http://blogs.aravalles.cat// Blogs aravallès.cat Tue, 15 May 2012 10:15:00 +0200 ca http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1368/despertem http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1368/despertem Tue, 15 May 2012 10:15:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1368/despertem
Anys en què als joves els hem adormit, regalant privilegis sense obligacions, els adults ens hem angoixat a base d’obligacions que no ens deixen dormir, i als avis, la natura els obliga a descansar més. Això sí, als menuts, deixem-los dormir, protegim-los de tanta merda. És hora d’aixecar-nos ben d’hora, ben d’hora i dir prou. Despertem?

Despertem? o assistim atònits a la retallada de drets fonamentals de tots mentre es preserven els privilegis d’uns quants i els beneficis d’uns pocs.

Despertem? o acceptem que es rescatin entitats financeres, amb ingents quantitats de diners públics, al mateix temps que s’executen embargaments hipotecaris i desnonaments.

Despertem? o calladament donem el vist-i-plau a una pujada de l’IRPF a tothom mentre els rics amb una SICAV tributen només un 1% en l’impost de societats, l’església catòlica no tributa pel concepte de béns immobles o es converteix en llei una amnistia fiscal pels qui defrauden.

Despertem? o deixem que retallin 10.000 milions d’euros en sanitat i educació al mateix temps que es donen 6.000 milions a l’església catòlica, 35 en subvencions a partits polítics i sindicats o 400 a la CEOE.

Despertem? o permetem que l’estat es gasti els diners que asseguren les nostres pensions comprant deute sobirà.

Despertem? o validem la retallada en beques i l’augment de les taxes universitàries mentre es destinen 600 milions d’euros per a la promoció i manteniment de la tauromàquia.

Despertem? o ens empassem que el copagament sanitari i per medicament és una mesura de dissuasió, mentre la Casa Reial obté una assignació desmesurada, els polítics gaudeixen de dietes cinc estrelles i mantenim duplicitats ministerials i organitzatives o segueix existint un senat inoperant. 

I els catalans, despertem? o mirem com cada any surten de Catalunya milions d’euros en suposada solidaritat, deixem trepitjar la nostra llengua i cultura o esperem que amb l’excusa de la crisi ens intervinguin.

Despertem? i junts aixequem la veu, articulem respostes i proposem alternatives, o callem d’una vegada, ens acabem de baixar els pantalons i la roba interior i esperem a la propera que serà pitjor.

I recordem, primer les persones, després les ideologies. Ara toca sumar tots per acabar amb el muntatge d’uns quants que enlloc de posar les idees al servei de les persones han utilitzat a les persones per a les seves idees.

Recordant a Antonio Machado: “després de viure i somiar, hi ha el que més importa: despertar”
Despertem?
]]> http://blogs.aravalles.cat/pep-mur/blog/1367/mes-recursos-per-a-emergencia-social-ara-si http://blogs.aravalles.cat/pep-mur/blog/1367/mes-recursos-per-a-emergencia-social-ara-si Mon, 14 May 2012 12:12:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/pep-mur/blog/1367/mes-recursos-per-a-emergencia-social-ara-si
D’aquests, l’alcalde va comprometre un milió a la partida d’emergència social, que se sumaran als escassos 24.500 euros que s’havien previst inicialment, una xifra clarament insuficient.

El Grup Municipal d'Acció Granollers va votar favorablement a la proposta, com no podia ser d’altra manera. De fet, si fem memòria, el desembre passat vam votar en contra del pressupost perquè enteníem que no incentivava el creixement de l’economia ni incrementava les ajudes socials. Llavors vam condicionar el nostre vot favorable, entre d'altres, a l’augment de la partida de Serveis Socials. Però l’equip de govern, en aquell moment, no estava disposat a fer cap esforç.

Així doncs, estem contents que finalment ens hagin fet cas, malgrat haver-nos fet esperar quatre mesos. I malgrat també que aquesta iniciativa no sigui més que el resultat de l’entrada en vigor el passat 2 de maig de la Llei Orgànica d’Estabilitat pressupostària i Sostenibilitat Financera, que en el seu article 32 obliga als consistoris a destinar els romanents de tresoreria positius a reduir el nivell de deute públic.

Ara queda concretar els projectes d’emergència social als quals es destinaran aquest milió d’euros. Des d’Acció Granollers no només pressionarem l’equip de govern perquè concreti el destí d’aquests recursos i en farem el seguiment, sinó que, a més, els hi farem arribar les nostres propostes.

Propostes com ara disposar d'un Servei d'Allotjament d'Urgència, que oferiria una residència temporal a aquelles persones o famílies que han perdut de forma sobtada el seu habitatge habitual i que no tenen enlloc on anar. O incrementar les beques de llibres i material escolar per a alumnes d’educació primària per ajudar a les famílies sense prou recursos a assumir les despeses ocasionades per l’inici del curs escolar.

Sense cap dubte, ens tornarem a fer escoltar!

]]> http://blogs.aravalles.cat/violant-mascaro/blog/1366/amb-el-cap-ben-alt http://blogs.aravalles.cat/violant-mascaro/blog/1366/amb-el-cap-ben-alt Fri, 04 May 2012 17:35:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/violant-mascaro/blog/1366/amb-el-cap-ben-alt
Jo també hauria d’haver plegat durant aquells pocs mesos en què com a alcaldessa vaig ser diana de cartes anònimes embustiades, pressions, pintades, difusió d’informacions falses... Però no ho vaig fer perquè de vegades –només de vegades, el cas de Bigues també afectava la supervivència d’un negoci familiar- pot més estar convençut que fas el que és correcte i pensar que els mètodes del caciquisme rabiüt tard o d’hora tindran final si som democràticament tossuts.

Vivim moments complicats, de pèrdua de confiança en les institucions (de vegades confonent que qui mana de veritat és qui governa el capital), però això no és excusa per desmerèixer fins al punt d’atacar qui d’entre nosaltres fa una tria personal per dedicar part de la seva energia al que creu que és bo per al seu poble, ciutat o país. Un atac a la representativitat que significa l’acció d’un regidor o un diputat és un atac a les moltes persones que representa.

