Divendres, 30.7.2010. 05:00 h

Societat 3.0

Poc abans de fer trenta anys, fa cosa de dues setmanes, una bona amiga, la Núria, em va recomanar llegir a la Llúcia Ramis, que va guanyar el premi Josep Pla 2010 amb la novel·la Egosurfing. Decidida, vaig anar a La Central i vaig comprar aquest llibre, i també la seva primera novel·la: Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. Vaig decidir llegir-les per ordre cronològic, i va ser una bona idea: això ha permès adonar-me que la qualitat literària que ja apuntava a Coses que… arriba al seu esplendor amb Egosurfing.

Aquesta darrera novel·la sobrepassa els límits del que és la narrativa per endinsar-se en el pensament filosòfic, i en els seus diferents passatges (inclosos els dels petits contes que ens col·loca dins del fil argumental de forma discreta i elegant). Ramis presenta idees potser no trencadores, però sí clares i destil·lades, de la societat actual. La societat en què vivim els joves o el que a mi m’agrada anomenar mini-adults d'avui en dia. La descriu i l'analitza amb cura, la critica (o la tritura) a partir de retrats del personatges, o de les escenes que retrata amb un realisme colpidor (molt sovint en primera persona), o merament a partir del propi pensament de l'autora.

En un article anterior d'aquest blog comentava que el pas del temps, i la nostra percepció del mateix, em té molt encuriosida (i una mica enrabiada). En Gerard Coll (també amic), en el seu blog, comentava fa uns dies que no tenir Facebook, i escriure's cartes, és avui en dia una revolució, precisament perquè això repta la immediatesa a la qual vivim sotmesos. Ramis parla de tot això, i a més, ens descriu com a éssers dependents de les xarxes socials i de la nostra "reputació online"; individualistes i egòlatres, interessats, necessitats de l'aprovació contínua dels altres, del seu afecte. Afecte que després acaba sent molt sovint fal·laç perquè avui en dia la gent s'estima durant hores i, si és possible, eviten esmorzar junts, que això ja implica massa compromís. Compromís que no ens agrada, però del qual tots en som cada dia més necessitats, ja que al final ens acabem comprometent amb els nostres millors amics o busquem fills amb mares de lloguer que ens donin quelcom que perduri.

La brillant literatura de Ramis (feia temps que no se'm posava la pell de gallina tot llegint una novel·la) em recorda, en certa manera, al primeríssim Michel Houllebecq, els dels anys noranta, que amb les seves Particules Élémentaires o amb Extension du domaine de la lutte ens deia, ras i curt, que la perversió -en les seves diferents vessants- és la característica més comuna de la societat de finals del segle XX. Però Ramis hi afegeix la immediatesa i la voluntat de ser un(a), per sobre de tota la resta, a aquesta perversió. Tot això ens acaba fent els éssers més socials, però també -i sobretot- els més individualistes de tots.