http://blogs.aravalles.cat// Blogs aravallès.cat Tue, 09 Mar 2010 05:00:00 +0100 ca http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1113/la-bestia-de-lamo http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1113/la-bestia-de-lamo Tue, 09 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roger-prims-vila/blog/1113/la-bestia-de-lamo
El cas és que, des d'aleshores i fins ara, obrers i obreres van esdevenir un component indestriable de la sociologia paretana i és ben fàcil, en el cas concret de la Linera, que famílies d'arrels més o menys profundes en aquest municipi comptin amb un o més parents que hagin passat per la fàbrica. A banda d'això, la tipologia de la Linera l'apropava força a una colònia industrial: les naus, la casa del director, els rentadors, l'escola bressol, els habitatges dels treballadors que constituirien "els carrers de la fàbrica", les dutxes... Un patrimoni escamotejat quan, ara ja fa més de quinze anys, en va desaparèixer el seu element més significatiu, el que hi donava sentit i a l'entorn del qual girava la resta, la quadra vella.

També és cert que una part patrimoni humà, l'altra element essencial de tot plegat, encara persisteix en més o menys mesura: encara tenim la sort de comptar amb una colla de treballadors i treballadores ben vius i lúcids, alguns dels quals, per cert, malden justament per preservar la memòria d'aquella part tant important de la història contemporània del poble i tant decisiva també per al discórrer de les seves pròpies vides. La influència del pas per la fàbrica era perceptible, fins i tot, en converses quotidianes: no era estrany veure dues antigues treballadores de la fàbrica al mercat o la cooperativa intercalant signes a la conversa i marcant de forma exagerada les seves paraules si parlaven d'un tros lluny; no era res més que la reproducció del llenguatge que s'utilitzava a dins, on el soroll incessant dels telers ofegava els diàlegs i el context comunicatiu era més exigent. L'encisadora sornegueria del treballador vers l'amo hi era també present, esclar. El símbol de la Linera va ser un camaleó, i aquí la parròquia es va apuntar un agut tanto quan la va batejar com la bèstia de l'amo.

I què és el que va empènyer a la nissaga Feliu a instal·lar-se a Parets? Doncs dues raons ben senzilles, que són les que solien cercar els industrials d'abans i, ep, d'ara: condicions favorables en l'entorn físic i, no menys important, en l'entorn humà. Sembla que a Parets hi havia un accés més senzill als recursos hídrics que no pas a Vilassar i, sobretot, hi esperava un potencial de mà d'obra més dòcil, sense tradició laboral industrial i ignorant sobre els propis drets laborals. Com es pot veure les anomenades deslocalitzacions no són un invent de fa quatre dies: salvant les distàncies i els anacronismes, d'uns anys ençà n'hem sentides i patides un gavadal; en general, d'empreses multinacionals que van arribar aquí per situacions de partida favorables pel baix cost que representaven els assalariats i en marxen quan descobreixen que poden repetir la profitosa operació i augmentar beneficis tot rebaixant salaris i justificar, de pas, presumptes pèrdues, en la majoria de casos inexistents.

M'imagino que alguna cosa d'aquestes es deu haver empescat la dirigència d'Hager per treure's de sobre uns quants dels seus treballadors i treballadores (per cert, alguna d'embarassada): mireu, en sobreu uns quants, perquè això no tira i comprendreu que nosaltres hem de tirar endavant la barraca, i aquí no hi ha lloc per tots que si no la nau s'enfonsa i bon vent i tal dia farà un any. L'única qüestió que em ronda per la clepsa davant d'aquest panorama és, el número de treballadores i treballadors que han anat al carrer es va decidir en funció del preu que havia de costar la llotja privada de la qual disposa l'empresa al Circuit de Catalunya?]]> http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1112/la-suma-de-sinergies-culturals http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1112/la-suma-de-sinergies-culturals Mon, 08 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/bertus-compano/blog/1112/la-suma-de-sinergies-culturals
Blancs i Blaus, Teatre de Ponent, Passaltpas, Águeda Murillo, la Llançadora, els Diables, Elena Castelar, Acte Quatre, Coral Polifònica de Granollers, els Xics, Teatre Auditori, Vainilla Lila, els Gegants, Poetes de Granollers, Òmnium Cultural, Associació Cultural… Uns pocs representants i tot i així segur que hem viatjat en una estampa cultural envejable, un mosaic creixent de sinèrgies. I només fent un petit zoom a Granollers, sense destacar les altres poblacions veïnes… Imagina't!

I ara em volia aturar en la vessant teatral de la nostra cultura i especialment als grups de teatres no-professionals (també anomenats amateurs, tot i que personalment és un nom que em fa una mica de dentera). Tenim molts grups (i n'hem tingut) explotant aquesta necessitat de deixar les seves vides personals en una banda i endinsar-se (en grup) dins móns imaginaris on ens servim dels personatges per emmirallar-nos i projectar desitjos, contradiccions o sentiments distants.

Grups, entitats o associacions que treballen de valent, sovint amb greus dificultats per tirar endavant, ja que la gran quantitat de grups obliga a repartir els locals d'assaig, les subvencions i el suport, en general, per a poder continuar donant-li vida a nous projectes. Grups humans que gesten la criatura artística, que es veuen obligats a passar per tot el procés de muntatge teatral (escenografia, música, vestuari, ajuts externs, promoció…), i això encara els uneix més en aquest projecte comú on s'intercanvien tantes i tantes connexions íntimes (moments de sensibilitat, de bregues, de nerviosisme, d'histerisme, de germanor, de necessitats de dir…).

I un servidor és afortunat de poder conviure amb alguns d'aquests motors culturals i teatrals de Granollers i comarca: Coral Polifònica de Granollers, Kurts Teatre, Mirall de les Arts, Pota de Kiwi, Kalinicta, la Mare dels Ous, Stock, Adrenalina, Si fa no fa Teatre, Celestí Bellera, Alphelia, Reflex6, Vainilla Lila, entre d'altres… I em trec el barret per la seva generositat i passió davant allò que els agrada, creant un projecte artístic, però sobretot, humà.

També vàrem tenir l'oportunitat de compartir famílies, amb els projectes Cròniques (Acte Quatre, Quatre per Quatre, Sogtulakk, Kurts Teatre, Esbart Dansaire, Amics dels Pastorets de Granollers, Grup Xivarri, Mutis pel fons, Taller Teatre Escola) on, juntament amb Frederic Roda, Txell Roda, Marta G. Otín en la direcció i Gemma Terés, Jonay Roda, Enric Nolla i un aquí present, vàrem ser testimonis d'aquesta experiència en què vam unir esforços per crear dos espectacles amb molt de màgia: Granollers, crònica d'una ciutat i L'estrany cas de la desaparició al tren de la Ludmila Kievankova.

