http://blogs.aravalles.cat// Blogs aravallès.cat Tue, 07 Feb 2012 10:01:00 +0100 ca http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1331/no-ho-diguis-a-ningu http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1331/no-ho-diguis-a-ningu Tue, 07 Feb 2012 10:01:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/gerard-pinero/blog/1331/no-ho-diguis-a-ningu
No és que em vingués en aquell precís moment una il·luminació divina ni poètica sobre el significat d’aquesta frase tan emprada entre nosaltres, però sí que vaig creure convenient parlar-ne algun dia, obertament, sobre el significat que té per a nosaltres una afirmació tant senzilla com aquesta.
"No ho diguis a ningú" vol poder dir que un adolescent n’ha fet una de grossa i la vol explicar a algú. "No ho diguis a ningú" vol poder dir un rumor o alguna informació que alguna persona vol dir a un altre expressant, suposadament un secret. "No ho diguis a ningú" és, fins i tot, una frase molt emprada entre els militants de partits polítics perquè evoca moltes vegades a tenir poder, poder d’informació. Però, per sobre de tot, crec que el significat d’aquesta frase ens defineix no només com a societat, sinó que ens defineix el nostre comportament vers nosaltres mateixos.

M’explico. Valentí Almirall, en el seu llibre Lo Catalanisme, definia magistralment el caràcter català de l’època: "un poble amb personalitat perduda, subjecte a un altre de caràcter no sols distint sinó oposat, i sostenint en lo íntim de son ser durant segles una lluita tremenda entre la voluntat i el temperament"… No ens posarem a historiejar, ni a filosofar sobre el caràcter com a poble, no és aquest ni el lloc ni el moment, però crec que Almirall marca molt bé una manera de ser molt pròpia del caràcter català; "el sostenir en lo íntim el son ser" d’una lluita entre la voluntat i el temperament.
El nostre caràcter és marcadament mediterrani, i per antonomàsia, és opac en les formes i molt ric en el fons. El "no ho diguis a ningú" és l’afirmació d’una acció que ha passejat durant segles entre nosaltres, l’acció d’obviar el que és important per prioritzar el que és necessari. D’això en podríem dir pragmatisme, això sí, sense gaire soroll.

Però som un país on els rumors són el primer mitjà de comunicació nacional. I el "no ho diguis a ningú" torna a adquirir aquí un paper rellevant com a eina de transmissió d’informació a gran i petita escala. El xafardeig, la rumorologia sense fre, el misteri avoquen amb l’acció de “no dir-ho a ningú” un nou gènere d’informació gairebé sense fronteres.

I què vull dir doncs quan dono tanta importància a l’acció de la frase “no ho diguis a ningú”? És una definició molt metafòrica de la nostra manera de fer com a societat. Aquesta frase evoca al rumor, a la negació moltes vegades de la veritat, a la banalitat amb que ens creiem la informació que ens explica el del costat, i és la manera de definir com ens desenvolupem dia a dia, sempre al límit entre el que és oficial i el que oficiós, i on la pluralitat de maneres de fer i de pensar ens fa esdevenir una societat opaca però rica d’esperit.

La informació és per a nosaltres una eina necessària, però basada com deia en mitjans oficials (diaris, televisió, ràdio) i mitjans oficiosos (converses de bar, converses de feina, converses de família…) i no sabria dir ara quina té més força que l’altre, el que sí sé dir és que, sense informació, sense rumorologia, no seríem capaços col·lectivament d’entendre fins on hem arribat i com hi hem arribat.
]]> http://blogs.aravalles.cat/pep-mur/blog/1330/lassociacio-de-municipis-part-territorial-del-circuit-20-anys-despres http://blogs.aravalles.cat/pep-mur/blog/1330/lassociacio-de-municipis-part-territorial-del-circuit-20-anys-despres Mon, 06 Feb 2012 08:38:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/pep-mur/blog/1330/lassociacio-de-municipis-part-territorial-del-circuit-20-anys-despres
Doncs bé, no puc evitar tenir la sensació que anem tard. Anem tard i no sabem quantes oportunitats hem perdut.
Ho veiem clar a la web de Circuit de Catalunya, on s'explica que aquest va ser possible gràcies a l'impuls del Consorci format per la Generalitat de Catalunya, el RACC i l'Ajuntament de Montmeló, i on hi trobem a faltar Granollers exercint de capital de la comarca.

Ara, 20 anys després, una de les principals fites d’aquesta associació és la de detectar potencialitats a l’entorn del Circuit. En aquest sentit, Acció Granollers vol recordar que, ara fa cinc anys, Esquerra ja va proposar un projecte de dinamització que consistia en la creació d’un Centre d’Investigació Tecnològica en Alta Competició Esportiva lligada al món del motor (Fórmula 1 i Moto GP) .

Es tractaria d'impulsar, conjuntament amb empreses innovadores i capdavanteres en tecnologia, amb el món universitari i amb l’administració de la Generalitat i el Circuit de Catalunya, la creació d’aquest centre d’investigació tecnològica en els terrenys que l’Ajuntament disposa al costat del Circuit de Catalunya (14.000 m2), per tal de dotar d’elements d’alt valor afegit el sector de l’automoció i evolucionar cap a posicions més competitives, perseguint el lideratge a nivell europeu.