En aquest sentit es va pronunciar no fa gaire el síndic de Greuges al Parlament, i això val per a regidors i regidores també:
“Vostès realitzen una tasca, la més noble que pot realitzar una persona en una societat democràtica: ocupar-se dels afers de tots, corrin els vents que corrin, absolutament demagògics de vegades, per a desprestigi de la seva tasca(...). Que tinguin molt clar que vostès poden anar amb el cap ben alt, continuant el que estan realitzant.”

Què volem? Un país on manin els que sempre ho han fet, amb coaccions, força i poder? O un món on siguem capaços de respectar les idees dels altres que, esclar, comporten accions que de vegades no són del gust de tothom? El caciquisme, el despotisme intolerant, que alguns viuen a la pell per causa de les seves responsabilitats públiques té els dies comptats perquè caminem cap a la maduresa i el respecte, guiats amb els valors de justícia i de l’esforç. Almenys aquests són els meus valors republicans.
]]> http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1365/a-mi-no-en-diguis-amor http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1365/a-mi-no-en-diguis-amor Wed, 02 May 2012 06:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1365/a-mi-no-en-diguis-amor
Aquest terme, el de modernitat líquida, va anar agafant forma i va començar a derivar en altres subconceptes igual d’interessants i divertits. Així, trobem la cultura líquida, és a dir, consumim productes culturals que són d’un sol ús, com els mocadors. De ben segur que has llegit un llibre que en el millor dels casos ha acabat en el fons d’un prestatge i de qual no has après absolutament res. O bé has mirat aquella pel·lícula que no tornaries a veure ni que et paguessin l’entrada al cinema. I què dir d’aquella exposició que contemplaves entre badalls desitjant sortir del recinte per anar a fer una cervesa i fugir d’aquell suplici.

No obstant, el tarannà de la societat sembla convidar-nos a seguir amb aquest ritme en tots els aspectes de la nostra vida: trobem la tecnologia líquida, consistent en que quan ha sortit el mòbil d’última generació al mercat, de sobte el reinventen i et bombardegen dient que no seràs ningú si no et fas amb ell. Clar que amb la crisi, el que ens queda seria la nòmina líquida, que per art de màgia s’evapora al tocar el nostre compte corrent.

La dreta d’aquest país i d’Europa sencera, que ens ha marcat un gol amb això de la crisi, de sobte ens ven el treball líquid, és a dir, unes condicions laborals de pena amb uns drets inexistents. Potser el més fumut és sentir al president d’Itàlia, Mario Monti, afirmant que és avorrit tenir un lloc de treball fix, quan té un sou vitalici. Incoherències del món modern. Amb el treball líquid, de pas, ens ofereixen el paquet complet i fulminen d'un cop mortal l’educació, la sanitat i la justícia, que, total, tampoc serveixen per a res.

Ah! I no oblidis que un poble de rucs és molt més fàcil d’ensinistrar! Si a això, hi afegim que la directora del Fons Monetari Internacional demana baixar les pensions perquè la gent podria viure més, el concepte passa a extrapolar-se a vida liquida, en la qual el banc decideix quan t’has de morir. Si els deixes decidir amb qui t’has de casar, tornarem a l’edat mitjana en un obrir i tancar d’ulls.

I en un món on les coses no estan fetes per durar, què dir de l’amor? El concepte d’amor líquid va ser àmpliament desenvolupat per Bauman. Vivim en una societat que ha idealitzat el concepte d’amor, i viu esclava d’allò que mai arriba. Recullen les notícies que tres de cada quatre matrimonis actuals acaben en divorci. Serà que no estem fets per aguantar-nos? El cert és que cada cop són més els crits on se sent allò de: a mi no em diguis amor! Seguit d’un adéu per sempre més.

I és que el problema està clar: el caràcter líquid de les coses raja d’una font de la qual sembla que tots estem disposats a beure. Obrim un diari, o mirem les notícies, i donem per vàlida la història que allà se’ns explica. Vivim exposats a un bombardeig constant i estressant d’idees i canvis de parer. Observa quants anuncis hi ha al teu voltant que constantment et miren als ulls i insinuen que ets un perdedor, que la teva vida no és perfecta i que sempre et farà falta més. I després de mirar-los, recorda que si haguessis optat per no fer-ho, ells sols s’haguessin mort de fàstic. Ah! I recorda també que, fins i tot la revolució més gran, va començar amb algú que va qüestionar-se la realitat.

]]> http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1364/gracies-montse http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1364/gracies-montse Mon, 30 Apr 2012 16:11:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1364/gracies-montse
Trobo que les frases d’en Pep són planes, que no presenten massa complexitat, i que no es distancien significativament de les que podria deixar anar un ciutadà de peu en una conversa de sobretaula. Que consti d’entrada que sóc culer, que m’agrada el futbol i que aprecio moltíssim el futbol de l’era Guardiola -segurament molt menys del que hauria, ja que no en sé prou, de futbol.

Tanmateix, com a referent, en Guardiola es queda lluny de les primeres posicions en la meva llista personal. Digueu-me esnob, digueu-me exigent, però és que jo necessito que les paraules dels meus referents em deixin perplexa (d’entrada), encuriosida (després), i reflexiva (finalment). I, si hi ha sort, fins i tot crescuda (al cap d’un temps). Les paraules dels meus referents intel·lectuals o morals acostumen a ressonar al meu cap durant dies o setmanes. A vegades fins i tot anys. Me les enduc com un petit tresor allà on vaig, allí on em reinvento, si ho faig. Esdevenen part de mi.

