Dimecres, 24.11.2010. 06:00 h

Apologia del polític

Sé que no és un bon moment per fer-ho. Sé que, després del debat d’ahir, més valdria titular aquest article d’una altra manera si tinc la il·lusió que el llegiu…però ho sento, és la veritat. Avui, ara, aquí faré una apologia dels polítics i la faré de cor.

Deixeu-me especificar que quan parlo de polític ho faig amb un terme ampli i una mica demagog (per no perdre la costum dels darrers dies) i al dir polític em refereixo al militant, al militant o simpatitzant de base i al polític treballador, el de la meitat de la piràmide del poder, el que està per sota del que coneixem com a polític de pro i que, per mi, és el veritable polític, el que es mereix una apologia.

Tinc la sort de tenir amics i amigues de tots colors, maneres, idees i posicions i de seguir i conèixer, gràcies a les famoses xarxes socials, partidaris, militants i currantes de tots els partits que es barallen pel nostre vot del proper diumenge. Cert és que, per qüestions vitals, en conec d’un partit especialment, però l’apologia no la faig per ells sinó per tots, que consti.

Faig apologia d’aquells que defensen tan el que creuen que porten més d’un mes col·laborant desinteressadament a que la gent sàpiga que proposen. Aquells que, tarda rera tarda agafen el telèfon per mirar de convèncer l’oient anònim de les meravelles de les seves idees. Dels que organitzen autocars, reparteixen globus, fan porta a porta i a cada sopar amb amics, quan sorgeix el tema, es posen a parlar amb vehemència de tot el que passarà de bo si guanya el seu partit, de les desgràcies que ens cauran a sobre si perd.

Aquesta gent fa dies que renuncien al seu temps privat per defensar el que creuen. I ho fan d’una manera voluntària. No reben cap ingrés extra ni cap reconeixement de mèrits en públic i, sincerament, perdi o guanyi el seu partit, no rebran un càrrec de confiança, un sou honorífic o un encàrrec per fer un hotel. Aquesta gent, aquests homes i dones només guanyen la satisfacció personal de defensar el que pensen, de mirar de convèncer-nos a tots que cal anar a votar i que cal votar-los a ells.

No em mal interpreteu. Ja sé que ser voluntari és això: donar les teves hores a una causa i no esperar-ne res, fer-ho, simplement perquè ho creus bo per la societat, per les persones, pel país (sigui quin sigui). D’acord. Però estareu amb mi quan afirmo que aquest tipus de militància activa porta més desil·lusions i problemes que satisfaccions personals. És a dir, que trobar-te cada dia cara a cara contra la crítica, contra la bronca pública, contra la controvèrsia, ha de ser dur. Portar una etiqueta de ser de dretes, d’esquerres, montillista, masdelomismo, independentista, verd i tou, intolerant, anticatalanista i un llarg etcètera, ha de ser dur.

Especialment perquè et creus el que dius i el que fas. Si no, és impossible. Un militant d’aquests, de tocar a terra, un polític d’aquests d’accions, de carrer, de creences, no fa tot això per ser milionari i tocar el cel de la fama algun dia, ho fa per convicció personal, per vinculació emocional i perquè creu que té raó, que en les seves paraules, idees i candidat, hi ha el millor per tots, el millor per Catalunya i per la societat catalana.
I això es mereix una apologia.

Jo entenc que aquesta nostra societat estigui fastiguejada i desil·lusionada amb la política i els polítics i la corrupció, la crisis i les paraules buides. És clar que ho entenc. I la comparteixo aquesta desil·lusió. La visc. La noto. La parlo. I els polítics són culpables d’aquesta desil·lusió, d’aquesta sensació. I potser es mereixeran el càstig de l’abstenció que els oferirà Catalunya diumenge, però no és d’això que jo parlo. Jo parlo, avui, aquí, ara, del polític ras, de la base dels partits que parla, defensa, creu i treballa per uns ideals.

Parlo d’aquell amic que em va dir que fa 5 setmanes que la seva dona i els seus fills amb prou feies el veuen perquè quan no hi ha un porta porta, hi ha una bustiada, un míting, un altre, un curs o un acte públic. O d’aquell conegut que ha convençut al seu fill perquè lideri les joventuts al seu poble. O d’aquella noia que canvia la seva foto al facebook per la del seu candidat. Jo parlo d’aquests polítics i a aquests els admiro.

Els admiro aguantar la que cau damunt la classe política amb un somriure. Els admiro la perseverança, les ganes, la voluntat d’ensobrar, englobar, sortir al carrer, parlar, convèncer i militar. Els admiro les ganes i la capacitat de treballar, amb les eines disponibles de la democràcia, pel futur de tots.

Potser no ens agrada la classe política però és la classe que decideix cap on anem i com hi anem. Aquest és el país en què vivim i ens agradi o no només podem treballar per millorar-ho o callar i ells treballen, cada dia una mica i durant les campanyes, molt més. Són els veritables polítics, els que fan veritable política. I amb alguns hi estic una mica d’acord i amb alguns, ni mica. Però m’admiren per valents, per populistes, per progressistes, per verds i per la capacitat de treball que tenen.

Ja està dit. Faig apologia, perquè crec que algú ho havia de fer, dels militants, dels simpatitzants, dels que es creuen el que diuen i ho defensen.
I més en els temps que corren. I sé que és el moment de fer-ho. El millor moment.