Dilluns, 9.7.2012. 10:01 h

Per una nova cultura de l'educació; superar la crisi

Darrerament, en la població on treballo, han tancat l’escola bressol La Font del Rieral. Una escola força modèlica, amb diversos premis, i amb un reconeixement important a nivell internacional. Una escola que, a més, aquest proper curs, ha crescut, o més ben dit, havia de créixer en matriculacions. Per tant, no s'ha tractat només de tancar una escola, sinó un projecte educatiu, i amb motivacions polítiques clarament de fons.

No sóc un enamorat precisament del discurs que es porta en alguns àmbits polítics de vincular l’educació al treball, sense més, però m’ha semblat important tenir en compte –més aviat per deixar clar el què l’educació significa per al món en què vivim- el què la Comissió europea va plasmar l’any 2007, sobre un document anomenat Education and the Lisbon strategy for growth and jobs. Aquest document remarca en xifres la necessitat d’apostar per l’educació per diversos motius, i en marca l’estratègia a seguir, en faig algunes referències:

. Un any d’increment en les taxes d’educació, augmenta entre un 7 i un 10% de la productivitat del país.

. Apostar per una educación de qualitat pot ser menys costosa i més efectiva per al creixement.

. S’haurien de destinar, per part dels estats membres de la UE, més recursos a les carreres universitàries i alts graus educatius, i ser més efectius en la intervenció en les escoles.

No és un document de la màxima referència, i vista l’experiència d’aquests darrers anys, els papers, escrits o en blanc, a la UE, serveixen de poc, aquí manen uns altres…
Però bé, la idea d’aquest article, és una de ben simple. Hi ha dos grans arguments, per dir-ho així, que creen un debat i una mobilització social vers el nostre model educatiu. Per una banda, els temps de crisi demanen austeritat, i això, vol dir retallar, i per altra banda, hi ha la resistència a suprimir elements bàsics del nostre benestar, i l’educació n’és un pilar bàsic.

Crec sincerament, que fem les coses les estem fent malament. Sempre depèn del color polític que toqui que el model educatiu pateixi canvis, siguin quins siguin. Jo el que crec és que cal una Cultura Educativa de País. On els trets bàsics siguin intocables, i això direu; tan de bo, ja fa temps que ho estem dient… una gran paradoxa de país.

Doncs bé, l’educació, com passa en altres països, és un element intocable dels consens democràtic i polític. Però és que aquí alguns segueixen tenint la mania caciquista de canviar tot allò que faci el contrari, un pensament molt arrelat a la dreta.

Si volem un model educatiu plural i amb bons recursos, primer cal canviar les maneres de fer de la política. En segon terme, el sector públic només té una manera per a créixer i millorar, fer-se ampli, obrir les portes a aquells projectes educatius de qualitat, privats o no, perquè puguin ser a l’abast de tothom i no només d’uns quants.

I ja per últim, l’aposta per l’educació no es pot fer mai a mitjes tintes, educar té un cost, però el futur d’un país, i de les generacions que hi conviuen i hi conviuran, depèn dels recursos que s’hi vulguin destinar –i més tenint en compte que el sistema està força saturat- i de si som “educats, educadors i educatius” culturalment.