http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/ Fri, 23 Apr 2010 05:00:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1142/no-serveix-per-a-res http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1142/no-serveix-per-a-res Fri, 23 Apr 2010 05:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1142/no-serveix-per-a-res
"Això no serveix per a res", va dir la dona quan amablement li van acostar el fullet informatiu. D'entrada, i potser sentint-se falsament amenaçada, havia inquirit secament: "això què és?", però en veure les paraules "independència" i "consulta" amollà, ben decidida, un "això no serveix per a res" i no sé què que mentre els diners s'enviessin a Madrid... No hi va haver intenció ni possibilitat de rèplica, perquè la dona aviat creuà el carrer en direcció a la fruiteria, espantant mosques tota sola. L'home que repartia propaganda -noti’s la pulcritud de l'oferiment: "em permet que li doni aquest fullet?"- quedà palplantat a la vorera, davant la seu electoral. Ell o jo -que passava per allà- devíem arronsar les espatlles, i potser i tot és versemblant algun "és el que hi ha".

No serveix per a res? Potser tenia raó, la dona. La consulta no té cap derivada jurídica i el resultat no és vinculant, ni tan sols globalment representatiu des d'un punt de vista demoscòpic. Els que convoquen són els que, majorment, hauran votat. Una esbravada que no serveix per a res, diran alguns. Potser sí, potser sí que ja no cal esgrimir més la gestualitat "radicalment democràtica" del fet, perquè fins i tot veiem com referèndums de resultat vinculant no tenen cap derivada ni són d'obligat compliment. És més, no es sap quan, però inclús diu que volen esmenar -radicalment i democràtica- la voluntat expressada, que tampoc no serveix per a res, es veu.

Però si tot això no serveix per a res, molt menys que res serveix espantar mosques. No fer res sí que no serveix per a res. És la major inutilitat supina. Mosques. No fer res equival a deixar les coses com estan. Fa ben poc, parlava amb un dels nostres poetes més reconeguts. Fent temps, a la tele del bar desfilaven declaracions arran de la no sentència del Tribunal Inconstitucional sobre l'Estatu(ruru)t. Va fer una ganyota amarga de cansament. "Sóc independentista, però ho veig impossible. No hi ha res a fer". Vaig discrepar cordialment i amable. Com d'altres, va tenir una postguerra dura i grisa. La transició també fou grisa i dura. Irresolta. Va deixar generacions de catalans escaldats, cremats. Crec, n'estic cert, que la seva poesia haurà fet més pel país i la cultura que algunes actituds polítiques. Vaig pensar: "doncs que escrigui, que escrigui".

Tot i embardissats, ens belluguem constantment en el terreny de la gestualitat política, és a dir, simbòlica, del moviment tàctic. No sempre que es prem el botó l'ascensor puja o baixa o es tanca o s'obre el programa, és veritat. Però el gest és necessari per aconseguir el que es vol. La utilitat, molt sovint, és la mateixa necessitat del gest.

Per acabar, saben aquell que diu que va un home al restaurant i llegeix a la carta: "verdures a escollir", però només hi ha espàrrecs, i li diu al cambrer: "escolti, aleshores, entre què puc escollir?" I l'altre contesta, amb fals aplom: "entre si els vol o no els vol". Evidentment, ningú no pot negar que l'home s'autodetermina el menú cada vegada que va al restaurant, sigui cada setmana o cada quatre anys, però no em negaran que la dieta és pobra, des de qualsevol punt de vista -vegetarià inclòs. No em costa gens, doncs, imaginar, a la taula, aquella dona remugaire, pensant que no serveix per a res demanar un altre plat perquè, de fet, a la carta no hi ha sinó uns misèrrims espàrrecs fregits. I té tota la raó, la dona, no serveix per a res, el restaurant que ha decidit.

Bona diada de Sant Jordi!
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1126/lliga-del-bon-mot http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1126/lliga-del-bon-mot Fri, 26 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1126/lliga-del-bon-mot Mecagum els claus de Crist. Anònim.