I aquesta és la cara maca de la moneda. Però també molts dels grups han desaparegut per falta de recursos. Ja és una feina prou feixuga compaginar feina amb assajos i els equilibris energètics com perquè no es gaudeixi d'un lloc on actuar, o encara pitjor, on assajar. I si es busca algun tipus d'ajut econòmic sempre és més reduït en alguns dels grups que comencen i que potser necessitarien d'aquella empenta. És evident que no hem de descuidar els de sempre. Però les entitats que entren en la graella cultural també necessiten d'aquest cop de mà. Perquè la cultura ha de sumar, no restar. Perquè no s'han de valorar els projectes per iniciatives més comercials o membres més populars, sinó que s'ha de procurar donar cabuda a qualsevol iniciativa artística que ens faci ser més amplis. Ara sembla que les coses canvien per mirar d'evitar que grups, actors, humans, amb necessitat d'expressar, hagin de callar.

La franja de no professional a professional no ho dicta el nivell d'interpretació que un tingui, ni molt menys. Ho marca, únicament, el nombre d'hores que es pot dedicar a aquell ofici, o a la remuneració que n'obtenen a canvi del seu treball. Hi ha molts actors i actrius amb gran talent, i els hem de cuidar. No són professionals, tot i que molts dels que sí ho són, n'haurien d’aprendre dels 'amateurs'.

Des d'aquí animar a totes les entitats o persones a títol personal a tirar endavant per molt que costi. Que tenim coses a dir, que tenim molt que aportar a la cultura. Que no defallim. Que no ens aïllem per grups o per sectors. Que un actor pot necessitar d'un músic, un músic d'una ballarina, una ballarina d'un pintor, un pintor d'un cineasta, un cineasta d'un poeta… Que hi hagi força com a cultura per enllustrar-la i donar-li vida, suman-t'hi quantes més disciplines artístiques millor. Allò que expressem no s'expressa sense públic. Ni sense la fe amb nosaltres mateixos.]]> http://blogs.aravalles.cat/laura-pena-i-pio/blog/1111/les-persones-que-fan-muuuu http://blogs.aravalles.cat/laura-pena-i-pio/blog/1111/les-persones-que-fan-muuuu Sat, 06 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/laura-pena-i-pio/blog/1111/les-persones-que-fan-muuuu España-sol-y-toros sí, separatistas-rojos-y-masones no, déu n'hi do el nivell. Jo ho deixaria més aviat en un tortura sí, tortura no, però bé, com que els 'antipapanates' diuen que ara només valen els grisos procuraré deixar clara la postura no sigui cas que vingui un talibà de la gamma cromàtica i em vulgui fer creure que torturar és un espectacle que en ocasions és acceptable, i que jo tinc prejudicis 'progres' i 'esquerrosos' -quin crim, oi? No, jo crec que no.

Una cosa: els animals no són persones, però les persones si que som animals. Vaja que no són el mateix els drets humans que els drets animals, però tampoc és qüestió de dir que els animals no tenen cap dret. A casa els avis es mataven animals: porcs, conills, gallines fins i tot altres coses, a les quals el paladar vallesà està menys acostumat. No us negaré que la visió de l'animal viu i tant bufó i després al plat mai m'ha fet massa gràcia. Però quan parlem d'un tendido de milers de persones veient com es tortura salvatgement un animal no estem parlant de drets dels animals, sinó de l'animalització de l'espectacle humà. La tortura com a espectacle, i a més pretenent recaptar beneficis amb la sang, el patiment i la brutalitat; això és el que s'ha de prohibir de totes totes.

Prohibir, ui! Quina paraula, oi? Quan estem tant acostumats a viure sense festes on es llencen ases des dels campanars, perquè s'han prohibit, o sense nens a les mines, i amb jornades regulades de vuit hores i amb salaris mínims, sembla mentida que encara estem discutint si els governs poden o no poden prohibir. I és clar que poden! Ja ho deia abans, les persones som animals, però tenim una cosa que se'n diu racionalitat, i amb aquesta des de fa uns quants mil·lennis hem arribat a la conclusió que per conviure no es poden tolerar certes coses, i d'aquí venen els tabús -que són límits culturals- i les lleis -que són límits socials-. Segur que hi ha persones que s'estimen tant la seva llibertat i la dels toros que gaudeixen veient com corre la sang. Però per sort, la llei de la selva fa segles que es va acabar. I també fa segles que es va decidir que les persones que fan muuuu no són les que han de marcar les llibertats de les persones, ni dels animals. I ara, menys.]]> http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1110/per-menjar-be-bo-i-rapid-i-fer-merder http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1110/per-menjar-be-bo-i-rapid-i-fer-merder Fri, 05 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/teresa-valls-baro/blog/1110/per-menjar-be-bo-i-rapid-i-fer-merder
El més curiós del cas és que un gran nombre d'usuaris d'aquesta modalitat no marxen gaires metres més enllà per menjar-se els entrepans. No busquen pas un entorn massa diferent a l'immediat de l'establiment d'on prové la teca! A mi això tant se me'n dóna, perquè la veritat, sobre gustos no es pot pas dir res. Sempre m'ha sorprès els indrets triats per a segons qui per instal·lar-se a fer un pícnic! Però m'encenc quan veig la brutícia que queda als llocs. Quina fila que fan els carrers propers al Ramassar de Granollers un cap de setmana qualsevol!

Jo no puc sofrir veure com es tira un trist paper al terra, digueu-me maniàtica. I m'he passat anys prioritzant aquest aspecte en les nombroses sortides que he fet amb els alumnes amb qui m'ha tocat compartir curs. I no em considero sola en aquesta lluita. Em sembla que de campanyes dutes a terme per persones i administracions diverses sobre l'ús de papereres o guarda't-el-coi-de-paper-per-quan-arribis-a-casa ja fa anys que se'n fan. Doncs no ho entenc! Què caram ha fallat? Què no hem sabut explicar? Potser som nosaltres els equivocats? S'ha d'embrutar per què ja hi ha brigades que ho netegen?

No m'agrada la imatge d'aquesta i d'altres brutícies quan és tan senzill evitar-ho. Simplement és cosa de porcs. I de porc i de senyor se n'ha de venir de mena. Ho deia sàviament el meu avi. I ell, tot i cuidar truges i porcs, era un senyor.
]]> http://blogs.aravalles.cat/roc-fernandez/blog/1109/la-pedagogia-de-la-consulta-i-la-llico-del-si http://blogs.aravalles.cat/roc-fernandez/blog/1109/la-pedagogia-de-la-consulta-i-la-llico-del-si Thu, 04 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/roc-fernandez/blog/1109/la-pedagogia-de-la-consulta-i-la-llico-del-si
Evidentment que la participació podria ser més alta, però també més baixa. Per a mi una mostra de la importància de les consultes és l'actitud de molts dels que ens han posat pals a les rodes. Per exemple, la del mateix alcalde socialista de Sant Feliu, que imposa la bandera espanyola a la sala de plens; diumenge a primera hora del matí el batlle no hi era, però quan va començar a ensumar que la cosa anava bé es va fer trobadís. Són molts els que en aquesta segona onada han volgut menystenir aquests processos dient que han baixat en participació. No ho entenc. No entenc com des d'opcions polítiques que sabem el que costa moure la gent es vulgui menystenir un procés fet des de la societat civil. No entenc que se'n treguin conclusions només a partir de la fredor de les estadístiques.

Cal viure-ho, i l'ambient de diumenge a Sant Feliu, fos quina fos la participació, era de festa, d'il·lusió. Al llarg de dia des de CiU vam estar acompanyant nombrosos convidats que vam portar per recolzar i estimular la participació a la consulta: els diputats Josep Rull i Jordi Turull, l'Èric Bertran o el mateix Alfons López-Tena. Tots van destacar el bon ambient i el bon rotllo que hi havia al carrer. No és això més important que cap xifra o que un punt de percentatge més amunt o més avall?

Diumenge a Sant Feliu la jornada va anar molt bé, i no només pel resultat, sinó sobretot per l'ambient, pel fet de disposar de 60 voluntaris implicats en un procés polític en un moment en què es parla tant de la desafecció; pel fet que gent que fins ara estava a casa i passava de la política vegi també l'esforç que sovint es fa per transmetre i mobilitzar unes idees, uns valors. Tots sabem que això és una consulta sense validesa jurídica, però té uns efectes clars, i és que hi ha un clar sentiment a favor del dret a decidir.

Ara fa uns mesos, quan presentàvem una moció al ple de l'Ajuntament de Sant Feliu per reclamar algun tema de país, com ara la llengua o el finançament, ens deien que aquests no eren temes per debatre en un ple municipal. Ara suposo que amb la pedagogia de la consulta com a mínim podrem dir que el país també interessa i molt a Sant Feliu. Suposo també que el nostre alcalde haurà après la lliçó de les consultes i que quan li tornem a presentar la moció per retirar la bandera espanyola que ell va posar a la sala de plens no s'escudarà un cop més en la legalitat. Perquè no es pot anar a missa i repicar campanes.
]]> http://blogs.aravalles.cat/nuria-pujolas/blog/1101/amor-estadistic http://blogs.aravalles.cat/nuria-pujolas/blog/1101/amor-estadistic Wed, 03 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/nuria-pujolas/blog/1101/amor-estadistic
Crec que hi ha quelcom inqüestionable: mentre llegiu aquest article esteu estimant o estimant. Us agradi, més o menys, no ens queda més opció que estimar. Si ens referim a les relacions amoroses de les parelles i, per tant, descartem família, amics i animals de companyia, ens trobarem amb casuístiques i hipòtesis tan diverses com innombrables.

Potser alguns teniu amors secrets engavanyats en caixes imaginàries, ocultes en alguna lleixa de disseny poc convencional. Uns altres potser sortiu d'algun entrebanc lleu i somieu la propera provatura dalt de sabates de taló alt. A uns pocs, encara us ve de gust posar-vos la disfressa de la indiferència, que tan bons resultats us va donar l'any passat. Uns pocs encara us esteu recuperant del darrer càstig sentimental on us van posar un gomet vermell com si fóssiu a l'aula d'educació infantil. Potser uns altres fa temps que vau tancar la porta, de bursada, i vau posar el baldó de la solitud discretament triada.

Algunes i alguns tot just porteu l''L' perquè acabeu de treure-us el carnet de conducció de la primera relació amorosa. Uns quants encara adoreu l'ésser que us va acompanyar i amorosir la vida en un tram majestuós de camí. D'altres us heu acostumat a un amor quotidià, sòlid i amè, amb ànsies de vent de garbí que dugui alguna sorpresa en el vol. Alguns us conformeu amb l'amor platònic que us inspira, d'amagatotis, a escriure paraules al diccionari del desig.

Però tots i totes tenim sort: encara no s'ha creat cap estadística oficial, que ens quantifiqui el nostre amor en el sistema mètric decimal; ni oficines (amb funcionaris amatents) on anar a segellar el possible, i conjuntural, atur amorós.
]]> http://blogs.aravalles.cat/jordi-terrades/blog/1108/la-primera-prioritat-sortir-de-la-crisi http://blogs.aravalles.cat/jordi-terrades/blog/1108/la-primera-prioritat-sortir-de-la-crisi Tue, 02 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jordi-terrades/blog/1108/la-primera-prioritat-sortir-de-la-crisi
Durant el debat de la setmana passada al Parlament, el president de la Generalitat ens va presentar un diagnòstic realista de la situació econòmica que estan vivint Catalunya i Espanya. Cal remarcar que el govern català va ser un dels primers a afrontar la situació de crisi parlant clar a la societat catalana, sense amagar que venien uns temps difícils. Ho demostren els onze plans que des de l'abril del 2008 el govern de Catalunya ha desplegat, que s'han concentrat en quatre grans eixos: contribuir al sosteniment de l'activitat econòmica, donar suport a l'activitat empresarial i facilitar-ne el finançament, ajudar els sectors socials més desfavorits i adoptar una política d'austeritat pressupostària. Fets tangibles, amb propostes, actuacions i incentius fiscals que han permès dinamitzar l'economia del país, ajudant a mantenir l'activitat en sectors clau de la nostra economia.

Avui més que mai hem de fer els esforços necessaris per sortir de la crisi i a més hem de recuperar la nostra competitivitat. No només s'han d'aplicar mesures pal·liatives a curt termini, sinó també propostes de reformes estructurals que ens permetin millorar la productivitat i donar passos clars cap a una economia més sostenible. Mesures que cal abordar a Catalunya, però també en el conjunt de l'Estat. Avui, com en altres ocasions, Catalunya, per la seva rellevància econòmica, té una gran responsabilitat per fer aportacions i propostes de canvis i de reformes, amb plantejaments i accions compartides. Creiem que hem de fer valer al conjunt de l'Estat espanyol el model català de relacions econòmiques i socials.

En el ple monogràfic es van aprovar tot un seguit de mesures i reformes que creiem que són necessàries i que cal abordar des d'una perspectiva estatal; el govern català ha de seguir liderant aquest debat a través dels mecanismes de relació institucional. Propostes que tenen a veure amb la millora del finançament empresarial i l'accés al crèdit, amb la transparència dels mercats, amb la necessitat d'arribar a un consens per al manteniment i millora de l'actual estat del benestar. També amb mesures de control, transparència i gestió responsable del sector financer. També amb la reforma del sistema i el mercat energètic per fer-lo més eficient i sostenible. També amb continuar mantenint els compromisos d'inversió pública en infraestructures de mobilitat i per ferrocarril, en compliment amb el que preveu la disposició addicional tercera de l'Estatut de Catalunya. I impulsar la inclusió del corredor mediterrani en la xarxa transeuropea del transport.

El govern ha de seguir orientant les seves polítiques amb mesures a curt termini per pal·liar els efectes de la crisi, però ha de continuar desenvolupant mesures estructurals que ens han de situar en una millor posició de sortida de la crisi, amb una economia i unes empreses més fortes i preparades per afrontar els reptes de l'economia oberta o global en una aposta per la internacionalització de la nostra economia.

S'ha de continuar treballant per millorar el finançament empresarial mitjançant els instruments que la Generalitat té al seu abast. S'han d'impulsar polítiques industrials sectorials en sectors emergents, també en sectors madurs; impulsar la creació del Consell de Política Industrial de Catalunya, i la reforma educativa, i molt en particular el reforç a la formació professional.

Tot plegat, mesures per anar reduint els terminis de pagament a les empreses que contracten amb la Generalitat amb l’objectiu d'arribar als seixanta dies.
Mesures, en definitiva, per combatre la crisi econòmica i garantir la cohesió social; per millorar l'entorn legal, per injectar liquiditat al sistema econòmic, en especial a les petites i mitjanes empreses; per afavorir el desenvolupament empresarial; per millorar l'ocupabilitat i per impulsar un model econòmic més sostenible.

En definitiva, avui més que mai és imprescindible prendre decisions complexes. I és en aquest sentit que cal valorar positivament la proposta del president de la Generalitat, José Montilla, de convocar una cimera entre el consell d'institucions de l'acord estratègic i els representants dels grups parlamentaris, amb l'objectiu d'actualitzar les mesures que conté l'acord i, si s'escau, ampliar-les i establir prioritats, tenint en compte el context econòmic actual. No es tracta d'ajudar el govern, es tracta d'ajudar el país.

Un cop més, el president de la Generalitat i el govern han estès la mà, amb propostes concretes, a tots els grups parlamentaris. És una invitació, per tant, a sumar-se a l'acord estratègic que, per cert, és on es dissenya el canvi de model productiu. I és on, també, es dissenyen polítiques que acaben afectant el 30 per cent del pressupost de la Generalitat. La nostra responsabilitat és liderar Catalunya cap a un futur millor.
]]> http://blogs.aravalles.cat/salvador-mila/blog/1107/el-karting-de-llinars-un-lloc-per-cada-cosa http://blogs.aravalles.cat/salvador-mila/blog/1107/el-karting-de-llinars-un-lloc-per-cada-cosa Mon, 01 Mar 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/salvador-mila/blog/1107/el-karting-de-llinars-un-lloc-per-cada-cosa
El motiu de l'excursió dels cinc-cents ciutadans i ciutadanes no era sols lúdic -que també ho va resultar-, sinó també reivindicatiu. En aquests turons és on una recent modificació del Pla General d'Ordenació Urbana de Llinars permet -en principi- instal·lar-hi un circuit de kàrting, amb les seves instal·lacions annexes, aparcaments i accessos corresponents, amb la singular qualificació d'una instal·lació esportiva en medi rural.

Algun periodista em va preguntar: I per què la gent d'ICV-EUiA esteu contra el kàrting? Ull!, vaig dir jo. Nosaltres no estem per principi en contra de res, el que estem és a favor que les coses -i en aquest cas les implantacions d'equipaments i instal·lacions de gran impacte ambiental com ho és sense dubte el circuït de kàrting- es facin amb seny i respectant els valors ambientals i socials -els del territori i el paisatge, i també els de les persones-, en el ben entès que uns i altres són indestriables. Fins fa poc, aquesta legítima reivindicació s'abocava sempre a dos obstacles: la desqualificació -els que s'oposen a tot, la cultura del 'no'- i la manca d'instruments jurídics i tècnics que permetessin valorar i contrastar de forma objectiva els pros i contres d'un projecte amb fort impacte territorial. Afortunadament ara no és així, gràcies a què Catalunya disposa d'una moderna i recent legislació mediambiental d'avaluació d'impactes ambientals; i el cas del projecte del circuït de kàrting de Llinars n'és un exemple positiu.

Alhora que la comissió d'urbanisme aprovava la modificació puntual del Pla General, es feia públic -i s'incorpora a les prescripcions del mateix Pla General- que el projecte, abans de poder tirar endavant, queda condicionat a que es faci un estudi d'impacte ambiental molt acurat que tingui en compte i justifiqui  -o no- els impactes en el paisatge i el sòl -atenció a les modificacions topogràfiques. I també, i molt especialment, un estudi que tingui en compte la contaminació atmosfèrica, per emissions de CO2 i de partícules, que es sumarien perillosament a les que provenen de la propera AP-7, amb risc de superar els límits legals; la contaminació acústica, que no pot superar els límits legals de decibels de soroll en els barris propers de Cardedeu i de Llinars; la mobilitat i els accessos de vehicles i persones en dies de competició, etc. Estem parlant doncs de protegir la qualitat de vida de les persones, de la qual el medi ambient, el territori ordenat i el paisatge en són part essencial. No es pot contraposar qualitat de vida a ocupació. Les activitats econòmiques, com tot, s'han de fer bé, i no podem ser menys exigents amb una instal·lació de fort impacte com el kàrting, que amb una indústria o un comerç, que també han de respectar la legislació ambiental.

Les decisions sobre implantació de grans infraestructures i equipaments de fort impacte no es poden prendre a partir de l'oportunitat de trobar uns terrenys a bon preu i ben situats al costat de poblacions, sinó que s'han de fer a partir de determinar on són admissibles, on es poden implantar sense causar greus perjudicis socials i ambientals o, en tot cas, on es poden adoptar mesures correctores i pal·liatives.
]]> http://blogs.aravalles.cat/xavier-dante/blog/1106/oficis-de-matinada http://blogs.aravalles.cat/xavier-dante/blog/1106/oficis-de-matinada Fri, 26 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/xavier-dante/blog/1106/oficis-de-matinada
Les seves nits són els dies de la majoria. Llevar-se quan ja queda ben poc perquè acabi enfosquint i anar a dormir quan tot just comença a clarejar. Si les hores de tarda li ho permeten, relaxar-se, uns estiraments, una mica de ioga, els exercicis respiratoris que tant li convenen. Contemplar l'horitzó. L'esforç per tenir una disciplina mínima per fer descansar el cos i la ment, uns minuts, no fos cas que la constant sensació de ressaca crònica provocada pel treballar a les nits anés a més i li esgarrés el dia, com tantes altres vegades abans. Amb aquests horaris cal controlar els detalls, comparar variants quotidianes, l'experiència dels anys cotitzats. Projectar un millor dia, malgrat el poc temps disponible per gaudir de la claror del sol.

