Contrapunt

Dijous, 18 de gener de 2018 16:45 h


Gerard Piñero


Dimarts, 14.11.2017. 10:33 h

Perseverança, paciència, perspectiva i els peus a terra

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant

Els partits ja han tancat llistes. La vaga ja ha passat. Dissabte hi haurà, segur, una gran mobilització de país. Els presos polítics segueixen a la presó, i Puigdemont a Brussel·les. Tot continua en un nivell de tensió important, però, el més important, ho deia en el meu article anterior, és reflexionar, agafar aire, i repensar les coses, les que hem fet bé i les que hem fet malament, però, sobretot, hem de tenir un moment per a tenir el cap fred i mirar les coses tocant de peus a terra, sense tenir en compte, només, el que ens diuen la gent del nostre voltant sinó que cal mirar totes les accions i reaccions de més enllà, també la dels contraris al procés.

El procés encetarà a partir del 21 de desembre un nou camí, n’estic plenament convençut. I aquest camí, l’hem d’entomar aplicant les experiències que hem viscut fins ara, o sigui, amb una dosi de maduresa que superi els estadis anteriors, altre cop, tocant de peus a terra.

Hi ha moltes coses que cal analitzar, jo en proposo diverses, tenint en compte l‘experiència que hem viscut i el futur del procés.

Però quin és l’objectiu ara? El principal objectiu és que l’independentisme torni a demostrar que pot guanyar per majoria les eleccions, rotundament, aquest és l’objectiu. Ara bé, si realment volem confirmar que estem fent canvis, cal generar una imatge d’unitat, que sumi, sense parafernàlies de llistes úniques que poden generar una imatge d’unitat però que creen tensions innecessàries. I a més, en l’era de la comunicació massiva hi ha moltes maneres de demostrar aquest punt d’unió.

L’altre objectiu, per mi, és superar altre cop les previsions de l’estat quant a capacitat de mobilització de la societat catalana. Per això, crec que moltes de les accions que hem portat a terme aquestes darreres setmanes són importants però no estratègiques, de cara a la superació de l’estadi de confrontació amb l’estat. Cal sumar i no restar efectius, cal visió àmplia alhora de portar a terme les mobilitzacions. Aquí hi pot haver un canvi que transvasi límits entre partits –unitat política real-, que superi la capacitat reactiva de l’estat i que sumi nous efectius, que és bàsic si volem un futur pròsper per a consumar victòries reals, com alliberar els presos polítics.

Europa no ens mira. I això, val a dir, que és un miratge, el suport europeu, que hem volgut creure’ns tots plegats, principalment, els partits polítics. Hem de superar el discurs de la decepció amb Europa per a consumar un procés d’internacionalització real del conflicte català. En resum, ens mira el món i a qui hem de parlar amablement, és al món. Perquè, per a molts estats, partits, mitjans i gent d’altres contrades, Catalunya se’ls hi ha aparegut fa cosa de mesos com un miratge estrany, i no podem creure que tothom se sumarà a la nostra causa amb els ulls tancats, la vida real no funciona així.

La nova democràcia que ha de néixer. Un altre discurs que cal superar és el d’enrocar-nos amb l’aplicació salvatge del 155. I com ho fem? No és suficient el no reconeixement la seva aplicació, de fet, no reconèixer el 155 és un gest només simbòlic. El què cal, és, repeteixo, guanyar les eleccions, i superar el curtterminisme per anar més enllà. Cal parlar amb pels i senyals del naixement d’una nova democràcia, la democràcia catalana. Un democràcia, que reconeix la pluralitat política, social i lingüística, tenint en compte, l’ampli consens pel què fa a la immersió lingüística que existeix al país. Que és transparent vers a la seva gestió pública, que és efectiva en la seva gestió vers als seus ciutadans i que és moderna quant als seus mitjans de desenvolupament. I tot plegat, ha de generar un consens polític ampli. Perquè després del número 155 ve el número 156 i així, fins l’infinit...

Dels mitjans de comunicació a Espanya. Aquest és un cas, el de la l’actuació dels mitjans espanyols pel què fa al conflicte català, que se’ns escapa del nostre abast, és una qüestió cultural impossible de resoldre. Ara bé, un altre error del procés i del Govern, ha estat no preveure l’avasallament que han generat els mitjans estatals, amb moltes mentides i amb humiliacions en molts casos, humanes. Han estat capaços de crear un clima de tensió social, de polarització política.

Pel que fa a la polarització, la veritat, és que qualsevol societat activa políticament quan s’escenifica una problemàtica social –vegeu exemples com ara l’avortament, el reconeixement de la llibertat sexual etc.– entoma aquesta polarització amb normalitat i fruit d’una confrontació dialèctica i democràtica. Però, la tensió social és una altra cosa, més grossa, que no la podem passar per alt i que no podem respondre només des dels mitjans o els partits polítics, en un procés lent però segur hem d’escenificar imatges d’apropament entre persones que opinen diferent que estan en mons diferents políticament al nostre país. I això, sí que és una tasca no d’uns quants sinó de tots.

El monopoli de la força de l’estat. El discurs reactiu. Sovint, sentim a parlar dels errors que hem comès. Ara bé, cal anar més enllà, essent autocrítics i reformulant-nos, si cal, però el monopoli de la força el té tot l’estat. I és que a l’estat, que és on resideix la força, policial, jurídica i política, ha forçat un ambient de violència i de tensió que va començar amb el no-diàleg fins les porres de l’1-O, i a Catalunya, el nostre camí l’hem consumat amb els recursos que ens emparen com a societat democràtica; la majoria política, la llibertat d’expressió i la mobilització pacífica. Hi ha una absoluta desigualtat d’oportunitats i de possibilitats.

A més, el discurs que prové de l’estat, és absolutament reactiu, i això provoca que el bàndol de l’unionisme ho negui tot i se senti, ara per ara, fort; no reconeix que hi hagi presos polítics, que existeixi un conflicte, que hi hagi una majoria política etc. Davant d’això, només es pot vèncer amb serenor, mobilització efectiva i amb victòries polítiques

De l’economia que no s’enfonsa, però té por. No es pot fer cas del discurs regressiu de la nostra economia. L’economia es mou dia a dia, sempre, i molts economistes es posen les mans al cap quan senten a parlar a certs polítics del suposat drama econòmic català. Cal parlar de l’economia productiva, que és la que fa créixer el país i no es deslocalitza, i no caure en el parany de les dades macros que tothom posa cullerada mirant cap els seus interessos.

 


lectures 602 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat
Ajuntament de la Roca

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Gerard Piñero logo rss Nascut a Mollet l'any 1980, ara viu a Sant Feliu de Codines. Treballador i fundador de l'empresa de productes agroalimentaris locals La Catxaruda SCP.
Col.laborador de la revista Vallesos. Vallesà convençut i amant de la cuina, llegir i escriure.



arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2018
some rights reserved