Divendres, 16.7.2010. 05:00 h

Els hem de deixar sols?

A aquestes alçades ja se n'ha parlat molt del que vam veure i viure a Barcelona el passat 10 de juliol i la nostra benvolguda classe política ja ha acomodat els fets a la seva particular visió de la realitat. Tanmateix, el clam popular d'afirmació i per la sobirania va ser tan espectacular que ni els que s'hi trobaren més incòmodes (sobretot aquells que diuen que tenen dues ànimes) han tingut nassos d'amagar-ho. De referències a l'Estatut, pobret, ben poques, i la majoria d'elles en un sentit ben clar: que se'l confitin. Del PP, ni això: ningú se'n va recordar i ningú se n'hagués recordat si el PSOE d'allà no s'entestés a brandar aquell recurs tan pobre de la por al papu per amagar les pròpies vergonyes.

I a escala catalana (de dalt), la cosa no se n'allunya pas gaire: amb unes eleccions a tocar i una incapacitat i paràlisi alarmants, la classe política de la comunitat autònoma catalana torna a vessar de mediocritat i sordesa, tot per adequar-se el vestit a la seva miserable mida: el que els garanteix un anar fent que no condueix enlloc; com a mínim a cap lloc diferent d'on som ara.

És per això que no podem deixar sols als nostres polítics. És per allò tan senzill que va dir Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres, i bé que s'han apressat els parlamentaris catalans a tancar la via del referèndum (tant l'opció A com la B) com a primera resposta interpretativa, suposo, de la manifestació del proppassat 10 de juliol. Fem cas d'un consell (consultiu) de garanties estatutàries (d'un estatut rebregat) controlat per PP i PSOE que demana als parlamentaris de no importunar la sagrada llei espanyola (o Constitució)? Molt bé, molt bé. Quan pensen importunar-la, la Constitució? Perquè, no ho deu ser pas de constitucional proclamar la independència, oi? Quin és el pla C que ens ofereixen els parlamentaris? Ens diran quines idees tenen al respecte (si és que en tenen cap) o seguiran amagant el cap sota l'ala per tal de fer la viu-viu i aferrar-se l'ordre vigent (i els seus sous) tant com puguin?

Doncs bé, tal i com la via autonomista espanyola (amb els eufemismes que es vulguin: federalisme, encaixisme...) sembla invàlida i superada (ho certifica el canvi de postura de gent que hi havia apostat clarament, com Ferran Mascarell, per exemple), també se'ns comença a fer evident, gairebé podríem qualificar-ho de pleonasme, que la classe política autonomista està esgotada i que no serveix. A casa, quan una cosa ja no dóna més de si, quan ja ha fet el fet i s'ha convertit en caldera vella (bony o forat, o tot plegat), la canviem; i mira que a casa en som d'aprofitar-les, les coses.

És per això que cal que aprofundim en l'autoorganització popular, ras i curt, si volem reeixir en la nostra causa: el moviment de les consultes així ho ha demostrat, situant la qüestió nacional al centre del debat polític i escampant-lo a nivell social; també ho ha fet la manifestació del 10-J, fruit del seu contingut i caràcter massiu. O els propis ajuntaments que es declaren moralment exclosos de la constitució espanyola i que demostren com, efectivament, el municipalisme (la parcel·la política més accessible pel poble) es pot erigir com una variable molt potent del procés (i fet que ens enllaça amb Arenys, altra volta). De la mateixa manera que la crema de reials retrats va fer arribar, fa uns tres anys, el debat sobre l'acceptació, la conveniència i la naturalesa de la monarquia espanyola per aquest tros de terra. D'exemples de la nostra potència en tenim tants com vulguem.

I és per això, també, que no podem deixar que s'ho facin ells sols: ens ho devem a nosaltres mateixos en tant que subjectes polítics d'una societat democràtica (ho som?) oficialment desafectes de la politiqueria de baixa volada que campa per aquest tros de país. No hem de patir tant per l'absència de lideratges personals (com els gairebé messiànics que semblen despuntar) com per l'absència d'un discurs o un projecte que efectivament marqui el camí de la nostra sortida d'aquesta presó de pobles que és l'estat espanyol; i els ho devem a ells, als polítics d'aquí estant, que, pobrets, de seguida es distreuen amb simfonies crematístiques al Palau de la Música o amb tragèdies pretorianes a la mínima que, justament, els deixem massa sols.