Les onze de la nit. El polígon voreja els límits amb el Vallès Occidental. D'estrelles, al cel, ben poques, certament. Al fons, el relleu de la serralada que separa el sud del Maresme amb la part fronterera del Vallès Oriental. Paradoxes, contrapunts que el satisfan: polígons, soledat, carenes, llums, el proper més enllà. Apreciar el moment present. L'encant de certes foscors.

El treballar nocturn li permet més temps per divagar-se sanament, prenent perspectiva de tot l'entramat, doncs el ritmes van lents. Escalfor, despatx, màquina de cafès. Avui carmanyola amb roti, variant del Surinam, un iogurt. Alguna cigarreta de matinada. Immensa nau industrial, termes logístics. Transportistes de matinades. Carregar el gènere i marxar. Calmat sentiment de distància, de reflexió. Impera el silenci. A les hores en punt sortir a fora. Rutines bàsiques del rigor laboral. Control, revisió que tot es mantingui com cal, que les mercaderies continuïn en ordre, que res alteri el repòs dels tràilers aparcats per sortir a primera hora qui sap on. Avís amb el walkie. Cap novetat. Canvi.

Se sent feliç amb les tasques simples que duu a terme, i més després d'aquells dos mesos de tardor on l'absència de feina li feia preveure el pitjor dels escenaris possibles. Quan s'ha estat tant al límit, quasi enfangat fins dalt, es diu, llavors l'alleugeriment, a un, l'allibera. Gaudeix de l'ofici que per ara té la sort de tenir, mentre apura una cigarreta rellegint uns passatges d'una biografia de H.D.Thoreau que li acompanya les nits. Les qüestions que tracten del poder estar present en l'ara. La sensació de monotonia com un parany que ens juga la ment. Les 05:40 en punt del matí. S'aixeca, és l'hora de l'últim cafè. Els informes al Word. La jornada toca la seva fi. La nit per avui ja ha acabat.
]]> http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1105/revolucio-catalanista http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1105/revolucio-catalanista Thu, 25 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/albert-benzekry/blog/1105/revolucio-catalanista AraVallès, oferim la transcripció íntegra d'una breu entrevista mantinguda diumenge passat amb J. V. Foix arran de la publicació del seu darrer llibre, Revolució catalanista.

Josep Vicenç Foix, un dels poetes actuals amb més projecció, ens rep al despatxet de la seva pastisseria, a la plaça de Sarrià. Nat el 1893 al mateix poble, Foix s'ha interessat, des de ben jove, per l'avantguarda francesa i italiana. Ha col·laborat a les revistes La Cònsola, Trossos, Monitor, Revista de Poesia i Amic de les Arts. És fundador, alhora, d'Acció Catalana i col·laborador del diari La Publicitat, on dirigeix la pàgina literària amb el pseudònim de Focius. Actualment és director de la Revista de Catalunya. Després de les celebrades proses poètiques de Gertrudis (1927) i els poemes de Krtu (1932), ara acaba de publicar, amb Josep Carbonell, el seu tercer llibre, Revolució catalanista, un compendi de l'ideari polític d'una de les ments més lúcides del nostre país.

Misser Foix, darrerament vós heu reflexionat en veu alta i en diferents tribunes sobre la regeneració del catalanisme. Instal·lats en la república, i amb un govern d'esquerres i catalanista, quina creieu que és la prioritat que hauria d'encarar el moviment catalanista més enllà dels partits?
Caldria situar l'opinió de manera que no pugui néixer el dubte ni crear-se una desconfiança. Cal resoldre el nacionalisme de partit, orientant-lo francament cap a un separatisme organitzat amb totes les seves conseqüències, o cap a un intervencionisme peninsular amb tot el bagatge patriòtic nat a l'escalf del nostre Renaixement nacional. El catalanisme pel catalanisme és una manifestació romàntica del patriotisme; és, àdhuc, en molts de casos, un aspecte de temperament morbós. Molts dels sentimentals del catalanisme han creat en llur ment una imatge de Catalunya desproporcionada, enorme, irreal, els quals, posats a presència d'una carta geogràfica de Catalunya, són decebuts tristament.

Quins creieu que són, avui per avui, els perills d'aquest separatisme incipient?
Aquells qui es decanten per una solució íntegrament separatista són els qui més han de curar d'evitar l'adhesió a llur partit d'aquestes sensibilitats dissolvents que confonen separatisme amb no sabem quines vagues idealitats socials, el patriotisme momentani dels quals és únicament expressió de llur anarquisme profund.

Comprenc... és allò que deia el poeta Maragall, que en el fons de tot català hi nia un anarquista... (Foix esbossa un lleu somrís). Us suposo assabentat d'un cert excitament separatista a la Catalunya d'inici del segle XXI. (Ara aixeca les celles i pren un posat seriós). Des de la vostra talaia, certament privilegiada, quina reflexió en faríeu?
Un ver partit separatista organitzat ha d’ésser el més realista dels partits, ha de posseir en la seva totalitat les dades que li permetin de mantenir els correligionaris assabentats de la potència pràctica del seu ideal, de la seguretat 'científica' del triomf, de l'oportunitat de donar l'assalt definitiu, de l'ajut internacional que cooperi a l'eficàcia victoriosa de la revolta, de la seguretat que la desintegració política de Catalunya del cos ibèric no representarà el lliurament de Catalunya a una nova esclavitud extrapeninsular.

Però això té una difícil concreció...
No ho creieu. El catalanisme polític és representat per la tendència general dels catalans a reclamar el reconeixement de llur comunitat com a nació lliure i per llur afany persistent a donar a aquesta comunitat una estructura estatal. Amb mots clars: la independència espiritual en l'ordre de l'esperit; la independència nacional en l'ordre polític. El problema és simple.

Us escolto, doncs.
Per arribar a la independència espiritual, Catalunya ha començat per reintegrar-se a la llengua. Per a aquesta reintegració ha calgut un isolament inicial: el de la llengua castellana o espanyola. Bell punt s'ha fet un estat de consciència col·lectiu favorable a aquesta restauració lingüística, l'abandó del castellà o espanyol ha estat immediat.