I a mi les paraules d’en Pep Guardiola no em deixen perplexa, ni encuriosida, ni reflexiva, no em canvien, ni me les emporto allí on vaig per a créixer. No, no ho fan. Fa temps que em llevo d’hora i penco per a tirar endavant. I així veig que ho fan els del meu voltant. I més encara aquells que tenen múltiples feines per a poder arribar a finals de mes i pagar les factures de la llum i del gas. Aquests fa temps que es lleven d’hora, i molt sovint van a dormir tard i pateixen problemes d’insomni. Van cansats, trobo. Molt més, segurament, que en Pep després de quatre anys fent d’entrenador del Barça. I, si poguessin, també pararien “per omplir-se”, però ara –en un moment en què les nòmines es buiden- no seria massa bon moment per a fer-ho.

Deixant en Pep de banda, em preocupa sobretot aquesta manca de referents; em preocupa que els catalans tinguem tan poca memòria i consideració per a persones que sí que podrien i haurien de ser referents importants. Podríem fer una bona i sucosa llista, però un clar exemple és el de la Montserrat Roig. Aquests dies he llegit “Diari d’uns anys (1975-1981)” –publicat recentment a partir d’escrits d’arxiu històric- i m’he quedat impactada de la clarividència i la valentia amb la que escrivia la Roig als trenta-i-pocs anys, en un context d’autoritarisme i de canvi que anava donant pas a un sistema democràtic.

M’he quedat impactada també amb el creixement estilístic que es va observant en els seus escrits periodístics al llarg d’aquests sis anys. La complexitat que va adquirint la seva escriptura d’assaig, que arriba a ser sublim en obres com L’agulla daurada (1985). Però per a mi ja fa anys que la Montserrat és un referent: les seves paraules m’han arribat, m’han deixat perplexa, m’han fet reflexionar. Hi he tornat, hi he repensat, he crescut amb elles, i me les he emportat allí on he anat. La Montserrat m’ha inspirat fins i tot una mica en la meva recerca científica, amb la seva pròpia investigació pionera sobre els catalans als camps Nazis.

Ara, en aquest “nou” llibre, la Montserrat m’ajuda a entendre una mica millor el país en el qual vivim, ja que és el país que ve dels anys de la transició i de les lluites que ella descrivia tan bé en aquestes columnes a diaris diversos. La Montserrat m’ajuda a entendre què vol dir ser dona, d’esquerres i catalanista. Ser liberal en un país conservador. M’ajuda a entendre què vol dir ser una mare que ensenya als seus fills a tenir els ulls oberts perquè “la cultura és tenir curiositat, tenir els ulls ben oberts al món”. M’ajuda a entendre que “res no és absolut al món, i solament l’acceptació de la realitat tal com és ens pot fer estimar-la de debò”. I m’ajuda a entendre i a saber que la memòria és història i que oblidar el passat és pecat, que hem de lluitar per evitar que les fites que van aconseguir-se a la sortida del franquisme (per exemple, l’escola en català, o el dret d’associació) no hagin de tornar a ser fites d’aquí uns anys. Perquè últimament anem enrere, i això també m’ajuda a comprendre-ho la Montserrat.

M’hagués agradat que la Montse hagués entès de futbol, que al FCB haguessin admès dones entrenadores, que la Roig hagués sigut tan exitosa com en Guardiola i que hagués fet rodes de premsa multitudinàries en català i que tothom hagués escoltat i que els nens i nenes haguessin recitat les seves paraules. Perquè les seves eren veritables paraules de canvi, de transformació i progrés. No ha estat així, i a més a més a la Montse se la va endur la mort de forma tràgica i precoç. Avui i sempre, però, no vull estar-me d’agrair-li en veu alta haver estat qui va ser, i haver-nos deixat com a herència, no només el seu legat escrit, sinó també els fruits de la seva lluita diària com a dona catalanista d’esquerres. #GraciesMontse

]]> http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1363/el-pp-argument-independentista http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1363/el-pp-argument-independentista Thu, 26 Apr 2012 18:37:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1363/el-pp-argument-independentista
Inversemblantment el ministre ha dit, per una banda, una gran veritat: Espanya sense Catalunya no sortirà de la crisi, i, per altra, una mentida, que Catalunya és una prioritat del govern d’Espanya. Veritablement, Espanya ha perdut el tren de la història.

Curiosament en el comandament d’aquest tren hi trobem maquinistes que no conviden a la credibilitat. Un exnegociant de bombes estrella antipersona, un exaltcàrrec d’un banc culpable de la crisi actual i un disfressat de gerent bancari, per cert amb greus problemes que busca la solució a Catalunya, també exalt càrrec del FMI. Personalitats de nivell internacional que no ofereixen cap garantía als ciutadans.

Ah! i posats a suspicàcies, la farum de l’amnistia als grans defraudadors d’hisenda pot fer olor a autoamnistia. La farum s’escampa també pel camp de la corrupció política amb nomenaments sospitosos d’amiguisme i familiaritat. No és prudent citar noms, corren prou ràpids per les xarxes.

L’endemà de les eleccions li vaig comentar a un amic que el PP no acabaría la legislatura. Va pel camí. Acusa a les autonomies de la responsabilitat de la crisi, quan quinze de les disset les governa el PP. Un argument boomerang.

És lógic i normal que un gran nombre de ciutadans vulguin sortir del sistema i tenir-ne un de propi. També és comprensible que Espanya s’oposi a la independència de Catalunya i d’Euskadi, i que possiblement arribi la sorpresa de València.

Però arguments com el de la delegada del govern a Catalunya fan el ridícul, no a Catalunya sinò a Europa. La trajectòria independentista catalana és imparable i per sort Espanya neda contracorrent.

Seria curiós que un govern del PP haguès de seure a la taula de la signatura de la independència. No és cap miratge, és una il·lusió (il·lusió vol dir jugar en una direcció) que cada dia que passa projecta una llum més clara i més intensa.

Sí, de la mà del PP cap a la independència. Utopia? No, algú dirà, sí. Els camins de la história sempre miren endavant. Sóc conscient que se’m titllarà d’il·lús i que no conec la história. Donem temps al temps.

