Dilluns, 19.4.2010. 05:00 h

Paradoxes del camí

Francament, hi ha personatges que no deixen d'entusiasmar-me a cada dia que passa. No m'estranya gens que el meu conciutadà Albert Rivera s'avingui a participar en debats a l'entorn de la independència del nostre poble: els ciudadanos saben que la propera legislatura tenen més possibilitats de mirar-se l'hemicicle de la Ciutadella pel Canal Parlament que no pas dels escons estant i, per tant, qualsevol ferro roent el deuen trobar tebi mentre se'ls vegi remenar la cua i puguin dir aquesta boqueta espanyola és meva. Encara que sigui cercant subterfugis trillats i fent veure que aquests debats promoguts per les plataformes locals que convoquen les consultes neixen de forma espontània perquè a d'altres entitats els ve de gust de fer-ho. Que podria ser, però no és. La necessitat extrema costa de conciliar amb la coherència ideològica i la praxis militant que se'n deriva. Per moltes cortines que s'hi posin. Rojas i gualdas, esclar.

Jo al debat no hi vaig ser, però l'he seguit a través d'aquest insigne digital que va tenir l'encert de titular la notícia de la seva celebració amb una perla dialèctica típica i tòpica de tota la nòmina de parroquians del cosmopolitisme provincià, la caverna, el negacionisme i altres sectes més o menys explícites de l'espanyolisme que corren per aquí: el ciudadano en cap defensa el dret a l'autodeterminació per als pobles oprimits, però no pas per al poble català, que no n'està d'oprimit, en un exercici de concessió selectiva dels drets col·lectius que fa feredat. Es veu que el dret a l'autodeterminació només te'l concedeixen si de tant en tant la policia de l'estat et fot un tret al genoll o al tupí. Quins collons.

Sempre he tingut clar que per un determinat sector de la progressia d'aquest país i del país del costat, la nostra causa els seria més simpàtica si dugéssim plomes al cap; bé, només que Franco continués amb vida ja repercutiria positivament en el nostre índex de popularitat. Què voleu que digui doncs el líder d'aquest partit políticament fatxenda, defensor del supremacisme espanyol, enemic de la supervivència de la llengua catalana i mentider patològic.

Però encara m'entusiasma més la inconsistent cançoneta del federalisme que s'han empescat alguns per fer la viu-viu i no mullar-se. En d'altres debats s'ha defensat aquesta via fonamentalment per part de membres d'ICV-EUiA, que han arribat a criticar el fet que entre les paperetes (sí, no, blanc) no fos possible de triar precisament això: vull un estat federal. És curiós i si no fos perquè fa riure, faria plorar i tot: què haguessin dit aquests mateixos si algú, en el referèndum de l'Estatut, hagués demanat que s'inclogués una butlleta que satisfés l'opció dels qui volien l'Estatut, sí, però el que va aprovar el Parlament català a finals del 2005? No els haguessin dit el nom del porc, políticament parlant? I, per cert, a mi em rellisquen totes les versions de tots els estatuts i les seves senyores sentències, no voldria que l'exemple els confongués, ara.

A més a més, per a tots els que es postulen federalistes en els termes en què ho fan em sembla que ja tenen una opció ben clara per triar: és el no. Ep, i els animo a que així ho expressin, només faltaria, que siguin valents i honestos i vagin a votar que no. Perquè això és tan pervers com aquell parany dels nacionalistes i els no-nacionalistes. Ara hi podria haver una divisió entre federalistes i no-federalistes, per la mateixa regla de tres amb què polítics i mitjans acòlits rebreguen el llenguatge fins a modelar-lo al seu gust. I, ves per on, jo que vaig fer vot anticipat a la Garriga i ja he donat el meu sí a la independència, també sóc federalista: la meva Ítaca és una federació socialista independent de municipis dels Països Catalans; no sóc pas federalista espanyol com aquests altres, jo. I que tant legítima és una cosa com l'altra, escoltin. Volen ser espanyols d'una altra manera i jo no vull ser espanyol de cap de les maneres. La diferència és aquí.

I ja sé que aquesta Ítaca és lluny, però estic carregat de paciència i mentrestant cal anar fent camí: el diumenge 25 d'abril tornem a tenir un port a tocar. Que aquesta estada ens faci profit.