Dilluns, 13.2.2012. 10:15 h

Un horitzó més clar

El nostre país viu abocat a una dinàmica de decadència que s’expressa amb indicadors i xifres cada cop més cridaners. Ja no són només les maleïdes xifres de l’atur, de la pobresa que creix o de l’abast de la contracció del PIB que ens espera enguany. Fa pocs dies coneixíem com perdíem població per primer cop des de 1940, o com milers de joves qualificats se’n va a l’estranger per tenir una feina digna que aquí no trobaran. I aquest devessall de xifres negatives, que eclipsa les positives que de tant en tant gosen treure el cap tímidament, no té pinta de cessar en breu. Davant d’això, les polítiques de reducció de la despesa i de l’endeutament que s’imposen arreu provoquen a curt termini més depressió, tan a nivell econòmic com a nivell de psicologia col·lectiva.

Els estudis d’opinió, i el sentit comú, demostren que la majoria de la gent és capaç d’assumir sacrificis sempre i quan aquests siguin temporals i s’adoptin per arribar, més d’hora que tard, a un futur millor. És allò de fer una passa enrere per avançar-ne dues. Però si es triga massa a arribar a aquest futur, o el resultat és just el contrari, l’esperit de sacrifici i la paciència s’esgoten. Però a més si no hi ha un relat clar i il·lusionador sobre el futur que volem assolir de manera col·lectiva, a l’estupor per les retallades s’hi suma el desconcert de no saber on anem, la sensació de navegar a la deriva. I això és el que ens està passant.

Ara com ara, l’horitzó de futur que ens ofereix un govern de CiU atenallat pel suport del PP (un suport que aquest partit s’encarrega de refregar de manera fatxenda), és recuperar la liquiditat per pagar les factures. Bé, això és un objectiu lloable i del tot necessari (com a alcalde d’un municipi a qui el govern deu 2,5 milions d’euros en sóc ben conscient), però com a horitzó nacional és més aviat pobre. L’oferta a canvi dels sacrificis no pot ser arribar a finals de mes. Ni tampoc un pacte fiscal que no arribarà mai. Ni una transició nacional que de transició en tindrà molt, perquè a aquest pas serà molt llarga, però de nacional ben poc. Perquè la realitat és aquesta; en l’improbable cas de que totes aquestes mesures severes de consolidació pressupostària tinguessin efectes en el curt termini i recuperéssim la via del creixement econòmic en qüestió de mesos, seguiríem vivint en una autonomia ofegada per un tracte fiscal brutal, amb una economia condemnada a viure per sota de les seves possibilitats, políticament tutelada per lleis harmonitzadores i sentències judicials agressives. Dit d’altra manera; quan la crisi econòmica escampi, ens quedarà la crisi de sempre, la derivada de la nostra pertinença a un estat que ens vol políticament, econòmicament i culturalment sotmesos. Davant del repte de tanta crisi acumulada, la política de vol gallinaci –o de marejar la perdiu, per fer servir una altra expressió de tipus aviar- a la qual ens té acostumat el nacionalisme conservador no és la millor recepta per sortir-ne airosos.

I és que la situació és prou greu, i les mesures preses i per prendre prou dures, com per oferir al país quelcom factible, engrescador i clar a canvi. I això avui en dia només ho proporciona el projecte de la independència nacional. Un projecte meridianament clar, engrescador per més de la meitat de la població, que ja hi creu, i més factible –sí, factible- que altres pactes amb l’estat que, com el de l’estatut, acaben en enganyifa sideral. És qüestió doncs, en aquesta hora difícil, d’agafar el país i liderar-lo de manera oberta i decidida cap a l’únic objectiu que ens pot proporcionar llibertat i progrés. Com? Poseu la vista sobre Escòcia.