Contrapunt

Dijous, 18 de gener de 2018 16:29 h


Pau Llobet i Roura


Dimecres, 18.2.2015. 13:51 h

Sortiu i divertiu-vos!

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 17 vots )
valorar_carregant carregant

No hauríem de caure en el desànim. La irracionalitat mediterrània que ens inunda les venes ens fa ser extremats, salvatges i caòtics, i drena un sentimentalisme perillós, maquiavèlic, malaltís. M’explico. El Procés va bé, la cosa avança. Segur que guanyarem perquè, en el fons, ja hem guanyat. Perquè nosaltres el que volíem és que guanyés la democràcia i, a aquestes alçades de la pel·lícula, la democràcia, el poble, la gent... ja hem/ha guanyat. Per això cal no perdre l’esperit de victòria, ni perdre l’humor. Nosaltres portem la llum, la idea, el projecte d’un món millor. Volem llibertat perquè anhelem justícia. Tant i tant senzill d’entendre.

Només ens cal recuperar el tremp i la vitalitat, però. Tornar a llegir molta poesia. Recuperar els honors i les glòries dels vells poetes, prendre les naus, agafar de darrere l’armari els grans llibres, els dels versos més dignes, més clarividents, més emocionals... Aquells que ens parlen d’amor, de rostres que es miren, de petons als llavis, de nits d’estiu... El Procés ha de ser una festa de l’amor, del retrobament, de la passió desenfrendada d’uns cossos amarats de suor que es petonegen i fan manetes per sota la taula. El Procés ha de ser sexual, romàntic, ple d’experiències iniciàtiques a un nou món; el futur, pàgina en blanc d’un diari on hi escriurem la felicitat que volem, ara i sempre. En el fons, el Procés, el país, la vida són l’amor. Perquè, sens dubte i sense dilació, tot és i ha de ser amor. Digueu-me passional i ‘’titafreda’’ que jo us diré bàrbars! 

I deixar de tenir vergonya. Aquesta cosa tan burgesa de sentir vergonya és tan antigota. Tenir la sensació d’estar fent el rídicul ens tenalla les esperances, ens mata l’instint. I ara no ens podem permetre el luxe de tenir vergonya i de no intentar allò que mil ments creatives ens diuen que hem de fer i no fem. La vergonya, el què diran, l’avui no toca i altres aforismes per deixar passar l’estona i no encarar el futur, són els enemics a batre en la lluita intensa que estem protagonitzant aquests darrers anys. De casa s’hi ve cagat, pixat i sense vergonya. Volem preguntes, volem reflexions, volem idees, volem redescobrir, explorar i sentir. I la vergonya, ara i sempre, ens ha fet un mal terrible per aconseguir objectius potents i arriscats.

Permeteu-me que us digui que ara tot és a les nostres mans. I l’alegria juga amb nosaltres. La rialla segueix sent l’objectiu a compartir, a assolir nacionalment. Ser capaços de sortir al carrer a riure i a desvetllar consciències, a compartir aventures. Serem exploradors del nostre atzar, conquerirem un nou món, una nova frontera... Viatjarem damunt dels cavalls més veloços, dels purasangs més indomables i travessarem valls, llacs, muntanyes i erms llunyans. Passarem fred i gana, però ens en sortirem. I ho farem perquè portem tantes hores de viatge, tant de patiment que ara ja no només volem arribar i veure el mar, no només volem postrar-nos damunt la sorra i resar, no només volem sentir l’aigua salada com ens cruixeix les ferides... També volem instaurar i aixecar una nova ciutat, un nou món, un nou regne de la felicitat i l’esperança, amb uns murs tan i tan grans com els de Troya perquè no hi puguin entrar els enemics de l’Occident grec, romà i republicà: la tristesa, l’enveja i la coca negra del Racó!

Amb tot, hisseu altre cop les veles, embarnisseu els rems i feu guàrdia a la porta de casa. De dalt del Tagamanent ja baixen els primers Maquis i Serrallonga corre altre volta pels vorals de la ciutat. Estem preparats per a guanyar la batalla final. Aquella en què mirarem a la cara de l’enemic i li direm: ‘’Dóna’m la mà que anirem per la riba...’’ i, en acabat, li anunciarem que l’estimem tant i tant que el que volem és regalar-li un país millor per a ell i els seus, que també són els nostres.
lectures 1680 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Pau Llobet i Roura logo rss Nascut a Granollers, el 1978. Pare d’en Jan i en Nil. En menor mesura: sociòleg, republicà independentista i interessat en temes de protecció social i economia.
@Pau_Llobet


arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2018
some rights reserved