Dilluns, 7.12.2009. 05:00 h

Les coses que importem però ens oblidem a la duana

Ara fa poc més de cinc anys que visc als Estats Units. El moment de preparar la tornada a Catalunya em convida a fer algunes reflexions sobre aquest país que ara deixo, i la seva relació amb la societat de la qual provinc i a la qual ara retorno.

Sovint, des del nostre cantó de l'Atlàntic (l'europeu), es mira els Estats Units amb gran recel i desconfiança. No en manquen les raons. Jo en sóc la primera crítica, d'aquesta societat que demostra tenir molts mals i contradiccions. Per exemple, recentment, en el curs de la gira de presentació del nou llibre de l'exgovernadora d'Alaska i excandidata vicepresidencial, Sarah Palin, hem pogut observar els seus simpatitzants fent declaracions a la televisió. Clar i català, aquestes s'han perfilat com persones de baix nivell cultural, sense pràcticament coneixement polític (o fins i tot educació bàsica), però -això sí- amb una fervent ideologia antiestatalista, fonamentalista religiosa i obertament xenòfoba. Aquest sector demogràfic il·lustra, des del meu punt de vista, les mancances i incoherències del sistema educatiu, familiar i social dels Estats Units; a la vegada, el seu vot (i el poder que aquest atorga) atemoreix, ja que, entre d'altres coses, pot conduir fàcilment a polítiques discriminatòries contra determinats grups socials.

Fins aquí, res que no sabéssim. Tampoc és cap novetat que, potser per imitació o per contagi, son força nombrosos els elements de la 'cultura ianqui' que han penetrat en la nostra societat. Em refereixo, entre altres, a les compres massives als centres comercials; les pel·lícules hollywoodianes projectades a les macrosales (per què no dir-ho, superficials: fins i tot l'última pel·lícula de l'Almodòvar està contaminada de simplicitat i predictibilitat); la lluminària dels carrers (que sembla impossible poder reduir, ja que alguna força superior indica que un Nadal sense excés de llums i, per tant, contaminació, no és un Nadal com Déu mana); el fervor consumista compulsiu durant períodes de rebaixes; la desaparició del menú del dia i el predomini del fast food; l'ús desmesurat del cotxe en prejudici d'anar a peu. El més interessant és, però, comprovar que, molt sovint, les persones més crítiques amb els EUA són (segurament sense saber-ho i molt a pesar seu, això sí) les que més s'adhereixen a les seves pautes socioculturals.

En canvi, hi ha alguns elements de la societat nord-americana que semblen quedar-se a la duana i que, des del meu punt de vista, no ens faria cap mal incorporar, o almenys adaptar, a la nostra cultura. Per exemple, la predisposició d'invertir en investigació i desenvolupament, art i cultura amb certa flexibilitat, i sense demanar rèdits a curt termini. L'Estat espanyol és el primer país que, davant la crisi, ha decidit retallar el pressupost en I+D (a Catalunya no ha estat així, però la decisió de Madrid té repercussions aquí). També, l'obertura en la possibilitat de formar-se, integrar-se econòmicament, per part dels forans: aconseguir un visat de treball als EUA és complicat, però a l'Estat espanyol ho és encara més. Finalment, malgrat no creure en el tòpic que Amèrica és la terra de la 'igualtat d'oportunitats' -ja que hi ha una 'desigualtat de condicions' que d'entrada la limita-, sí que cal admetre que és un lloc on es valora la feina ben feta, que -com deia l'eslògan pujolista- 'no té fronteres'. En la societat nord-americana també hi ha trets del dia a dia que són positius; per exemple, la gent té incorporat un profund sentit de la llibertat negativa (en sentit d'Isaiah Berlin). Malgrat que cadascú pugui tenir els seus propis valors i principis, per norma general, la gent s'absté de jutjar aspectes de la vida personal dels altres, i es reserva el dret a no ser jutjada. Això, juntament amb el sentit de correcció política (malgrat la hipocresia que aquesta implica), fa que la convivència de persones de diferents ètnies, religions, nacionalitats o orientacions sexuals sigui més parsimoniosa que en altres contrades.

Així doncs, sense necessitat d'emmirallar-s'hi, potser sí que cal reconèixer (sense complexes) que la societat nord-americana té aspectes positius que ens pot ser útil importar, i que no són precisament els que de forma més o menys inconscient copiem sense judici previ, només perquè ens fan semblar més cool. Em sembla que, sense prendre posicions viscerals a favor o en contra dels EUA, el que ens cal és començar a ser una mica més escrupolosos amb el que triem emportar-nos d'aquesta societat, i el que decidim deixar a la duana.