]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1362/sense-concert-no-hi-ha-pacte http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1362/sense-concert-no-hi-ha-pacte Tue, 24 Apr 2012 13:57:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1362/sense-concert-no-hi-ha-pacte
No crec que hagi de repetir gaire les escandaloses xifres de desequilibri econòmic que Catalunya suporta cada any. Com a més rellevant d'aquest greuge trobem un dèficit fiscal que representa el 10% del PIB català, i en què Catalunya aporta més del 25% dels impostos recaptats per l'Estat, tota una incongruència.

Però l’exministre Jaurégui, en una entrevista publicada a La Vanguardia l’any passat, va ser potser el més explícit possible entre els polítics espanyols vers aquest cas; Catalunya no pot tenir el Concert Econòmic perquè representa un 20% de l’economia de l’Estat, no ens ho podem permetre... Aquí és justament on potser hem de pensar en jugar una altra partida.

Dit això, i des que CiU va guanyar clarament les darreres eleccions, s’ha posat de moda una nova versió/solució per a resoldre les desigualtats econòmiques entre Catalunya i Espanya, el famós Pacte Fiscal.

Em sorprèn, en primer lloc, que amb una majoria política més que important, i amb un PP que ha guanyat les eleccions però necessita legitimar-se territorialment, CiU no hagi fet un pas decidit a deixar de banda les nuvoloses tradicionals dels seus discursos, i facin una aposta clara per avançar fermament vers a la consumació del poder de decidir quin model fiscal volem per al nostre país, el què podríem anomenar concert econòmic, encara que crec que val la pena fer un esforç per adaptar-lo a una situació molt diversa de la que puguin gaudir bascos, navarresos o canaris.

Tot aquest ball de noms sense objectiu a curt termini només té una raó política; despistar l’opinió pública perquè el Govern no acaba de creure en una resolució positiva del famós pacte fiscal, i això només pot esdevenir en un daltabaix per al Govern.

Però, com veieu, sempre hi ha un rerefons polític molt ampli rere el pacte fiscal, que fa tambalejar qualsevol govern, com en el cas del govern d’Entesa, i que fa guanyar eleccions, com el cas de CiU.

És evident, que després de segles de reivindicacions, ningú té la solució a una situació molt podrida amb els anys, i amb la falta de voluntat política de l’Estat, la resposta ha de ser la de decidir, perquè la decisió ara per ara requereix de la voluntat popular, ja que la voluntat política està encotillada, i l’objectiu és el d’armar la política de nou per a sumar un nou projecte que sumi voluntats polítiques, el concert econòmic.

Però, aquest cop, i després de les darreres experiències, usar el recurs de demanar l’opinió ciutadana, ha de servir per a poder transformar realitats, i no per a reforçar qualsevol negociació amb Madrid. El problema, aquest cop, no és el temps sinó els objectius i el control de la informació que es genera vers als ciutadans.

Que la prudència, sinó és per aconseguir fites, no ens traeixi, i provoqui un cop més, frustració i desafecció vers la política.
]]> http://blogs.aravalles.cat/xavier-dante/blog/1361/trasbals-al-1986 http://blogs.aravalles.cat/xavier-dante/blog/1361/trasbals-al-1986 Mon, 23 Apr 2012 12:55:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/xavier-dante/blog/1361/trasbals-al-1986
Amb els anys, i un munt de converses, vas entenent que realment en la història del club han predominat més els infortunis que no pas els cicles triomfants, tot i que des de la dècada dels 90 el paradigma s’hagi transformat completament. Durant molt de temps, els moments de joia i victòria, que alguns n’hi havia, eren efímers, sense cap possibilitat de continuïtat. Glòries d’una temporada. Per sort es guanyaven Recopes, o Copes. I alguna Lliga, cada catorze anys.

Per tant cal no oblidar d’on vénen moltes generacions de barcelonistes que pràcticament acumulaven ensurt rere ensurt com a idiosincràsia, lleials a uns colors. Un altre dia intentarem entendre’n els motius. (Esportius i/o administratius).

El que costava guanyar una Lliga, i sense Lliga no hi havia opció de jugar cap Copa d’Europa. El darrers precedents del Barça abans de la final de Sevilla: 1975, Sant Jordi. Semifinals contra el Leeds United. Domini del Barça de Cruyff. Tampoc així va poder ser. Silenci, funeral a l’estadi.

Molt abans, el 1961, hi va haver la derrota a Berna contra el Benfica de Lisboa: la darrera final que es jugaria amb els pals quadrats. L’adéu del que fou una generació irrepetible. 1961, 1975 (semifinals) i 1986. Afegim-hi a més la derrota contra l’Slovan de Bratislava a la Recopa d’Europa de 1969. Cap títol gran per a un gran club.
Les Recopes d’abans tenien molta més importància que les Europa League d’avui en dia, tot i que el valor d’una Recopa és com si li preguntes al meu cosí per la pesseta. Conceptes que ja no tenen sentit a no ser què et preguntis per què el Barça és el rei de Recopes.

Sobre la Copa de Fires, precursora de l’antiga Copa de la Uefa i Europa League actual, suposo que en el seu moment generaren certa tranquil·litat al club, però no era pas això del que es tractava. La Recopa del 1978 contra el Fortuna de Dusseldorf és paradigmàtica en aquest sentit. Moments claus en qualsevol trajectòria biogràfica. Començaria a percebre’s certa llum en un club massa acostumat a les decepcions. Tot i que els 80 no es poden considerar, ni de bon tros, gloriosos.

Són les conseqüències de la final de Sevilla les que em van despertar la curiositat pel Barça. La curiositat per saber i preguntar què era una Copa d’Europa. Adonar-se amb el temps que d’aquell trasbals en sorgeix la futura identificació amb uns colors. Segurament la nit més desgraciada en la història del club, juntament amb la final de Berna del 1961. Quelcom que m’uneix amb les generacions més veteranes, les que saben què s’hi coïa.

Un mes més tard començaria el Mundial de Mèxic 86. Recordo aquell àlbum de cromos adhesius amb una satisfacció immensa. M’agradaven diversos equips, però els dolents de la URSS anaven al capdavant. Coses molt rares, tot sigui dit. Però això ja seria introduir-se en tota una altra història d’imaginacions infantils. També vaig completar el primer àlbum de cromos, aquest de la Lliga 86-87, en pegament. Recordo amb simpatia en Bustingorri. I més tard el desaparegut cam d’Atocha, aquella boira, aquells remats en planxa d’un jove Bakero.

Aquell estiu també vaig viure amb molta il·lusió i curiositat l’arribada d’en Mark Hugues. En Hugues no va poder triomfar com jo ho desitjava. Sempre el tindré per la roca, aquell felí gal·lès que tornaria a les Illes i allí demostraria tota la seva vàlua, tot el seu talent, com en aquell golàs que marcà amb Gal·les a Espanya i que es troba al youtube. Ell sempre me l’havia anomenat com un dels grans gols que havia tingut la sort d’haver vist. Espectacular. Remat d’artista, de tigre, de malabarista.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1359/el-pare-un-desastre http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1359/el-pare-un-desastre Mon, 23 Apr 2012 10:26:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1359/el-pare-un-desastre
La professió de pare es planifica, però quan arriba, ni ha estudiat ni està preparat per acompanyar a la catedràtica en què s’ha convertit la seva dona en les tasques diàries de tan satisfactòria responsabilitat. Al seu costat es converteix en un il·lusionat aprenent d’il·luses il·lusions per fer-ho bé.

Ja amb el primer plor del nounat els pares agafen consciencia del fet que mai arribaran abans a la tasca: ella ja hi és. Acaben suposant que hi ha una relació no escrita entre donar pit i la resposta davant una alarma. Però a vegades també haurien d’adonar-se què la distancia a recórrer és menor. Algun progenitor masculí ha assolit que el bressol sigui al seu cantó del llit?

Durant temps el becat, absolutament negat per la natura dels recursos necessaris, ha d’assistir a classe de formació com a oient en el complicat món de l’alimentació bàsica de qui acaba d’arribar. Allà, observa atònit com disposar de llet pròpia confereix poder i crea un vincle inalterable entre proveïdora i client per acabar mirant de, un cop evacuat el líquid ingerit, participar en el canvi de bolquer. Però la vulva ja no la neteja bé: és de “dalt a baix”, i acaba per ser acusat: “ho enganxes massa fort i se li enceta la pell”.

Mentre, producte ja de la desconfiança en les seves possibilitats, imagina que li caurà merda de l’embolcall aquell al no haver-lo plegat bé. No es pot treballar sota tanta pressió!
Superada l’etapa del mugró, el biberó esdevé un nou contratemps. “No hi posis tants cereals, i menys d’aquesta caixa què és de cinc, ara els necessita de vuit”, diu la dona. Acollonit per la manca de cereals, l’aprenent a pare no aixeca prou el biberó i torna a ser un irresponsable: “amb tant d’aire li provocaràs còlics”. Això sí, fer-li fer el rotet ho fa millor el pare. I així si embruta que sigui damunt seu.

Al sortir de casa, si li posa el jersei, ella li treu; si li treu, ella li posa. Estira el cotxet, ella l’incorpora de nou tot justificant l’acció: no vagi a ser que s’adormi i ara no toca”; quan tocarà dormir, segons el pare, serà hora del conte, però el conte escollit, i llegit pel cap de casa, acabarà essent definit com a llarg ja que tocarà dormir.

De cop s’acostuma a aixecar els braços, amb aquella cara de circumstàncies per un caminar cansat; el pare l’agafa a coll, “la mimes massa”, diu ella. Conscient del seu error, la deixa i quan es despista, la mare el porta en braços: “fem tard!” assegura al veure les faccions acusadores del seu company, un company cada dia més estrany.

Temps després, la sentencia: “ets igual que el teu pare” amaga una nova fórmula de descrèdit al progenitor. A priori sembla un elogi, però no, ella ho converteix en una nova versió dels retrets anteriors. Al petit li cau menjar a terra: “ets igual que el teu pare”; que la nena deixa la roba a qualsevol lloc:”ets cagada al teu pare”; la carpeta dels deures s’ha quedat a casa:”com el teu pare”... A tot pare li agraden i enorgulleixen similituds amb els fills, però sempre han de ser davant una malifeta?

L’arribada a casa d’un nou membre de la família porta discussions que, per estúpides, poden esdevenir importants, donant peu a discussions importants que ja no són estúpides. Les primeres són petites pedres que ells van guardant a la motxilla una rere l’altre. El pare ho sap, ella en sap més. No té constància de quan ni on va estudiar, però se li nota titulació. Resignat, espera convertir-se en un bon estudiant i, encara que no cobri, fer-ho bé. Almenys evitarà sentir-se inútil.

Però si el recull de mostres fa vessar la motxilla porta a les segones, i el pare pot embogir i agafar una porta que fa temps sembla que ningú s’adona que obra i tanca. I és aquí, on es pot equivocar. Ho hauria de saber per amics propers. Si busca la solució demanant una intervenció de la justícia, es quedarà en calçotets, per no dir en pilota picada, i haurà de demanar audiència per fer-ho novament malament amb els seus fills. No sempre és així, però és així quasi sempre.
]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1358/un-pais-sense-futur http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1358/un-pais-sense-futur Thu, 19 Apr 2012 17:50:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1358/un-pais-sense-futur
El camí desfet ja és llarg i ample, però més enllà del desmantellament de l’estat del benestar i de l’ofec econòmic a què el nostre govern està sotmetent el país, hi ha marxes enrere més doloroses i profundes que d’altres. I l’anunciada a l’Ametlla del Vallès n’és una, perquè deixar desatesos els catalans i catalanes de 0 a 3 anys, vol dir desentendre’s dels futurs ciutadans just en el moment vital en què, segons tots els estudis pedagògics, es forma la personalitat i el caràcter.

