres. Llavors nosaltres, com a bons fills de l'opulència, oblidem el mileurisme per l'esnobisme i correm davant del Vinus de torn (Carrer de Santa Elisabet 2) esperant el cartell 'Le Beaujolais Nouveau est arrivé!' amb la tricolora de fons. En comprem un parell d'ampolles i ens les fotem a l'estudi del pintor o en plan homeless al carrer.

Nadal arriba amb el Beaujolais, un vi d'estiu que es pren a l'hivern, aquell parell de setmanes on pintaràs la nit de vi francès enlloc dels habituals riojes i somontanos i priorats barats. Nadal arriba a finals de novembre, quan a les sis és fosc i a fora el fred garratiba... o hauria de fer-ho. Obres l'ampolla, omples els gots, els buides, fas una ganyota d'hòstia que dolent i penses en els sis euros que t'han clavat. Beaujolais Nouveau: Tot és com sempre però Nadal ja ha arribat.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1039/granollers-decidira http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1039/granollers-decidira Thu, 26 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1039/granollers-decidira
Foren dies tristos, aquells. Decebuts, els granollerins sortíem al món amb el cap sota l'ala, i davant gent d'Arenys, de Berga, Manresa o Girona, tots pobles amb consulta, ens impregnava aquell sentiment d'inferioritat imposada, d'opressió democràtica essencial: "No mira, és que als nostres polítics no els agrada..." "Què vols fer-hi, tu, som cinturó metropolità, ja se sap..." "Granollers, poble de segona", etcètera.

Foren dies tristos, aquells, però van durar ben poc, perquè la societat civil ha sabut enlairar-se i prendre la iniciativa, constituint la plataforma ciutadana que tirarà endavant la consulta digui el que digui l'Ajuntament. Peti qui peti, agradi o no, Granollers tindrà consulta perquè la democràcia sempre està per sobre els partit i les constitucions.

Diuen que hi són tots, a la comissió organitzadora: gent de l'Esquerda, de la CUP, d'ERC, entitats i associacions. Tots els que tenen alguna cosa a dir a la ciutat, d'esquerres o de dretes, blancs o blaus, botiguers o jubilats. Als valents que l'organitzen no els puc donar cap consell clau, compteu amb mi des d'aquí, ànims i coratge davant les adversitats. Sapigueu que molts ulls es fixen en nosaltres: molts municipis catalans s'emmirallen ara en Granollers, la ciutat que va passar del 'no' de 17 polítics al 'sí' de milers de ciutadans. De la capital dels renegats a l'Ítaca dels ciutadans lliures: Granollers és l'exemple a seguir.

Serà un viatge difícil, perquè tant gent de fora com gent d'aquí ens voldran fer creure que tirar endavant la consulta sense suport municipal ens resta legitimitat. Caldrà doncs, celebrar un referèndum exemplar, festiu, transparent i ben organitzat. Una consulta de tots, transversal, on s'inciti tothom a participar, sigui per Catalunya o sigui per Espanya. I fins i tot convidarem a votar a la nostra burocràcia, perquè al contrari que als nostres polítics, als granollerins no ens espanta la democràcia.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1030/ja-tenim-la-nostra-maquinista http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1030/ja-tenim-la-nostra-maquinista Wed, 11 Nov 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1030/ja-tenim-la-nostra-maquinista
Ja tenim la nostra Maquinista. Finalment, després d'intents frustrats i de deixar-ho a mitges i de no decidir-nos a sortir de l'armari, ja som el que volíem ser: un centre comercial total, un Baricentro o un Mataró Park. La cita atribuïda a Josep Pla, que definia Granollers com 'un carrer amb botigues a banda i banda', portada encara més enllà. Fora cotxes, fora voreres i asfalt, res de tanques prohibint el pas els dissabtes, diumenges i Nadal. Des d'ara i per sempre centre comercial: Maquinista de pàrquings plens i famílies passejant, Zares, Bershkes i flautistes peruans.

A través d'un disseny intel·ligent i original -ai, què faríem sense els nostres estimats arquitectes municipals...- hem transformat la carretera en un escenari, en un decorat, en un Port Aventura de cartró-pedra dedicat al monocultiu comercial. Llums modernes i grisor en l'enrajolat, res creatiu, tot funcional, encarat al lluïment del botigam, no fos cas que el ramat se'ns distragués del caríssim aparador gegant. La transformació ha estat total, i ara només cal esperar les riuades de gent disposada a comprar, a consumir, a gastar, aquesta gent que omple el centre els dissabtes fins a fer-lo irrespirable però que -alto!-, diuen que deixen diners a la ciutat.

Només se m'acut una cosa bona de tota aquesta operació de transvestisme urbà, d'aquest canvi de sexe de ciutat habitable a botiga llampant: si finalment hem acceptat que el centre es transformi en La Maquinista, espero que hi obrin aviat uns multicinemes per completar el pack. Almenys així ens evitarem les peregrinacions al Ramassar.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1021/granollers-contra-el-dret-dautodeterminacio http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1021/granollers-contra-el-dret-dautodeterminacio Thu, 29 Oct 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-forns/blog/1021/granollers-contra-el-dret-dautodeterminacio
Fent recompte, ja són més de 100 els municipis, grans i petits, que han donat suport a mocions de l'estil i que, en les properes convocatòries de desembre, febrer i abril, impulsaran plebiscits simbòlics on els ciutadans podran exercir, de manera no vinculant, el dret de decidir. Les mocions que s'estan aprovant arreu del país -entre els darrers municipis que s'hi han sumat hi ha capitals com Vilafranca del Penedès, Manresa o Girona- no volen la independència de Catalunya: només volen que es reconegui el dret de decidir, el democràtic dret a l'autodeterminació dels pobles, un dret fonamental reconegut per les Nacions Unides des de 1945. Així que deixem-ho ben clar: no es tracta de celebrar referèndums per independitzar-nos, es tracta de celebrar-los per fer pal·lès que l'Estat espanyol no ens vol reconèixer aquest dret democràtic i universal (quan, curiosament, si que va acceptar l'autodeterminació de Guinea Equatorial el 1968). Un cop aconseguit aquest primer pas, el reconeixement d'un dret que ara no recull la constitució, entraríem al debat de sí volem o no volem ser independents, i podríem plantejar-nos la possibilitat d'un referèndum veritablement vinculant.

Les mocions i les consultes, doncs, volen mostrar al món que l'Estat espanyol no és un Estat tan democràtic com podria semblar. Però el PSC de Granollers no veu les coses d'aquesta manera, i seguint els dictats del carrer Nicaragua han exercit la seva majoria per espolsar-se de sobre el problema. Pels socialistes vallesans l'Estat espanyol ja és prou democràtic, i el dret de decidir o no existeix o no és prioritari ni cal demanar-ho.

És una pena que en qüestions simbòliques d'aquest mena, els governants de Granollers no siguin capaços d'alçar la vista i agafar el tren de la història. Acceptar la celebració de les consultes hagués estat una reivindicació de cultura democràtica, i amb els vots del PSC Granollers s'hagués arrenglerat al centenar de pobles que aquests dies estan escrivint un nou capítol a la història de la democràcia al país. La clau és poder votar, tant és si a favor de l'Estat propi o de mantenir-nos dins Espanya.
]]>