Dilluns, 14.6.2010. 05:00 h

Veus de futur a l'Auditori de Granollers

El diumenge 6 de juny era entre el nombrós públic del Teatre Auditori de Granollers, davant l'espectacle Balada del retorn. És una cantada on uns 280 nens i nenes comparteixen escenari amb un baríton, una soprano, una narradora i un conjunt de músics. Els textos són de l'escriptora Rosa Regàs. La direcció musical és de Josep Prats i Elisenda Carrasco. El compositor és l'Albert Grau, de renom internacional pel que fa a l'àmbit de la música coral, nascut a Vic l'any 1937 i que va emigrar a Veneçuela després de la Guerra Civil.

Durant els mesos de maig i juny de 2010, es preveu que cantaran més de 23.000 nens i nenes, de tercer fins a sisè de primària, a diferents teatres de Catalunya i a Veneçuela (Caracas). Al Teatre Auditori de Granollers hi hauran participat un munt d'escoles del Vallès Oriental.

La primera frase posa la pell de gallina i diu, textualment: "Som com som i som el que som perquè som la barreja de moltes cultures i civilitzacions des que els temps són temps". Imagino els nervis dels més petits abans de sortir a l'escenari. Les papallones a la panxa i els somriures discrets. Imagino, també, els milers de pares i mares, avis i àvies, que frisen com jo per veure el seu amoret entre la força de les veus del futur.

És una història tan real com punyent. Ens explica com una família s'exilia cap a França després de la Guerra Civil espanyola fugint del terror del franquisme. Però quan es troben enmig de la violència de la Segona Guerra Mundial, decideixen marxar a Veneçuela. Allà, com a immigrants, intentaran crear noves arrels.

Al final de l'actuació, sona una cançó a l'esperança per un món millor. Un parell de llàgrimes regalimen, lliurement, pel meu rostre. L'emoció és forta. Tinc a la persona a qui més m'estimo, la meva filla, entre la coral. I, per altra banda, no puc evitar pensar en el sofriment dels meus avis que patiren la barbàrie de la guerra i en aquells que ara, en ple segle XXI, han d'abandonar als seus éssers estimats per facilitar-los la seva supervivència. És un plor alegre per veure com els nostres infants creixen rebent coneixements i alhora participant en activitats culturals, ben pensades i ben organitzades. Però també és un plor trist, pels qui trenquen els seus cors per poder alimentar als seus éssers estimats. I és un plor indignat per l'existència, encara, de guerres que es generen en un món teòricament avançat.