Contrapunt

Dimarts, 24 d'octubre de 2017 11:22 h


Laia Balcells


Dilluns, 30.4.2012. 16:11 h

Gràcies, Montse

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 7 vots )
valorar_carregant carregant

Potser sí que, com va dir una amiga fa poc, vivim sense referents i en la recerca permanent d’ídols. Aquesta darrera setmana en Pep Guardiola ha copat les portades i pàgines dels diaris. Les seves paraules en la roda de premsa de comiat, i les seves paraules anteriors -en discursos o rodes de premsa prèvies- les hem llegit i sentit centenars de cops. I bé, què voleu que us digui: jo segueixo sense estar massa impactada.

Trobo que les frases d’en Pep són planes, que no presenten massa complexitat, i que no es distancien significativament de les que podria deixar anar un ciutadà de peu en una conversa de sobretaula. Que consti d’entrada que sóc culer, que m’agrada el futbol i que aprecio moltíssim el futbol de l’era Guardiola -segurament molt menys del que hauria, ja que no en sé prou, de futbol.

Tanmateix, com a referent, en Guardiola es queda lluny de les primeres posicions en la meva llista personal. Digueu-me esnob, digueu-me exigent, però és que jo necessito que les paraules dels meus referents em deixin perplexa (d’entrada), encuriosida (després), i reflexiva (finalment). I, si hi ha sort, fins i tot crescuda (al cap d’un temps). Les paraules dels meus referents intel·lectuals o morals acostumen a ressonar al meu cap durant dies o setmanes. A vegades fins i tot anys. Me les enduc com un petit tresor allà on vaig, allí on em reinvento, si ho faig. Esdevenen part de mi.

I a mi les paraules d’en Pep Guardiola no em deixen perplexa, ni encuriosida, ni reflexiva, no em canvien, ni me les emporto allí on vaig per a créixer. No, no ho fan. Fa temps que em llevo d’hora i penco per a tirar endavant. I així veig que ho fan els del meu voltant. I més encara aquells que tenen múltiples feines per a poder arribar a finals de mes i pagar les factures de la llum i del gas. Aquests fa temps que es lleven d’hora, i molt sovint van a dormir tard i pateixen problemes d’insomni. Van cansats, trobo. Molt més, segurament, que en Pep després de quatre anys fent d’entrenador del Barça. I, si poguessin, també pararien “per omplir-se”, però ara –en un moment en què les nòmines es buiden- no seria massa bon moment per a fer-ho.

Deixant en Pep de banda, em preocupa sobretot aquesta manca de referents; em preocupa que els catalans tinguem tan poca memòria i consideració per a persones que sí que podrien i haurien de ser referents importants. Podríem fer una bona i sucosa llista, però un clar exemple és el de la Montserrat Roig. Aquests dies he llegit “Diari d’uns anys (1975-1981)” –publicat recentment a partir d’escrits d’arxiu històric- i m’he quedat impactada de la clarividència i la valentia amb la que escrivia la Roig als trenta-i-pocs anys, en un context d’autoritarisme i de canvi que anava donant pas a un sistema democràtic.

M’he quedat impactada també amb el creixement estilístic que es va observant en els seus escrits periodístics al llarg d’aquests sis anys. La complexitat que va adquirint la seva escriptura d’assaig, que arriba a ser sublim en obres com L’agulla daurada (1985). Però per a mi ja fa anys que la Montserrat és un referent: les seves paraules m’han arribat, m’han deixat perplexa, m’han fet reflexionar. Hi he tornat, hi he repensat, he crescut amb elles, i me les he emportat allí on he anat. La Montserrat m’ha inspirat fins i tot una mica en la meva recerca científica, amb la seva pròpia investigació pionera sobre els catalans als camps Nazis.

Ara, en aquest “nou” llibre, la Montserrat m’ajuda a entendre una mica millor el país en el qual vivim, ja que és el país que ve dels anys de la transició i de les lluites que ella descrivia tan bé en aquestes columnes a diaris diversos. La Montserrat m’ajuda a entendre què vol dir ser dona, d’esquerres i catalanista. Ser liberal en un país conservador. M’ajuda a entendre què vol dir ser una mare que ensenya als seus fills a tenir els ulls oberts perquè “la cultura és tenir curiositat, tenir els ulls ben oberts al món”. M’ajuda a entendre que “res no és absolut al món, i solament l’acceptació de la realitat tal com és ens pot fer estimar-la de debò”. I m’ajuda a entendre i a saber que la memòria és història i que oblidar el passat és pecat, que hem de lluitar per evitar que les fites que van aconseguir-se a la sortida del franquisme (per exemple, l’escola en català, o el dret d’associació) no hagin de tornar a ser fites d’aquí uns anys. Perquè últimament anem enrere, i això també m’ajuda a comprendre-ho la Montserrat.

M’hagués agradat que la Montse hagués entès de futbol, que al FCB haguessin admès dones entrenadores, que la Roig hagués sigut tan exitosa com en Guardiola i que hagués fet rodes de premsa multitudinàries en català i que tothom hagués escoltat i que els nens i nenes haguessin recitat les seves paraules. Perquè les seves eren veritables paraules de canvi, de transformació i progrés. No ha estat així, i a més a més a la Montse se la va endur la mort de forma tràgica i precoç. Avui i sempre, però, no vull estar-me d’agrair-li en veu alta haver estat qui va ser, i haver-nos deixat com a herència, no només el seu legat escrit, sinó també els fruits de la seva lluita diària com a dona catalanista d’esquerres. #GraciesMontse


lectures 2159 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Laia Balcells logo rss Vaig néixer a Granollers el 1980. El 2010 em vaig doctorar en Ciències Polítiques per la Universitat de Yale, i sóc professora a la Universitat de Duke. A la que puc m'escapo a Catalunya, així que visc entre dos continents. Faig recerca i ensenyo sobre temes de conflicte, violència política i memòria històrica. 


arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved