Dimecres, 6.10.2010. 11:41 h

Són els llaços dèbils tan dèbils?

Una de les critiques hom sent darrerament i habitualment pel què fa les xarxes socials virtuals o altres instruments internàutics (com les llistes de distribució de correu electrònic, els fòrums o els blogs) és que no contribueixen a crear xarxes socials fortes, sinó xarxes socials dèbils, que no són reals, i que per tant no tenen vertaderes implicacions. Llegia per exemple la setmana passada a la revista The New Yorker un article de Malcolm Gladwell (“Small Change. Why the revolution will not be tweeted”) on argumentava que aquest tipus de xarxes són inútils a l’hora de generar moviments socials o moviments revolucionaris ja que la gent du a terme accions amb costos molt baixos, que no arriben a permetre constituir moviments reals. Al cap i a la fi, una pot fer-se d’un grup de facebook per dir que està en desacord amb la lapidació d’una dona a Iran, o que vol que alliberin a una noia acusada d’espionatge a Síria, però si la seva acció es limita a això no té cap mena d’impacte. També deia que aquest tipus de moviments poden arribar a ser del tot banals i fins i tot pro-sistema, i posa per exemple el cas d’una acció que es va dur a terme perquè un iupi de Wall Street recuperés el seu telèfon mòbil, que havia perdut en un taxi i havia rescatat un adolescent de Queens, que no li volia tornar. Gràcies a la difusió que es va fer del tema a través d’internet, es va localitzar al noi en qüestió, que ha acabat empresonat.
Des del meu punt de vista, cal que reflexionem seriosament sobre les avantatges i els inconvenients de l’ús de les noves tecnologies com a instruments de comunicació i d’acció social, evitant caure en la seva idolatració, però també en la crítica a la totalitat. Al cap i a la fi, les noves tecnologies existeixen i formen part del nostre entorn, peti qui peti, i pesi a qui pesi.

D’una banda, cal que ens plantegem si som a l’era d’un nou tipus de moviments socials, que impliquen menys costos de participació (és tan fàcil apretar una tecla!), potser tenen menys implicacions reals, però a la vegada són més democràtics. L’accés a internet és avui en dia transversal a la classe social. La composició d’aquests moviments és molt més heterogènia que no pas la dels moviments socials dels anys seixanta. Al cap i a la fi, qui es podia permetre passar hores i hores en assemblees, reunions i barricades? Els fills de la burgesia.
Les xarxes socials potser no constitueixen el moviment en sí, però fan una funció mobilitzadora molt important. En aquest sentit, no només informen sobre situacions, les possibles solucions o les demandes que es realitzen, sinó també sobre el nivell de suport que tenen aquestes demandes. Dit d’una altra manera, les xarxes socials virtuals ens permeten saber què és el que pensa i el que fa la gent del nostre voltant, sense necessitat de veure’ls, a cada un d’ells.Això amplia el nostre camp de perspectiva, anant més enllà de la família o els amics més íntims. Com que en l’acció col.lectiva, la informació sobre el que està fent la gent del l’entorn d’un mateix és fonamental (perquè, si no, com sabem que no serem els únics que ens estem mobilitzant i assumints els costos de participació?), les xarxes socials són útils a l’hora d’esclarir-nos si estem unint-nos a una acció minoritària o, al contrari, ens estem unint a un moviment de masses. Com que a la gent normalment li agrada compartir els costos, i sentir-se part d’un gran moviment, això pot contribuir a fer créixer la participació en un moviment, però també pot contribuir a enterrar moviments que d’entrada reben poc suport. A més a més, les xarxes socials poden generar costos reputacionals: si ens apuntem a activitats i no hi acabem assistint, adquirirem la fama de ser poc complidors o fins i tot fanfarrons. Això pot incentivar la participació real un cop s’ha realitzat algun tipus de participació virtual.

Finalment, són les relacions que es construeixen a partir de les xarxes socials virtuals “falses”? És evident que una persona que hom coneix virtualment no és un amic/ga real, però ho és en potència. La comunicació és bàsica per establir relacions amb altres persones, i mantenir-les, i què són aquestes eines sinó pures eines de comunicació? A més a més, de la mateixa manera que la virtualitat ens pot portar a generar interés cap a algú també ens pot contribuir a generar desinterés (si la informació que obtenim de la persona en qüestió no ens complau). En aquest sentit, les xarxes socials tenen la capacitat de canviar els estatus de les relacions: els coneguts poden convertir-se en amics, els amics en saludats, els saludats en coneguts, etc. Ens donen informació, i aquesta és una arma de doble fil.
Així doncs, malgrat no consisteixin més que en accions dutes a terme davant d’una pantalla d’ordinador, les eines de comunicació virtual tenen clares implicacions per les relacions humanes i socials, i tenen implicacions polítiques que assenyalen cap a noves formes de participació consistents en moviments socials formats de xarxes potser no tan dèbils.