Les línies bàsiques a desenvolupar per aquest nou centre tecnològic serien:
- Desenvolupar línies de R+D, tant en producte com en enginyeria.
- Crear un centre de simulació per tal de fer les proves pertinents de la R+D desenvolupada
- Desenvolupar un banc de proves dinàmic per als vehicles de competició.
- Desenvolupar nous sistemes de telemetria i telecontrol per aplicar a la competició esportiva de primer nivell.
- Desenvolupar un simulador de desenvolupament per a vehicles d’alta competició, que permeti realitzar entrenaments sobre circuits virtuals.
- Desenvolupar els sistemes necessaris per a realitzar l’avaluació de components reals dels vehicles en condicions controlades i replicables.
− Crear un centre de formació d’alt nivell per a desenvolupar perfils professionals per a cobrir les necessitats de les empreses catalanes proveïdores de la Fórmula 1 i del mundial de Motos GP.
− Elaborar els estudis pertinents per a crear estructures de reforç com podria ser un túnel de vent que ens situï en l’avantguarda tecnològica internacional.
− Crear un punt d’atracció per a la captació d’empreses tecnològiques i de servei a les empreses automobilístiques de Catalunya.

En un moment on calen accions per dinamitzar l’economia de la comarca creiem que aquest projecte continua tenint sentit, i per això ens oferim per treballar aquesta proposta amb la nova associació.

Una altre aspecte contemplat en els estatuts de l’associació és la possibilitat de crear comissions sectorials, les quals fomentaran la participació dels agents econòmics i socials dins l'associació. Qui ens coneix ja sap que la participació és un dels pilars bàsics de la nostra manera de ser i d'entendre la política, i en aquest sentit ens agrada que els estatuts de l'associació la contemplin. A més, al ple vaig proposar la creació d'una comissió que busqui solucions per a reduir la contaminació acústica que es produeix durant la celebració de les curses, un tema del qual no es parla gaire però que afecta a molts granollerins i granollerines, així com als ciutadans d'altres poblacions.
]]> http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1329/no-es-pais-per-a-vells http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1329/no-es-pais-per-a-vells Fri, 03 Feb 2012 12:50:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/pau-gaitan/blog/1329/no-es-pais-per-a-vells Darrera d’aquest home de cinquanta anys s’amaga la figura d’un pare de família que ha procurat donar sempre una vida digna als seus. I desprès de tants esforços, desprès de tants anys, ningú tornarà apostar per ell i menys en uns temps tant dramàtics com aquests.
Probablement rebi assessorament per part del Servei d’Ocupació del seu municipi on una amable funcionaria l’indiqui com fer el seu currículum, però probablement al fer-ho es senti frustrat, inútil i tingui la sensació que tot plegat ha estat un fracàs absolut. No era aquest el camí a la jubilació que ell havia imaginat. I mirarà indignat a les notícies del migdia com cada cop són més els joves que han de marxar a l’estranger a guanyar-se les garrofes, i pensarà per si mateix que si per a les noves generacions no hi ha feina, per ell, molt menys.
Si en algun moment voleu veure un d’aquests homes o dones, no dubteu a visitar qualsevol supermercat un dia laborable al matí, els veureu amb una llista de la compra. Se’ls hi veu dibuixada en la cara una expressió que a vegades convida a l’esperança. En algun moment la perdran quan l’economista de torn surti per televisió dient que aquest no és país per a vells, que ells ja no estan per aguantar les noves reformes laborals que vénen: sous ínfims amb contractes precaris. Però poder són ells, els que ens ajuden a recordar que en el seu moment van lluitar molt per no acabar així. I amb una mica de sort, fins i tot despertem. Poder aquest sí que és país per a vells.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-manils/blog/1328/el-repte-de-recuperar-la-consciencia http://blogs.aravalles.cat/jordi-manils/blog/1328/el-repte-de-recuperar-la-consciencia Mon, 30 Jan 2012 16:47:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jordi-manils/blog/1328/el-repte-de-recuperar-la-consciencia
En plena crisi econòmica i social (i energètica), el multimilionari Warren Buffet va provocar estupor a la comunitat internacional quan, amb una rialla cínica, va dir que “evidentment que hi ha lluita de classes, i van guanyant els meus”.

Aquesta mofa prepotent, no és més que la constatació d’un pensament instaurat en les elits econòmiques mundials. Els poderosos, supermilionaris, banquers, especuladors, oligarques i terratinents, tenen una consciència molt profunda de pertinença a una classe social. La seva, la del poder. I fan tot el que poden per a mantenir-ne l’status, els privilegis i els beneficis, tot i saber (o precisament perque ho saben) que aquests beneficis i privilegis es sustenten en el patiment i la misèria de milions i milions de persones. Això sí, persones d’altres classes socials.

Els poderosos tenen armes molt influents i perilloses: Els diners, la banca, el control de l’economia mundial, les empreses... Però en els darrers anys, han assolit el control pràcticament absolut de dos dels espais que són cabdals per a la seva hegemonia. Els mitjans de comunicació de masses i els partits polítics majoritaris.

Així, a través de televisions, ràdios i premsa, hem vingut sentint durant anys un discurs, pràcticament unànime, sobre les bondats del lliure mercat i el neoliberalisme, sobre les necessitats d’aprimar els serveis públics i sobre els grans avantatges de la desregulació financera. Al mateix temps, els partits majoritaris, fins i tot els suposadament d’esquerres, a Catalunya i a Espanya, sotmetien la seva ideologia a la voluntat de banquers i Patronal, i es posaven de genolls davant el poder dels mercats financers i especulatius.