"Els catalans som uns malparlats de collons. Si amb la mateixa facilitat i eficàcia que desembeinem insults i improperis bo i recordant-nos de la mare d'altri més que de la pròpia, apliquéssim l'ímpetu verbal a d'altres nobles tasques molt més edificants per al comú, la paret temps ha que fóra dreta. Però ca." Vagin a saber si poc o molt era això el que devien pensar els prohoms lligaires. Efectivament, entre els artefactes diversos que ha donat el pintoresquisme català al llarg de les centúries, destaca, entre d'altres, amb llum i verb propi, la susdita Lliga del Bon Mot. Fou aquesta, en síntesi, una societat filantròpico-lingüística que esmerçà temps i diners -i molta paciència- en el proselitisme dominical de la moralitat aplicada a la parla (i de retruc també a la pensa).

Instigada arran d'uns articles publicats el 1908 al Diario de Gerona per Ivon l'Escop -benemèrit sacerdot i molt discretíssim escriptor batejat a Santa Coloma de Farners el 1883 amb el nom de Ricard Aragó i Turón-, la Lliga es fundà el 1909 per combatre la blasfèmia i les grolleries que tombaven d'esquena al ciutadà honrat i benpensant. Ni cal dir que la singular iniciativa rebé visques i notables mecenatges i adhesions, entre les quals destacà la de l'ínclit Joan Maragall, qui el 19 de setembre de 1908 escriví el següent al diari La Veu de Catalunya: "No és una qüestió lleugera, aquesta: no és una qüestió de policia. És l'esperit català el que s'hi juga. La paraula és l'esperit mateix que va pels aires: si ella aixeca el vol, l'esperit va amb ella; si s'arrossega per terra, no hi ha per l'esperit esperança d'altura. Són les ales. Espolseu-les, feu-les lleugeres; sinó, ai de l'ocell! Ja no sé què més dir-vos, i és gran ma tribulació; perquè si la paraula no salva a la paraula, què la salvarà? Si el cor de l'home no mou el cor de l'home, què el mourà? I si això no comença dintre cada ú de nosaltres, mal obrarà en l'ànima catalana. I hem de salvar-la, ho enteneu bé? Hem de salvar-la. I cada vegada que obrim la boca és la vida o la mort per ella: és la nostra dignitat humana en perill." Aconseguir "la purificació i l'elevació del llenguatge parlat" per tal que "les nostres orelles puguin fruir de la total harmonia de la llengua pura i nostres ulls contemplar la potencialitat fecunda del nostre verb" és una cosa que, escoltada i vista des d'avui, resulta poc menys que incomprensible i fins i tot ridícula si la traiem del seu context.

Són els anys -a saber- en què Fabra ordena i neteja la llengua, l'Institut d'Estudis Catalans en fixa la normativa i en Carner l'enllustra de dalt a baix. Som el que parlem, i el seny ordenador del Noucentisme no va estalviar esforços en la comesa. Com digué Puig i Cadafalch, "els grans homes que s'han preocupat de refer la cultura d'un poble han pensat primordialment en refer el seu llenguatge." I de refer es tractava, bàsicament.

L'operació lligaire tingué molts fronts. L'associació, organitzada a través d'un comitè que es finançava amb donacions i quotes de socis, tenia delegats en moltes poblacions. Visitaren escoles, fàbriques, convocaren premis, entregaren diplomes i organitzaren actes culturals de signe religiós i patriòtic. Hi ha qui encara recorda inscripcions o cartells amb "Prohibida la blasfèmia" i "Parleu bé" o similars distribuïts en espais públics com vestíbuls o tramvies -alguns dels quals són reproduïts al llibre que encapçala la il·lustració superior. Els articles en premsa -Maragall, Torras i Bages, Joan Llimona, Prat de la Riba...- també foren recurrents. La creuada del Bon Mot, però, tingué en els mítings la seva arma més preuada. Les gires foren intenses, els oradors prolífics i el públic nombrós, segons els testimonis gràfics. S'ompliren teatres, casinos, places i ateneus i Ivon l'Escop fou sempre un dels oradors més brillants, destacats i actius. L'exemple de la Lliga, d'altra banda, fou seguit per associacions semblants en moltes regions d'Espanya (Múrcia, Logroño, Burgos, Aragó, Andalusia...) on també s'hi feren mítings, i fins i tot a Itàlia i als Estats Units. Eren, evidentment, associacions catòliques amb més perfil de lobby eclesial que no pas polític, tal era el cas del Bon Mot català, estretament lligat al catalanisme conservador de Prat de la Riba.

