Dimarts, 10.11.2009. 05:00 h

La mort de Pàtrocle

És bo aprofitar els estius per llegir clàssics. Com que alguns coneguts em tenen per un intel·lectual, per tal de no defraudar ningú, últimament m'he proposat de tenir els clàssics ben llegits i així poder vacil·lar una mica. M'ho proposo com a exercici d'estudi, gairebé com a penitència. La sorpresa arriba quan resulta que els clàssics són clàssics perquè estan molt ben escrits, són històries de les bones i m'hi acabo enganxant. A més sempre hi ha molta altra gent que els ha llegit i en parla: el llibre sobre el llibre, la pel·lícula, l'obra de teatre, el còmic... d'un clàssic se'n fan moltes versions i això permet nedar en l'abundància una temporada, recrear-t’hi.

Aquest estiu passat he tingut el plaer de barallar-me amb Homer. Per Sant Jordi em va caure a les mans l'Odissea. La versió catalana de Carles Riba és música pura. Acabes llegint-la en veu alta i portant el compàs. No entendré mai com hi ha gent que fa les coses tant ben fetes. Un cop llegida vaig agafar de la prestatgeria una edició oblidada de la Il·líada, traducció d'en Balasch. Li vaig treure la pols i la vaig gaudir igualment. És curiós que la Il·líada vagi de la guerra de Troia i que en tot el poema no surti el cavall de fusta amb el que Ulisses i els seus entren a la ciutat. Ignorant de mi, jo esperant el cavall i mai acaba sortint. Hauré de veure on trobo el cavall perdut.

Un cop acabada la lectura vaig anar a buscar la pel·lícula del Brad Pitt a la biblioteca. Jo tot cofoi assegut al sofà per veure com pintaven el vanitós Aquil·les i aquell altre valent de nom Héctor. I va passar allò que passa a vegades, que el DVD estava tot ratllat i no hi va haver manera que la cinta corregués amb normalitat. Els serveis públics ja ho tenen això... em vaig quedar amb les ganes.

Però em quedava la basa de l'obra de teatre que muntaven a la Biblioteca de Catalunya. L'obra estava muntada sobre una versió de l'Alessandro Baricco, aquell italià d'històries subtils que camina sobre els seus escrits com de puntetes. Fa poc havia publicat una Il·líada de cartró pedra, despullant el poema i deixant només l'eix troncal de la història, així com una Il·líada d'ús pràctic per a tots els públics.

Em vaig trobar cinc dones recitant el poema amb una força homèrica. L'escena que ja havia plorat llegint, al teatre em va fer caure la llàgrima de nou. És la mort de Pàtrocle. És la mort de la innocència; a causa de la vanitat i de l'arrogància d'Aquil·les, Pàtrocle es troba salvant-li la cara malgrat la seva joventut, amb tota la seva inconsciència. Com totes les bones escenes, necessiten del que ve abans i el que vindrà després per trobar-li tot el sentit. Aquesta és el punt d'inflexió de la història, que a partir d'aquí s'encamina cap a la gran batalla final.

Al voltant d'aquesta mort és quan els cavalls divins d'Aquil·les, que han acompanyat Pàtrocle a la batalla i el veuen morir, diuen una cosa així com "de tots els éssers que viuen a la terra, l'home n'és el més miserable". Tota una declaració de principis, sí senyor. Poques coses han canviat en les històries que ens expliquem des d'aleshores. L'ésser humà no ha deixat de ser el més miserable de tots. El mes que ve ja parlaré de política.