Segons tots els estudis, doncs, descuidar els infants és, estratègicament, un error colossal, una autèntica temeritat. Si a això hi afegim l’augment de la ràtio d’alumnes a Primària i ESO que l’Estat imposarà –i que, com sempre, el nostre govern acatarà-, degradant encara més el sistema educatiu, la conclusió és sinistra: s’està sacrificant no una, sinó unes quantes generacions. És a dir, s’està condemnant el futur del país.

Tot plegat mentre el govern espanyol ens amenaça en intervenir-nos (encara més?) si no retallem més (encara més!) amb l’objectiu de quadrar els pressupostos estatals. Uns pressupostos que inclouen ministeris sense competències, vies sense trens, aeroports sense viatgers i autopistes de peatge buides de trànsit. En resum, que per pagar el gran despropòsit espanyol, Catalunya està sacrificant el seu futur. Molt bé! Si abans érem cornuts i pagàvem el beure, ara ja devem ser els reis de totes les banyes i de totes les barres de bar de la península! La riota de tothom, vaja!

I mentre el nostre govern acata, els ciutadans comencen a demostrar símptomes de fartament. N’hi ha que ja han deixat de pagar els impostos a l’Estat per pagar-los a la Generalitat, n’hi ha que ja han deixat de pagar els peatges “fins que l’Estat no ens pagui el que ens deu”, n’hi ha que ja han deixat de menjar per defensar la nostra llengua... Herois tots ells, que posen en evidència l’absència de lideratge i d’estratègia dels nostres governants que, davant d’aquestes primeres revoltes, callen i miren a terra.

Abans de deixar l’Ametlla del Vallès, el president va visitar l’empresa Lamigraf on ell mateix havia demanat feina fa trenta anys. I en un descuit de sinceritat, va dir: “No explico el resultat perquè algú podria pensar que no mereixo ser president”. President, no pateixi per això. El que l’hauria d’amoinar no és una mala entrevista de feina de fa trenta anys, el que l’hauria de preocupar és com serà la Catalunya d’aquí a trenta anys.
]]> http://blogs.aravalles.cat/fina-jonch/blog/1357/al-voltant-de-la-crisi-i http://blogs.aravalles.cat/fina-jonch/blog/1357/al-voltant-de-la-crisi-i Thu, 12 Apr 2012 11:20:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/fina-jonch/blog/1357/al-voltant-de-la-crisi-i
Començaré referint-me als conqueridors i a la manera com al llarg de la història hom ha pogut constatar que al capdavall han resultat ser ells els conquerits (un exemple molt proper i conegut el tenim amb el jutge Garzón; intentem no perdre la memòria i recordem com va actuar amb Catalunya, als Jocs Olímpics del 92, per tal de “protegir-nos” i evitar aldarulls, acceptant i presenciant tortures per part de l’autoritat “competent”). Amb això no vull pas dir que estigui d'acord amb el veredicte que es va emetre no fa gaire sobre actuacions més recents del senyor Garzón, però sí que convé tenir en compte que és un individu que es complau en ell mateix, que li agrada fer moviments on pugui destacar el seu protagonisme i que, en el cas de les exhumacions, ha fet un teatre irresponsable.

Bé, però aquest no es el tema que avui ens ocupa i cal tornar a centrar-nos en la crisi que patim. Si busquem l'etimologia de la paraula, ens adonem que aquesta està relacionada amb el creixement; i créixer comporta canvi. L'exemple més entenedor el trobem en els nens; ens és fàcil d’observar com van canviant gradualment mentre creixen i l'esforç que aquesta circumstància els suposa, amb alts i baixos i algunes èpoques més confoses i complicades que d'altres (com ara la famosa crisi de l'adolescéncia)...

La realitat ens demostra que sempre que hi ha hagut un rerefons d'esforç en el sentit de lluitar per allò que es desitja, per analitzar què ens passa i pel què podem fer, tot plegat ens ha servit per millorar, per tirar endavant, per sentir-nos satisfets i, en definitiva, per anar creixent.

Aquesta metàfora infantil, voldria relacionar-la amb el moment de canvi-crisi actual. És cert que no sabem cap a on ens portarà, però si entenem o intentem enfocar la crisi com un canvi, aquesta sensació ens ajudará a poder-li donar una mirada molt més àmplia. Venint d’una època consumista tan forta com la que ens ha tocat de viure -la qual cosa ha configurat una societat prepotent i superba en la qual els diners han esdevingut com una mena de déus nostrats- és natural que ara ens decantem per encarar el moment present només des de la vessant econòmica.

La crisi ara ja forma part del pa nostre de cada dia i és interessant de constatar que ens pot generar una gran por, que ens fa sentir vulnerables i que ens pot arribar a paraltzar -si és que no ho ha fet ja- com a subjectes que som.

Però si repassem, encara que sigui només una mica, la nostra història, trobem que molts dels avenços o canvis importants que l’han marcada, s’han esdevingut a causa de les diverses èpoques magres i difícils que ha patit la nostra societat.

Anem a pams, doncs, i fem-nos aquesta pregunta: D'on venim? La resposta és clara: de creure'ns conqueridors, d’actuar amb superioritat, pensant que els recursos eren inesgotables, que el benestar era ja un dret adquirit i que, per tant, endavant i sense por!... trepitjant el què i a qui fes falta.

Així, doncs, tenim el resultat d’allò que, com a conqueridors, hem estat sembrant en les darreres dècades; i, en canvi, ens sentim estafats, sense recursos, sense saber cap a on hem d'anar i amb una manca total de referents amb què poder agafar-nos.

Ara ens trobem entre la por del que ens pot passar i la manca de líders amb qui confiar; i, a més, amb una gran soledat, digna de ser analitzada detingudament.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1356/lordre-public-que-crea-desordre-social http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1356/lordre-public-que-crea-desordre-social Tue, 10 Apr 2012 09:56:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1356/lordre-public-que-crea-desordre-social
James T. Patterson, en el seu llibre El Gegant inquiet, parla amb força detall dels grans canvis socials que es van esdevenir als EEUU dels anys 60 i 70, i que van comportar una escalada de la violència, també criminal, fins arribar al 1980 amb un 10% d'assassinats per cada 100.000 habitants. Una xifra realment esfereïdora. Però Patterson, basant-se en l’estudi de diversos experts de l’època, no arriba a cap conclusió de la raó per la qual hi ha aquest increment de la violència als carrers.