La pruïja del Bon Mot també arribà a la nostra comarca, coneguda enllà del Montseny i el Besòs pel verb esquiu i fragor vituperiós de la seva gent. Comprovat, en reiterades experiències, que a Sant Pere de Vilamajor (1909), Mollet (1912), Sant Feliu de Codines (1912), Caldes de Montbui (1912), Aiguafreda (1913), Martorelles (1916) i Sant Celoni (1916), tot i ser belles raconades prou airejades, als parroquians els pudia fort l'alè de tan fons com covaven l'improperi i la blasfèmia, s'hi celebraren, per això i així mateix, jolius aplecs campestres de la Lliga del Bon Mot. El de Mollet, per exemple, s'anunciava així als pasquins: "Se pot ésser avançat i valent sense usar un parlar indecent. Grandiós míting que en pro de la bona parla tindrà lloc el 15 d'aquest mes, a dos quarts de quatre de la tarda en el Teatre de l'Ateneu". A la resta de pobles sembla que hom no s'atreví a entrar-hi.

Aquell "Parleu bé", però, aviat mudaria en un "Habla español" -equivalent de parlar bé i cristià-, perquè tot i els bons mots, massa sovint, en els conflictes, no basta raonar. El nacional-catolicisme i la seva censura moral i política –que implicava no només l'esfera religiosa, sinó també la censura d'un passat intel·lectual catalanista que, des de la Renaixença, havia aconduït Catalunya a una "falsa ruta"-, van fer la resta i la Lliga la viu-viu.

Així les coses, la Lliga del Bon Mot morí, de facto, a inici dels seixanta. El seu proselitisme, però, estava condemnat d'antuvi al fracàs. Si la paraula és viva, com deia Maragall, ho és perquè no es pot constrènyer a cap voluntat, a cap censura que en coarti el pensament i l'expressió. En la seva forma més popular i genuïna, la llengua catalana és un filó. Deixin de dir "joder", per Déu... Parlant de Déu, així ho va entendre, posem per cas, el Rector de Vallfogona -Francesc Vicent Garcia (1582-1623)- en les seves composicions satírico-burlesques, estintolades per grolleries barroques i escatologies mundanes. O, més modernament, els libidinosos i molt anònims Quaderns d'en Marc, ver compendi del vocabulari eròtic català. Tot plegat ho poden llegir, si els plau, al Diccionari de renecs i paraulotes (Llibres del Trabucaire, Perpinyà, 1999), compilat pel nord-català Pere Verdaguer, un ampli i sucós repertori d'exercicis verbals que van de la blasfèmia a l'insult, passant pel vituperi, el blasme o l'amenaça.

Curiosament, al voltant d'aquells anys seixanta, entre nous mostraris de renecs actualitzats i flastomies vàries, nasqueren noves generacions que, temps a venir i fins avui, recollint la torxa ardent d'un cert esperit censor i moralitzant, adaptat al nou règim sociocultural, maldarien per sacsar gramaticalment -i lèxica- la llengua catalana en pro del Bon Mot políticament correcte i asexuat. En va. Però aquest altre pintoresquisme -ai las, les i els- pertany a una altra lliga que tal vegada ens roti o abelleixi d'escometre un altre jorn.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1105/revolucio-catalanista http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1105/revolucio-catalanista Thu, 25 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1105/revolucio-catalanista AraVallès, oferim la transcripció íntegra d'una breu entrevista mantinguda diumenge passat amb J. V. Foix arran de la publicació del seu darrer llibre, Revolució catalanista.

Josep Vicenç Foix, un dels poetes actuals amb més projecció, ens rep al despatxet de la seva pastisseria, a la plaça de Sarrià. Nat el 1893 al mateix poble, Foix s'ha interessat, des de ben jove, per l'avantguarda francesa i italiana. Ha col·laborat a les revistes La Cònsola, Trossos, Monitor, Revista de Poesia i Amic de les Arts. És fundador, alhora, d'Acció Catalana i col·laborador del diari La Publicitat, on dirigeix la pàgina literària amb el pseudònim de Focius. Actualment és director de la Revista de Catalunya. Després de les celebrades proses poètiques de Gertrudis (1927) i els poemes de Krtu (1932), ara acaba de publicar, amb Josep Carbonell, el seu tercer llibre, Revolució catalanista, un compendi de l'ideari polític d'una de les ments més lúcides del nostre país.

