Dimarts, 23.2.2010. 05:00 h

La cultura del pedaç

Acostumo a passar per una carretera, per anar de casa al lloc de feina, que és poc transitada, al costat d'un polígon industrial, i que ha quedat més o menys en desús gràcies a la magnífica variant de Llinars-Cardedeu. A la variant a vegades hi ha cua i, en canvi, en aquesta carretereta, dita de Les Aigües, normalment no, i jo ho agraeixo. L'últim dia que hi vaig passar la pluja havia fet de les seves i els forats feien pràcticament impossible el pas d'un cotxe. Avui, després de tenir la carretera tallada dos dies, els forats no hi eren. En canvi, si que es podien veure clarament pedaços de ciment, asfalt o grava tapant els forats.

Servidora ha agraït el fet d'arreglar la carretera, però també m'ha provocat una reflexió. La del pedaç. Vivim, i a més crec que en som conscients, en la cultura del pedaç. En lloc de tenir la carretera en un estat adequat, perquè d'una manera lògica la pluja no l'afecti ni impedeixi de fer-ne ús, ens dediquem a arreglar la destrossa i a posar una solució a posteriori, quan ja fa sol. Sempre ens esperem a que el problema ja sigui un problema per trobar-hi una solució. Què se n'ha fet d'allò que em deia sempre la meva àvia, que a la vida calia ser previsor? Què se n'ha fet de la previsió?

Vull dir, perquè ens esperem a tenir l'aigua fins al coll per aprendre a nedar? Per què ens esperem a començar a córrer quan la fera salvatge ja ens està mossegant el cul? Per què les solucions a la crisi sonen a simples pedaços, a solucions a posteriori que, encara que tinguin clars els objectius, semblen fetes a corre cuita, de pressa, remant a contra corrent, quan la societat ja té la sensació de fracàs a dins? Per què han hagut de morir tantes dones a mans de les seves parelles per tenir una llei i una consciència social mínimament adequades a la problemàtica? Per què busquem solucions al fracàs escolar quan fa anys i panys que falten polítiques de promoció de la lectura i l'estudi? Per què posem pedaços d'asfalt a una carretera quan ja està plena de bassals i en un estat lamentable?

I el més fotut de tot és que sort n'hi ha dels pedaços, que sort n'hi ha que podem posar un pedaç i continuar nedant sense ofegar-nos. Hi ha gent que no sap ni tant sols posar un pedaç. I això és trist, que estiguem acostumats a fer nyaps, a posar pedaços, a treballar tard i malament, a buscar la solució fragmentada enlloc de preveure una acció que posi solució a una problema encara per venir. No sembla lògica la idea que siguem capaços, amb tants anys d'evolució i tenint a Murphy, de preveure que les coses aniran malament. Que això és normal. Que les coses rarament milloren i en cas que ho facin les millores no necessiten pedaços, però els empitjoraments sí. Per què no ho preveiem i ens estalviem diners, crítiques, crisis i carreteres apedaçades?

Allà on hi ha un pedaç és més que possible que es torni a trencar la roba, l'asfalt o l'economia, perquè és una zona feble. No haurien d'haver-hi zones febles. La cultura del pedaç s'hauria de canviar per la cultura de la previsió. Allò d'ensenyar a pescar en lloc de donar un peix per menjar. Allò del más vale prevenir que curar. Allò. Sí. Exactament allò.