Divendres, 29.1.2010. 05:00 h

La pel·lícula de les quotes

Sempre m'ha agradat el cinema. M'agrada com a expressió artística i m'interessa en la seva vessant social, com, imagino, a molta altra gent. No en va la cinematografia ha esdevingut la disciplina de l'art de més impacte popular i fascina de tal manera que es transcendeix a si mateixa: és per això que el gremi d'actors i directors ha proporcionat la major nòmina d'herois, heroïnes, mites sexuals, referències intel·lectuals o personatges odiats. Com el futbol, si exceptuem això de les referències intel·lectuals, esclar. És per això també que, mentre no existia la televisió, una de les més potents eines de socialització i uniformització va ser el cinema. Ens permet evadir-nos, somniar i formar-nos, i això ho han sabut bé totes les instàncies de poder (polític, econòmic o social, tant li fa) des que els germans Auguste i Louis Lumière van fer la projecció pública de La sortida de la fàbrica a París el 28 de desembre de 1895 (el detall de fer-ho el dia que unes quantes dècades més tard esdevindria el meu aniversari, sempre els l'agrairé).

I bé, com que aquest és un art que m'apassiona, em preocupa veure com, de forma obscena, es polititza. És una situació que francament em molesta. M'irrita i m'exaspera que m'imposin quotes. Vagi per davant que jo sóc partidari de gaudir de les pel·lícules en versió original i subtítols si la llengua original ho requereix (i per mi l'anglès ja ho requereix: he de llegir per entendre bé el que diuen els actors), però ja que encara ara hem de patir doblatges que mutilen el treball actoral original, doncs no m'agrada que m'imposin quotes. Quotes per les quals pràcticament el 100% de l'oferta de cartellera que arriba a les sales del país no és en la llengua del país, perquè si al Principat la situació de la llengua catalana és per riure (per no plorar), a la resta del nostre territori ja és per suïcidar-se en el format que hom trobi més adequat.

No em diran que no és curiós aquest argument, que entra coma mínim en l'àmbit de la futurologia, pel qual una oferta equitativa de cinema en català suposarà una disminució de l'afluència a les sales. Però si ara aquesta oferta és pràcticament inexistent!

I davant del lock-out que perpetraran uns quants empresaris de sinapsi cultural franquista, amb l'ajut d'alguns practicants de sindicalisme groc,
espanyolista i llepaculs (aquest últim apel·latiu és de l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella i jo el subscric), nosaltres podrem exercir el dret de decidir a quines sales els farem botifarra. I n'hi ha algunes, que són aquí a la comarca mateix, que de ben segur que els en farem: aquells qui ens han ensenyat el llautó, un llautó amb una genètica arnada, carca, amb ferum d'imperi decadent, envellit i feixista.