Dijous, 21.1.2010. 05:00 h

Polítiques de natalitat

Fa poc vaig passar uns dies a Quebec i em vaig quedar sorpresa de la quantitat de criatures que -malgrat el fred- passejaven amb els seus pares pel carrer, els centres comercials o els parcs. Moltes tenien faccions similars. Els meus amics, una parella heterosexual de trenta-i-pocs amb una criatura de dos anys i una altra en camí, em van explicar que el govern quebequès està impulsant des de fa uns quants anys polítiques de promoció de la natalitat, que inclouen guarderies subvencionades i permisos de maternitat -compartits per ambdós pares- d'aproximadament un any -pels autònoms també! Res a veure amb els eurillus que ens regala el govern de Zapatero per cada fill que tinguem -que ajuden a pagar els bolquers dels primers mesos i poca cosa més. Em van explicar també que, com el Bicing a Barcelona, aquesta política està a punt de morir d'èxit, ja que al govern li està costant un ronyó i mig subvencionar tots els nouvinguts; però, és clar, ara no saben com tancar l'aixeta.

Francament, les polítiques de natalitat, com a concepte, em tenen molt encuriosida i em provoquen certa perplexitat. Si bé em semblen útils a nivell domèstic -en el sentit de la llar i també del país, i, la veritat, com les deuen agrair els pares mileuristes!-, les veig poc sensates amb la realitat global. L'excedent demogràfic del planeta és indiscutible, i potser -en comptes de mirar-se excessivament el melic- als governs els caldria pensar en polítiques que facilitessin l'adopció o la immigració, i la integració -en comptes de només promoure una natalitat 'pròpia'. A Quebec mateix, abunden les famílies immigrants perquè és una terra d'acollida, de tota la vida, sobretot francòfona -per exemple, de països de l'Àfrica de l'Oest. Però sembla que aquesta immigració ha assolit nivells 'massa' alts darrerament, i que és això el que ha portat a impulsar un creixement més 'autòcton'. Per fer un paral·lelisme amb quelcom més proper, en certa manera és com si l'Ajuntament de Vic comencés a propugnar ara mateix que cal que els vigatans es dediquin intensament a procrear.

La lluita política, a voltes violenta, pren sovint també una dimensió natalista. No és d'estranyar: en molts conflictes els grups armats es dediquen a liquidar poblacions senceres -o almenys ho intenten-; són els famosos i tristos casos de genocidi o neteja ètnica. En el cas del perenne conflicte entre Israel i Palestina, per exemple, es comenta en alguns cercles acadèmics i polítics que Israel veu amenaçada la seva posició de força davant l'explosiva natalitat palestina, ja que els números donen poder. Malgrat això últim, que és probablement cert -i de ben segur que apareix en algun proverbi bíblic-, sembla una mica ridícul pensar que el poble palestí pot avui en dia generar una amenaça creïble contra el super-armat estat israelià només en base a la seva demografia. Ni en el cas que els palestins es fessin tots combatents suïcides -per caure en el prejudici que segur tenen molts dels que normativament combreguen amb aquesta teoria- podria ser així.

Allunyant-nos de casos particulars, el que em sembla preocupant és el següent: fins a quin punt aquest tipus de missatges i polítiques no són tendenciosos i no amaguen, en el fons, discursos xenòfobs? Cal, realment, pensar-nos com a comunitats tancades? Cada cop són més els joves que a Catalunya tenen fills amb colombians, mexicans, xinesos o equatorians, nens i nenes que tenen noms i colors mixtes, que són d'aquí i d'allí. Cada cop són més els que parlen dos o tres idiomes a casa, que caguen el tió a Buenos Aires o que fan el Hanukkah al barri de la Sagrada Família. La intervenció necessària és la que permeti fer-nos a tots ciutadans de primera, sense distincions. En general, diria que si ens pensem part d'una comunitat global -sense necessitat de perdre tradicions, cultura i llengua, però sí amb voluntat d'obrir-nos i mesclar-nos-, potser no caldrà ser natalistes per créixer.