Les raons, segons els experts, en són moltes, i no es pot concloure amb un sòl remei, en són diversos i cap d’ells va passar només per la repressió i l’increment de la seguretat ciutadana. Una primera lliçó per entendre amb més claredat que, fins i tot, en un país tan complex socialment com són els EUA, no hi ha una recepta clara –perquè hi intervenen molts actors, la policia de proximitat, els educadors, la societat civil local, les administracions locals- per pal·liar un problema amb un profund calatge social, la violència urbana.

Però encara és més interessant analitzar l’informe que ha publicat darrerament una comissió especial proposada pel Labour Party i que hi va donar suport el govern liberal-conservador britànic, sobre els fets ocorreguts aquest estiu passat a algunes de les grans ciutats metropolitanes angleses. En primer lloc, m’ha sorprès que l’informe es basés en entrevistes als actors, siguin del bàndol que siguin, que van intervenir o van ser testimonis d’aquells fets; tot un exercici de superació dels estereotips que alguns dirigents i mitjans de comunicació varen crear al voltant dels anomenats “riots”; motinadors o destorbadors.

Però la conclusió clau d’aquest informe és que la violència, malgrat que no és justificable i sempre s’ha de preservar la seguretat ciutadana per sobre de tota acció violenta, té un rerefons de frustració social de moltes capes de joves d’entre 16 i 25 anys, majoritàriament fills d’immigrants, i que no només es queixen de la seva situació de pobresa o de la falta d’oportunitats de treball; el seu malestar ve donat per la manca de perspectiva de futur i el rebuig a les formes i les mesures amb que els agents polítics i socials del país entomen aquesta situació. Tota una nova perspectiva de les causes que generen la violència urbana que dóna molt per pensar, analitzar i, sobretot, per actuar en un futur molt i molt pròxim.

Per tant, què vull dir amb tot plegat? Que la fórmula Puig, o sigui, la fórmula que permet exposar als criminals públicament, generar un nou marc de reformes legals que permetin actuar amb més rapidesa i contundència, i incrementar els efectius que ens protegeixin dels dolents, no és la fórmula. És més, crec que més d’un expert i més d’un alcalde d’alguna ciutat metropolitana del nostre país, es deu estar estirant els pèls perquè la tornen a cagar.

La violència, encara que sigui puntual, rònica, violenta, amenaçadora, minoritària etc., té un punt de partida a tenir en compte sempre, si és que es té la voluntat de ser eliminada o disminuïda si més no, saber el perquè, i no només el qui i els quants, que sempre seran pocs, amb antecedents i pertanyents a determinats grups o cercles socials...

Potser m’equivoco però un cop més la dreta s’equivoca, i em penso que l’informe dels “riots” anglesos ens avança una conclusió prou encertada; la falta de perspectives de futur i les formes caduques de la política són la causa; l’efecte és la frustració injustificada, d’acord, però la causa té un pes que no es pot obviar i que afecta al futur de tots els joves del nostre país.

]]> http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1352/la-fragilitat-del-mestre http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1352/la-fragilitat-del-mestre Mon, 02 Apr 2012 06:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1352/la-fragilitat-del-mestre
Et parlo d’un mestre que ha de lluitar per ensenyar en la llengua que s’estima, que és posat en evidència davant l'opinió pública cada cop que se li retalla qualsevol dels drets adquirits durant tants anys i que ja no sols ha d'educar a l’aula, sinó fora d’ella, per fer entendre a la societat que el seu paper suposa la garantia de no tornar a cometre els mateixos errors del passat. Un mestre sense alè en una cursa de fons, en la qual està disposat a deixar-s’hi la pell.

Et parlo d’aquest mestre, però alhora et parlo de tots alhora: el que un cop acabada la carrera no trobarà feina i dos cops a la setmana entra a una desangelada pàgina web on conflueix amb milers de mestres suplents amb l’esperança de poder treballar d’allò pel qual és deleix, educar. O bé, el que cada dia es reinventa per poder arribar a aquells alumnes en els què tothom ha perdut la fe.

També et parlo d’aquell mestre que ha estat agredit física o psicològicament per un alumne (o pels pares d’aquest!) i cada dia s’ha de retrobar amb ell cara a cara. Aquests que van demostrar amb un sol cop de puny la fragilitat dels que realitzem aquest ofici. No fa mal la ferida, ni tan sols l’orgull i, que dir de l’alumne: va ser perdonat des del primer moment. Potser allò que pica més és veure com la societat s’ho mira de reüll i no actua. I el mestre resignat comença a consumir-se, esperant que algun dia les coses canviïn i algú reconegui el paper essencial que aquest desenvolupa per bastir una societat lliure.

A aquestes alçades, suposo que ja saps que no sols et parlo d’un mestre. Et parlo de tots i cadascun dels mestres, professors i professores d’aquests món. Homes i dones que han decidit treballar perquè els errors que ha comès la història al llarg del temps no es tornin a repetir de nou.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1355/boicot-a-lopen-night-granollers-a12 http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1355/boicot-a-lopen-night-granollers-a12 Fri, 30 Mar 2012 06:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/jaume-borras/blog/1355/boicot-a-lopen-night-granollers-a12
Aquesta és la informació, però això és un article d’opinió i requereix de posicionament. Vagi per endavant que sóc autònom, propietari d’un petit comerç de proximitat i que no participo en aquesta iniciativa nocturna, entre d’altres motius, per ser en un carrer convertit en cul de sac (el carrer Barcelona de Granollers, en què ja no hi passa gent ni de dia).

