Contrapunt

Dijous, 18 de gener de 2018 16:38 h


Montse Redondo


Divendres, 12.10.2012. 09:37 h

Sí, sóc una integrista

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 18 vots )
valorar_carregant carregant

Aquest és el meu primer article en aquest mitjà. Segurament a molts us sorprendrà que no parli dels efectes de la crisi sobre els mitjans de comunicació o faci referència a l’interessantíssim moment polític que estem travessant actualment. De fet, em sorprèn a mi mateixa. Però no, aquest primer article el vull dedicar a parlar dels meus pits.

Fa exactament cinc mesos vaig ser mare. Jo sóc d’aquelles que ho volen tot controlat al mil·límetre i amb la meva filla vaig seguir tot el que una mare primerenca considera normal: habitació, bressol, cotxet... Però no, no em vaig preparar per la lactància. Pensava que si el pit no funcionava, doncs ja li donaria biberó. No em volia convertir en una d’aquestes mames tarades que del respecte dels drets de la dona en fan una lluita.

Però, ai!, quan va néixer la Gebra tot va donar un tomb de 180º. La idea de tenir una relació amb la meva filla que em permetés establir un lligam d’afecte i alhora alimentar-la em va seduir. El problema és que no tenia una preparació de com fer-ho i estava a punt de fer una immersió en una aventura molt més complicada del que semblava en un inici.

Els pits no funcionaven com ho havien de fer, la Gebra no s’engreixava i vaig començar a buscar ajut. Una recerca desesperada per llevadores, infermeres, pediatres, ginecòlegs,... vaig picar la porta de tot el que la ciència relaciona amb el naixement d’un nadó i la lactància, però sense èxit. Ningú tenia una resposta per mi. Quan li vaig demanar al ginecòleg que em fessin un estudi em va mirar amb una cara molt estranya i em va assegurar que mai ningú li havia demanat una cosa així. El millor, però, va ser el pediatra que, quan li vaig preguntar què fallava i què podia fer per alimentar jo mateixa la meva filla, em va preguntar: no seràs una d’aquelles integristes? Una pregunta que va anar seguida d’un discurs en què m’assegurava que el més important és que s’alimentés bé i augmentés de pes.

Doncs sabeu què? Que el més curiós és que no dono el pit a la meva filla només per alimentar-la, fins i tot diria que és l’última d’una llista plena de raons, totes molt importants, això sí. Jo li vull donar el pit per tenir la meva estona d’intimitat amb ella, per mimar-la, perquè em senti i sentir-la aprop,... per milers de raons que tenen una relació directa amb els impulsos més irracionals que es desperten en el moment en què et converteixes en mare. Perquè es desperten, i de quina manera!

Finalment, gràcies a l’Alba Padró d’Alba Lactància Materna i el pediatra Carlos González he sabut que segurament tinc hipogalàctia i potser mai podré produir la llet necessària per alimentar a la meva filla amb una lactància materna exclusiva. Una conclusió que ha costat quatre mesos, ni ells es creien que hagués estat quatre mesos aguantant aquesta situació. Quatre mesos de fustració: les mares de biberó no entenen la teva lluita i les de teta moltes vegades posen en dubte que hagis fet prou. Quatre mesos amb moltes llàgrimes perquè ningú tenia una resposta,  ja sigui perquè no la tenia o perquè ni s’ha molestat a trobar-la. Total, ja hi ha el biberó que no deixarà que es mori de gana...

Hores d’ara encara li dono el pit a la meva filla. Treballo, però continuo (el que suposa treballar i donar pit donaria per escriure un llibre). Ho faré fins que el pit deixi de rajar o ella mateixa em demani que no vol continuar. Ho faré perquè m’agrada compartir aquests moments amb la meva filla, moments que només són nostres. Encara ara quan veig una mare alletant el seu fill amb total normalitat sento enveja i no puc evitar sentir certa frustració. Però sabeu què? També estic orgullosa perquè si no fos per la meva tossuderia no hauria arribat fins aquí i m’hauria perdut la cara que fa un nadó quan ja hi veu i li poses el pit al davant. Sembla que inconscientment m’estigui agraint la lluita que he dut a terme durant aquest temps.

I sí, sóc una integrista. Ara penso que sóc una integrista. No faig servir el cotxet, portejo a la meva filla durant hores; no hem fet servir el bressol i encara no l’hem enviat a la seva habitació, dormim amb ella (o ella amb nosaltres). Perquè hem decidit mimar-la, no consentir-la, que hi ha molta diferència.
Sí, sóc una integrista.
lectures 2370 lectures       comentaris 3 comentaris

publicitat
Ajuntament de la Roca

comentaris
comentari
3 - Oriol
Granollers
16 d'octubre de 2012, 10.32 h

Enhorabona per l'estrena a l'Aravallès, per la maternitat i per la teva lluita. Per la teva informació, comparteixo la meva vida amb una "integrista" i n'estic feliçment envoltant d'un bon grapat d'elles.A Granollers hi ha col·lectius com Entremares (http://www.facebook.com/groups/EntreMares.granollers/) o Mares d'Orient (http://maresdorient.blogspot.com.es/) que segur que et podran acompanyar en aquesta aventura!

comentari
2 - Núria Sala
Granollers
15 d'octubre de 2012, 18.57 h

Ben fet, Montse! Deixa't guiar pel teu instint maternal i veuràs com les coses aniran bé.

comentari
1 - Alba
Barcelona
12 d'octubre de 2012, 11.57 h

Només ( com si fos poc) ets una mare que ha lluitat ( felicitats) per aconseguir allò que volia!
Mai el camí és com ens agradaria però adaptar-nos i intentar gaudir-lo et fan vençedora!

Mil petons

5 -10 -20 -tots
1



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.

rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2018
some rights reserved