Contrapunt

Dimecres, 16 d'agost de 2017 21:24 h


Laia Balcells


Dijous, 4.10.2012. 19:50 h

El fals dilema de l'esquerra catalana

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 12 vots )
valorar_carregant carregant

L’esquerra catalana està en crisi. La C del PSC ha caigut definitivament amb el nomenament de Pere Navarro com a candidat d’aquest partit per a les eleccions del 25 de Novembre. Iniciativa es queda orfena de pares, i ERC no acaba de ressorgir de les cendres en les quals la va deixar el segon Tripartit i les purgues internes de Puigcercós. Els ciutadans catalans d’esquerres es troben no només amb el dilema de qui votar a les properes eleccions, en què Mas reclama una àmplia majoria per a poder convocar un referèndum, sinó també de com posicionar-se davant del procés cap a l’Estat propi.
 
Els catalanistes d’esquerres estan perduts: d'una banda, com a catalanistes, tenen un clar sentiment favorable al procés independentista, que podria posar fi a la situació de greuge en un Estat que ha estat emparat per l'ambigua constitució de 1978 a l'hora de menystenir, maltractar i ofegar les minories nacionals. D’altra banda, com a persones d’esquerres se senten confoses pel procés liderat per la dreta catalana; es tracta de la mateixa dreta que ha estat afavorint els interessos del sector privat i promovent dràstiques retallades a l’Estat del Benestar. Es tracta del mateix partit que ha jugat a la puta i la Ramoneta durant anys (detesto, per cert, la connotació misògina d’aquesta expressió), que ha pactat reiteradament amb el PP, i que fa un magistral ús de la retòrica per a afavorir els seus propis interessos. No és estrany, doncs, que se sentin desorientats i també, segurament, espantats.
 
A tot això se li afegeix la retòrica del PSC i de les esquerres espanyoles, que associen la deriva independentista a interessos econòmics egoistes dels ciutadans catalans, i que utilitzen el sentiment de culpabilitat de forma estratègica a fi d’evitar que es qüestionin els límits d’Espanya. El ciutadà d’esquerres està perplex: la retòrica dels partits li indica que ja no existeix una política bidimensional, sinó que ens trobem en un espai on les opcions són defensar els “interessos egoistes” (dreta) o la “solidaritat “(esquerra).  A la vegada, el sentiment de lluita de classes es presenta a voltes incompatible amb les reivindicacions de les minories nacionals. Però les reivindicacions locals no han d’anar renyides amb les reivindicacions globals, que són tanmateix efectuades dins del context dels Estats-Nació existents (i que, per tant, no són purament globals).
 
A mi em sembla, tanmateix, que les coses són més clares del que semblen. Per molt que diguin alguns, l’espai polític i social català és bidimensional: hi ha catalanistes de dretes i d'esquerres; hi ha espanyolistes de dretes i d'esquerres. Això és tan clar com el fet que hi ha diferents classes socials dins de cada un dels sectors identitaris. El ciutadà d’esquerres no s'ha de sentir culpable per a defensar el procés d'autodeterminació: d’entrada, el catalanisme d’esquerres és tan antic com el socialisme, al nostre país (i només cal llegir l’obra del mestre Termes per a tenir-ne certesa). Per tant, no és un procés que se'l pugui apropiar la dreta així com així. D’altra banda, la defensa d’un procés independentista es pot entendre com a un acte revolucionari, és el qüestionament de l'statu quo per excel·lència: l'Estat-Nació i els seus límits. Així ho han entès a l’extrem tots els moviments d’alliberament nacional, que són Marxistes i secessionistes a la vegada. I si el procés implica el vot dels ciutadans (com seria a Catalunya) el procés és, a més a més, una expressió màxima de la democràcia: els límits de l’Estat decidits per a la pròpia demos.
 
Finalment, m’agradaria afegir, en contra de la retòrica espanyolista, que si es pretén posar fi al controvertit “espoli fiscal” no és per absència de solidaritat, sinó justament per a defensar el seu exercici. La insolidaritat és el que existeix ara en l’Estat Espanyol, on alguns privilegiats es gasten els diners d’aquells que es troben en pitjor situació. A causa de l’absència d’unes institucions de qualitat, és pràcticament impossible controlar i establir responsabilitats sobre despeses efectuades per part d’elits polítiques i econòmiques extractives. Es tracta de diners pagats amb impostos de tots els ciutadans –i en gran mesura catalans, però també d’altres territoris-, diners que s’han utilitzat per a afavorir la gran “minoria silenciosa”, com l’ha anomenat Víctor Lapuente. Aquesta minoria constitueix l’establishment i/o els amics de la dreta espanyola (això inclou, per descomptat, a la família reial). Defensar la fi de l'espoli no és voler negar l’Estat del Benestar als andalusos, sinó tancar l’aixeta a aquells que estan transferint els recursos que haurien d’anar a oferir béns públics a les seves butxaques privades. I promoure la creació de “polis” més petites, que permetin major transparència i control democràtic, i sobretot més justícia social.
 
A l’esquerra catalana potser li falten referents, però li sobren els motius per a defensar el procés independentista, que no pertany a Artur Mas i a la dreta catalana, sinó a tots. De fet, pertany sobretot a l’esquerra, ja que es tracta d’un procés que reivindica més democràcia, solidaritat econòmica i justícia social.


lectures 1899 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Laia Balcells logo rss Vaig néixer a Granollers el 1980. El 2010 em vaig doctorar en Ciències Polítiques per la Universitat de Yale, i sóc professora a la Universitat de Duke. A la que puc m'escapo a Catalunya, així que visc entre dos continents. Faig recerca i ensenyo sobre temes de conflicte, violència política i memòria històrica. 


arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved