Màrius Torres

( 13 vots )

 carregant

Enguany fa cent anys que va néixer Màrius Torres. Quan en tenia vint-i-cinc, va ingressar al sanatori de Puig d'Olena. Quan en tenia trenta-dos, hi va morir de tuberculosi. Va néixer a Lleida i va morir al Vallès. Si heu anat a Puig d'Olena, al terme de Sant Quirze Safaja, embeguts com jo per la poesia d'en Màrius, segurament l'heu sentit respirar o caminar, encara. La seva presència se sent, es viu, a dins l'edifici i a fora, al jardí, en els pètals de les roses. Ell no ve, se l'ha d'anar a buscar. Penso en una de les seves tankes:

Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

A vegades he somiat que, en el desembre de l'any 1942, entrava als pulmons d'en Màrius i em barallava amb els bacteris que l'emmalaltien. Tot plegat perquè em fa mal que ell no hagués tingut més temps per viure i escriure. I el greu que això em sap em tempta a pensar que és un poeta malaguanyat. Però com m'equivocaria, si ho pensés! Malaguanyar-lo és no llegir-lo ara.

El setembre de l'any passat Edicions 62 en va publicar una antologia poètica. No hi són tots els seus poemes, és una llàstima, perquè n'hi ha que no hi surten i són extraordinaris. Tard o d'hora reeditaran aquella edició exhaurida amb pròleg de Pere Gimferrer. O editaran les obres completes de Màrius Torres, amb tots els seus poemes, la prosa, l'obra de teatre i les cartes que es conserven. Així ho espero. Em satisfà pensar que en Màrius no té pressa, perquè és immortal. Però nosaltres que som mortals i tenim pressa, el necessitem. Com també necessitem anar a les llibreries i trobar-hi Les elegies de Bierville de Riba o el Nabí de Carner, que no hi són. Els necessitem, perquè, si volem ser un país normal, els poetes han de ser-hi, sempre.

2886 lectures       Un comentari

Imprimir       Compartir       Enviar article a un/a amic/ga

joan negre, màrius torres, poesia, prosa, teatre