L’esport pot ser un model de fer política

( 4 vots )

 carregant

La filosofia de la meva reflexió es basa en les lliçons d’una possible convivència que es poden llegir en situacions i accions esportives. El pensament gira al voltant de la crisi. El BM Granollers en pateix una d’econòmica. El seu president ha fet sentir un SOS solidari. Els ingressos de la solidaritat acostumen a ser la millor de les solucions. Però, un detall, no ha culpabilitzat a ningú, ha defensat un patrimoni de la ciutat que no es pot perdre. Causa de la crisi: arriscar perquè la ciutat gaudeixi de l’equip que l’afició vol. La solidaritat de persones, entitats i institucions té una clara finalitat, la continuitat de l’activitat esportiva del club perquè és vida de la capital del Vallès Oriental.

El BM Granollers m'ofereix l’oportunitat d’intuir la metàfora que s’hi amaga. Una metàfora que explica la clau de la supervivència basada en l’excel·lència i que és possible fer-la servir d’exemple davant d’institucions polítiques i de governs.

L’estat espanyol pateix una greu crisi econòmica. La solució no la busca amb vies de supervivència d’una convivència del benestar, sinò amb arguments de supervivència d’una política estatal en benefici del partit en el poder. És el que es dedueix de declaracions i actuacions. És veritat que demana solidaritat, una solidaritat que apunta a la línia de flotació de l’estat de les autonomies. Perquè la culpabilitat, sembla ser, que en la seva major intensitat rau en les autonomies. Quina ironia!, quan l’endeutament de l’estat és sis vegades superior al total de les disset autonomies. Subtilment, potser descaradament, els dos partits que alternen la governança de l’estat busquen la solució en la direcció d’una recupereció de la dictadura embolcallada de democràcia. Només una miopia de poder que no deixa veure-hi més enllà del nas és la culpable d’una situació que podia haver estat enriquidora i ha portat el país a la pobresa dels ciutadans, però no de l’alta política i economia curosament blindades. Potser el primer pas hauria de ser eliminar aquest blindatge. La diferència d’actuació entre el president de l’entitat esportiva i la del president del govern rau en el fet que el primer ha enviat un SOS solidari per la supervevivència de l’entitat i el segon un SOS sancionador de signe globalitzador però matant la gallina dels ous d’or, les autonomies, encara que només algunes, les més creatives, les que produeixen riquesa i no l’estat.

Gaudim a Catalunya d’un altre exemple esportiu de funcionament, amb dos punts que són clau. L’equip de la lliga nacional del FC Barcelona. Primer punt: la directiva deixa mans lliures al funcionament de l’equip i al seu màxim responsable, l’entrenador. El poder té confiança en els treballadors. Segon: L’entrenador és més que un tècnic. També és pedagog i un bon polític a nivell humà. Un conjunt de jugadors, alguns formats a l’escola de l’entitat, altres vinguts de clubs espanyols i estrangers, però tots treballen per un mateix objectiu: le identitat del club.

Quan en política alló que veritablement esdevé objectiu fonamental és el benestar dels ciutadans sembla ser coherent pensar que caldria respectar, impulsar i fomentar la manera creativa de treballar de cada autonomia, perquè si políticament la lliga és de disset, els directius (governants i polítics) tenen l’obligació de que sigui una lliga d’excel·lència i la de les autonomies no ho és.

Personalment m’és indiferent l’estat autonòmic, perquè alló que jo desitjo és un estat català. Però, encara que a un nivell més simple, l’exemple creatiu dels petits mereix un respecte i ser tingut en compte. Les imposicions de models que no han assolit els seus objectius no es poden defensar. Per a mí, la millora del model de la península ibèrica és el de cinc estats: Portugal, Galizia, Euskadi, Catalunya i Espanya.

1484 lectures       Cap comentari

Imprimir       Compartir       Enviar article a un/a amic/ga

esport, estat, joan sala, política