Misser Foix, darrerament vós heu reflexionat en veu alta i en diferents tribunes sobre la regeneració del catalanisme. Instal·lats en la república, i amb un govern d'esquerres i catalanista, quina creieu que és la prioritat que hauria d'encarar el moviment catalanista més enllà dels partits?
Caldria situar l'opinió de manera que no pugui néixer el dubte ni crear-se una desconfiança. Cal resoldre el nacionalisme de partit, orientant-lo francament cap a un separatisme organitzat amb totes les seves conseqüències, o cap a un intervencionisme peninsular amb tot el bagatge patriòtic nat a l'escalf del nostre Renaixement nacional. El catalanisme pel catalanisme és una manifestació romàntica del patriotisme; és, àdhuc, en molts de casos, un aspecte de temperament morbós. Molts dels sentimentals del catalanisme han creat en llur ment una imatge de Catalunya desproporcionada, enorme, irreal, els quals, posats a presència d'una carta geogràfica de Catalunya, són decebuts tristament.

Quins creieu que són, avui per avui, els perills d'aquest separatisme incipient?
Aquells qui es decanten per una solució íntegrament separatista són els qui més han de curar d'evitar l'adhesió a llur partit d'aquestes sensibilitats dissolvents que confonen separatisme amb no sabem quines vagues idealitats socials, el patriotisme momentani dels quals és únicament expressió de llur anarquisme profund.

Comprenc... és allò que deia el poeta Maragall, que en el fons de tot català hi nia un anarquista... (Foix esbossa un lleu somrís). Us suposo assabentat d'un cert excitament separatista a la Catalunya d'inici del segle XXI. (Ara aixeca les celles i pren un posat seriós). Des de la vostra talaia, certament privilegiada, quina reflexió en faríeu?
Un ver partit separatista organitzat ha d’ésser el més realista dels partits, ha de posseir en la seva totalitat les dades que li permetin de mantenir els correligionaris assabentats de la potència pràctica del seu ideal, de la seguretat 'científica' del triomf, de l'oportunitat de donar l'assalt definitiu, de l'ajut internacional que cooperi a l'eficàcia victoriosa de la revolta, de la seguretat que la desintegració política de Catalunya del cos ibèric no representarà el lliurament de Catalunya a una nova esclavitud extrapeninsular.

Però això té una difícil concreció...
No ho creieu. El catalanisme polític és representat per la tendència general dels catalans a reclamar el reconeixement de llur comunitat com a nació lliure i per llur afany persistent a donar a aquesta comunitat una estructura estatal. Amb mots clars: la independència espiritual en l'ordre de l'esperit; la independència nacional en l'ordre polític. El problema és simple.

Us escolto, doncs.
Per arribar a la independència espiritual, Catalunya ha començat per reintegrar-se a la llengua. Per a aquesta reintegració ha calgut un isolament inicial: el de la llengua castellana o espanyola. Bell punt s'ha fet un estat de consciència col·lectiu favorable a aquesta restauració lingüística, l'abandó del castellà o espanyol ha estat immediat.

Els esforços de Mestre Fabra han estat ingents per dotar la llengua d'un corpus teòric, però no sempre ha estat ben comprès...
Per al restabliment de la llengua catalana, la llengua centro-peninsular era una nosa, un microbi nociu, que calia combatre per tots els mitjans, del qual cal immunitzar la novella adolescència del català. Per a alguns, això és un sentiment vague, una romàntica aspiració; per a d'altres, una voluntat. ¿És lícit de creure que per a l'elevació lingüística del català hom podia seguir altre procediment que el d'allunyar-lo de tot contacte del castellà o espanyol?

Veig que, com jo, aneu poc al cinema. Insinueu, potser, un menyspreu a la llengua de Quevedo?
Això no és menyspreu per aquest idioma: és amor i voluntat pel català. ¿Hi ha dany per a la cultura en aquest isolament? Si de cas no serà per a la cultura catalana.

Disculpeu-me, us he distret... em parlàveu de l'isolament espiritual...
Sí... Hi ha una altra raó favorable a aquest isolament espiritual: la cultura castellana o espanyola no aporta actualment res a la cultura general del món. Amb quatre segles de conviure mesquí, Catalunya no s'ha beneficiat de la cultura universal; Castella no ha estat sols, i continua essent, una detentora política de Catalunya, sinó una inquisidora constant del seu propi esperit i, per extensió, del nostre. Una immensa biblioteca hom podria formar del que han dit els espanyols de llur país, de l'endarreriment d'aquest país, de la seva barbàrie espiritual. I si ells mateixos es situen i es denuncien, ¿què hi ha de cercar Catalunya, que es retroba, es sent jove i ardida i posseeix el formidable instrument del seu idioma?

Políticament, doncs, aquest isolament també hauria de tenir el seu correlat?
És clar que sí, però el catalanisme polític no s'ha isolat ni d'Espanya: s'ha retret. I no és pas que l'ideal de nombre de catalans no sigui d'arribar a aquest isolament, però la diplomàcia de partit l'ha ordenat devés una intervenció conservadora que desapareixerà bell punt els tributs estatals de Catalunya siguin els que requereixen a una lliure nació. A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l'expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent.

I el catalanisme que propugneu, quin paper hi pot jugar en aquesta tessitura?
Bé, una altra cosa és saber si el catalanisme s'ha localitzat i per què. Al costat del catalanisme com a voluntat de cultura, existeix un catalanisme sentimental i àdhuc un catalanisme balcànic manifestat esporàdicament. El catalanisme cultural no s'ha localitzat: s'ha universalitzat fins allà on ha estat possible. El sentimental tampoc no s'ha localitzat: els millors homenatges a les nacions del nostre planeta que reclamen llur independència, han sortit de Catalunya.

Suara heu esmentat el catalanisme balcànic...
Fixeu-vos, el catalanisme balcànic, manifestat només de temps i conreat per professionals del desordre, és l'únic que ha estimulat aquestes rancors, que, de fer-se un estat comú d'esperit, esdevindrien un perill de localització contrària a l'universalisme a què ha d'aspirar tot nacionalisme modern. Però és curiós de remarcar que aquests representants del catalanisme localista, del separatisme regionalista, són segurament, en altres ordres d'idees, extremosos, místics, revolucionaris i àdhuc anarquistes.

Certament, és una caterva perillosa.
No ho sabeu pas prou! El major nombre dels partidaris del secessionisme catastròfic no admetrien, una vegada obtinguda la nostra independència nacional, una jerarquia que permetés la instauració d'un govern d'ordre que orientés la nació cap a un esdevenidor de grandesa imperial...

No ho diguéssiu massa fort...
Guaiteu qui ve! (interromp de cop, incorporant-se de la butaca per dirigir-se al rebedor.)

Avisats i arribats a aquest punt, els lectors amabilíssims ens hauran de disculpar. És diumenge a la tarda i pel finestral de la botiga hem vist passar la figura inconfusible de Carles Sindreu, que acut, puntual, a la cita amb Foix i els seus pastissets. Abillat amb un tres quarts color de caqui -discretament perfumat amb Eau del Vallès-, el jove Sindreu és un furgar continu de les mans dins les butxaques de l'abric, plenes d'idees i paperets. Junt amb membres de la Penya del Colón, com Prats, Gomis o Sert, ha fundat l'ADLAN (Amics de l'Art Nou), grup en el qual, naturalment, també hi és present Foix. L'amistat entre ambdós ve d'antic, però s'ha consolidat amb la publicació del llibre de Sindreu Darrere el vidre (1933), amb pròleg de Riba i epíleg de Foix. Sindreu, és qui millor podria sintetitzar el que suposa tenir una conversa amb Foix. Els seus arguments, diu, "us encerclen, us empresonen, us immobilitzen... Al cap de cinc minuts de conversa amb Focius cal resignar-se a la contemplació de la llanta que volta ràpida al vostre entorn talment un dels fantàstics tortells que fabrica aquest sobrerealista agudíssim a Sarrià, animats d'una remarcable força rotativa interna." En donem fe i ens quedem, gentilment convidats, a departir raons, lioneses i tortells.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1084/el-valles-den-canyameres http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1084/el-valles-den-canyameres Tue, 26 Jan 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1084/el-valles-den-canyameres Transparència en l'harmonia,
seny pairal, neguit pagès,
prosa viva, poesia:
"No hi ha res com el Vallès."
Ferran Canyameres
No fa gaire que s'acaba de publicar una geografia literària de les mal anomenades comarques barcelonines (Ed. Pòrtic). És un llibre ambiciós -el primer d'una sèrie que ha de pentinar tot l'àmbit de parla catalana- confegit pel professor de la universitat de Vic Llorenç Soldevila. El llibre ressegueix la geografia provincial i en ressenya els llocs literaris, llocs definits per Soldevila a partir d'una tirallonga de criteris que, per abreujar, direm que tenen el denominador comú d'haver estat escenari -real o fictici- del procés creatiu de qualsevol obra literària, o de tenir alguna connexió biobibliogràfica amb algun autor o personatge rellevant.

Naturalment, la nostra comarca hi és representada -s'hi referencien setze municipis- amb un recorregut de la ploma i mà de Joan Maragall, Víctor Balaguer, Prat de la Riba, Carles Sindreu, Eugeni Xammar, Raimon Casellas, Antoni Tàpies, Ramon Garriga, Guerau de Liost, Ferran Soldevila, Eugeni d'Ors, Josep Pla, Pere Ribot, Josep Masats, Perejaume, Sagarra, Màrius Torres -enguany se'n commemora el centenari-, Carles Soldevila, Josep Maria Castellet i, òbviament, Ferran Canyameres. Tots ells ens passegen per indrets, cases, fondes, museus, places, cementiris, fonts, molins... El recorregut és extraordinari i altament recomanable, a peu o des del sofà.

Segons Xammar, "de Vallès, digne d'aquest nom, només n'hi ha un, i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són uns indrets molt respectables, però, fet i fet, només són dos grans suburbis industrials de Barcelona." No creiem que el terrassenc Ferran Canyameres (1898-1964) hi estigués massa d'acord...

Qui era, però, Ferran Canyameres? Segons Albert Manent fou un "vitalista lletraferit", a més de poeta, memorialista, editor, traductor, activista polític i cultural, un entre tants -que diria l'Estellés- que poblaren el sotabosc cultural català i que generacionalment se les tingueren amb la guerra i la postguerra bo i maldant per cosir-ne els estrips. A l'exili parisenc fundà una empresa tèxtil -junt amb Puig i Ferrater, Tarradellas, Ventura Gasol i d'altres- però la lectura de Georges Simenon l'impulsà, el 1942, a crear l'editorial Albor, amb la qual introduiria a l'Estat espanyol i a Sudamèrica el pare de l'inspector Maigret -amb qui, segons Simenon, tenia tantes semblances físiques-.

El bo d'en Canyameres tornà a Barcelona amb la dona i filla el 1949 -el seu fill Jaume, però, (que signava Canameras) es quedà a París, deslligat de qualsevol vincle cultural amb la tradició del seu pare, i s'establí més tard a Prada de Conflent, on sembla que dugué una vida retirada, entre mística i eremítica. Una vegada, requerit per l'estudiós Xavier Pla sobre la vida que duien a París, donà una resposta que ha esdevingut metàfora i resum punyent del present que ens toca viure. Evocava, amb cert desdeny, els dinars opípars en un restaurant regentat per un exiliat català, amb la presència jocosa i sovintejada, entre d'altres, del pintor Grau-Sala, dels periodistes Rafael Tasis i Just Cabot, del crític Sebastià Gasch i del seu pare -que era un gormand amb forquilla de primera divisió- dels quals, deia, "començaven per voler arreglar Catalunya, Europa, el món... però quan el vi començava a fer efecte es posaven a cantar i, a la fi, ningú no recordava res." Ens costa creure que s'esdevingués així.

Ja a Barcelona, doncs, Canyameres reprengué la seva tasca editorial i literària, marcada per una prosa clara, de to moderadament costumista, però sense engavanyaments floralescos, d'adjectiu exacte i verb precís. El 1959 guanyà el premi Maspons i Camarasa amb el llibre El Vallès, vigor i bellesa, editat a l'esplèndida Selecta, en el qual proposava "un romiatge sentimental i d'esbargiment" per la nostra comarca (i l'altra). Si el citem és per relacionar-lo amb la notícia ressenyada per aquest diari que es feia ressò d'una iniciativa conjunta del Vallès (tots dos), Osona, l'Anoia i el Bages per promocionar-se turísticament amb la marca Catalunya Central. En fi, la peculiaritat del cas és que la promoció s'ha de liderar, diuen, des del Consell Comarcal de l'altre Vallès, fet que desdiu, dolorosament i amb contundència, l'asseveració incisiva del pobre Xammar. No seria bo, pregunto, com a torna, que el Consell del Vallès Oriental impulsés la reedició -il·lustrada i tapa dura, com s'ha demostrat que se sap fer- del llibre d'en Canyameres?

El llibre no és cap monografia històrica o geogràfica del Vallès. Potser intuint-ne la desaparició, és, més aviat, un retrat humà del temps d'abans de les rotondes, de quan hi havia feixes, conreus i ametllers, i una segona allau immigratòria -amb tothom empadronat- començava a canviar-nos la faisó. Enamorat d'aquestes terres, Canyameres en va escriure, poble a poble, un panegíric a guisa d'homenatge a un temps canviant, sense edulcorants ni xaronismes. Fins on jo sé, avui aquest llibre és introbable, i és una llàstima. D'alguna manera, és el precedent immediat del volum que comentàvem a l'inici. Al pòrtic, uns versos amb olor de pinassa ens conviden a entrar-hi: "Terra fèrtil, roca viva, / farga i fàbrica, taller, / bosc d'estampa, gent activa, / blat en sitja i vi al celler."
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1063/nadal-a-lexili http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1063/nadal-a-lexili Thu, 24 Dec 2009 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1063/nadal-a-lexili El Nadal que no vam tornar a casa, recopilats per Quim Torra i editats a Acontravent, no es poden obviar si es volen entendre determinats aspectes de la cultura catalana -d'aleshores i també d'ara–, especialment relacionats amb la literatura. El tall i el salt generacional provocats per la guerra i la repressió centrifuguen a l'exili pràcticament la totalitat de literats i pensadors. La "memòria històrica" és avui un flaixbac que ens connecta amb allò que hauria d'haver estat un continuum natural, baula i relleu alhora, configurant una cultura que desenvolupa les seves potencialitats sense més traves que les que pugui tenir una nació sense ressorts d'Estat. La destralada de l'exili troba en aquestes pàgines una de les estelles més feridores i punyents.

Sorprèn, dels textos, la ingenuïtat inconscient que destil·len. Són escrits, tots, en revistes com Germanor (des de Santiago de Xile), Catalunya, revista d’informació i expansió catalana (des de Buenos Aires), Ressorgiment (també des de Buenos Aires), El poble català (des de París), La Revista dels Catalans d'Amèrica (des de Mèxic), o l'Illot de l'Art, editada per presos del camp de concentració de Sant Cebrià, testimonis, aquests darrers, tendres fins a l'escruiximent de l'ànima -d'ungla a pèl cor a través–, profundament humans i empàtics. Com deia en Joan Oliver a Codicil de poeta, "no hi ha res més a fer; i ja basta. / La resta és literatura".

L'enyor i la desesperança que segreguen els escrits dels exiliats duu implícita l'esperança d'un Nadal millor. A vegades el desig és explícit. En la commovedora carta que Xavier Benguerel escriu a la seva mare des de Xile li diu: "Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s'inicia un Nadal d'amor i deslliurança. No perdis la força dels teus braços, mare, que jo sento que aviat hauràs d'aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn. Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s'està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre". Tan de bo hagués estat així. És una carta que costa acabar de llegir. Desgraciadament, era impossible fer pitjor una previsió de futur.

Com es diu en la presentació del llibre, "no podem estar més a prop de la nostra veritat i de les nostres pors que quan és el cor qui parla". És veritat. Potser és l'ànima d'un poble -el volkgeist herderià- qui parla a través d'aquestes plomes. Perquè la seva història no és la història dels homes que parlen i escriuen sinó el ressò de generacions de catalans. Si la història de Catalunya sovint es comprèn millor des dels postulats romàntics és perquè el Romanticisme assaja, per primera vegada, una historiografia nacional amb el poble com a subjecte motriu. Sí, vet aquí el Nadal que no vam tornar a casa. El Nadal que vam marxar de casa. El Nadal que ens vam exiliar del Nadal. El dia que s'escrigui la Història sentimental de Catalunya -que s'escriurà- el llibre d'en Quim serà, no en tinguem cap dubte, una referència obligada per comprendre el nostre segle XX.
]]>