Els esforços de Mestre Fabra han estat ingents per dotar la llengua d'un corpus teòric, però no sempre ha estat ben comprès...
Per al restabliment de la llengua catalana, la llengua centro-peninsular era una nosa, un microbi nociu, que calia combatre per tots els mitjans, del qual cal immunitzar la novella adolescència del català. Per a alguns, això és un sentiment vague, una romàntica aspiració; per a d'altres, una voluntat. ¿És lícit de creure que per a l'elevació lingüística del català hom podia seguir altre procediment que el d'allunyar-lo de tot contacte del castellà o espanyol?

Veig que, com jo, aneu poc al cinema. Insinueu, potser, un menyspreu a la llengua de Quevedo?
Això no és menyspreu per aquest idioma: és amor i voluntat pel català. ¿Hi ha dany per a la cultura en aquest isolament? Si de cas no serà per a la cultura catalana.

Disculpeu-me, us he distret... em parlàveu de l'isolament espiritual...
Sí... Hi ha una altra raó favorable a aquest isolament espiritual: la cultura castellana o espanyola no aporta actualment res a la cultura general del món. Amb quatre segles de conviure mesquí, Catalunya no s'ha beneficiat de la cultura universal; Castella no ha estat sols, i continua essent, una detentora política de Catalunya, sinó una inquisidora constant del seu propi esperit i, per extensió, del nostre. Una immensa biblioteca hom podria formar del que han dit els espanyols de llur país, de l'endarreriment d'aquest país, de la seva barbàrie espiritual. I si ells mateixos es situen i es denuncien, ¿què hi ha de cercar Catalunya, que es retroba, es sent jove i ardida i posseeix el formidable instrument del seu idioma?

Políticament, doncs, aquest isolament també hauria de tenir el seu correlat?
És clar que sí, però el catalanisme polític no s'ha isolat ni d'Espanya: s'ha retret. I no és pas que l'ideal de nombre de catalans no sigui d'arribar a aquest isolament, però la diplomàcia de partit l'ha ordenat devés una intervenció conservadora que desapareixerà bell punt els tributs estatals de Catalunya siguin els que requereixen a una lliure nació. A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l'expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent.

I el catalanisme que propugneu, quin paper hi pot jugar en aquesta tessitura?
Bé, una altra cosa és saber si el catalanisme s'ha localitzat i per què. Al costat del catalanisme com a voluntat de cultura, existeix un catalanisme sentimental i àdhuc un catalanisme balcànic manifestat esporàdicament. El catalanisme cultural no s'ha localitzat: s'ha universalitzat fins allà on ha estat possible. El sentimental tampoc no s'ha localitzat: els millors homenatges a les nacions del nostre planeta que reclamen llur independència, han sortit de Catalunya.

Suara heu esmentat el catalanisme balcànic...
Fixeu-vos, el catalanisme balcànic, manifestat només de temps i conreat per professionals del desordre, és l'únic que ha estimulat aquestes rancors, que, de fer-se un estat comú d'esperit, esdevindrien un perill de localització contrària a l'universalisme a què ha d'aspirar tot nacionalisme modern. Però és curiós de remarcar que aquests representants del catalanisme localista, del separatisme regionalista, són segurament, en altres ordres d'idees, extremosos, místics, revolucionaris i àdhuc anarquistes.

Certament, és una caterva perillosa.
No ho sabeu pas prou! El major nombre dels partidaris del secessionisme catastròfic no admetrien, una vegada obtinguda la nostra independència nacional, una jerarquia que permetés la instauració d'un govern d'ordre que orientés la nació cap a un esdevenidor de grandesa imperial...

No ho diguéssiu massa fort...
Guaiteu qui ve! (interromp de cop, incorporant-se de la butaca per dirigir-se al rebedor.)

Avisats i arribats a aquest punt, els lectors amabilíssims ens hauran de disculpar. És diumenge a la tarda i pel finestral de la botiga hem vist passar la figura inconfusible de Carles Sindreu, que acut, puntual, a la cita amb Foix i els seus pastissets. Abillat amb un tres quarts color de caqui -discretament perfumat amb Eau del Vallès-, el jove Sindreu és un furgar continu de les mans dins les butxaques de l'abric, plenes d'idees i paperets. Junt amb membres de la Penya del Colón, com Prats, Gomis o Sert, ha fundat l'ADLAN (Amics de l'Art Nou), grup en el qual, naturalment, també hi és present Foix. L'amistat entre ambdós ve d'antic, però s'ha consolidat amb la publicació del llibre de Sindreu Darrere el vidre (1933), amb pròleg de Riba i epíleg de Foix. Sindreu, és qui millor podria sintetitzar el que suposa tenir una conversa amb Foix. Els seus arguments, diu, "us encerclen, us empresonen, us immobilitzen... Al cap de cinc minuts de conversa amb Focius cal resignar-se a la contemplació de la llanta que volta ràpida al vostre entorn talment un dels fantàstics tortells que fabrica aquest sobrerealista agudíssim a Sarrià, animats d'una remarcable força rotativa interna." En donem fe i ens quedem, gentilment convidats, a departir raons, lioneses i tortells.
]]> http://blogs.aravalles.cat/fina-jonch/blog/1104/parlem-amb-els-adolescents http://blogs.aravalles.cat/fina-jonch/blog/1104/parlem-amb-els-adolescents Wed, 24 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/fina-jonch/blog/1104/parlem-amb-els-adolescents
Crec que és massa estesa l'opinió segons la qual els joves d'ara no tenen cap mena de límit i que el futur de la nostra societat està en perill amb aquesta generació que ens ve al darrera. Per sort, ja sé que aquesta consideració no és unànime, però sí que és força compartida i es troba en el pensament d'una bona part de la nostra societat... adulta. Notícies, debats i documents sobre el món adolescent solen ocupar llocs destacats en els informatius i, com ja hem dit, la tendència generalitzada és la de donar estadístiques sobre el grau de violència, el consum de drogues -no oblidem que una bona part de la societat adulta actual està 'legalment drogada' entre antidepressius, hipnòtics o ansiolítics-, l'elevat fracàs escolar, els mals hàbits... És a dir, notícies ben sovint negatives, alarmants pels pares i la societat en general. I jo em pregunto: és bo que parlem tant, i d'aquesta manera, dels adolescents? Doncs depèn.

Penso que en aquest tema en concret -encara que força extensible a d'altres temàtiques- topem amb una manera d'informar bastant parcial o tendenciosa i, a més, potencialment generadora de pors i alarmes per part dels pares, la qual cosa no beneficia pas gaire, que diguem, ni és massa formativa ni gens reflexiva, sinó que més aviat desorienta i confon el personal -em refereixo als pares que són a primera línia. No vull pas dir amb això que ho fem expressament, però crec que la tendència és la de 'tirar pilotes fora' i que no ens vinguin amb històries de reflexions ni d'anàlisi, amb l'atabalament que acostumem a tenir, tot i que, al cap i a la fi, als joves aquesta manera de fer no els beneficia gens ni mica.

Anem per parts. Els adolescents han arribat a l'edat que els és pròpia després d'haver dut a terme un llarg recorregut. És una obvietat que al darrera hi ha tot un passat i que no ens cauen del cel, ni molt menys, les conductes d'aquest col·lectiu. Ara bé, segons com hagi anat aquest trajecte, hi podran arribar amb una preparació i amb una manera d'actuar ben diverses. Per tant, aquest recorregut no és en va, sinó que és important i comença precisament en el mateix moment que treuen el caparró en aquest món, és a dir, quan neixen. Així com el petit nadó -i d'això ningú no en té cap dubte- és la criatura més dependent, immadura i influenciable de tots els éssers vius, que esdevé summament sensible i vulnerable a tot el que li ve de fora, l'adolescent és fràgil, molt vulnerable i topa amb tota una sèrie de canvis dràstics i noves experiències a les quals s'ha d'anar adaptant, i convé que nosaltres no les obviem.

En la seva trajectòria investigadora, Freud ja manifestava que cada esglaó en el nostre cicle vital -el dels adolescents, per exemple- obliga a un treball de reordenació d'allò que s'ha viscut, a iniciar un nou capítol en la història de cadascú. I als adults ens ajudaria molt recordar tot això de tant en tant. Els joves han de fer aquest procés de reordenació, van teixint troballes sobre ells mateixos, van fent camí fora del nucli familiar, es troben amb tot allò que comporta el despertar de la seva sexualitat i amb un munt de noves situacions. Tot plegat dóna peu al fet que les relacions les puguin viure amb inestabilitat i amb uns notables canvis d'humor, que poden anar des de l'esverament o l'alegria intensa fins a la irritabilitat o, encara més, una agressivitat manifesta, la qual cosa desconcerta a qualsevol persona del seu entorn.

Els conflictes entre adolescents i adults sempre han estat plens de malentesos; tots volen tenir la raó. La confrontació, les desavinences, les amenaces, els controls exhaustius... És ben clar que, a vegades, tot això no es pot evitar, però els que ja tenim una certa edat hem de fer un esforç, hem d'intentar comunicar-nos amb ells i no arribar a asfixiar la relació familiar.

No ens aniria malament posar-nos en la seva pell, és a dir, remuntar-nos a la nostra pròpia experiència com a adolescents; de segur que ens relaxaríem i això ens permetria de parlar més amb ells, d'acceptar-los i entendre'ls millor, la qual cosa no vol pas dir que hi puguem estar d'acord o que ens agradi allò que fan. Aquest pot ser un bon camí perquè els joves és vagin sentint cada vegada més segurs i puguin gaudir d'una millor autoestima.
]]> http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1103/la-cultura-del-pedac http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1103/la-cultura-del-pedac Tue, 23 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/marina-martori/blog/1103/la-cultura-del-pedac
Servidora ha agraït el fet d'arreglar la carretera, però també m'ha provocat una reflexió. La del pedaç. Vivim, i a més crec que en som conscients, en la cultura del pedaç. En lloc de tenir la carretera en un estat adequat, perquè d'una manera lògica la pluja no l'afecti ni impedeixi de fer-ne ús, ens dediquem a arreglar la destrossa i a posar una solució a posteriori, quan ja fa sol. Sempre ens esperem a que el problema ja sigui un problema per trobar-hi una solució. Què se n'ha fet d'allò que em deia sempre la meva àvia, que a la vida calia ser previsor? Què se n'ha fet de la previsió?

Vull dir, perquè ens esperem a tenir l'aigua fins al coll per aprendre a nedar? Per què ens esperem a començar a córrer quan la fera salvatge ja ens està mossegant el cul? Per què les solucions a la crisi sonen a simples pedaços, a solucions a posteriori que, encara que tinguin clars els objectius, semblen fetes a corre cuita, de pressa, remant a contra corrent, quan la societat ja té la sensació de fracàs a dins? Per què han hagut de morir tantes dones a mans de les seves parelles per tenir una llei i una consciència social mínimament adequades a la problemàtica? Per què busquem solucions al fracàs escolar quan fa anys i panys que falten polítiques de promoció de la lectura i l'estudi? Per què posem pedaços d'asfalt a una carretera quan ja està plena de bassals i en un estat lamentable?

I el més fotut de tot és que sort n'hi ha dels pedaços, que sort n'hi ha que podem posar un pedaç i continuar nedant sense ofegar-nos. Hi ha gent que no sap ni tant sols posar un pedaç. I això és trist, que estiguem acostumats a fer nyaps, a posar pedaços, a treballar tard i malament, a buscar la solució fragmentada enlloc de preveure una acció que posi solució a una problema encara per venir. No sembla lògica la idea que siguem capaços, amb tants anys d'evolució i tenint a Murphy, de preveure que les coses aniran malament. Que això és normal. Que les coses rarament milloren i en cas que ho facin les millores no necessiten pedaços, però els empitjoraments sí. Per què no ho preveiem i ens estalviem diners, crítiques, crisis i carreteres apedaçades?

Allà on hi ha un pedaç és més que possible que es torni a trencar la roba, l'asfalt o l'economia, perquè és una zona feble. No haurien d'haver-hi zones febles. La cultura del pedaç s'hauria de canviar per la cultura de la previsió. Allò d'ensenyar a pescar en lloc de donar un peix per menjar. Allò del más vale prevenir que curar. Allò. Sí. Exactament allò.
]]> http://blogs.aravalles.cat/nuria-pujolas/blog/1102/caricia-musical-a-can-bordoi-de-llinars http://blogs.aravalles.cat/nuria-pujolas/blog/1102/caricia-musical-a-can-bordoi-de-llinars Mon, 22 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/nuria-pujolas/blog/1102/caricia-musical-a-can-bordoi-de-llinars
S'inicia el concert amb la peça Mazeppa. El pianista es confabula amb el piano i ens deixa atònits davant l'espectacularitat del llenguatge de l'emoció pianística. L'oxigen de la sala fa lloc, com pot, a les sensacions que commouen al públic. L'artista agrada i remou, ens deixa sense alè i em fa patir ja que no he vist cap ambulància a l'entrada. La música transmet sofriment i garbuix emocional però acaba endolcint-se amb el pas del moment; l'experiència del qui compon deu saber que, al final, és bo que triomfi una certa esperança de llum i pau.

