Dijous, 31.12.2009. 05:00 h

Si pogués, ho faria jo

Amb aquest encapçalament, el Pravda paretà, o el que és el mateix, el Parets al dia, obria la seva edició del 20 de novembre d'aquest any 2009 que ja hem estiregassat del tot. Sota el títol, un retrat d'un cànid, de cul al fotògraf, però amb el cap girat cap a l'objectiu i amb un rostre que denota entre sorpresa i culpabilitat. No en va, acaba de dipositar una dosi de femta en una vorera del municipi. Francament admirable és, d'altra banda, la mida de la tifa en relació a les dimensions del quisso, un buldog francès, em penso; aquestes bestioles l'encant de les quals sembla residir en el seu aspecte grotesc i que ara estan de moda (races de gossos que estan de moda! Us hi heu parat mai a pensar, en això?).

El cas és que m'ha costat de situar-me; la combinació del titular i la foto genera un impacte que ha fet que, cosa impensable, em detingués davant del butlletí municipal i li dediqués atenció. Inaudit. Es tracta d'una denúncia ciutadana? Em vaig dir. Potser és que se'ns està volent transmetre alguna cosa, com si algun veí o veïna, veient el gos defecar al carrer, ens estigués dient: "si pogués m'hi cagaria jo, a Parets".

No crec que, per exemple, les pensi ningú del govern municipal, aquestes coses. I ara. Si després d'anar fent tombs per San Francisco del Norte (Nicaragua) me'n trobo uns quants en una pàgina del mateix exemplar retratats a un poble del Senegal fent gala de la seva filantropia exòtica. No fan pas mala cara. Bé, també és cert que és difícil trobar un alcalde socialista que no somrigui. Fins i tot els regidors ho tenen, això del somriure perenne.

Sempre somriuen, aquest personal: et diuen que et cediran un equipament municipal i menteixen, però ho fan somrient. Prohibeixen el correbars i amenacen els establiments que tinguessin la pensada de participar-hi, tot somrient. Construeixen entitats submarines per desnaturalitzar-ne d'altres, amb aquella expressió de llavis estirats d'orella a orella. Es carreguen el patrimoni (a Parets és una feina aviat acabada, aquesta) amb un rictus gairebé postorgàsmic i, sense escabellar-se, al mateix temps et deixen anar que cal protegir la tipologia d'habitatges de l'Eixample, com si fos la mateixa de sempre, com si ja no fos irrecuperable. O deixen podrir el minso teixit comercial del centre per promocionar-lo després, quan ja no hi ha res a fer, quan ja tothom n'ha fugit.

Qui podria doncs pensar: "si pogués ho faria jo", veient un gos evacuant en via pública paretana? Qui gosaria qüestionar el poble de les meravelles, conegut a tots els cims del món, d'urbanisme exemplar, sense contaminació acústica ni pudors, lluminós, amb pressupostos d'aquells txatxi-pirul·li; qui gosaria tenyir de foscor aquesta Arcàdia democràtica del Baix Vallès?

Doncs ningú, esclar: resulta que llegint bé la notícia, el gos és qui reclamava que li recollissin la tifa, que si pogués, ja ho faria ell, ja. Perquè, a Parets, fins i tot els gossos són cívics.