El resultat és sobradament conegut. Més de 5.000.000 d’aturats, pensions infrahumanes i congelades, retallades en tots els serveis públics, reformes laborals antisocials, recessió econòmica i desesperació. Els rics cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres. I el pitjor de tot, la sensació instaurada entre el 95% de la població, que és qui pateix la crisi, que el 5% restant ens roba i abusa de nosaltres, i que la situació és injusta, però que no hi ha res a fer per a canviar les coses.

I aquest és el repte principal que ha d’assumir l’esquerra transformadora al nostre país i al Vallès Oriental. El repte de despertar una majoria social que ara està anestesiada i fer-la conscient del poder que té. El repte de passar de la resignació a l’acció. El repte de construir un front social alternatiu a aquest model econòmic i social que ens pretenen imposar com a model únic, i que perjudica de manera evident la nostra classe social.
]]> http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1327/la-importancia-de-passar-comptes http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1327/la-importancia-de-passar-comptes Mon, 30 Jan 2012 12:26:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/laia-balcells/blog/1327/la-importancia-de-passar-comptes
No és gens sorprenent dir que la realitat s’allunya bastant d’aquest ideal, i que la democràcia a Espanya pateix en l’actualitat d’un dèficit en el rendiment de comptes i que aquesta és una de les principals causes del deteriorament del sistema. Si els polítics no són castigats per una mala gestió, o premiats per una de bona, el control per part dels ciutadans es dilueix i llavors ens trobem amb un sistema on el nostre vot serveix només per a triar al que sospitem que és el menys dolent de tots els candidats.

La qüestió no és pas simple, i són vàries les causes d’aquest problema, així com els possibles remeis. D’una banda, existeix un problema de transparència en la gestió pública que comença en el moment on els polítics tenen més informació que els ciutadans i no fan esforços per transmetre-la de forma clara i simple. Si no fan aquest esforç no és només perquè sigui costós, sinó també perquè aquesta asimetria en la informació els dona capacitat de manipulació. Per exemple, aquesta asimetria els permet exonerar culpes a tercers (la Unió Europea, els bancs, les agències de qualificació) i estalviar-se assumir responsabilitats sobre els propis actes.

Durant l’època de bonança econòmica, els governs municipals i autonòmics (i també el govern central, cal no oblidar-ho) gaudien de bona salut degut als impostos recaptats gràcies a la construcció. Alguns d’aquests governs es van endeutar per tal de realitzar obres públiques al més pur estil clientelar (per exemple, aeroports i línies d’alta velocitat ferroviària), que van deixar als governs successors amb el doble problema d’afrontar la disminució dels ingressos i el pagament dels deutes passats juntament amb les despeses corrents. Per què ho van fer? Doncs perquè mai van considerar que serien castigats per aquests actes (i no em refereixo a càstigs penals, sinó a càstigs electorals). Més aviat el contrari: aquests polítics pensaven que en sortirien beneficiats electoralment. Al cap i a la fi les polítiques clientelars generen premis per part dels beneficiaris (es tracta de beneficis concentrats) i cap càstig per part dels perjudicats (els costos es reparteixen de manera opaca). Això comporta que existeixin incentius per “comprar vots” amb aquestes polítiques.

Caldria doncs exigir de forma urgent més transparència sobre l’estat dels comptes públics i sobre el rol que tenen els polítics individuals en la seva millora o deteriorament. Només així podem utilitzar el nostre vot com a instrument de control per tal d’assegurar que els diners que pagats en forma d’impostos s’utilitzen de manera responsable. Augmentar la transparència, i d’aquesta manera la capacitat dels ciutadans per a passar comptes amb els polítics, és diferent d’imposar penes legals als polítics que no compleixin amb els objectius del dèficit, tal i com proposava el govern del PP aquesta setmana. Això últim requeriria establir de forma molt clara quines polítiques econòmiques són legals i quines il·legals, cosa que no sembla factible i, a més a més, podria donar peu a la manipulació política de la justícia.

Caldria exigir també més transparència sobre les responsabilitats que tenen cadascun dels diferents nivells polítics i administratius que conformen el caòtic estat autonòmic. Com a ciutadans, hauríem de saber a qui hem de donar els càstigs o els premis: l’alcalde, el president del govern autonòmic, o el president del govern. Per al govern del PP, el problema del deute es resumeix en què els governs autonòmics han fet malbaratament de diners públics. Donar les culpes a l’estat de les autonomies pot ser una forma intel·ligent d’exonerar-se a si mateix, així com un pretext per portar a terme una recentralització de l’Estat, però que no ens enganyin. El problema no és la descentralització o el federalisme; el problema rau en el mal disseny de l’Estat autonòmic, que ha generat ineficiències desastroses. Començant per l’absència d’un sistema planificat de transmissió de competències i un finançament adequat a aquesta fi, i continuant amb una mala coordinació entre les comunitats autònomes i el govern, o la superposició de cossos administratius. De nou, cal claredat i transparència.

Per passar comptes, finalment, també fa falta que existeixi una certa cultura política que ho permeti i que ho promogui. Malauradament, però, Espanya és un país on ministres d’un règim dictatoral anterior són enterrats sense haver hagut de pagar per les seves accions passades. Segons una enquesta de l’abril del 2008 (CIS 2760), per a una majoria de la població espanyola la Llei de la Memòria Històrica del 2007 es va quedar curta; en efecte, tot i que més del 50% de la ciutadania estava a favor de portar a terme mesures de justícia transicional contra exlíders del Franquisme (per exemple, mitjançant comisions de la veritat o judicis), aquestes no es van contemplar a la Llei. D’aquesta manera, la impunitat de la classe política –democràtica o no– sembla funcionar com a norma a Espanya, el que se suma a situacions de perplexitat com la que acabem de viure amb un jurat popular que declara “no culpable” un polític com Francisco Camps tot i el reguitzell de proves de corrupció presentades. Val la pena recordar que la impunitat dels decisors públics és incompatible amb un bon funcionament del sistema democràtic.
]]> http://blogs.aravalles.cat/montserrat-tura/blog/1326/valles-oriental-condicions-per-a-la-prosperitat-o-per-a-la-decadencia http://blogs.aravalles.cat/montserrat-tura/blog/1326/valles-oriental-condicions-per-a-la-prosperitat-o-per-a-la-decadencia Fri, 27 Jan 2012 07:07:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/montserrat-tura/blog/1326/valles-oriental-condicions-per-a-la-prosperitat-o-per-a-la-decadencia el paraiso, acostar-me a Can Bellit en un paratge amb vistes impressionants cap a la carena litoral i el Pirineu, o les torres de guaita medievals o les grans masies avui convertides en casa-museu. Tagamanent, Figaró – Montmany, Aiguafreda... en el congost del Congost o les valls de Palautordera i l’entorn de Sant Celoni configuren la part més rural de la nostra comarca, on el contacte amb la natura ens conforta del tragí diari.

Però la comarca és barreja i des de la concentració d’indústria química de la Tordera i totes les implantacions industrials a mida que el riu s’obre a la plana i es converteix amb Besós a l’alçada de Montmeló en l’aiguabarreig amb el Mogent, i les densitats urbanes de Granollers, les Franqueses, Canovelles, Montornès, Mollet, la Llagosta va adquirint imatges i paisatges diferents.
I les nostres inseparables autovies i autopistes (C17, C33, AP7) i els trens R2, R3, R8 i les obres d’un tren que només el veurem passar a gran velocitat pels talussos, viaductes i túnels que ara li estan construint.

La natura, el món rural, l’agricultura ecològica, la industrialització, les ciutats de serveis... han permès (amb encerts i desencerts) guanyar-se la vida a les famílies que formen la població del Vallès Oriental. La seva ubicació geogràfica quasi tocant el litoral pel túnel de Parpers, en l’obligat pas de l’eix mediterrani des dels romans (Semproniana), la proximitat de la gran ciutat de Barcelona i la comunicació amb les comarques veïnes del Maresme i l’altre Vallès, la consistent transformació dels carrers i les places de les diferents poblacions, la dotació de serveis sanitaris molt avançats, de serveis educatius i culturals, de xarxes d’atenció a les persones grans i als disminuïts, han anat configurant les condicions per una comarca pròspera acollidora i protectora dels seus habitants.

Però la crisi ens ha omplert tots els camins (els de terra i els d’asfalt) de dubtes i preguntes i les polítiques de desmereixement de la feina feta pels governs que hem afirmat que tenir cura del patrimoni públic en totes les seves variacions és inherent a l’acció de governar els afers de l’administració, poden portar a la manca de manteniment de carreteres i autovies, d’escoles i hospitals, a la pèrdua de competitivitat dels nostres polígons industrials, a les preocupants i creixents taxes d’atur, a les situacions de pobresa de molts dels nostres conciutadans, i a la pregunta obligada de si determinades polítiques d’ofec econòmic al sector públic sumades a l’endeutament privat poden portar-nos a la decadència i al retrocés.

Cal més que mai l’assossegament que alguns busquem en els camins del Montseny per trobar les polítiques intel·ligents que permetin fer compatible la necessària austeritat amb el manteniment dels serveis que tant ens han costat d'aconseguir.
La complexitat i diversitat de la nostra comarca ens oferirà, ben segur, exemples de tota mena i jo vull saludar avui aquest nou instrument per a estar-ne informats: aravalles.cat.

]]> http://blogs.aravalles.cat/david-brunet/blog/1325/confessio-dun-delinquent http://blogs.aravalles.cat/david-brunet/blog/1325/confessio-dun-delinquent Wed, 25 Jan 2012 09:30:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-brunet/blog/1325/confessio-dun-delinquent I no només això. Un cop vista, la vaig comentar amb els meus amics, introduint en el debat unes idees que havia llegit d’una articulista de La Vanguardia, a la que no havia demanat permís ni pagat per utilitzar-les.

I no només això. Vaig escoltar amb interès les opinions d’un dels meus amics sense dignar-me a pagar per escoltar-les (i encara més, reconec que a voltes les utilitzo i segueixo sense remunerar al meu amic creador-pensador-autor).

I no només això, vaig anotar algunes d’aquestes idees en un tovalló de paper amb el boli Bic que em van deixar, sense aportar cap ingrés als inventors de tant útils eines.

I no només això. Mentre anava escrivint pensava en la grandesa de la creació de l’escriptura per part dels fenicis però, ho reconec, mai m’he posat a cercar els seus hereus per tal de pagar-los drets d’autor.

I és clar, ara que aquest senyor panxut i excèntric, propietari de megaupload, ha estat detingut com a delinqüent, tinc por a ser el següent, perquè m’esgarrifa pensar en la quantitat de coses creades per individus d’aquesta nostra humanitat que utilitzo quotidianament sense pagar ni un cèntim de propietat intel·lectual.

Només em consola pensar que, si has acabat de llegir això, segons les SOPAs, SINDEs i demés lleis de protecció de la propietat intel·lectual, ara est tu qui em deu diners a mi. Si us plau, posa’t en contacte amb l’SGAE i passa per caixa.

]]> http://blogs.aravalles.cat/carles-capdevila/blog/1324/no-se-per-que-corren-se-per-que-correrem http://blogs.aravalles.cat/carles-capdevila/blog/1324/no-se-per-que-corren-se-per-que-correrem Tue, 24 Jan 2012 12:01:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/carles-capdevila/blog/1324/no-se-per-que-corren-se-per-que-correrem
És el que tenen les passions que no són les teves, et semblen exòtiques i seductores alhora. No acabo de saber per què corren, però sé per què ho faré el diumenge 5 de febrer, en què aquest diari s’apunta a la mitja marató de Granollers (admeto que faré el quart de mitja: 5 quilòmetres) i a recaptar fons per a la unitat de cures pal·liatives de l’hospital de la ciutat. “Correm per tu i per tots els que ens han deixat i lluiten contra el càncer”, diu la samarreta a la venda, que tindrà també qui s’apunti a les 700 places extres per fer la mitja marató (o el quart de mitja) de forma solidària.

La iniciativa, que expliquem a dins del diari i a http://correm-contraelcancer.ara.cat, és dels bons amics d’en Jordi Vinardell, en Toti, granollerí mort el passat mes d’agost d’un tumor cerebral. Servirà per recordar-lo i ajudar l’hospital on va passar els últims dies de marató personal contra la malaltia. Si voleu ajudar, correu: la victòria en joc paga molt la pena.
]]> http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1323/separar-la-religio-de-la-politica http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1323/separar-la-religio-de-la-politica Tue, 24 Jan 2012 11:50:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1323/separar-la-religio-de-la-politica
Aleshores quan demanem la seva separació qué volem dir? Ens ajudarà a entendre-ho la següent reflexió. Una realitat és la filosofia i una altra les institucions encarregades de vetllar per la seva puresa. Una cosa són les veritats polítiques i religioses traslladades a la convivència i una altre les intitucions que han de vetllar per la puresa política traslladada a la societat i la religiosa. En una paraula els governs polítics i els governs religiosos han de ser independents l’un de l’altre. Però no sempre es respecta aquesta independència i sovint per conveniències d’uns i altres un acte religiós es polititza i un de polític es vesteix de religió.

Una situació, viscuda no fa massa dies, ens serveix d’exemple. El funeral celebrat a la Catedral de Santiago de Compostela per acompanyar en el seu darrer viatge a Fraga Iribarne. Tenia l’Esglèsia Catòlica obligació de celebrar-lo amb l’ostentació litúrgica en la que hi faltà ben poc perquè el bisbe oficiant demanès la canonització del polític traspassat? Penso que no tenia, ni calia. Fraga Iribarne es merexia un funeral com es mereix tota persona catòlica difunta. Com es mereixen també totes aquelles no catòliques que en vida han estat un exemple modèlic de justícia i de bondat. El funeral dels cristians és una missa, sovint, en la intimitat. El que comento és una clara barreja de religió i política. El President del Govern no és cap autoritat religiosa en l’esglèsia i el seu lloc està en el dels fidels com un cristà més.

No el vaig seguir tot, i vaig canviar el canal, quan vaig escoltar les paraules encomiàstiques que dedicava l’oficiant al polític. No suporto fer d’un acte religiós una proclama política. I molt menys d’una persona que el seu comportament polític no resistiria una análisi seriosa a la llum de l’evangeli. Moltes són les persones que ploren, no la seva mort, sinò les seves injustícies. I entre elles hi ha penes de mort que podia haver evitat i no ho va fer i desde principis religiosos la mort dictada no és mai justa. No presentem davant la gent dues cares. Totes les persones allunyades de la religió, ja no dic de l’Esglèsia només, davant de fets com el comentat encara tindran més motius per no aproposar-hi. No canonitzem les persones quan no toca. La humilitat, desprès de l’amor, és la virtut més important en la vida de l’home religiós.]]> http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1322/banyuts-i-contents http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1322/banyuts-i-contents Mon, 23 Jan 2012 12:46:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/david-bassa/blog/1322/banyuts-i-contents
Però el drama del peatge de Mollet-la Llagosta no és només per als residents, és un drama per a tota la comarca i, de fet, per a bona part del país, ja que l’autopista C-33 és la principal via d’entrada a Barcelona. Per tant, aquí pringuem gairebé tots.

I quan dic tots, vull dir tothom, vull dir tot el país. Les dades objectives són clares i diàfanes: Catalunya té el 72% dels peatges de tot l’Estat mentre que, per contra, només tenim el 4,3% del total d’autovies que hi ha a l’Estat.

El greuge comparatiu no és que sigui dolorós, és que és sagnant! No hi ha, en tota Europa, cap cas semblant de desproporció impositiva. Una peculiaritat catalana que a les Espanyes no és que els rebufi, és que n’estan encantats! I aquí, ens l’empassem.

Però la cosa va a pitjor. La nova normativa aprovada per la Generalitat no només elimina la gratuïtat dels molletans, sinó que apuja tots els peatges catalans. Tots, absolutament tots. I els apuja un 5,4% de mitjana, gairebé el doble del que s’apugen els pocs peatges que hi ha a la resta de l’Estat, un 3,2%.

És a dir, que no només som els que tenim més peatges i, per tant, paguem més que ningú per anar en cotxe d’un lloc a l’altre, sinó que al damunt quan els apugem, ho fem el doble que la resta. I és que a l’hora d’empassar-nos rodes de molí som insuperables!

I per si això no fos prou, també hem apujat la nostra benzina, doblant el mal anomenat cèntim sanitari. Dic mal anomenat, perquè no és un cèntim sinó que eren dos cèntims i mig que ara passaran a ser gairebé cinc cèntims per litre. Paguem, doncs, la benzina cinc cèntims més cara que la resta de ciutadans de l’Estat.

Anem sumant empassades. Si a això hi afegim que els preus dels transports públics també s’han apujat un 8% de mitjana, però un 38% en els bitllets senzills i un 12% en els bitllets més utilitzats (la popular T-10), el resultat final és evident. Moure’s per Catalunya és car, caríssim, sigui amb el mitjà que sigui. Tant li fa si vas en vehicle particular o en transport públic.

Com deia aquell, posis com t’hi posis, t’han de fotre.

És el que penso cada dia quan passo pel peatge i pago, tot remugant per dins. Encara que hi ha dies que ho veig una mica diferent: és quan penso en aquelles portades del 2005 que asseguraven que el peatge de Mollet desapareixeria durant el 2006. Aleshores, a més de remugar i maleir l’empatx d’empassades, ric. Si algú em veu, de ben segur que pensa que sóc boig. Però és que riure per no plorar és l’últim recurs que ens queda.
]]> http://blogs.aravalles.cat/josep-monras/blog/1320/contra-la-violencia-masclista http://blogs.aravalles.cat/josep-monras/blog/1320/contra-la-violencia-masclista Fri, 20 Jan 2012 18:25:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/josep-monras/blog/1320/contra-la-violencia-masclista
No són paraules retòriques, sinó que és el sentiment d’incomprensió, d’impotència, de ràbia i frustració per morts gratuïtes, però malauradament encara conseqüència d’una gran xacra social al nostre Estat. Una xacra que es nodreix d’una cultura incomprensible que barreja la prepotència, l’amenaça, el maltractament i la violència en nom, moltes vegades, de l’amor, la possessió o la protecció. Són, naturalment, unes maneres d’entendre aquests conceptes que ens resulten ben alienes, fruit d’una societat secularment masclista, on les dones han viscut discriminades en la majoria d’aspectes que regulen la vida social i en els que fan possible la realització personal.

Afortunadament, la societat ha evolucionat, i molt, en aquests últims anys, i ara aquesta desigualtat no és tan ostensible ni generalitzada i allò que anys enrere era considerat crims passionals o, com diu alguna ministra acabada d’estrenar, violència en l’àmbit familiar, són crims amb l’estigma de la violència de gènere i els rebutgem, com a col·lectiu, amb tota la contundència.

Cal el nostre rebuig, cal dir ben clarament que no es pot tolerar aquesta violència, ni tampoc cap altra, però sobretot el que cal és educació i conscienciació, per una banda, i suport a les víctimes del maltractament i l’agressió masclistes, per l’altra.

Les actituds masclistes es detecten ben aviat a l’adolescència; això qualsevol professor ho pot corroborar, perquè hi ha patrons de comportament de nois en relació a les seves xicotes en què es pot veure aquest potencial agressiu. Per això són tan important les campanyes en aquest marc escolar per fer veure, sobretot a les noies, que hi ha actituds i comportaments intolerables, que s’han de tallar d’arrel.

I l’altre aspecte d’aquesta realitat, és saber donar tot el suport a les dones que viuen en el marasme de la violència de la parella, en totes les fases que li són pròpies, per fer-los entendre que la vida els pertany, que ningú les pot amenaçar ni espantar i que hi ha portes obertes, en institucions i entitats, perquè una dona maltractada faci el pas i s’alliberi del malson, ella i els fills, quan n’hi ha.

Recordo ara casos i reportatges de dones que han sortit d’aquest infern. Són dones noves, que han aconseguit trobar la força i la il·lusió per construir-se una nova vida. I el més important, sobretot, és que ens donen lliçons de coratge i de solidaritat, perquè llavors dediquen una part del seu temps a dones que encara no han fet el pas.

Les dones mortes encara són moltes. Només que en fos una, però, ja seria motiu de lluita. Hi hem de lluitar. Cada dia ha de ser, per a nosaltres, un 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere. Ho hem de fer per elles, per nosaltres, per la nostra societat, per la nostra ciutat.
]]> http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1321/carta-oberta-a-qui-estima-catalunya http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1321/carta-oberta-a-qui-estima-catalunya Thu, 19 Jan 2012 18:34:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/joan-sala/blog/1321/carta-oberta-a-qui-estima-catalunya Albada a Lisboa, de Lluis Busquets i Grabulosa. El conexia per haver llegit escrits seus i haver coincidit en una presentació d’un llibre d’un amic comú i en un acte homenatge a Lluis M. Xirinacs, de qui fou deixeble i col·laborador. El tema del llibre, una novel·la basada en la revolució portuguesa dels clavells, amb un missatge agosarat de com caminar cap a la independència. Vaig trobar molt interessant que mitjançant una novel·la és fes pedagogia i filosofia d’un desig molt obert a casa nostra: ser un estat europeu independent i lliure.

