Dissabte, 15.5.2010. 05:00 h

Temps al temps

Tot posant-hi ordre, acabo de trobar un document al portàtil que data del mes de setembre i es titula Coses que vull fer quan em graduï.doc. Inclou tota mena d'activitats, des de "fer pràctiques de francès" fins a aprendre a fer servir alguns programes informàtics, o anar a classes de dansa contemporània. Llegeixo la llista i m'adono que, sense saber-ho, he acomplert amb alguns d'aquells propòsits que em vaig fer en plena voràgine de feina. Amb d'altres no, i, honestament, dubto arribar a fer-ho mai. Acomplerts o no, suposo que van ser tanmateix propòsits útils. En aquell moment, pensar-me fent aquestes activitats de ben segur que em va donar forces per seguir empenyent el carro de la tesi.

Si bé la llista em genera un mig somriure involuntari, m'entristeix també. M'adono que aquells futuribles estaven associats a una falsa idea: al 'temps' que somniava tenir quan arribés a Barcelona i comencés una nova vida (ja sense tesi). Ara m'adono que era una il·lusió infantil. I és que el temps corre igual de ràpid que s'esfumava la vida en la intrèpida Nova York. Ni més ni menys: el temps passa igual en un cantó i altre de l'oceà, a la ciutat o al camp, a Manhattan, a Queens, a Toulouse, a Palautordera o a Gràcia. D'altra banda, potser no és veritat allò de que cualquier tiempo pasado fue mejor, sinó més aviat que tendim a imaginar que qualsevol temps futur serà millor, que en el temps futur tindrem l'estona per fer aquelles coses que ni el passat ni el present (el futur d'ahir) ens ha regalat. I quan al temps li demanem temps, això només ens condemna a entrar en una mena de bucle atemporal en què ja no sabem què es pot demanar a cada minut.

Penso en el que la meva àvia m'explicava l'altre dia: quan ella i el meu avi vivien a Esterri d'Àneu, al finals dels anys quaranta, trigaven més de dos dies a arribar a Barcelona. Això és més que el que es triga avui a anar a San Francisco o a Pequín! Ella em deia que em comprenia pel què fa a la llunyania que jo puc haver viscut als Estats Units perquè la distància no depèn de l'espai, sinó del temps. I penso també en la crisi econòmica, i que era qüestió de temps que els hedge funds posessin el sistema potes enlaire, en qüestió de minuts. I en la dècima de segon que pot trigar un broker de Wall Street a prémer una 'b' (de bilions) en comptes d'una 'm' (de milions); un error que pot fer parar unes quantes economies (i uns quants marcapassos). I en com de lents deuen passar els dies de les famílies del 20 per cent d'aturats que no arriben a finals de mes.

Un amiga lingüista deia que parlar en temps futur és una trampa. Jo crec que, senzillament, el temps és una trampa. Potser, com hem sentit a dir tantes vegades per sociòlegs varis, la reinvenció (individual o sistèmica-global) comença per reivindicar-ne una diferent concepció, i un diferent ús; que els rebels d'avui en dia son els que poden plantar cara al temps. Jo dic: qui sàpiga com (i quan) començar la rebel·lió, que tiri la primera pedra.