In the Ghetto

( 25 vots )

 carregant

He de confessar que escric aquestes línies amb certa inseguretat, aquella de qui després de tres anys d'exercici de la docència en secundària encara es considera novell i que té molt per aprendre de la resta del seus companys de professió. A més a més aquest principi d'any s'han esdevingut notícies d'importància que han encès el debat en educació com ja ha quedat palès en uns quants dels articles d'opinió a l'AraVallès. Amb tota humilitat, però fruit de la incontinència verbal que em caracteritza no em puc estar de dir-ne la meva fins i tot a risc de pixar fora de test.

El proppassat dia del sorteig de la Loteria Nacional l'estat tenia preparada una desagradable sorpresa per Catalunya. El tribunal suprem torpedinava a la línia de flotació a la llengua catalana emetent una sentència a favor d'unes poques famílies que els permet exigir que la llengua vehicular per l'ensenyament del seus fills sigui el castellà en detriment del català.

D'arguments en contra d'aquesta sentència n'hi ha molts i ja estan escrits (veure l'article de l'Agustí Coromines en aquest mateix diari a tall d'exemple). No només crec que l'èxit i la bondat de la immersió està fora de tot dubte sinó que, com tants d'altres, en tinc les proves en mi mateix i a la família al ser fill de mare aragonesa amb el nivell C de català.

Entre tots els arguments, per a mi el més potent per ser bel·ligerant en contra de la sentència té a veure més amb la cohesió social que amb la defensa nacional. Si, com obliga la sentència, s'ha de donar a escollir entre els dos tipus d'escolarització, i la demanda de rebre l'educació en castellà es massifica, no hi haurà més solució tècnica que fer escoles o línies dins les mateixes escoles segregades per raó d'idioma. Us imagineu en les ciutats del nostre Vallès qui escolliria una opció i qui l'altra? A quina línia o escola aniria a parar la població immigrada? I en conseqüència, quina línia escollirien la resta d'alumnes “ibèrics”.

La reacció de CIU i PSC dies després de la sentència va ser com a mínim tèbia, se'ns va voler tranquil·litzar a tots dient que la sentència no afectaria a la immersió insinuant que la millor estratègia era ignorar el fet, fer contents als demandants i passar de puntetes per l'assumpte. Alguna cosa em diu però que l'il·lustre Vallesà Albert Rivera i la seva troupe de “Ciudadanos” no deixaran de treballar per que no s'oblidi una resolució que dóna la raó a la seva idea única, i tampoc crec que els amics del PP desaprofitin aquesta oportunitat.

La segona notícia pot ser només de matís, però a mi no m'ho sembla, es tracta del canvi de nom, d'Educació per Ensenyament del corresponent departament de la Generalitat. Educar i ensenyar són coses diferents com va deixar clar un altre professor de la comarca l'Àlex Letosa l'altre dia en el seu bloc cosa que va provocar un intens i interessant debat als comentaris. Al darrera de la idea hi ha un retorn a posar l'accent en els continguts en lloc de fer-ho en les noves metodologies de l'ensenyament i una sèrie de llocs comuns com ara “l'educació és cosa dels pares i no s'ha de delegar a l'escola”, aquesta és la línia de Convergència com exemplifica molt bé l'Àlex Sastre en aquest mateix diari, uns dies enrere.

A mi em sembla que aquesta visió topa amb la realitat, tota la societat hauria d'educar, però les escoles i instituts no poden deixar de fer-ho, i de fet ho fan vulguin o no. Estem segurs que podem delegar en qualsevol pare la tasca d'educar a la ciutadania? Segur que la única via d'èxit social és estudiar molt per ser universitari?

Hem d'anar en compte per que l'efecte pèndol no ens porti d'una banda a una altra en les polítiques d'educació. Al darrera del foment de l'excel·lència, del professor savi que ensenya continguts (sense estar massa segur si els alumnes l'aprenen, tot sigui dit), de la mesura dels resultats en forma únicament de notes, i fins i tot de la mateixa idea del fracàs escolar està l'escola que jutja si els estudiants valen o no valen.

No crec que aquesta sigui la meva única feina, almenys fins a nivell d'ESO, i sembla que no en sóc l'únic, només cal llegir a en Manel Gener també en aquest diari.

El resultat de tot plegat és una amenaça creixent contra la important tasca de cohesió social que hem de fer a escoles i instituts, i de retruc una desorientació i sentiment d'amenaça constant per als docents que cada dia baixem a les trinxeres a fer la feina el millor que sabem. Els nostres alumnes són esponges emocionals i, vulguem o no, l'estat d'ànim del seus professors els contagia. Si volem un futur millor i més cohesionat socialment, farien bé als diversos despatxos de Madrid i Barcelona de deixar-nos treballar tranquils.

2369 lectures       3 comentaris

Imprimir       Compartir       Enviar article a un/a amic/ga

educació, oriol guinart