Dimecres, 23.12.2009. 05:00 h

Exegetes de cafè

No sé si deu estar fora de lloc parlar, en dates nadalenques, de quan el noi de la mare es va fer gran. Vull dir que sempre m'acaba venint al cap una interpretació una mica dislocada del que li va passar al nen que avui dorm al bressol del pessebre quan va fer trenta-tres anys. Des que el Codi da Vinci ens va explicar que els evangelis coneguts són una de les moltes interpretacions del que realment va passar, jo crec que hauríem de fer un esforç per retrobar nous sentits al llibre dels llibres. Al capdavall 'la bíblia' vol dir 'el llibre', allà on podem trobar totes les respostes a tots els nostres dubtes.

Una manera de posar-nos a buscar seria recuperar els evangelis apòcrifs, aquells que el primer concili va donar per sacrílegs, i anar comparant. Les diferents perspectives potser ens acostarien a alguna altra certesa. Però això porta molta feina. Una altra manera de fer-ho és rellegint els evangelis oficials i provar de trobar entre línies allò que realment ens volen dir. Jo sé que grans teòlegs i filòsofs ho han intentat, però no en sé de cap que hagi arribat a la conclusió que us vull explicar. Abans d'entrar en matèria voldria advertir que: primera, jo sóc un malpensat i un bocamoll. I com a tal m'enfronto a tot el que em passa per davant. I segona, que ningú s'ofengui pel que ve ara, només és una insinuació sense proves de fet, una xafarderia que tot just pretén obrir noves vies d'investigació.

És en Mateu qui, en l'escena del rebombori organitzat per en Ponci Pilat des del balcó de governació, ens parla de la seva dona. Estan amb allò de si deixen lliure en Barrabàs o en Jesús i que si sí o si no. L'esposa d'en Ponci li diu, a cau d'orella, una cosa així com: "Ponci, Ponci, no et fiquis en merders que aquesta nit he somiat amb en Jesús". Jo no sóc expert en res, però convindreu amb mi que si la vostra parella us diu que ha somiat amb un altre, així sense més informació, com a mínim arrufareu el nas. Sí o no?

Recordo una mena d'evangeli apòcrif escrit en rus a principis del segle vint. L'autor és un tal Bulgàkov, el llibre es diu El mestre i Margarida. El llibre intercala, entre els capítols que expliquen l'acció de la novel·la, una hipotètica conversa entre en Ponci i en Jesús un cop morts. La conversa supera totes les expectatives. Jo esperava que entre ells parlessin d'aquest possible afer de faldilles que, qui sap si ha condicionat tota la història d'Occident des de fa dos mil anys. Però no; Bulgàkov tampoc se'n fa ressò. Deu ser per això que, ara deu fer set o vuit anys, quan el Teatre Lliure va muntar una versió de l'obra russa realment imponent, no van prendre en consideració els capítols de xerrera entre aquests dos protagonistes. Van decidir entrar només en la història de l'arribada del diable a Moscú, que també està molt bé, no dic que no.

Són dates per retornar als textos que, com els evangelis, han marcat la nostra cultura i per tant la nostra manera de ser. Però també són èpoques per noves interpretacions. Els bons llibres, ens diuen, són els que permeten fer volar la imaginació i trobar sentits nous en cada lectura. No hauríem de perdre els bons costums. El proper mes, segur, parlaré de política.