Coneixeu la meva afiliació política i vaig proposar un col·loqui i debat a partir d’aquest llibre. Els meus companys de partit donaren el seu consentiment i amb aquestes ratlles convido a participar-hi a tots els independentistes de Granollers i del Vallès Oriental. L’acte se celebrarà al Restaurant Anònims de Granollers (c.Ricoma 57, el dia 25 de gener, a les 19.30 h) amb la presència de l’autor, presència que podreu aprofitar no només per fer preguntes sinò també per fer-li signar el llibre. La seva lectura no us decebrà. És impactant per l’argument, la forma i l’argumentació. Val la pena fer pinya i fer crèixer la idea independentista. Llegint també fem país. Atentament i una forta abraçada.

]]> http://blogs.aravalles.cat/josep-monras/blog/1319/internet-al-servei-de-la-informacio-de-proximitat http://blogs.aravalles.cat/josep-monras/blog/1319/internet-al-servei-de-la-informacio-de-proximitat Mon, 16 Jan 2012 07:03:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/josep-monras/blog/1319/internet-al-servei-de-la-informacio-de-proximitat
Per aquesta raó, l’objectiu dels editors de l’AraValles.cat de posicionar-se amb més força en el panorama informatiu digital vallesà és una notícia, en si mateixa, que ens alegra i davant la qual volem explicitar el suport i el desig d’èxit.

Molts experts en comunicació, filòsofs i sociòlegs tenen debats recurrents sobre si avui dia, en l’era d’Internet, els ciutadans estem més informats que abans o no. És evident que la disponibilitat d’informació és indubtable i que la capacitat que tenim d’accedir a aquest món gegant d’informació és incomparable. El debat, però, seguirà tenint arguments en un sentit i en un altre, ja que la constatació que aquesta informació pot ser tan excessiva que supera la nostra capacitat d’assimilar-la, segueix presentant la complexitat de molts punts de vista, de molts matisos i de moltes consideracions i donant lloc a debats fascinants.

En tot cas, des del nostre punt de vista polític i institucional, en què sobretot hem de vetllar per aplicar el principi del dret a la informació per enfortir la democràcia en el si de la nostra societat, és evident que Internet, amb tota la seva capacitat actual i el seu potencial, és un gran recurs a la informació i a les llibertats cíviques.

Ara bé, no hem d’oblidar mai que l’ofici de periodista segueix sent el de sempre o, més ben dit, ha de seguir basant-se en la pràctica de la deontologia que li és pròpia i que dóna autèntic valor a la feina d’informar a la societat. Per això continuaré demanant que la informació sigui responsable i contrastada i, sobretot, ara que comunicació digital vol dir immediatesa, que no s’oblidi l’ofici d’anar a les fonts i reflectir la diversitat o pluralitat de punts de vista davant el que és notícia o el que és la realitat explicada des d’un mitjà digital. I en el cas concret de l’AraValles.cat, que tingui sempre present l’element de proximitat, que és el que la defineix i li dóna el valor específic dins la gran comunitat virtual.

Al nostre territori, al Vallès, tenim exemples de molt bon periodisme; per tant, estic segur que AraValles en seguirà sent un digne representant, al servei de la societat que el llegirà. Molta sort i molt bona feina.
]]> http://blogs.aravalles.cat/quico-sala/blog/1318/ara-vallesos http://blogs.aravalles.cat/quico-sala/blog/1318/ara-vallesos Tue, 10 Jan 2012 12:40:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/quico-sala/blog/1318/ara-vallesos I és que, certament, els darrers anys hem anat veient com el mapa comarcal era posat en dubte ara sí i ara també. Sembla que tothom té clar que, a la llarga, la nostra comarca -el Vallès Oriental- està destinada a desaparèixer per la segregació d'uns quants municipis cap el Moianès, uns altres cap el Baix Montseny i uns quants més cap el Baix Vallès (sense oblidar-me de l'Alt Congost o el Vallès Central).
Al mateix temps, i en moments en què les mirades cap els municipis del costat haurien de ser més solidàries que mai, ens trobem amb la fallida de processos pensats per a ser compartits i que no acaben de rutllar del tot. Sinó, mireu el centre d'acollida d'animals domèstics -eufemisme de gossera- al que acabem de renunciar, o els intents no gaire reeixits de generar una televisió amb sentit comarcal.
Ara és l'hora, segadors, de treballar de forma més mancomunada que mai, si és que volem evitar de quedar-nos sense uns quants serveis públics més. És moment de recuperar experiències com la de la Mancomunitat de la Vall del Tenes, i ensenyar-ne les bondats a la resta dels nou-cents i tants municipis que formen el nostre país petit. O els exemples de gestió compartida dels residus, de l'esforç per a la recuperació dels rius per les seves conques o del foment i l'ensenyament consorciat de la nostra llengua. I podem aplicar-ho a serveis com ara la neteja, la cultura, l'urbanisme o la promoció econòmica, per citar-ne només alguns que no seria gens difícil de gestionar conjuntament, si ens ho proposéssim, amb els municipis del costat.
En els temps líquids -fins i tot per als territoris- que ens ha tocat viure, els Vallesos ens ajuden a repensar el nostre, ens conviden a descobrir-hi uns valors que van més enllà dels límits mentals en els que ens havíem quedat, i ens ofereixen la possibilitat de compartir amb els veïns de l'altre Vallès -dels altres vallesos- tot un munt de noves experiències i possibilitats. Ningú, fins ara, havia tingut la valentia de proposar-nos d'anar encara més plegats, enlloc de cadascú a la seva.
I tot comença, com és normal, per la coneixença. Per això, en aquest número hi descobrireu, entre molts d'altres secrets, que Matadepera va ser capital de la Segona República; que Granollers va tenir una presència activa al costat dels austriacistes el 1714; que podem muntar una ruta turística pels magnífics campanars barrocs i neoclàssics d'uns quants municipis; o que sembla que el llop torna al Vallès, amb el Moianès com a porta d'entrada. I, sobretot, que els esports també són una bona eina per a fer i reivindicar la comarca gran.
Són molts, doncs, els arguments pels quals no hauríeu de deixar de comprar aquest nou número de Vallesos i a demanar l'anterior, si no ho vareu fer en el seu moment! Però sobretot perquè aquesta revista-llibre ens permetrà apreciar que la tenim més grossa del que pensàvem fins ara, la comarca.
I pot servir, fins i tot, perquè aquest mateix diari digital vagi repensant el seu àmbit d'actuació en el futur. Per què no, AraVallesos?
]]> http://blogs.aravalles.cat/jose-orive/blog/1317/carta-de-lalcalde-de-canovelles-als-reis-mags http://blogs.aravalles.cat/jose-orive/blog/1317/carta-de-lalcalde-de-canovelles-als-reis-mags Thu, 05 Jan 2012 13:54:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jose-orive/blog/1317/carta-de-lalcalde-de-canovelles-als-reis-mags desenvolupar-se personal i col·lectivament, he procurat posar el “meu gra de sorra” per resoldre les necessitats i problemes de joves, adults i gent gran. Sempre des del diàleg i l’enteniment de veure les coses de diferents punts de vista i tot això és el que m’ha enriquit i m’ha fet créixer com a persona.
Conjuntament amb l’equip de regidors/es, les entitats, els veïns i veïnes de Canovelles, hem treballat amb tenacitat i esforç per millorar l’espai públic, per potenciar la participació ciutadana, per promoure l’educació, la cultura i l’esport des de tots els àmbits i per a tots els ciutadans. També per promoure més solidaritat, per ser més respectuosos amb el medi ambient i moltes coses més. Són petites coses, si voleu, però que, de mica en mica, contribueixen a millorar la convivència al nostre poble. En definitiva, tots i totes hem pogut comprovar que treballar per fer més feliç la vida dels altres és una experiència extraordinària, per molt dur que sigui.
Amb tot això he pogut viure i corroborar el potencial que té el nostre poble, Canovelles, i la seva gent. Per això vull insistir i fer un reconeixement públic a tots aquells que durant l’any contribueixen a la important tasca de la cohesió i dinamització del nostre municipi: entitats, associacions, comerciants, agents socials, voluntaris, empleats municipals, i tots els veïns que amb el seu esforç milloren el nostre desenvolupament social i cultural. Vosaltres, reis mags d’orient, ja sabeu que aquests temps que vivim són moments difícils per a tots i cadascun dels nostres veïns. I encara ens queda molt per fer perquè la nostra Canovelles sigui més progressista, més plural, mes solidaria, mes justa socialment, amb millors infraestructures i serveis públics, amb més treball i amb un millor futur per a tots els veïns.
Per tant, podeu veure que els Canovellins i Canovellines ens hem portat bé. Per això aquest any us demanaré 3 regals ben carregats d’esperances i d’il·lusions per poder seguir construint un poble compromès amb el benestar de la seva gent, on els ciutadans puguin viure millor des del civisme, amb seguretat, serveis de qualitat, infraestructures adequades, etc. Vull que sapigueu que aquests tres regals son d’allò més important per al meu poble, Canovelles, i la seva gent.
El primer dels regals: Per a tots els Canovellins i Canovellines us demano més igualtat d’oportunitats i que el 2012 vingui carregat de noves oportunitats de treball. Per la nostra banda, des de l’ajuntament promourem tot l’esforç i recursos que estiguin al nostre abast per als nostres veïns des dels diferents departaments i Promoció Econòmica.
El segon dels regals: Més justícia social, en aquests moments especialment difícils.. Entre tots els Canovellins i Canovellines us ajudarem impulsant la defensa més ferma de les polítiques socials municipals, tant de caràcter pal·liatiu com integrador.
El tercer dels regals: Més cohesió social. Respectant la nostre diversitat i potenciant aquells elements que ens identificant com a Canovellins i Canovellines.
Abans d’acomiadar-me vull recordar-vos, estimats reis d’orient, que ens considerem mereixedors d’aquests regals ja que Canovelles ha demostrat sempre tenir la força suficient per tirar endavant i justament per això, amb esforç, voluntat i treball sempre ha sortit de les dificultats. I ara no serà diferent, ....entre tots ho tornarem a fer!
Ara ja us deixem tranquils, que teniu molta feina per fer i aneu molt carregats...
Una forta abraçada.
]]>