Dilluns, 8.11.2010. 05:00 h

Provincians i 'papanates'

Granollers, per la seva situació geogràfica, és una capital de comarca de la segona corona metropolitana, i per tant, l'última frontera pel Nord-Est del que alguns voldrien que fos la Gran Barcelona. Aquesta situació fa que la seva identitat sigui completament indefinida:

Podria ser una capital de comarques catalana, de les que exerceixen amb orgull la seva identitat, de les que guarden amb zel les seves tradicions, de les que fan de mercat comarcal dels seus entorns rurals, d'esmorzars de forquilla i d'avis jugant a cartes. Aquestes ciutats, però, tendeixen a ser provincianes, a mirar-se només el melic i a tenir en compte només a la gent que les habiten 'de tota la vida', que són de Can Tal i de Cal Qual i que tenen segons quins cognoms escollits.

Podria ser, contagiada pels barris guais de Barcelona, una ciutat moderna i cultureta, oberta al món i a tota novetat, de les que parlen en mil llengües, de les que van en bicicleta, de les d'ulleres de pasta i filmoteca. Aquestes però tendeixen a caure en el papanatisme dels grans projectes buits, amagats darrera de noms que sonen la mar de cool. Tendeixen a ser pioneres en tot i per tant expertes en res, amigues de les franquícies internacionals i de valorar molt el que ens ve de fora i gens el que ve d'aquí.

Evidentment, també podria ser una ciutat dormitori. Un silenciós barri de Barcelona ple de blocs de ciment i obra vista, on habita la força de treball de la maquinària barcelonina i la resta dels Polígons Catalans. Ciutats on sembla que mai no hi passa res d'interessant. Aquestes ciutats, però, conserven com a mínim l'orgull obrer de ser de barri, són quilles, sonen a rumba i tenen accents de tota Espanya i de tot el món.

A mi ja m'agraden tots tres models, tots tres tenen coses bones de les que amb energia i lideratge ens en podríem aprofitar. El que no val és que per obra o omissió ens quedem amb el pitjor de cada cosa i esdevinguem una ciutat de provincians i papanates.

Si hem de ser provincians, siguem-ho: acceptem que al nostre particular regne de taifes es governi només per unes cinc-centes persones, que es gastin diners i es facin accions únicament per el gaudi dels que tenen pedigrí de ser d'aquí, de ser dels nostres. Però aleshores vull que comencem a mirar cap al nord, cap al Vallès més rural, que siguem mercat, que ens enfundem la barretina i que exercim de ser de comarques.

I si hem de ser papanates, siguem-ho: acceptem els equipaments façana majestuosos però buits d'idees i d'acció. Acceptem els PEGs, DCCs, CTUGs RUFAs, ACs, Ambicia'ts i Cultures de la Pau o qualsevol altra ocurrència a la qual posar un acrònim o un nom que soni supermolón. Però llavors siguem oberts de veritat i busquem el talent entre els que fugen de la ciutat perquè troben ocupats els espais pels de sempre. I no siguem dispersos, que la ciutat no és tan gran i només podem ser realment bons en una o dos coses, no en vint-i cinc mil.

Finalment, si hem de ser una ciutat dormitori gris, on no hi passi res, continuem tancant totes les paradetes a les nou del vespre, que les ciutats on passen coses fan soroll de nit. Gaudim plàcidament d'una anodina tranquil·litat i bona nit, i tapa't!