La segona peça és el Somni d'amor i ens condueix, sense remei, a apuntar-nos a aquest somieig, per sort tan globalitzat, d'estimar. L'expressió de gaudi i elegància de l'esforç del pianista provoca l'admiració dels qui creiem escoltar amb cada cèl·lula del nostre cos. Seguiran les notes de la rapsòdia hongaresa que floten i juguen entre les cadires i el públic. Les mans del pianista s'empaiten en el teclat i anuncien alegria, d'aquella apta per a tothom; popular i participativa. El diàleg d'aquesta peça musical acaba, com en la mateixa vida, vencent.

Sort que l'espectacle dura poc perquè el piano començava a enamorar-se de les mans d'en Jordi López que l'han dut a vibrar i tremolar. Davant tanta bellesa musical l'escriptura se'm fa transparent. La música silencia els maldecaps i segurament deu fer baixar el colesterol. Em sap greu no dur barret per a poder-me'l treure al final d'una actuació tan emotiva.

Felicito al pianista, en Jordi López, i als organitzadors, la Teresa i en Gerard, així com a totes les persones i entitats que hi col·laboren. Faré tot el possible per anar seguint les joies musicals del Cicle de concerts a Sanata.

(Si voleu obtenir el programa podeu escriure a: concerts.sanata@hotmail.com).]]> http://blogs.aravalles.cat/jove-i-llado-josep-m/blog/1100/responsabilitat-i-generositat http://blogs.aravalles.cat/jove-i-llado-josep-m/blog/1100/responsabilitat-i-generositat Sat, 20 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/jove-i-llado-josep-m/blog/1100/responsabilitat-i-generositat
La manca d'una majoria suficient, obliga l'actual alcalde (que compta amb la participació de dos trànsfugues dins del seu equip de govern) a 'governar' a cop de decret, sense cap tipus de debat públic i d'esquenes a la ciutadania. La manca de diàleg entre el govern i l'oposició (o de la major part d'aquesta) fa que absolutament cap proposta presentada per l'alcalde sigui aprovada pel ple i per això, des de fa ja dos anys, a les Franqueses no tenim, entre d'altres, ni pressupostos ni ordenances fiscals. Així doncs, en un context de crisi com l'actual, l'equip de govern té uns comptes del tot desfasats i allunyats de la realitat. No ha pogut o volgut aprofitar les ordenances per equilibrar les seves finances o per incentivar l'activitat econòmica i només ha endegat els projectes compresos en els plans E de l'Estat. Unes obres, per cert, que no es van discutir ni debatre en cap ple i que hores d'ara encara ens han d'explicar quins guanys econòmics han suposat.

Portem dos anys sense un diàleg constructiu, sense pressupostos, sense projectes engrescadors i innovadors, amb una taxa d'atur en constant creixement i amb un distanciament cada vegada més gran de l'Ajuntament respecte els seus veïns i veïnes. I davant aquest escenari quin futur ens espera? Si fem cas als darrers esdeveniments, que inclouen denúncies polítiques i judicials entre regidors de malbaratament de fons públics o abús de poder, la voluntat de només retre compte dels assumptes municipals a través dels mitjans de comunicació i l'escorament de totes les parts en els seus posicionaments particularistes, ens espera un futur molt poc encoratjador.

A dia d'avui, a les Franqueses del Vallès no s'albira la sortida a l'atzucac: les rancúnies personalistes són massa grans i les ferides encara són massa obertes. Segurament la solució passa per les eleccions del 2011, quan la ciutadania ens posarà a tots al lloc que ens correspon. Però caldria que tots plegats féssim un exercici de responsabilitat que no ens fes perdre dos anys més, perquè en plena recessió econòmica no ens podem permetre el luxe de no actuar. Davant la urgència social i econòmica, aquesta responsabilitat ha d'implicar, necessàriament, deixar pas a noves persones, amb noves idees que desbloquegin la situació

El que ens cal a les Franqueses és un govern plural, sense transfuguisme i basat en el diàleg entre tots els regidors i regidores, i amb la participació del conjunt de la ciutadania. Ens cal generositat i abandonar els posicionaments personalistes. Si a Les Franqueses es dóna aquest bloqueig polític i institucional és per temes exclusivament personals i no pas partidistes. I són els regidors i regidores trànsfugues la màxima expressió d'aquest personalisme. Els primers que haurien de deixar pas són justament aquests regidors que per interessos particulars s'han aferrat al càrrec. Els següents haurien de ser els que impedeixen l'acostament entre la resta de regidors i entre l'Ajuntament i els seus veïns i veïnes: els qui s'han convertit (volent-ho o no) en l'obstacle que impedeix l'entesa i la col·laboració. Tothom sap quina part de culpa té en el desgavell actual, i la maduresa democràtica també es demostra reconeixent els errors i assumint-ne les conseqüències.
]]> http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1098/societat-analgesica http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1098/societat-analgesica Thu, 18 Feb 2010 05:00:00 +0100 http://blogs.aravalles.cat/gerard-coll/blog/1098/societat-analgesica Input u: Torno a veure la pel·lícula Camino, que em transporta a un passat i a una ideologia segons els quals hem vingut a aquest món a patir. En aquest marc, el que es valora és la capacitat d'aguantar el patiment.

Input dos: Vaig a una xerrada sobre l'eutanàsia organitzada per l'Aula de Cultura de Cardedeu. La xerrada és a càrrec de tres germans fills de Llinars del Vallès: Màrius Morlans, metge i president de la Comissió de deontologia del Col·legi de Metges; Germà Morlans, metge i responsable mèdic de la Unitat de Cures Pal·liatives de l'Hospital de Granollers; i Xavier Morlans, capellà i Doctor en Teologia.

Les reflexions dels dos primers, basades en la pràctica mèdica, van ser, sens dubte, punyents i ens van fer reflexionar sobre la finitud de la nostra vida, una veritat tant inevitable com evitada. He de reconèixer, però, que la que més em feu pensar va ser la del capellà -tot i que el meu ateisme em distanciava d'entrada de les seves aportacions. Si no ho interpreto esbiaixadament, en Xavier no es mostrava contrari als tractaments per pal·liar el dolor, però reivindicava que el dolor també forma part de l'experiència humana i que l'hem de reconèixer com a tal -aportació que va generar alguna encesa reacció.

Output u: Vagi per davant que no considero que aquest món hagi de ser una vall de llàgrimes en la qual només hem vingut a patir, i que penso que el dret a morir hauria de ser inalienable. Tot i això, em pregunto si estem tendint cap a una societat en què el dolor i la noció de finitud ens resulten cada vegada més intolerables. Aquesta aversió al dolor i al patiment poden provocar que ens perdem experiències valuoses? La por al patiment emocional por ser una barrera per exposar-nos a determinades experiències que ens qüestionin o ens facin sentir vulnerables? Preferim viure permanentment anestesiats -físicament o emocionalment- a experimentar dolor? Quin és el cost de viure en una societat analgèsica?
]]>