Esquitxar merda sobre un objectiu equivocat per manca d’informació, embruta l’objecte de l’acció, però especialment a qui l’esquitxa. El desconeixement no eximeix en cap cas de responsabilitats, si més no, morals, davant les conseqüències d’un gest que pot embrutir una activitat com aquesta, què, a diferència de com es pressuposa, ni està feta amb diners públics ni per grans multinacionals.

Open Night Granollers A12 neix originàriament de la mà de Gran Centre Granollers, una associació molt representativa del petit comerç ciutadà i què rep constantment la negativa de les grans cadenes, habitualment amb nom anglosaxó, a formar-ne part. Botigues que són administrades per autònoms que en cap cas exploten a uns treballadors amb qui passen gairebé més hores que amb la família.

Amb la incorporació del Gremi d’Hostaleria, també hotels, restaurants i bars configuren el disseny d’una ocasió per crear dinàmiques ciutadanes que generin interès per sortir al carrer i obrir oportunitats de negoci a uns sectors que, com tots, estan passant una delicada situació.

Finalment, l’Ajuntament facilita la logística necessària per fer viable el moviment en una ciutat poc acostumada a viure de nit. Però ni un euro, la proposta no viu de subvencions de diners públics.

Aquesta iniciativa és una resposta original per plantar cara a l’actual crisi per la que passen molts d’aquest petits negocis. Tots reclamem noves fórmules per no haver de retallar, generant ingressos i evitant acomiadaments. Open Night Granollers A12 és una opció.

La gent de l’Assemblea del VallèsOriental té tot el dret a manifestar-se, només faltaria. Però crec, i és una modesta opinió, que aquest cop manca reflexió davant una mobilització equivocada en dia i lloc. Ni trobaran grans cadenes obertes, segons les informacions actuals, ni treballadors explotats. Lloable la intenció de dir prou a les actuacions de segons quines multinacionals, però millor el dia 31, llavors hi seran totes. El 30 només cridaran a gent del carrer i petits autònoms que intenten no baixar la persiana i salvar negocis i llocs de treball.

Jo el dia 30 sortiré i no serà per manifestar-me. No consumiré gaire, no estic per alegries econòmiques, però miraré què d’altres com jo puguin sortir endavant, encara que sigui fent un cafè què el dia després sigui servit per un cambrer amb lloc de treball.
]]> http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1353/ser-dona-es-una-lluita-constant http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1353/ser-dona-es-una-lluita-constant Fri, 30 Mar 2012 06:00:00 +0200 http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1353/ser-dona-es-una-lluita-constant
Tot i que la llista s’ha allargat bastant, us en posaré només uns quants exemples: aquest mes he tingut la mala sort d’haver d’anar d’urgències per una lesió; a l’hospital no em va atendre cap infermer, i els cirurgians eren tots homes; a la secretaria de l’hospital només hi havia dones; no vaig veure cap dona portant una llitera; al mercat del costat de l’hospital, les peixateres i carnisseres eren totes del gènere femení, només a la fruiteria em va atendre un xicot ben simpàtic; els que carregaven caixes de fruita amunt i avall eren tot homes. Un dia, la veïna del 4t 1a, en veure’m caminant en crosses, em va preguntar com m’havia fet mal. Quan li vaig respondre que m’ho havia fet jugant a futbol em va respondre: “Clar, nena, que no saps que el futbol és cosa de nois?”. Suposo que mentre jo trencava un estereotip –el futbol és cosa d’homes– ella s’adheria a un altre –la tafaneria i el sexisme és cosa de veïnes. Un altre dia vaig anar a un acte acadèmic en el qual hi havia diversos premis Nobel d’Economia. Cap d’ells era dona. Tots van parlar del mercat laboral des d’un punt de vista masculí. Un d’ells, fins i tot, va tenir la gosadia de fer una broma sexista enmig de l’audiència, que li va riure, i un segon premi Nobel li va seguir la broma, sense cap mena de vergonya. L’organització de l’acte, impecable, havia estat només al càrrec de dones.

El meu petit treball etnogràfic d’aquest mes de març no és, evidentment, representatiu. Però sí que és força il·lustratiu del que les dates confirmen: que en el nostre país existeix encara una important segregació ocupacional. Que els estereotips sexistes són encara ben presents a la nostra societat. I que la lluita de les dones afecta totes les capes socials i totes les capes educatives. El món de la política, o el suposadament elevat món acadèmic i científic, per exemple, no són tan diferents del món dels treballadors manuals. Segons dades de l’EPA de 2007, només un 38% dels professors universitaris eren dones; només un 14% del total de catedràtics eren del gènere femení.

Vèncer la segregació no és fàcil. En els àmbits tradicionalment masculins, les dones que excel·leixen acostumen a ser mirades amb suspicàcia i, fins i tot, en alguns casos a ser víctimes de l'acusació de tenir algun gran home darrera d’elles (allò que darrera d’un gran home sempre hi ha una gran dona, s’aplica, doncs, a la inversa). Perquè, és evident, les dones “exitoses”, totes soles, i amb el propi talent com a única font, no podrien haver arribat allà on ho han fet. En motiu de celebració del 8 de març, el diari Ara va compilar un llistat de dones influents en la societat catalana. Haver de compilar una llista així només demostra la disfuncionalitat en la qual vivim.

Si s’hagués proposat fer una llista així pels homes, més d’un s’hagués tronxat de riure. Perquè els homes influents són innombrables (malgrat el país coixegi com ho fa, i la societat vagi cap on va). Dia a dia, lluita a lluita, espero que arribi un 8 de març en què se’ns proposi fer una llista de dones influents i puguem també tronxar-nos de riure perquè fer una llista així sigui materialment impossible. Perquè hi haurà innombrables dones la feina de les quals serà valorada i considerada influent, perquè hi haurà innombrables dones que podran escalar en l’estructura social en base al seu talent i podran realitzar feines que ara són considerades d’homes, jugar a esports que ara encara són considerats d’homes, i no per això ser estigmatitzades. I no per això ser considerades l’apèndix d’algun home influent o talentós. Estic convençuda que aquest dia arribarà.

]]>